És tot política? Té
sentit polititzar-ho tot? Tendim cada vegada més a polititzar-ho tot? La
política està esdevenint una realitat, una actitud i un condicionant
omnipresent en la nostra societat?
Creiem que així és.
Aquestes preguntes cal contestar-les ara mateix afirmativament, encara que el
futur pot canviar-ne la tendència històrica. És possible que la crisipost2008 acabi invertint la tendència. Però avui sembla que la
política ho absorbeix tot. Cal preguntar-se doncs: Per què tendim a polititzar-ho tot? Per què considerem polítiques moltes més qüestions que els
nostres pares i avis?
Evidentment hi ha moltes
raons, però nosaltres ens centrarem en algunes de les més bàsiques, més macrofilosòfiques
i més profundament vinculades a l’evolució recent de les societats avançades.
Volem destacar com a
causa central l’obertura d’un nou cicle històric, polític i social a partir
dels conflictes que van emergir en els maigs del 1968. Recordem que la fama del
“maig francès” ha fet oblidar tota una sèrie de conflictes que es van
produir paral.lelament a Califòrnia,
Mèxic (gairebé amb cent morts), Buenos Aires, Barcelona i altres llocs arreu del
món.
Van ser uns conflictes
molt complexos que en gran mesura van plantejar i iniciar el nou cicle
reivindicatiu i polititzador on encara avui estem inscrits. Crec que n’és un
exemple magnífic l’eslogan que van encunyar les feministes de la diferència Carol
Hanisch i Kate Millet just després del 1968.
Reclamaven per a gran escàndol de la política tradicional d’aleshores que “The
personal is political”.
Això és molt important
perquè fins aleshores es pressuposava que només era polititzable: l’universal,
abstracte o –al menys- el que afectava generalitzadament a molta gent. I escandalosament
es pressuposava que coses com el gènere o la condició sexual de la meitat de la
població (de fet sembla que les dones són en nombre una mica més que els homes) no era quelcom prou universal ni abstracte, ni general!
Es pensava que el gènere
o la sexualitat era només una qüestió “personal” –és a dir: “particular” d’elles-
i que per tant no afectava a “ells”, ni al conjunt de la societat. Conseqüentment
no era universal, ni general! Es pensava que no es podien polititzar,
reivindicar ni considerar com a “dret” coses tan “personals” i “particulars”.
Encara que és indubtable
que la societat es basa molt profundament en distincions d’aquest tipus. Sense
voler anar més lluny, només cal pensar en la insistència que tenim tots en saber
si un nadó és “nen o nena”. I com des del primer dia els emboliquem en els
colors habituals: rosa elles, blau ells. I els posem arracades, etc. i els
regalem joguets ad hoc.
Sempre he pensat que un
extraterrestre segurament consideraria els humans com a paranoics de la
sexualitat perquè fins i tot imposem gènere a les coses inanimades. Així –malgrat
que hi ha importants diferències entre les llengües- per exemple una cadira és “femenina”
i un armari és “masculí”...
Doncs malgrat la
permanent tendència humana a imposar gènere a coses que no tenen sexe, a
finals dels anys 1960 demanar polititzar el gènere i altres “particularitats” o
elements “personals” va ser una autèntica i escandalosa revolució.
Fins aleshores la
política “clàssica” i les polititzacions dominants s’ocupaven només dels drets
i reivindicacions formulats en dues famoses onades. Parlem “d’onades” per a
estructurar mínimament una diversitat històrica força complexa, ja que cada una
se centra en uns tipus molt concrets de drets i polititzacions.
Així considerem que la
primera “onada” se centra en la igualtat abstracta i formal de les llibertats
civils, ja que es proposa tractar els ciutadans exclusivament com a individus i
abstreu les seves diversitats efectives. Un bon exemple és el dret “d’habeas
corpus” que protegeix els ciutadans contra detencions i empresonaments sense
justificació, judici, límit temporal, visites, assistència jurídica i altres
garanties legals. Cal recordar que tals empresonaments arbitràries eren
habituals arreu fins ben entrat el segle XVIII i, lamentablement, encara ho són avui
en molts llocs.
En canvi la “segona onada”
busca ja la concreció redistributiva d’igualtat, llibertat i solidaritat, ja
que té en compte algunes diversitats econòmiques, inclús assumint-ne algun
element col.lectiu i grupal. Un bon exemple d’aquesta nova “onada” és el dret
de vaga que permet els treballadors de parar el funcionament de fàbriques i
serveis per a reivindicar millores salarials, de condicions de treball, etc. Recordem
que els empresaris hi van contraposar (fins i tot anticipant-se) el tancament
temporal de fàbriques i empreses (el famós “lock-out”).
Doncs bé les societats
modernes (i fins avui mateix) han centrat els conflictes sociopolítics en aquestes
dues grans onades de reivindicacions de drets i de polititzacions. Fins i tot
avui, quan es pensa en política se sol pensar sobretot en aquests drets,
llibertats, reivindicacions... que encara avui en absolut estan assolides ni
generalitzadament respectades, sinó que són sovint en lluita constant.
Però a partir dels
moviments vinculats als maigs 1968 s’hi afegeix encara una tercera onada de
drets que obre una lluita més complexa i que molta gent no acaba d’entendre. La
nova onada –després d’un llarg procés marginal- avui està entrant amb molta
força en els debats i reivindicacions dels nous moviments socials i en la
política “oficial”.
És centrada en drets i
polititzacions que cerquen el reconeixement fraternal d’identitats, autoexpressivitats
i diversitats com el gènere, la cultura o l’ecologia. Un bon exemple el tenim
amb les reivindicacions feministes i vinculades a la discriminació per gènere
i/o sexe. Com hem apuntant en aquesta tercera onada es tenen en compte aquests
tipus de concrecions i particularitzacions materials d’individus i grups. Nosaltres,
com una conclusió lògica d’aquesta tercera onada, hem formulat l’eslogan “Cultural
is political”. Sorprenentment és una fórmula inèdita fins ara, inclús dins del
“Gir cultural” que ha esdevingut molt important a partir dels anys 1980.
Certament no es pot dir
que hagin estat acceptats generalitzadament els drets d’aquesta tercera onada, ja
que encara avui són molt atacats i contestats. Inclús i com ja hem apuntat, cal
reconèixer que tampoc s’han assolit generalitzadament els drets i
reivindicacions inclosos en les dues onades anteriors. Si bé certament aquestes
han estat més incorporades a les declaracions formals i en abstracte, tampoc no
són gaire complides o efectivades.
Per tant podem concloure
que no hem avançat massa en l’efectivació i plena aplicació de molts d’aquests
drets, que sovint s’han quedat en superficials i aparents compliments (p.e. procediments
de vot i de representació molt tutel.lats, controlats i dirigits).
Ara bé i malgrat tot, sí
que podem dir que actualment gran part
dels conflictes i agonístiques realitats humanes són creixentment reconeguts
com a dignes de ser polititzats.
És a dir: cada vegada més
podem formular-les com un projecte polític col.lectiu davant del qual la
societat en conjunt s’ha de manifestar i –d’alguna manera- trobar-hi una
adequada i legítima formulació, decisió, ... solució. Per tant en aquest petit
àmbit del pensament i les reclamacions públiques (malgrat que no tant en el
compliment efectiu) podem dir que: resultant de la suma de totes tres onades de
drets: “tot –o gairebé tot- és polititzable avui”.
Per això cada dia ens
adonem i hem d’encarar noves polititzacions. P.e. pels drets dels animals o el
polèmic reconeixent a algunes comunitats de gitanos brasilenys de la propietat les seves terres comunals,
assimilant-los així a “cultures originàries” com els indígens brasilenys. Sens
dubte en aquests exemples no hi ha gaire consens i molta part de la societat
queda sorpresa només amb la seva simple menció.
Drets, reivindicacions i
polititzacions d’aquest tipus (i de “nova generació”) sorprenen, escandalitzen, cansen i violenten avui mateix a molta gent i fan emetre cruels sarcasmes a molta altra.
No ens enganyem, moltes d’aquestes noves polititzacions topen amb explícites i
brutals negacions, però també amb subtils però vexatòries reaccions en molts
sectors. Sovint és molt pobre el reconeixement per part de la opinió pública d’aquestes
reivindicacions. En algun altre post n’analitzarem detalladament alguns
exemples i la reacció que provoquen en molta gent.
Ara bé, de moment hem esbossat
les tres “onades” successives i afegides de drets, reivindicacions i
polititzacions per a mostrar-ne una tendència general que ens sembla molt
destacable. L’anomenada “fletxa de la història” o tendència general indicar que
la creixent i omnívora politització és
una realitat inqüestionable.
A no
ser que l’actual crisi canviï el cicle històric, la tendència en els darrers
segles (i potser especialment en les darreres dècades) és a que cada vegada més
coses són polititzades. Cada vegada més elements o fenòmens socials passen a
ser considerats com a susceptibles de ser incorporats en els grans debats i
lluites polítiques.
En definitiva, la política
cada vegada inclou més coses i se li exigeix que consideri més aspectes socials.
Cada vegada més, tot o gairebé tot passa a ser considerat com a polític i
polititzable.
Aquestes van ser algunes
de les idees clau que vaig desenvolupar en la conferència “Tot és polititzable:
política postdisciplinar” i que vam debatre amb els participants en el magnífic
III Col.loqui Macrofilosòfic sobre “Política i conflictes contemporanis” celebrat
en la Universitat de Barcelona.
Personalment vaig poder
constatar-hi que la política i els conflictes contemporanis són cada vegada més
complexos i omnipresents. Fins i tot experts estudiosos d’aquestes
qüestions estan sorpresos per tot el que encara pot ser polititzat, tot el que pot
arribar a ser política.
No comments:
Post a Comment