Dec 28, 2012

MACROHISTÒRIA DE LA GUERRA CIVIL: TAMBÉ UNA AUTOCOLONITZACIÓ?



La Guerra civil espanyola va ser –en el fons- una “petita” guerra mundial com ho mostren les intervencions directes de potències sota domini feixista com Alemanya i Itàlia, les famoses “Brigades Internacionals” i –si bé menys directa- de la Rússia stalinista. També cal tenir en compte que resulta dels conflictes irresolts que havia deixat la I Guerra mundial i que portaran a la II Guerra mundial (que alguns historiadors han descrit com guerres civils europees i de les seves colònies). A més la Guerra civil espanyola s’inscriu en el marc dels reptes socials ideològics de la 1a meitat del XX, les tensions modernitzadores de les primeres societats de masses i les crisis econòmiques capitalistes internacionals que culminaran en la Gran Depressió i el Crac de 1929.


Ara bé, la Guerra civil espanyola va tenir profundament a veure amb la colonització? Va  ser una espècie de “autocolonització” i/o aplicació de tàctiques colonials en la pròpia Europa? Cap aquí apunta la interpretació “macrofilosòfica” de l’historiador Timothy Snyder. Si té raó completa la vinculació de la Guerra civil amb la pràctica totalitat del “sistema món” global (I. Wallerstein) existent en els anys 30. Així analitzem l’agut comentari “Barbarie” (publicat a la revista Letras Libres, Diciembre 2012, pp. 24ss.) que Timothy Snyder dedica al llibre de Paul Preston El Holocausto español, odio y exterminio en la Guerra civil y después (Barcelona: Debate, 2011, 864 pp.).
 

Snyder hi mostra com el llibre de Preston, que defineix com “una macrohistoria a través de la microhistoria”, dóna suport –al menys implícit- a les pròpies tesis i que exemplifiquen en el cas espanyol el que considera una tendència que -malgrat les diferències ideològiques- uneix Franco, Hitler i Stalin. Tots tres monstren -segons Snyder- que “En la década de 1930, el principal tema de la historia de Europa varía desde la colonización a la autocolonización. Después, tras el desastre de la Segunda Guerra Mundial (Europa occidental) o la desaparición del comunismo (Europa oriental), pasa de la autocolonización a la integración, donde integración significa, precisamente, el abandono de prácticas coloniales tanto en Europa como fuera de ella.”

Sorprenent el lector desprevingut, Snyder argumenta que Franco, Hitler i Stalin coincideixen en aplicar a territoris europeus tàctiques autocolonitzadores. Així: (1) Malgrat les diferències ideològiques, tant Franco com Hitler i Stalin intenten projectes basats en la dominació agrària en una Europa que ja no pot expandir-se d’acord amb colonialisme tradicional. 

Diu Snyder: “Desde la Galitzia polaca al este hasta la Galicia española al oeste, condiciones de una desigualad radical conspiraron con instituciones estatales débiles para dirigir la energía del capitalismo [i/o dels poderosos anticapitalistes] contra la democracia, generando apoyos para la extrema izquierda y la extrema derecha, especialmente durante la Gran Depresión. En lo que todavía eran sociedades predominantemente agrarias, solo una reforma de la propiedad de la tierra habría mostrado a las mayorías campesinas que tenían algo que ganar con el voto y el pago de impuestos. Sin ella, los campesinos apoyaban a anarquistas o comunistas que les prometían un alivio de las exigencias aparentemente absurdas del Estado [democràtico], mientras que los terratenientes consolidaron su poder económico en una reacción antidemocrática.”

Per això Franco, Hitler i Stalin coincideixen en subordinar i basar-se en l’estructura agrària (significativament renunciant a reformes agràries democràtiques, lliberals o socialdemòcrates), per a evitar autoritàriament una modernització democràtica lliberal del camp similar a la feta a Anglaterra o França. D'aquesta manera tots tres fan del món agrari la palanca clau del seu objectiu ideològic:

(1a) Com diu el propi Stalin, els soviètics s’“autocolonitzen” en col.lectivitzar l’agricultura i desviar la seva plusvàlua i rendiments per a construir una gran indústria pesada (molt poc rendible, al menys al principi).

(1b) Hitler volia colonitzar Europa oriental per a construir un paradís agrari al servei de les necessitats alemanyes i que havia de ser la condició de possibilitat d’una modernització alemanya menys basada en el capitalisme, el lliberalisme, la indústria i el comerç (per tant del mode productiu i de vida on excel.lien els jueus).

(1c) Franco s’apropia en benefici propi de la preexistent forta aliança entre terratinents, catolicisme conservador i oficials colonials per a restaurar un ordre tradicional agrari, que permetés perllongar el seu ideal social nacional-catòlic conservador. “El objetivo de Franco, y en general de la rebelión de 1936, era “asegurarse de que los intereses del  antiguo régimen no volvieran a cuestionarse, como había ocurrido entre 1931 y 1936 a raíz de las reformas democráticas emprendidas por la Segunda República”.


Sintetitza Snyder: “En la década de 1920, el dictador Miguel Primo de Rivera tranquilizó a los propietarios de tierras declarando que los reformadores eran gente ajena a la nación. Desde su punto de vista, quien apoyase cualquier tipo de cambio en el campo era un comunista, y los comunistas no eran españoles de verdad. Bajo Primo de Rivera, los latifundistas españoles se sentían seguros de su posición en el mundo, los sacerdotes españoles conservaron su lugar como encargados de mantener el statu quo rural y los oficiales españoles vivieron “vertiginosas” promociones durante las guerras coloniales[…]. Preston documenta de manera impresionante [que] los tres grupos aprendieron a ver en los desafíos al desigual y autoritario statu quo de la década de los veinte el producto de la penetración racial  de un contubernio judeomasónico y bolchevique extranjero. Los fascistas españoles (los hijos de Primo de Rivera fundaron una de sus organizaciones) fueron quienes defendieron esas teorías de la conspiración con más entusiasmo, pero parece que adquirieron la condición de sentido común en buena parte de la derecha. Y, así, la República, restablecida en 1931, estaba destinada a provocar una resistencia decidida y articulada. Su nueva constitución proclamaba un Estado laico, lo que irritó a los sacerdotes y a los conservadores. El primer gobierno purgó el cuerpo de oficiales, degradando a muchos militares que habían ascendido por sus hazañas en Marruecos. Y, lo que era todavía más indignante, se preocupó por el destino del campesinado, en vez de dejarlo bajo la autoridad de los caciques locales. [… Seguint la estratègia establerta des de Primo de Rivera] Franco presentó a los mineros españoles en huelga como una especie de enemigo extranjero inspirado en Moscú y sus tropas los castigaron como habían hecho con las tribus marroquíes rebeldes. Los distritos obreros de las ciudades sufrieron bombardeos, como los pueblos de Marruecos. Preston sugiere de forma convincente que esas actuaciones eran un anticipo del comportamiento que tendría el Ejército de África de Franco durante la Guerra Civil.”

Només el que hem dit ja justifica la tesi d’Snyder “d’autocolonització” i/o aplicació de tàctiques colonials en la Guerra civil, però a més cal no oblidar que Franco ”usa tropes colonials africanes“ amb estratègies de violències sense quarter aplicades fins aleshores només al Marroc (violacions en massa, assassinat de ferits o civils desarmats…). I Franco ho fa amb conscient voluntat de generar el terror en el camp republicà, diu Snyder: “Franco y sus aliados también lamentaban la “africanización” de la vida pública. Equiparaban los intentos realizados por la República para ayudar al campesinado con el salvajismo al que creían enfrentarse en África, y presentaban a los campesinos españoles como inferiores raciales comparables a los nativos de las tribus marroquíes. […] El Ejército de África de Franco llevó las prácticas del colonialismo al territorio español. Oficiales y hombres se jactaban de tratar las localidades españolas como trataban las marroquíes. Mataban a los heridos, a los prisioneros y a las élites locales por las mismas razones por las que lo habían hecho en África: para no dejar ninguna posibilidad de resistencia en la retaguardia y para intimidar al campo circundante.”

Però no només aquestes coincidències macrohistòriques donen suport a l’arriscades i valentes hipótesis de Timothy Snyder. També recorda que: (2) Franco a Espanya, Hitler a Alemanya, Polònia i en les campanyes militars orientals, i Stalin a la URSS i Polònia, també coincideixen en fer servir estratègies disciplinàries neocolonials a Europa. 

Així, per exemple, en primer lloc (2a) s’acabà amb el relatiu però significatiu “fair play” tradicional entre les elits europees inclús en guerra. Com denuncien els estudiosos postcolonials, sens dubte aquest “fair play” primer va deixar-se d’aplicar per part de les elits imperials europees davant les elits dels territoris colonitzats.

Però és que, a més (2b), tant Franco com Hitler i Stalin apliquen doctrines de “guerra total”, que primer foren aplicades a poblacions colonials (inclús abans de la seva “teorització”). S’intimida brutalment la població i se n’eliminen-assassinen les elits que poguessin dificultar el domini totalitari. Un exemple molt tristament famós fou la Massacre de Katyń (1940), on van ser assassinats uns 22.000 polonesos (oficials de l’exèrcit, intel.lectuals i artistes, policies i autoritats civils...) fets presoners per la rendició de Polònia. Significativament tot es va fer de comú i secret acord entre els nazis i la policía secreta stalinista de Beria (amb explícit coneixement de Hitler i Stalin).

Doncs bé, Snyder (basant-se en el molt detallat estudi de Paul Preston) destaca estratègies de “guerra total” i “autocolonització” també en la Guerra civil: “Franco buscaba a una guerra larga, que él entendía como una oportunidad para la “redención” de la sociedad española a través de la sangre de los españoles que consideraba enemigos. Una campaña más larga creaba la posibilidad de eliminar a los grupos que veía como bastiones de la República. […] Debían ser eliminados siguiendo un “plan previo de exterminio”. Preston lo define como una “inversión en terror”: el asesinato masivo no solo era una forma de ganar una guerra civil, sino también de preparar la dictadura que seguiría.”

Les sorprenents, reveladores i dignes d’estudi vinculacions “macrohistòriques” i “macrofilosòfiques” defensades pel professor Timothy Snyder ens monstren una Guerra civil que també és mundial. Sotmesa a una “barbàrie” (com titula el seu article) que -a més del tradicional cainisme hispànic- neix dels mateixes problemàtiques que les Guerres mundials i és més vinculada al lamentable colonialisme espanyol del que es pensava


Ara bé, que moltes causes de la Guerra civil fossin internacionals, no treu responsabilitat als agents concrets que la van iniciar, aprofundir i la van convertir en una de les més terribles de la història. Una causa específicament hispànica, fou sens dubte l'odi i desig d'extermini que es va anar alimentant amb la "Reconquista", que continuà amb la dèria de "puresa de sang", l'expulsió de moriscs i jueus, i la colonització americana. Odi i desig d'extermini que -no podia ser d'altra manera ens ve a dir Snyder- va acabar penetrant radicalment i enfrontant violentament "las dos Españas" de Machado

Certament va ser aquest odi i desig d'extermini la gran aportació hispànica a les causes de la Guerra civil espanyola. Van fer que la entrada d'Espanya en els conflictes del segle XX fos pel pitjor lloc d'una guerra civil. Aquest odi i desig d'extermini es va acabar girant en contra de tots els implicats i va obrir noves contradiccions i conflictes macrohistòrics que es van cebar en la Península. Com diu Snyder: “Los soviéticos nunca habrían alcanzado la importancia que tuvieron en España sin el golpe de Franco, que obligó a la República a buscar ayuda desesperadamente. Tras la victoria franquista a principios de 1939, y durante los siguientes tres largos decenios de dictadura, Franco exageró sistemáticamente la importancia de la influencia soviética e ignoró el hecho obvio de que sus propias acciones habían convertido a España en el juguete de intereses extranjeros.” 

L'odi i desig d'extermini que la península va cobar durant segles, va acabar esclatant en una Guerra civil que fou un clar antecedent de les pitjors violències nazis i de la II Guerra mundial. Abans que el nazi hi va haver -com diu Paul Preston- El Holocausto español. Com diu el títol del seu llibre: va venir marcat per un profund "odio y exterminio" que no va acabar en la Guerra civil sinó que continua molt "després", i que no sembla haver-se acabat encara.

No comments:

Post a Comment