Som ja postdisciplinars? Som en procés de postdisciplinació o la hiperespecialització augmentarà? S’acaba la ultraespecialització i disciplinació dels sabers? Els seus rendiments són ja inevitablement decreixents i cal caminar vers perspectives postdisciplinars? Les universitats, escoles, acadèmies, administracions i el conjunt de la societat i dels ciutadans s’hauran de renovar en perspectives cada vegada més postdisciplinars?
Som en un moment on ja no n’hi ha prou amb lloables i retòrics esforços inter, trans i multidisciplinars? Cal fer un esforç més si volem ser postdisciplinars! Es pot escapar a la creixent ultradisciplinació? Els sabers, les professions, els treballs, la societat i els ciutadans han caigut sota la hiperespecialització com van caure en el fordisme i el taylorisme? Aquests foren hegemònics durant el capitalisme industrial però ara s'obren altres possibilitats en la societat postindustrial del coneixement i el capitalisme cognitiu?
La ultraespecialització i disciplinació sembla estar en retrocés. Ha passat doncs l’època de la mera retòrica utòpica de la interdisciplinarietat i –inclús de la transdisciplinarietat- per a entrar en l’era d’una necessària, inevitable i molt real postdisciplinarietat? Avui són ja madurs els oïdes i les ments de la gent a un món més arriscat, innovador i creatiu?! O al menys per a una societat i una gent menys disciplinada, especialitzada i tancada en petits reductes laborals i predeterminades vides quotidianes?!
Ens agradaria poder contestar les preguntes anteriors d’una manera positiva. Creiem que efectivament hem entrat en una era postdisciplinar o –al menys- en procés de postdisciplinació. Això no vol dir lamentablement que tot serà fantàstic, ni lliure, ni que tot serà possible. Però sembla que les possibilitats seran més i que la gent podrà i haurà d’escollir més. Segur que això tindrà coses fantàstiques, però també provocarà angoixes vinculades a dialèctiques com les pensades per Erich Fromm a La por a la llibertat.
Què ens ho fa pensar? Moltes coses que anem analitzant en aquest blog, però ara apuntem-ne alguna breument:
(1) És clar que avui i cada vegada més: els sabers, la
informació, la tecnologia, la recerca, la creació i –inclús en les facetes més diverses- la comunicació són en xarxa i es basen en múltiples feedbacks. No és només Internet o les xarxes socials telemàtiques, tot i que en són la mostra més evident i experimentada per tothom.
Enmig d’una turboglobalització cognitiva en xarxa i molt policèntrica, ja no té sentit voler parcel·lar, disciplinar, controlar i convertir-ho tot en petits àmbits de coneixement especialitzats fins la incomunicació.
(2) En una mundial societat de risc (on els problemes es comuniquen arreu i acceleradament) tampoc no té sentit: voler posar barreres, fronteres o tanques a les idees i a la gent. Hom pot intentar apaivagar la tirania dels “mercats internacionals”, el domini absolutista del productivisme i les elits extractores globalitzades, però sense recaure en la ultradisciplinació fordista-taylorista o la tirania dels “mercats nacionals” i les elits extractives nacionals.
(3) En la complexitat dels problemes, reptes i sistemes de la turboglobalització actual no té sentit voler simplificar arbitràriament les estratègies, les reflexions i les polítiques que els han d’encarar. I resoldre! No podem fer com aquell bandoler antic –Procust- que (frustrat per la seva curta alçada) feia estirar les seves víctimes sobre el seu propi llit i... en tallava el que sobresortia!!!! Amputava el que sobrepassava la seva alçada!!!! Avui sabem que els complexos problemes globals no poden ser reduïts ni resolts (fins i tot amb violència) a la curta talla de la ultraespecialització i hiperdisciplinació heretada.
Actualment, la imprevisibilitat dels enllaços, de les idees creatives, de les bones comunicacions i de les innovadores relacions és la clau del desenvolupament del coneixement. Això ho saben tant els que propugnen el creixement a tota marxa, com els que veuen la necessitat de conservar el medi ambient i –inclús- els que apunten pel decreixement econòmic o una societat sostenible-estacionària.
Som en un moment on ja no n’hi ha prou amb lloables i retòrics esforços inter, trans i multidisciplinars? Cal fer un esforç més si volem ser postdisciplinars! Es pot escapar a la creixent ultradisciplinació? Els sabers, les professions, els treballs, la societat i els ciutadans han caigut sota la hiperespecialització com van caure en el fordisme i el taylorisme? Aquests foren hegemònics durant el capitalisme industrial però ara s'obren altres possibilitats en la societat postindustrial del coneixement i el capitalisme cognitiu?
La ultraespecialització i disciplinació sembla estar en retrocés. Ha passat doncs l’època de la mera retòrica utòpica de la interdisciplinarietat i –inclús de la transdisciplinarietat- per a entrar en l’era d’una necessària, inevitable i molt real postdisciplinarietat? Avui són ja madurs els oïdes i les ments de la gent a un món més arriscat, innovador i creatiu?! O al menys per a una societat i una gent menys disciplinada, especialitzada i tancada en petits reductes laborals i predeterminades vides quotidianes?!
Ens agradaria poder contestar les preguntes anteriors d’una manera positiva. Creiem que efectivament hem entrat en una era postdisciplinar o –al menys- en procés de postdisciplinació. Això no vol dir lamentablement que tot serà fantàstic, ni lliure, ni que tot serà possible. Però sembla que les possibilitats seran més i que la gent podrà i haurà d’escollir més. Segur que això tindrà coses fantàstiques, però també provocarà angoixes vinculades a dialèctiques com les pensades per Erich Fromm a La por a la llibertat.
Què ens ho fa pensar? Moltes coses que anem analitzant en aquest blog, però ara apuntem-ne alguna breument:
(1) És clar que avui i cada vegada més: els sabers, la
informació, la tecnologia, la recerca, la creació i –inclús en les facetes més diverses- la comunicació són en xarxa i es basen en múltiples feedbacks. No és només Internet o les xarxes socials telemàtiques, tot i que en són la mostra més evident i experimentada per tothom.
Enmig d’una turboglobalització cognitiva en xarxa i molt policèntrica, ja no té sentit voler parcel·lar, disciplinar, controlar i convertir-ho tot en petits àmbits de coneixement especialitzats fins la incomunicació.
(2) En una mundial societat de risc (on els problemes es comuniquen arreu i acceleradament) tampoc no té sentit: voler posar barreres, fronteres o tanques a les idees i a la gent. Hom pot intentar apaivagar la tirania dels “mercats internacionals”, el domini absolutista del productivisme i les elits extractores globalitzades, però sense recaure en la ultradisciplinació fordista-taylorista o la tirania dels “mercats nacionals” i les elits extractives nacionals.
(3) En la complexitat dels problemes, reptes i sistemes de la turboglobalització actual no té sentit voler simplificar arbitràriament les estratègies, les reflexions i les polítiques que els han d’encarar. I resoldre! No podem fer com aquell bandoler antic –Procust- que (frustrat per la seva curta alçada) feia estirar les seves víctimes sobre el seu propi llit i... en tallava el que sobresortia!!!! Amputava el que sobrepassava la seva alçada!!!! Avui sabem que els complexos problemes globals no poden ser reduïts ni resolts (fins i tot amb violència) a la curta talla de la ultraespecialització i hiperdisciplinació heretada.
Actualment, la imprevisibilitat dels enllaços, de les idees creatives, de les bones comunicacions i de les innovadores relacions és la clau del desenvolupament del coneixement. Això ho saben tant els que propugnen el creixement a tota marxa, com els que veuen la necessitat de conservar el medi ambient i –inclús- els que apunten pel decreixement econòmic o una societat sostenible-estacionària.
Caldrà ser creatius i innovadors, caldrà connectar i posar d’acord la gent d’una manera més eficaç i democràtica, si volem assumir cap d’aquests reptes. Tots sabem que no n'assolirem cap d’ells mantenint la hiperespecialització o la ultradisciplinació taylorista-fordista de les primeres industrialitzacions.
A l’igual que les cadenes de muntatge pensades a partir dels models de Henry Ford i Frederick W. Taylor, avui és obsoleta l’autoritària, controladora i disciplinada estructura acadèmica i tradicional dels sabers. A més ha perdut sentit i només ofereix pobres rendiments decreixents. Avui la submissió a la institucionalització tradicional del coneixement i de la recerca és una rèmora, que no permet encarar qüestions i problemes cada vegada més evidentment globals, complexos i supradisciplinars.
Per això en l'actualitat és manifesta arreu la inoperància i descontentament amb l’estructura heretada dels sabers. Actualment són cada vegada més inoperants el món acadèmic, les universitats, les escoles, els tradicionals instituts d’investigació i els col.legis professionals. Són fills esgotats i sense creativitat d’una dèria -avui ineficaç- per la hiperespecialització i parcel.lació de les problemàtiques.
Com aconsellava Descartes, la modernitat (cada vegada que enfronta un problema) opta per dividir-lo amb tantes parts com fos analíticament possible. Certament així es guanya en claredat, es pot anar pas a pas i inclús mecanitzar molts problemes que no són sinó la mera suma d’altres. Però aquesta estratègia no serveix de gaire per a encarar problemes i qüestions realment complexos i que tenen múltiples i diverses conseqüències arreu.
Llavors dividir un problema en dos, no fa res més que tenir dos problemes enlloc d’un i fer encara més difícil el seu encarament vàlid. Especialment si –com sol passar- s’atorga la tasca de resoldre els diversos microproblemes en què s’ha dividit un macroproblema global a institucions i grups d’experts ultraespecialitzats.
Per una dinàmica perversa interna, la especialització i la
disciplinació tendeixen a perpetuar els particulars paradigmes, metodologies i “camps intel.lectuals” (Pierre Bourdieu), més que no a resoldre o dissoldre els problemes que són la seva pròpia condició d’existència. Irònicament la ultraespecialització perpetua els grans i complexos problemes tot reenviant-se entre els diversos camps "disciplinars" les “solucions” dels petits problemes amb que els confonen.
Sens dubte els especialistes intenten sincerament resoldre el microproblema que se’ls ha adjudicat però ¡tal com és formulat en el seu específic paradigma disciplinar! En canvi, es desentenen totalment del macroproblema complex de què forma part! A més i per molt que diguin el contrari, tota la seva formació els du a no entendre la necessitat de dialogar amb especialistes llunyans ni a tenir-ne la capacitat.
Per la mateixa naturalesa de la seva formació i del seu treball quotidià, els especialistes són molt refractaris a consensuar canvis en els propis enfocaments per a integrar-ne els d’altri -per vàlids i interessants que aquests siguin-. Els disciplinats especialistes no han estat preparats per a criticar ni han estat formats per a qüestionar el propi paradigma en favor d’un altre d’aliè.
Tot en l’estructura mental, el treball i l’educació d’un hiperespecialista va en contra de pensar que part del problema rau en el propi paradigma. I que, per tant, és el propi paradigma (al que està unit disciplinadament en una especialització que el fa ignorant de qualsevol altre) el que cal modificar, adaptar o criticar.
Això pressuposaria haver interioritzat la idea clau de la postdiciplinarietat: considerar la possibilitat que la hiperespecialització pot ser un inconvenient i no només un avantatge. Per això, un ultraespecialista no és el més adequat –ja que tot en ell va en direcció contrària- per a qüestionar i superar l’especialització disciplinar.
És per l’actual tendència a la hiperdisciplinació i ultraespecialització que les universitats, els polítics i el conjunt de la societat o dels treballadors són tan bons en resoldre “microproblemes”, mentre que –en canvi- solen ser força incompetents per a encarar qualsevol “macroproblema”. Tots estem focalitzats a “dividir” les qüestions, “separar” els problemes i tractar només amb el simple; mentre manquem d’habilitats i estem desempoderats davant els problemes complexos -per reals i importants que siguin!-.
És per aquesta funesta mancança de les societats modernes que ens costa tant fer front als riscs complexos i globals que –segons Ulrich Beck- constitueixen la nostra condició i repte actuals. És per la tendència a la ultradisciplinació i la hiperespecialització que les avançadíssimes societats actuals són incapaces de comprendre que els microproblemes o micro-riscs experimentats en algun lloc llunyà estan íntimament i complexament relacionats amb d’altres de molt propers si bé aparentment diversos.
És també per això que el món disciplinar modern li costa
sobretot d’enfrontar la solució –o al menys el desmantellament- de macroproblemes globals que a tots afecten i són en la base d’infinitat de microproblemes. El bloqueig principal és que –per egoisme però també per hiperespecialització- no s’és capaç de veure el macroproblema compartit darrera de la infinitat de microproblemes aparentment diversos que cadascú persegueix.
Com hem comentat altres vegades, els problemes i dificultats actuals són sobretot complexos i globals: són macroproblemes. Però les institucions polítiques focalitzades en el control, les ultradisciplinades universitats i els experts hiperespecialitzats només estan preparats per a encarar microproblemes. Concretament només estan formats per a enfrontar aquells problemes que encaixen amb el seu “petit” paradigma, metodologia o objectiu que “administren”. I a més sempre aplicant un creixent control violent o repressiu, enlloc de cercar savis equilibris o responsabilitats compartides.
Per tant i per molt que ens escandalitzi, actuen com si fos un fi en si mateix la perpetuació de l’heretada estructura ultradisciplinada i hiperespecialitzada d’institucions, països, organismes internacionals, universitats i grups d’experts. Actuen com si el món o els problemes haguessin de dividir-se i estructurar-se necessàriament d’acord a l’estructura disciplinar heretada i actualment sacralitzada!
Actuen com si pensessin que, si els problemes mundials i actuals no encaixen amb la nostra actual estructura política, econòmica, acadèmica i tecnològica... pitjor per als problemes! Si els macroproblemes globals no es poden dividir en microproblemes i controlar d’acord a les governances heretades, pitjor per a ells!
Com els “experts” ultradisciplinats i hiperespecialitzats, tendeixen a mostrar-se més fidels a l’estructura disciplinar i de control en què han estat formats, que no a la tasca de resoldre els problemes reals com calgui i de la millor manera possible. En definitiva, només poden pensar en funció dels seus microproblemes disciplinars (encara que estiguin formulats de forma molt fictícia) i obviant els complexos macroproblemes globals i reals.
A l’igual que les cadenes de muntatge pensades a partir dels models de Henry Ford i Frederick W. Taylor, avui és obsoleta l’autoritària, controladora i disciplinada estructura acadèmica i tradicional dels sabers. A més ha perdut sentit i només ofereix pobres rendiments decreixents. Avui la submissió a la institucionalització tradicional del coneixement i de la recerca és una rèmora, que no permet encarar qüestions i problemes cada vegada més evidentment globals, complexos i supradisciplinars.
Per això en l'actualitat és manifesta arreu la inoperància i descontentament amb l’estructura heretada dels sabers. Actualment són cada vegada més inoperants el món acadèmic, les universitats, les escoles, els tradicionals instituts d’investigació i els col.legis professionals. Són fills esgotats i sense creativitat d’una dèria -avui ineficaç- per la hiperespecialització i parcel.lació de les problemàtiques.
Com aconsellava Descartes, la modernitat (cada vegada que enfronta un problema) opta per dividir-lo amb tantes parts com fos analíticament possible. Certament així es guanya en claredat, es pot anar pas a pas i inclús mecanitzar molts problemes que no són sinó la mera suma d’altres. Però aquesta estratègia no serveix de gaire per a encarar problemes i qüestions realment complexos i que tenen múltiples i diverses conseqüències arreu.
Llavors dividir un problema en dos, no fa res més que tenir dos problemes enlloc d’un i fer encara més difícil el seu encarament vàlid. Especialment si –com sol passar- s’atorga la tasca de resoldre els diversos microproblemes en què s’ha dividit un macroproblema global a institucions i grups d’experts ultraespecialitzats.
Per una dinàmica perversa interna, la especialització i la
disciplinació tendeixen a perpetuar els particulars paradigmes, metodologies i “camps intel.lectuals” (Pierre Bourdieu), més que no a resoldre o dissoldre els problemes que són la seva pròpia condició d’existència. Irònicament la ultraespecialització perpetua els grans i complexos problemes tot reenviant-se entre els diversos camps "disciplinars" les “solucions” dels petits problemes amb que els confonen.
Sens dubte els especialistes intenten sincerament resoldre el microproblema que se’ls ha adjudicat però ¡tal com és formulat en el seu específic paradigma disciplinar! En canvi, es desentenen totalment del macroproblema complex de què forma part! A més i per molt que diguin el contrari, tota la seva formació els du a no entendre la necessitat de dialogar amb especialistes llunyans ni a tenir-ne la capacitat.
Per la mateixa naturalesa de la seva formació i del seu treball quotidià, els especialistes són molt refractaris a consensuar canvis en els propis enfocaments per a integrar-ne els d’altri -per vàlids i interessants que aquests siguin-. Els disciplinats especialistes no han estat preparats per a criticar ni han estat formats per a qüestionar el propi paradigma en favor d’un altre d’aliè.
Tot en l’estructura mental, el treball i l’educació d’un hiperespecialista va en contra de pensar que part del problema rau en el propi paradigma. I que, per tant, és el propi paradigma (al que està unit disciplinadament en una especialització que el fa ignorant de qualsevol altre) el que cal modificar, adaptar o criticar.
Això pressuposaria haver interioritzat la idea clau de la postdiciplinarietat: considerar la possibilitat que la hiperespecialització pot ser un inconvenient i no només un avantatge. Per això, un ultraespecialista no és el més adequat –ja que tot en ell va en direcció contrària- per a qüestionar i superar l’especialització disciplinar.
És per l’actual tendència a la hiperdisciplinació i ultraespecialització que les universitats, els polítics i el conjunt de la societat o dels treballadors són tan bons en resoldre “microproblemes”, mentre que –en canvi- solen ser força incompetents per a encarar qualsevol “macroproblema”. Tots estem focalitzats a “dividir” les qüestions, “separar” els problemes i tractar només amb el simple; mentre manquem d’habilitats i estem desempoderats davant els problemes complexos -per reals i importants que siguin!-.
És per aquesta funesta mancança de les societats modernes que ens costa tant fer front als riscs complexos i globals que –segons Ulrich Beck- constitueixen la nostra condició i repte actuals. És per la tendència a la ultradisciplinació i la hiperespecialització que les avançadíssimes societats actuals són incapaces de comprendre que els microproblemes o micro-riscs experimentats en algun lloc llunyà estan íntimament i complexament relacionats amb d’altres de molt propers si bé aparentment diversos.
És també per això que el món disciplinar modern li costa
sobretot d’enfrontar la solució –o al menys el desmantellament- de macroproblemes globals que a tots afecten i són en la base d’infinitat de microproblemes. El bloqueig principal és que –per egoisme però també per hiperespecialització- no s’és capaç de veure el macroproblema compartit darrera de la infinitat de microproblemes aparentment diversos que cadascú persegueix.
Com hem comentat altres vegades, els problemes i dificultats actuals són sobretot complexos i globals: són macroproblemes. Però les institucions polítiques focalitzades en el control, les ultradisciplinades universitats i els experts hiperespecialitzats només estan preparats per a encarar microproblemes. Concretament només estan formats per a enfrontar aquells problemes que encaixen amb el seu “petit” paradigma, metodologia o objectiu que “administren”. I a més sempre aplicant un creixent control violent o repressiu, enlloc de cercar savis equilibris o responsabilitats compartides.
Per tant i per molt que ens escandalitzi, actuen com si fos un fi en si mateix la perpetuació de l’heretada estructura ultradisciplinada i hiperespecialitzada d’institucions, països, organismes internacionals, universitats i grups d’experts. Actuen com si el món o els problemes haguessin de dividir-se i estructurar-se necessàriament d’acord a l’estructura disciplinar heretada i actualment sacralitzada!
Actuen com si pensessin que, si els problemes mundials i actuals no encaixen amb la nostra actual estructura política, econòmica, acadèmica i tecnològica... pitjor per als problemes! Si els macroproblemes globals no es poden dividir en microproblemes i controlar d’acord a les governances heretades, pitjor per a ells!
Com els “experts” ultradisciplinats i hiperespecialitzats, tendeixen a mostrar-se més fidels a l’estructura disciplinar i de control en què han estat formats, que no a la tasca de resoldre els problemes reals com calgui i de la millor manera possible. En definitiva, només poden pensar en funció dels seus microproblemes disciplinars (encara que estiguin formulats de forma molt fictícia) i obviant els complexos macroproblemes globals i reals.
No comments:
Post a Comment