La vulnerabilitat posada
de manifest pel Covid-19 torna a posar-nos davant el “silenci de Déu”. De nou s’han
generalitzat morts solitàries i l’abandonament dels nostres avis. Hom hem fet
amb plena i culpable consciència? O simplement per pura comoditat?
L’amic Enric Cirici diu
agudament que el “silenci de Déu” és “la premissa necessària perquè la
Humanitat fos Lliure. Si Deu intervingués en els afers humans deixaríem de
decidir com a humans que disposen de la llibertat, i per tant, de la pròpia
responsabilitat.”
La humanitat perdria la grandesa de la llibertat si es refugiés “en un Ésser suprem intervinent els afers dels humans”. Perdria l'especificitat en un món terrenal mancat de llibertat, condemnat al determinisme, a l'embrutiment instintiu i a la impossibilitat d'aprendre dels propis errors.
La humanitat perdria la grandesa de la llibertat si es refugiés “en un Ésser suprem intervinent els afers dels humans”. Perdria l'especificitat en un món terrenal mancat de llibertat, condemnat al determinisme, a l'embrutiment instintiu i a la impossibilitat d'aprendre dels propis errors.
L’home és per tant una criatura alliberada a diferència d’altres animals. Com diu Cirici: “Deu ens deixa fer i decidir segons va progressant el nostre cervell i el nivell de maduració de la nostra consciència [...] tot vivint els temps de la història humana. Cal rellegir la Bíblia i tots els missatges religiosos del Món, des de la responsabilitat
que som lliures, i com a humans ens expliquem i decidim el nostre comportament a
la Terra en els diferents temps. Els que acceptem que existeix un Ens que ens
ha originat i ens acompanya, però sense intervenir en res, i rellegim la
Història de la Humanitat com una evolució humana en llibertat i que conviu
entre la bondat i la maldat, afectats clarament per la nostra evolució cerebral,
i de l’experiència, i de la consciència modulada en cada moment, ens aclapara
la responsabilitat.”
Si he entès bé l'amic Cirici, comença
així una esforçada educació de la humanitat en la llibertat i responsabilitat. A
partir de la seva creació com a ésser lliure i en la mesura de les capacitats
guanyades els humans es van enfrontant sols amb els diversos conflictes,
problemes i tragèdies. És la seva responsabilitat i angoixa, però també la seva
grandesa i especificitat.
Potser la prova més
difícil per als humans és la presència ostentosa de mal, barbàrie, terribilitat de l’existència i crueltat caïnítica de la pròpia humanitat. Llavors hom es pregunta inevitable, terrible
i constantment per la inacció i el silenci de Déu. Sentint-se impotents davant els propis actes (més que no davant les tragèdies naturals), enlloc d'acusar la condició humana se senten abandonats pel Creador.
Davant dels enormes actes malvats i cruels que la humanitat pateix (sovint causats directament per altres humans) els ulls i les pregàries s’aixequen cap Déu i hom es pregunta: com ha pogut permetre-ho Déu? On era quan passava això o allò tan terrible?
Davant dels enormes actes malvats i cruels que la humanitat pateix (sovint causats directament per altres humans) els ulls i les pregàries s’aixequen cap Déu i hom es pregunta: com ha pogut permetre-ho Déu? On era quan passava això o allò tan terrible?
L'Enric Cirici contesta “Déu
era on sempre: respectant la llibertat” ja que “érem nosaltres els que havíem
de fer quelcom.” Evitar mals històrics que tots tenim presents és la responsabilitat
i la tasca humanes que són correlatives a la seva llibertat. És la
contrapartida necessària a la condició de la criatura tan especial, emancipada,
no determinada, no controlada.. que és la humanitat.
I com a prova màxima que
vivifica el Nou Evangeli, Enric Cirici conclou amb l'exemplificació màxima: quan “Jesús en la creu crida
‘Pare per què m’has abandonat?!’ ... Deu respecta la llibertat fins la darrera
conseqüència. I Jesús mor sol.”
La inacció i el silenci de
Déu serien doncs una mateixa i inseparable contrapartida necessària del més
gran regal que Déu ha fet a la humanitat: la llibertat.
Déu ha emancipat, fet autònoma i ha donat lliure albir a la humanitat. L’ha fet criatura independent. L’ha creat de forma que es pugui i hagi de guiar-se només per l’albir que la pròpia humanitat es va guanyant per si mateixa al llarg de la història. L’evolució humana (fins i tot incloent la darwiniana) és doncs un immens i treballós procés d’autoeducació. En aquesta direcció ja es va manifestar el literat i filòsof il.lustrat Ephraim Lessing.
Déu ha emancipat, fet autònoma i ha donat lliure albir a la humanitat. L’ha fet criatura independent. L’ha creat de forma que es pugui i hagi de guiar-se només per l’albir que la pròpia humanitat es va guanyant per si mateixa al llarg de la història. L’evolució humana (fins i tot incloent la darwiniana) és doncs un immens i treballós procés d’autoeducació. En aquesta direcció ja es va manifestar el literat i filòsof il.lustrat Ephraim Lessing.
Ara bé, els humans ens sentim
reptats per la inacció de Déu, però segurament més profundament angoixats pel
seu silenci. L’orgull humà no suportaria pensar-se simplement com un “nen”
conduït en tot moment com uns caminadors (diu Kant) com si no es pogués
aguantar dret. No podem assumir que Déu fes el que ens correspon fer a
nosaltres, el que és la nostra tasca, la nostra obligació, la nostra
prerrogativa... que inclús inclou la possibilitat d’equivocar-se.
Certament a ningú escapa
que sovint els humans han somiat en ser ells qui comandin, condueixin o “comprin”
(p.e. amb sacrificis) l’acció divina sotmetent-la als propis dictàmens. Aquest
és el somni de moltes de les primeres religions, de la màgia, de certes
versions cabalístiques... Déu seria instrumentalitzat com un esclau o obligat
com el geni de la llàntia per a servir alguns humans... mai no tots. Ja que
tothom sospita que els desigs i les ordres humanes mai no podrien ser compatibilitzades...
ni per un Déu!
Ingmar Bergman, El silenci (1963) |
Això però desdivinitza
Déu. Fa que sigui Déu la criatura de l’home i no a l’inrevés. Comet la
contradicció de pensar que l’inferior, el menys potent, el mortal, el finit i el
menys savi pugui esclavitzar el superior, l’omnipotent, l’immortal, l’omniscient
i l’infinit.
No, Déu no pot ser el
servidor dels humans, ni per la dignitat divina... ni tampoc per la dignitat
humana. En la mesura que la humanitat és creada a imatge i semblança de Déu...
no pot no tenir el tret que el diferencia de la resta de criatures: la
llibertat. I amb ella la responsabilitat, haver de decidir entre el bé i el
mal... I també haver d’escollir i construir el propi destí... en solitud i sota
el silenci diví.
Però com hem apuntat, la
inacció divina s’entén sovint més que no el seu silenci. La dignitat divina i
humana pressuposen –com hem vist- respectar la agència, acció, desenvolupament
i autoeducació humanes. Però el silenci de Déu és més dur, menys comprensible,
menys assumible, menys consolador...
En el patiment i el
desconcert, els humans volen constatar que al menys no s’han equivocat,
que són en el cert i que tot no és en va. Volen sentir una paraula
consoladora... el més petit signe d’aprovació.
Els valors, l’ètica i la
moral humanes per molt que es digui mai no són individuals ni solipsistes, sinó
quelcom compartit. I tothom vol sentir que les comparteix amb Déu...
especialment en moments terribles. D’aquí neix l’enorme desesperació davant d’un
món cruel, sense cap signe de Déu, sense cap consol... només amb una fe que
sembla trinxada pels esdeveniments.
Sens dubte, seria massa fàcil
creure i optar per bons comportaments, si Déu parlés clara i inequívocament a
cadascú dels humans. Però el silenci de Déu és tan eixordador, tan total i
absolut, que sembla inclús absència o indiferència de Déu.
Així es converteix la fe en un acte abismal com teoritzava Kierkeggard. Ingmar Bergman ho explora en la seva 'trilogia del silenci': Com en un mirall (1961), Els combregants (1962) i El silenci (1963). També és darrera la novel.la històrica de Shūsaku Endō del 1966, base de la pel.lícula Silence (2016) de Martin Scorsese.
Així es converteix la fe en un acte abismal com teoritzava Kierkeggard. Ingmar Bergman ho explora en la seva 'trilogia del silenci': Com en un mirall (1961), Els combregants (1962) i El silenci (1963). També és darrera la novel.la històrica de Shūsaku Endō del 1966, base de la pel.lícula Silence (2016) de Martin Scorsese.
Déu no vol fer el que és
tasca lliure humana. Això és clar. Però els humans senten que necessitem més
acompanyament i més consol. El silenci és més torturador que no estar sols
davant la tasca, el deure, la necessitat de crear-se el propi destí. Al menys
voldrien els humans albirar de lluny el rostre aprovador de Déu!
Però no hi ha aquesta “garantia” d’haver-la encertat. Si n’hi ha una, no prové del cel estrallat
damunt dels nostres caps, sinó del fons insondable del propi i íntim cor. Com apunta Enric Cirici aquí cadascú dels homes
sent que com Crist en la creu “El pare l’ha abandonat”, “I mor sol”, en la solitud concreta de la pròpia
carn.
Que Déu ho fa per
respectar la llibertat humana “fins la darrera conseqüència” és una molt bona
explicació. Però és explicació humana. No és que Déu hagi trencat -per fi!- el seu
“silenci”... encara que sigui un breu instant. Això és el que ens desespera!
Silence (2016) de Martin Scorsese |
només he llegit poques líneas del teu article... perquè no cal continuar si és que pots admetre que "déu" és un esser totpoderós i que per tant aixó li permet de saber que s'esdevindrà... i tot i així poder "pensar" o "raonar" al mateix temps que nosaltres siguem lliures (amb capacitat de fotre'l i canviar el decurs dels esdevenimants... tal com els tenia prests...)
ReplyDeleteCrec que tenir la gosadia de "pensar" i "sospesar" les dues coses al mateix temps i deduir que són viables implica sortir de la lògica i començar creure en "miracles..." (cosa que, de moment, no m'interessa gens...)
Hay petición de principio, por lo que es difícil contrargumentar. Sólo cabe mostrar que si, como advierte Toni Prat, dado que Dios es todopoderoso, entonces, y por lo tanto, Dios todo lo puede, como queríamos demostrar.
ReplyDeleteEn fin...
¿Puede Dios destruirse? ¿En su omnipotencia, no se habrá ya destruido para demostrarlo?
Y no, no somos libres sin causa, somos libres por reflexión.
Crec que l'angoixa davant el "silenci de Déu" arrela en la necessitat humana de sentit existencial, d'explicació, de raó, de sentir-se confirmat col.lectivament...
ReplyDeleteLa humanitat és capaç de suportar les calamitats si hi "veu" un sentit, una meta, un fi... potser al menys un final.
Els humans solen tranquil.litzar-se i suportar estoicament l'adversitat si poden imaginar-se-la "entre parèntesi", tancada en un marc que la justifiqui.
Per això el pitjor i més insuportable és la manca de sentit, el silenci explicatiu, l'absència de consol, l'en va...
"Els humans solen tranquil.litzar-se i suportar estoicament l'adversitat si poden imaginar-se-la "entre parèntesi", tancada en un marc que la justifiqui."
ReplyDeleted'aquests humans se'n diuen "masoquistes"... i des del meu punt de vista, caldria que s'ho fessin mirar...
senyors.... permeteu-me que em traslladi de peixera... (la dels bessucs m'aburreix i m'engoixa...)
Ara és el moment en què Déu ha de mantenir el seu silenci, perquè ens trobem, a parer meu, en un moment de màxima "vergonya prometeica".
ReplyDeletePer a explicar-me, proposo una hipòtesi: suposem que un dia ens "vam dir" humans en tant que ens vam reconèixer semblants; ens "vam fer" humans negant sistemàticament el donat, el posat aquí en la naturalesa; ens vam donar la humanitat perquè no vam voler ser "tan sólo un minuto de la 'historia universal'", com va dir Nietzsche. Vam voler ser la mateixa història universal.
Llavors, com a humanitat ens vam donar un espai de llibertat el qual estaria delimitat per un mur que aixequem molt lluny del centre que un dia habitàvem, de tal forma que poguéssim obrar sense sentir la seva presència, encara que, si es vol, mantenint els límits en la nostra consciència. En el seu interior sembrem la mateixa idea de llibertat que regnaria extramurs, però en una forma molt humana, potser massa humana però, en tot cas materialitzable, perquè allà fora aquesta llibertat és incognoscible, donada la seva immaterialitat.
Dit d'una altra forma, més enllà de la frontera de l'humà, més enllà d'aquest camp delimitat per l'existència i la consciència de la seva finitud està aquella infinitud que ens hem dotat, a fi de donar el sentit necessari a aquesta llibertat humana que ens vam voler donar: ens vam voler donar l'albir, enfrontar-nos lliures a les adversitats, responsabilitzar-nos i angoixar-nos; veure'ns indigents i superar-nos; sentir-nos nus i abrigallar-nos. Tot en el mateix lloc, tot al mateix temps. Tot, per a fer gran la nostra grandesa.
Arribat un moment de la història, com a humanitat ens expandim fins a topar-nos abruptament, de sobte amb aquest mur, amb els nostres propis límits com a humans, fent-nos notar una presència que volguéssim no sentir. Ahir el canvi climàtic i ara un ribosoma microscòpic ens han fet saber que hem topat amb els límits d'aquesta humanitat a la qual li hem associat epigenéticament la llibertat com el seu ADN.
Però, no ha estat Déu qui ho ha fet. Ha estat la incapacitat lògica d'aquesta llibertat de ser més del que és: símbol de la presència humana en aquest tancat concret. Imatge i semblança d'un ideal inasible. Realitat sentida respecte d'un "Ésser necessari" que ha de viure, per alguna raó, fora d'aquest recinte.
Per tant, si admetéssim com a vàlida aquesta hipòtesi, diria jo:
a) Déu ha de romandre en silenci perquè la seva paraula estrenyeria encara més el perímetre que ens hem donat. És el seu deure mantenir-lo i, si la humanitat prefereix ampliar-lo, ha de ser ella, en la seva llibertat, la que ho engrandeixi.
b) Si Déu dóna la seva opinió de l'ocorregut, estarà llavors al nostre servei. Deixarà de ser Déu, s'haurà fet finit i nosaltres, en tant que essencialment finits, ocuparem el seu lloc i Ell el nostre. Ell es farà el Ser contingent i nosaltres ens convertirem en l'Ésser necessari, cosa que no em sembla que tingui un final feliç.
Per tant, comparteixo amb tu que "Déu no pot ser el servidor dels humans" perquè "no pot no tenir el tret que el diferencia de la resta de criatures: la llibertat".
Així, el seu silenci és un bon senyal que encara som a temps de recuperar la nostra humanitat.
Guau Alejandro, el teu comentari m'obliga a rellegir-lo en deteniment abans de dir-ne res. És molt complex i interessant!!!!
ReplyDeleteSi t'interpreto bé Alejandro. No només valores en positiu "el silenci de Déu" i el valides com a signe i condició de la llibertat humana. A més, consideres que "el seu silenci és un bon senyal que encara som a temps de recuperar la nostra humanitat".
ReplyDeletePer tant els humans haurien de superar l'angoixa que els provoca el "silenci de Déu" perquè, si Déu parles, "la seva paraula estrenyeria encara més el perímetre que ens hem donat."
El camí autocreatiu de l'evolució i la història humana s'hauria de fer (sembla que dius) separant, transcendint, apartant i fent callar Déu, en tant que -dius- és "un "Ésser necessari" que ha de viure, per alguna raó, fora d'aquest recinte" construït pels humans al llarg de la seva història. El món humà ha de ser totalment "humà" i no pot pretendre que tingui ajudes o intromissions divines.
Per tant la humanitat no pot ser lliure si no és en el "silenci de Déu". És a dir només pot ser lliure si Déu esdevé totalment transcendent i deixa de jugar qualsevol paper intrahistòric (p.e. els miracles que s'afirmaven en altres temps).
La humanitat només pot ser lliure si Déu la deixa sola i calla per sempre. D'altra banda però, si la humanitat queda sola a la seva responsabilitat i autoeducació. Llavors no té sentit queixar-se davant Déu pel Covid-19 o el canvi climàtic. Llavors la humanitat només es pot queixar davant de si mateixa ja que -en el fons- el Covid-19, el canvi climàtic, totes les desgràcies i totes les barbàries no són més que "els límits d'aquesta humanitat a la qual li hem associat epigenéticament la llibertat com el seu ADN."
Alguns il.lustrats i nihilistes ja anaven cap aquí i en feien una espècie de preparació per a l'ateisme, ja que aquest Déu necessàriament abscòndit, silenciós, innactiu... esdevé prescindible i inclús de necessària i definitiva negació.
També el "silenci de Déu" és associable a la terribilitat que planteja Rilke a l'inici de les Elegies de Duïno, proclamant reiteradament: "tot àngel és terrible" com una versió suavitzadora de "tot Déu és terrible". Per què si parles o abracés, destruiria totalment el món i la llibertat de precisament qui l'interpela.
Alejandro, crec que apuntes a què la humanitat ha sentit una perllongada "vergonya prometeica" respecte la seva creació més ambiciosa: Déu (Spinoza, Feuerbach, Nietzsche). S'hi ha sentit clara i perpètuament inferior.
Per això el "silenci de Déu" ben interpretat seria un alliberament, la condició de possibilitat de la llibertat humana i la possibilitat de recuperar la condició humana amb tota la seva complexitat, vulnerabilitat i falibilitat.
Com dius "Però, no ha estat Déu qui ho ha fet. Ha estat la incapacitat lògica d'aquesta llibertat de ser més del que és: símbol de la presència humana en aquest tancat concret. Imatge i semblança d'un ideal inasible."
Per tant el "silenci de Déu" és també la condició de possibilitat per a que la humanitat es resituï com a lliure i responsable dels seus límits i actes... I per tant es pugui posar a la feina per a esmenar-los. Ja que si no ho fa la humanitat... qui ho farà?!
Gràcies per explicar-te tan bé. Explicar-me intentant conservar les formes de l'idioma -i aquí he vist un munt d'errors- i explicant-me "on the fly", sé que és una tortura. Que difícil és! Mare de Déu, i mai millor dit. Sí, és exactament això (i gràcies novament).
ReplyDeleteNomés un afegit: Déu és necessari per dir-nos entre nosaltres, que a partir del seu infinit, som finits. Però som finits per una necessitat humana: una necessitat de nord-sud, est-oest, a dalt-a baix, aquí i ara; d'ordre, de "kósmos" i el seu "nomós" conseqüent.
Déu és aquesta necessitat del món humà: ser, dins la seva extra-humanitat la negació necessària per ser positivament humans. Per això l'hem creat de fora dels murs on hi és la "nada" (el no-res?). És a dir, el no-temps i el no-espai. On res no és. És khaos.
I, això em sembla la seva condició de necessitat. És en el temps i en l'espai on hem trobat el camí per a la nostra humanització: la llibertat.
Em sembla que és un tret molt característic dels monoteismes, sobre tot els nostres abrahàmics. En canvi, per exemple una teologia que tingui els seus Déus a la naturalesa fa humanes a les persones dins d'ella i per a ella. Viuen en certa harmonia amb els seus Déus. I els parlen tot el dia i el seu parlar és sempre benefactor. Els seus Déus són matèria que viu a la terra.
Doncs, el silenci del nostre Déu és una necessitat actual per retrobar-nos. La imatge que he dibuixat (centre i mur en una perifèria lluny de la vista) pretén dir-nos que l'ús inadequat de la nostra humanitat ens han portat cap a aquests límits i és el nostre deure, si volem mantenir la nostra humanitat, tornar al centre, allà on no es veuen els límits.
Una altra coseta: Déu (l'inefable, el de la nostra cultura) ens donà la paraula per a dir-nos humans, però no per dir-lo a Ell. Si ell parlés ara, si es convertís en paraula, correria el risc d'entrar en el món humà, en el temps i l'espai. Tant Ell com nosaltres perdríem la seva divinitat: ja no seríem humans.
El que vull dir amb tot això, en definitiva i acabo:
a) qui s'estima a Déu, qui és creient, no ha d'esperar la seva veu, perquè això el condemnaria a perdre'l;
b) qui no és creient, val més que es posi a treballar per endreçar el que ha estat creat i del que n'és totalment partícip.
A Déu el que és de Déu
Ah! I se m'oblidà això: "Pare perquè m'has abandonat". Aquí està el gran risc de Déu. Va jugar amb foc. Va posar-se a la terra, es va fer Paraula i la cosa no va sortir gaire bé: va haver d'abandonar el seu fill a la seva pròpia sort, al seu albir, a respondre dels seus actes i dipositar en ells la seva pròpia llibertat, és a dir: la seva humanitat.
ReplyDeleteBones. Jo estic en la línia atea del company Toni Prat, però sí que havia llegit tot l'article primer.
ReplyDeleteUna cosa és Déu, i l'altra la religió. I molt pitjor encara: els religiosos, i les religioses. Dic pitjor per les conseqüències a que les tres religions monoteïstes ens tenen històricament acostumats...Samuel Huntington dixit.
Em sorprén aquesta fàcil acceptació de la idea de Déu, en un debat humanista. Francament, pensava que ja era aigua passada, que havia mort, deia aquell. Per mi és mort, enterrat però, sobretot, una idea interessant com a objecte d'estudi del fenomen humà. Humani nihil me alienum puto, crec recordar la frase.
Déu és interessant com a meme, un concepte generat per Richard Dawkins a El gen egoista. Per cert, avui escoltava un debat entre ell i un cardenal australià, precisament sobre l'oposició entre la fe i la ciència. Molt recomenable, i fàcil de trobar al web.
Dawkins carregava contra la religió perquè trobava absurd (silly) voler preguntar-se sobre la causa primera de tot, sobre el perquè de l'Univers i el Big bang. Jo no ho penso pas, que cap idea sigui absurda, tot i que combrego totalment amb l'esperit positivista i "prometeïc" d'aquest gran científic.
Per mi, simplement, Déu és un concepte més, utilitzat com a imatge projectada de l'home, i de les seves funcions socials. És una abstracció del conjunt masculí: creadors, protectors, servidors fins a l'extenuació o la mort. En definitva, el Déu judeo-cristià és la síntesi els Deus, l'equivalent al gran Atlant grec, qui ho sustenta tot sobre les seves espatlles. El burro de la colla, vaja. A qui tothom li busca l'oficina per fer queixa dels seus mals serveis...i qui fa les coses és qui s'equivoca, ja se sap.
Penso que tot plegat dona per molt. L'estudi de la Bíblia segur que seria interessant, amb detall, des de tots els punts de vista científics. De tot se'n treu profit. Per mi no cal barrar el pas al debat sobre les idees. Altra cosa és el proselitisme, o acceptar idees com a realitats palpables o, pitjor, irrefutables.
No podem estar, si bé és cert, a missa i a processó, d'entrada. O som del gremi de Picco della Mirandolla, o som més del Pontífex màximum. Penseu que l'alternativa és cer de la part dels de l'Imperium, que és encara pitjor...sobretot quan ajunten els dos títols en una sola persona...Roma terribilis.
Jo em declaro Cartesià, però sense cercar cap dimoniet o ésser sobrenatural que potser m'enganyi la ment. Després de Compte, hi ha batalles un tant absurdes per a lliurar, segons en quina dimensió volguem entrar. Dit amb tot el respecte.
Déu o religió. És ben cert que poden ser coses separades o que totes dues alhora es necessitin recíprocament.
ReplyDeleteSi Déu ha mort, doncs:
a) només parlem d'un mort, com qui parla d'autors no vius, de persones que un dia van trepitjar la terra i ara són sota ella;
b) per moltes persones en el món és ben viu, bé sigui en qualsevol forma i derivació postabrahàmica o en d'altres.
Pot ser, a manca de proves empíriques, que els humans primigenis eren ateus o Déu no era en ells. Doncs, així, bé podríem estar parlant de sengles humanismes diferents: l'humanisme sense deus i l'altre.
Veig, no obstant això, que el que més desagrada és la religió. Imagino que es tracta d'aquella que estableix doctrines morals amb discursos de vegades inversemblants. Imagino que es tracta d'aquelles religions que empren la seva capacitat d'arribar als sentiments inarticulats d'injustícia de les persones per prendre'ls el poder de modificar per elles mateixes les seves realitats.
No hi ha concert en l'origen etimològic de la paraula. "Religio" (prefix re- i lexema "ligare") o, dit d'una altra manera, condició d'atar fortament (en aquest cas a Déu); la de Ciceró ("Sobre la naturaleza de los Dioses") és hegemònica: "religio" com a culte piadós amb tota una llista de consignas pràctiques individuals i comunes per acabar en "relegere", una mena de llegir, però també, d'agafar una vegada i una altra. I, així moltes més al voltant de la mateixa qüestió: veritat o superstició.
Però, encara hi ha una altra que ve d'una basant paleogrega. "Religare" en el sentit de "guardar escrúpol", tal com els grecs feien amb els seus Déus. Hi feien gimnàstica davant els temples com una espècie d'exercicis espirituals i en feien ofrenes per tal de guanyar-se les seves simpaties.
És a dir: "religare" també és una qüestió ben humana. No calen déus concrets per guardar l'escrúpol sobre tantes incògnites que ens sobrevenen en la vida. En els nostres temps pretesament ateus o làics, per exemple, guardem escrúpols a la ciència, atès que ella (això creiem) ens aporta coneixement veritatiu i no superstició. I, així moltes més pràctiques i costums al voltant de la mateixa qüestió: a què li guardem escrúpol de manera que sigui moralment valorat per la nostra comunitat de referència?
He començat deixant oberta la possibilitat que Déu i religió s'acabin retroalimentant. És ben possible que, de tant escrúpol que li guardem a les coses, aquestes se'ns acabin convertint en Déus que no ens els poguem treure de sobre i ens fiquin irremeiablement en batalles ben absurdes.
Si em permets, seowebmaster ¿? (perdó, no veig el vostre no), et contestaré, despres de rellegir-te, de relegere.
ReplyDeletePer mi, com deia, la idea de Déu és un meme, un concepte creat per la ment humana. Per tant, només mor una idea. De fet, la idea no mor, perquè encara l'usem. El que se li retira (pensava jo de manera definitiva) és la seva validesa com a concepte explicatiu i dogmàtic de la vida i l'univers. Penjaré un link que vaig citar l'altre dia d'un vídeo de debat sobre el tema, entre Dawkins i el Cardenal Pell d'Austràlia. Per cert, molt fluixet l'argumentari del religiós. Penso que hauria d'aprofitar més el temps, per exemple, llegint. I no ho dic amb prepotència, sinó amb tristesa.
Les ascepcions de religió són varies, està clar. L'orígen, del cert, no se sap. A mi m'ha vingut, amb aquest dimoni de pensament analògic que tenim, que relegere s'assembla massa a la paraula llei. Lex, -is?
En tot cas, l'homo religiosus va crear, segurament, abans la moral que la religió. I molt més tard el mem Déu. La idea en sí no fa mal. Cap en fa. El major problema és quan esdevé una religió amb pretencions universals, amb tot l'engranatge supranacional de l'estat (el romà o l'islàmic). El pensament màgic, que és tant natural com el racional, també és perillós, però les implicacions han estat de menys abast global, doncs no pretén imposar-se de forma sistemàtica a tota societat donada, sinó com a molt a controlar grups menys significatius, en termes numéris.
La religió és una dimensió del pensament humà. Pot existir, o no. Però el pensament i el comportament humans, basats en la moral del grup. preexisteixen. Per això, sense massa religió, va existir el feixisme (relligar el feix), o els tabus que precedeixen a la religió, com el cannibalisme, etc...
Bé, no sé si se m'entén massa. En resum, penso que la religió i el pensament màgis, així com els religiosos són inevitables, i que la idea de Déu no és útil pel que suposava abans (una cosmovisió completa), però molt interssant per entendre com ens barrina el cervell, i fins a quin punt màxim pot arribar l'elaboració de realitats fictícies.
Bé. Fins aquí. Deixo el link:
https://www.youtube.com/watch?v=-vj4falKEw4
Gracias por el consejo. Creo que debo leer más. No me cabe duda. Soy un hombre "contraído", "delimitado" y en tanto que tal, no puedo más que reconocer mi ignorancia.
ReplyDeleteHas tocat un tema molt interessant i polèmic, ESteve. Davant el "silenci de Déu" hi ha el contrast dels altaveus parlants de les religions i les esglésies.
ReplyDeleteA aquests no els preocupa respectar la llibertat de la gent i dels seus fidels. Al contrari solen tenir un gran interès en condicionar, retallar i reprimir aquesta llibertat.
Des d'aquesta perspectiva Déu és més respectuós en el seu "silenci" (per molt que ens angoixi) que no el cridar sorollós i irrespectuós de moltes religions i esglésies.
Significativament el gran crític que era Nietzsche sempre és mostra molt respectuós amb Jesucrist, mentre que ataca frontalment sempre a Pau de Tars.
Jesucrist dóna un missatge obert a la llibertat, més similar del que sembla al Zaratrustra de Nietzsche (que confesadament es va inspirar en els Nous Evangelis). En canvi les epístoles regulatòries i normativitzadores de Pau, Nietzsche les critica frontalment.
És cert Alejandro: Déu és un contrast necessari pels humans ja que -davant del seu model infinit (amb independència que sigui real o ideal)- els posa de manifest la radical finitud humana, la seva mortalitat, la vulnerabilitat, etc.
ReplyDeleteEls monoteismes transcendents trenquen amb la naturalització de la humanitat que en canvi promocionaven moltes altres religions més identificades amb la naturalesa material, els seus cicles, potències i funcions... I també amb els malabarismes tramposos de la màgia, la Kabbala, la predicció i inclús del profetisme barat.
El Déu transcendent malgrat que sigui silenciós permet que els humans s’autodefineixin per contrast (jo finit davant Déu infinit, etc.) però no per comandament, imposició, determinisme...
Ben interpretada, la transcendència garanteix silenci i distància respectuosos entre humà i diví (i a l’inrevés), ja que cap d’ells pot perdre el respecte a l’altre i interferir-lo, barrejar-s’hi autoritàriament, immiscir-se, interposar-s’hi, entremetre’s...
En tot cas, només pot tenir l’Altre com una referència de contrast que es limita a constatar que el seu mode de ser no és el propi. Per això, parlar de Déu, diu més del que no poden ser els humans, que no del que pot ser Déu mateix.
Potser també era això el que volia dir Jesucrist amb la seva admonició a “donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”.
I tens raó tant tu com l’Enric Cirici en què pel mateix acte d’enviar i fer home Jesucrist, Déu Pare ha d’assumir que no li pot evitar miraculosament patiments... Inevitablement l’ha de deixar morir sol... com qualsevol altre humà.
I això és un missatge importantíssim que sovint els ambiciosos i orgullosos humans obliden... fins que apareixen catàstrofes com el Covid-19!
Penso que no m'he explicat massa bé. Qui hauria de llegir més és el Cardenal Pell, ja que no argumenta bé entrant o contradient tesis científiques. Per exemple, quan afirma que els neandertals no pintaven....
ReplyDeleteA mi, dels Sants, em crida l, atenció Sant Esteve. Va introduir i barrejar la cultura hel. ènica amb la jueva. Era integrador de les dues tradicuions culturals i religioses.
En quan a Crist dues observacions: el seu missatge deuria venir de la India a través de la ruta de la seda, o bé estava en el substrat cultural indoeuropeu. Sigui com sigui, el seu missatge pacifista, practicat fins a les darreres conseqüencies, era un bon missatge. Pensem que altres profetes, en vida, van occir gent. Tot un detall a tenir en compte...
Bones Gonçal i demés companys. La veritat que portava una setmana reflexionant sobre el "silenci de Déu". havia intentat participar al debat, però la reflexió se m'allargava massa per a un comentari. Sobre la fe i la metafísica tinc poc a dir, més aviat intento llegir i aprendre, però si que m'ha vingut una reflexió més terrenal, el per què del silenci de l'església davant la COVID19. Ho he intentat reflexionar en el meu blog. Gràcies per fer-me pensar i espero les vostres crítiques. Us deixo l'enllaç.
ReplyDeletehttps://www.lhoramorta.com/2020/04/el-tancament-de-lesglesia.html
No estic segur de què l'església hagi callat respecte la pandèmia Covid-19, Eduard.
ReplyDeleteCom també apuntes i on coincidim amb l'Esteve: En general el "silenci de Déu" contrasta amb la cridòria de les esglésies i religions institucionalitzades.
Com apuntes en el teu blog https://www.lhoramorta.com/2020/04/el-tancament-de-lesglesia.html en general les esglésies i sectes han estat molt autoritàries, repressives i gens respectuoses de la llibertat (com faria i justificaria el "silenci de Déu").
Competeixen dins d'un "mercat de creences" com analitza John Berger, que sembla haver pacificat les tradicionals "guerres religioses".
La capacitat repressiva i enfrontadora de les religions és el que radicalitza posicionaments positivistes i il.lustrats (hi podem incloure Dawkins com destaca l'ESteve) especialment crítics i beligerants amb la religió.
Clarament els preocupa més el proselitisme i autoritarisme eclessiástico-sectari que no el "silenci de Déu".
Bones Gonçal,
ReplyDeleteDoncs la qüestió que plantejava és per què no han obert les esglésies com a "hospitals de campanya", per tant, assumint un rol més important. Sembla que l'església catòlica ha decidit assumir un perfil més baix, i a nivell estratègic (polític) no sé si és una decisió encertada. La benedicció urbi et orbi del Papa Francesc no va dir res d'excepcional, no va transmetre un missatge fort. La cap de l'església anglicana, la reina, va mencionar a déu durant el seu discurs, però també va posar en primer lloc (les imatges durant el discurs) a personal sanitari, els dibuixos dels nens, i la gent fent les perolades del #stayathome
Llegia que l'església al Brasil ha decidit obrir i celebrar missa, és a dir, continuar amb un comportament supersticiós que atribueix el virus a una "plaga" divina, crec que el president de El Salvador també feia un discurs similar.
En definitiva, no creu que l'església catòlica ha perdut una oportunitat (maquiavèlica) d'assumir un paper més important per ajudar en la crisi de la COVID19?
Segurament tens raó, Eduard. Potser l'església s'ha retirat en la lluita contra el Covid-19, tenint la sensació que no pot "competir" directament amb la ciència-medicina i l'Estat-administració.
ReplyDeleteA més, és cert que hi ha importants sectors molt conservadors que sembla que optin per actituds de considerar les malalties com a "càstig diví", més que no per centrar-se a minimitzar-ne els danys. Hi ha hagut polítics i eclesiàstics conservadors arreu del món que han demanat públicament sacrificar grups socials (p.e. vellets) a canvi d'afavorir l'economia.
Recordo que en la pandèmia del AIDS (que era molt més localitzada en uns concrets grups socials i molt menys contagiosa que el Covid-18) alguns van optar clarament per usar la retòrica del "càstig diví" a gais, drogaddictes i promiscus sexuals. I van haver de rectificar quan els contagis es van generalitzar molt més.
Amb tot, m'he desviat potser del tema més metafísic que era la raó del seu article. La veritat que "el silenci de déu" m'ha captivat i llegiré més al respecte. Buscaré bibliografia de Cirici per tal de profunditzar en el tema. És un silenci poderós que crec ve molt relacionat amb el patiment inherent de tenir consciència, amb el silenci que sent tot individu i que per altra banda, és del tot necessari ja no només per escriure, sinó per pensar i sentir. En una societat amb tants impulsos i tants sorolls (notícies, cotxes, màquines, vídeos, sèries, blogs), aquests dies de confinament el silenci ha guanyat terreny. Els demés éssers vius ho agraeixen i els que no som amants de les multituds també. Fins i tot, he vist cert histrionisme, nerviosisme en molts coneguts que se'ls cau "la casa a sobre", sense saber què fer, enfadats perquè pensen massa. En fi, millor em callo :) Bon diumenge.
ReplyDeletePerfecte Eduard. Estic convençut que el neguit i l'angoixa pel "silenci de Déu" està associat a la necessitat humana de donar o tenir sentit, raó, explicació, causa, justificació... per a tot.
ReplyDeleteLa manca de sentit ens embogeix, neguiteja, frustra i angoixa profundament. Som tant éssers-per-a-la-mort com éssers de sentit, éssers-per-al-sentit.
A més som éssers hipersocials i volem que aquest sentit sigui comunicable. Volem transmetre'l a altri i validar-lo a través d'altri. En volem el reconeixement social i dels altres humans.
El sentit solipsista tampoc no ens satisfà totalment. Ha de ser comunicable, confirmat per altri, reconegut i reconeixible universalment...
I l'Altre Superior (l'ens perfectíssim de la teologia i la metafísica) que és 'Déu' sol jugar aquí un paper clau, suprem, sagrat...
Bones Gonçal, avui faig el corcó. he estat investigant i la Conferència Episcopal Espanyola ha organtizat 150 iniciatives!! per ajudar a pal·liar els efectes de la COVID19, per tant, he errat per complet en aquest anàlisi. Altrament, no sé perquè no s'ha fet una acció més comunicativa pel govern i els medis que només s'han encarregat de visualitzar l'exèrcit i demés. En fi, per prendre nota. Aprenent cada dia. Una abraçada.
ReplyDeleteSí, ja ho veia, Eduard.
ReplyDeletePerò crec que la teva percepció neix d'una cosa certa: les esglésies estan cedint protagonisme en aquestes qüestions d'ajuda social i a la gent desfavorida.
Estan sent desplaçades per l'Estat i inclús per ONGs laiques i -ideològicament- per la ciència i l'economia.
Potser no totes igualment, Així, l'evangelisme i la seva teologia de la prosperitat ho fan més, però només ajuden a la seva gent i no a tothom en general.
Com ho veus?
Segurament. També penso que la COVID19 pot dóna'ls-hi una oportunitat per tornar al centre de la vida política. O sigui, si l'església juga un paper determinant durant la pandèmia (sembla una situació que anirà per llarg), potser obtindrà un nou paper en la societat que ve, el qual, havia perdut amb temes tan trascendentals com la negació de la teoria de gènere, l'ús dels anticonceptius i els aspectes que tractava a l'article, confessor VS psicòleg i matrimoni religiós VS matrimoni civi. Com també en un possible auge de la tradició i la religió cristianes davant la creixent influència d'Orient, penso per exemple, en aquestes misses on-line, en aquestes xerrades cristianes on-line, i per altra banda, també en el fotimer de ioga on-line que estic observant aquests dies. Continuem
ReplyDeleteLa Covid-19 podria provocar un moviment milenarista, d'autoculpació i d'expiació com moltes altres pestes de la història. És curiós que avui també ho fa però d'una manera nova que costa de copsar i analitzar. Hi hem de pensar!!!
ReplyDelete