Com que no hi ha creativitat en
el buit absolut, sinó que necessàriament es dona dins d’una situació existencial
i cultural, cal no oblidar que tota creació és una destrucció constructiva. Inevitablement,
posa els fonaments de quelcom nou a sobre de territoris i de les runes d’edificacions
prexistents. El nou s’oposa al vell no només d’una forma retòrica, perquè d’una
manera o altra es posa en lloc seu, l’aparta, el nega, el destrueix, el
violenta, el subverteix, el difereix o -al menys- l’amenaça i el posa en
perill.
La creativitat artística, literària
o filosòfica es relaciona de forma dual i ambivalent amb l’ebrietat. Tota creació emborratxa perillosament, ja que ens aparta de la quotidianietat normalitzada; però precisament per a sortir de la presó de la normalitat, els creadors necessiten de l’impuls alliberador d’una mínima ebrietat.
