Per
què, després de la Guerra
Civil espanyola, el hegelianisme entra en
les universitats catalanes? Per què ho fa com un component ideològic
profundament assumit? Passa només a les universitats catalanes o arreu d’Espanya
i del món? Precisament llavors, per què retornar a Hegel?
Hegel és vist com un
pensador burgès però no individualista; modernitzador però oposat al domini de
la lògica economicista; que defensa l’autoritat estatal però en reclama la
racionalització i reconeix la dinàmica específica de les diverses esferes
socials.
Hegel és vist com un pensador universalista però que dóna gran importància al
paper històric i nacional dels diversos pobles; que defensa l’estricte ordre i
legalitat polítics però reconeix la necessitat de la concurrència i fins i tot
del conflicte polític. Tot això encaixa força amb les expectatives de la derrotada Catalunya
de la postguerra i —encara més— sota el franquisme tardà, quan inicia la
recuperació industrial, cultural i política.
No
obstant això, el hegelianisme ha de superar una llarga tendència finisecular
que li era totalment contrària. Mentre que en la segona part del segle XIX a Castella
hi ha un notable moviment krausista, a Catalunya predomina una
perspectiva contrària a l’especulació idealista alemanya. Hegel és
especialment criticat, amb l’excepció del que serà president de la breu primera
República Espanyola: Francesc Pi i Margall. Aquest recull Hegel per
formular la seva pròpia filosofia de la història que promet una revolució
política federalista, garantia del pacífic equilibri dels individus i dels
pobles.
L’espiritualisme
cristià majoritari, però, es mostra profundament desconfiat respecte del
racionalisme sistematicista i d’altes pretensions especulatives de Hegel, i
l’acusa de perdre el contacte amb la realitat, de panteista o, fins i tot, de
nihilista (en tant que racionalisme abocat a la «mort de Déu»). En aquesta
línia es manifesten per exemple Jaume Balmes o Manuel Milà i
Fontanals, qui tanmateix va arreplegar importants aspectes de l’estètica
hegeliana (com similarment farà més endavant Francesc Mirabent).
Quan
l’espiritualisme cristià català intenta modernitzar-se, no s’aproxima a Hegel,
sinó que opta per una diversitat d’opcions que van des del romanticisme
més poèticoesteticista fins al positivisme, passant pel psicologisme
empirista o la filosofia del sentit comú. No canvia aquesta tendència
durant el primer terç del segle XX: el hegelianisme és força absent o
menyspreat a Catalunya i, això, malgrat la presència d’alguns importants
nuclis anarquistes i socialistes que solien sostenir una filosofia de la
història que hi era vinculada. D’aquí parteixen les dues excepcions: Joan
Crexells (que destaca aquest vincle entre marxisme i hegelianisme, però
critica ambdós des d’una perspectiva cientificista) i Josep Ferrater i Mora
que li dedica atenció especial a Quatre
visions de la història universal.
Així és jesuïta Eusebi Colomer, qui atorga un paper central a Hegel en la seva magna publicació que va de Kant a Heidegger. També és exjesuïta el hegelià català i espanyol per antonomàsia: Ramon Valls (1928-2011, El "nosaltres" agonista), qui fascinarà més d’una generació amb la seva presentació de la Fenomenologia de l’Esperit com un procés que del jo particular, aïllat o entotsolat, ascendeix dialècticament vers un nosaltres en què es realitzen els necessaris reconeixement i perdó col·lectius. Significativament Valls aposta per un fort i inequívoc estatalisme, però també modernitzador i racional, i aprofundeix —en clau més catalana— la vella tradició lliberal del krausisme espanyol; cosa que es confirma en les seves posteriors interpretacions sobre el treball, la figura de la consciència del senyor i el serf, i l’evolució històrica de la dialèctica.
Com
veiem, la tendència secular era interpretar Hegel sobretot en clau política i
com a formulador d’una potent filosofia de la història que, però, en general es
rebutja, ja sigui per utòpica i fictícia, ja sigui per perillosament contrària
a la teodicea o providència cristiana. Des d’aquesta perspectiva és evident que
la recepció hegeliana durant el franquisme no pot ser fàcil, però s’hi
afegeix que, en un primer moment, xoca de manera frontal amb l’essencial
component franquista antiburgès, basat en clientelismes caciquils
preindustrials (ja siguin d’arrel agrària, ja siguin vinculats a monopolis
o prebendes paraestatals) i liderat per una jerarquia eclesiàstica
ultramuntana. A més, la repressió cultural és especialment intensa mentre el
règim franquista se sent insegur pel que fa al ple control social. N’és un clar
signe el rebuig a participar en la Segona Guerra Mundial ,
malgrat les evidents simpaties per Hitler i Mussolini i la forta
pressió d’alguns sectors.
Ara
bé, això canvia després de la Guerra Mundial quan el règim franquista
s’assegura la perpetuació amb el reconeixement nord-americà, que aviat es
generalitza. Llavors el franquisme ha d’iniciar una mínima modernització i
suavitzar la repressió cultural, amb la qual cosa li resulta més acceptable
l’equilibri polític, ideològic i filosòfic hegelià. Des d’aquesta
perspectiva cal interpretar les condicions polítiques que fan possible la
sorprenentment àmplia recepció del hegelianisme després de la Guerra Mundial.
De
Hegel, el context sociològic del franquisme en valora: el pensament fort, de
gran ambició especulativa i de potent interpretació teològica que permet
d’elaborar una filosofia de la història que pot incloure la perspectiva
imperial que aleshores Espanya enyora. També permet de legitimar la part
del projecte polític franquista que ho fia tot a l’Estat com a fèrria guia
d’una nació unida per un indissoluble esperit nacional. A més, la potència
de la dialèctica especulativa hegeliana ofereix una alternativa que superi o
menyspreï tant les creixents tendències del marxisme «proletari» com les
«burgeses» utilitaristes, del sentit comú (tradicionalment potent a
Catalunya) i d’un pensament positivista i tecnocràtic.
Certament,
malgrat la profunda desconfiança que li desperta Hegel, el règim franquista no
desconeix tots aquests avantatges ideològics, però a més hi ha dos factors
especialment importants que faciliten que es toleri el hegelianisme o, fins i
tot, circumstancialment se’l promocioni:
En
primer lloc, a ningú no escapa que Hegel és especialment adequat per
substituir i prevenir el rebrot de la tradició marxista de la qual —tot i
haver estat esclafada pel franquisme— se’n tem la reaparició ja que és molt
potent a l’Europa de la
postguerra. Encara més —d’una manera subtil i com a solució
d’emergència— no es renuncia a usar el hegelianisme per contrapesar el
marxisme, dialogar-hi i —en cas necessari— incorporar-ne algun element
modernitzador; això sí, sense mai subordinar-s’hi.
En
segon lloc i molt important, la recepció del hegelianisme es fa des d’una inequívoca
perspectiva espiritualista, no materialista ni atea, que és compatible amb el
catolicisme —element imprescindible dins del règim franquista espanyol. És
significatiu que entre els primers interessats catalans per Hegel hi abundin
els jesuïtes, que sempre han tingut un paper cultural modernitzador, però també
equilibrador de tota deriva materialista o atea.
Així és jesuïta Eusebi Colomer, qui atorga un paper central a Hegel en la seva magna publicació que va de Kant a Heidegger. També és exjesuïta el hegelià català i espanyol per antonomàsia: Ramon Valls (1928-2011, El "nosaltres" agonista), qui fascinarà més d’una generació amb la seva presentació de la Fenomenologia de l’Esperit com un procés que del jo particular, aïllat o entotsolat, ascendeix dialècticament vers un nosaltres en què es realitzen els necessaris reconeixement i perdó col·lectius. Significativament Valls aposta per un fort i inequívoc estatalisme, però també modernitzador i racional, i aprofundeix —en clau més catalana— la vella tradició lliberal del krausisme espanyol; cosa que es confirma en les seves posteriors interpretacions sobre el treball, la figura de la consciència del senyor i el serf, i l’evolució històrica de la dialèctica.
També
és de profundes conviccions cristianes José María Valverde, qui en la
seva joventut estigué fascinat pel radicalisme falangista i que, per via de l’Eugeni
d’Ors proper al règim franquista, evoluciona fins a enfrontar-s’hi
èticament i adopta un radical marxisme cristià vinculat a la teologia de
l’alliberament. L’espiritualisme hegelià i una lectura de la seva
dialèctica més existencialment cristiana és clau per distingir-lo d’evolucions
força similars com la
de Manuel Sacristán. En tot cas es veu aquí la mencionada
importància de Hegel per a l’influent marxisme més espiritualista i existencial
(també present en Alfons Comín).
En
canvi, i significativament, són fortament obviades veus crítiques a la «Influència de Hegel» com les que se situen entre
l’article de 1931 —així titulat— del filòsof i pedagog marxista republicà Rodolf
Llorens i Jordana (condemnat a l’exili polític americà) i el llibre de 1984
Sodoma, a l’alba de la filosofia del dret
del radical crític a tot tipus de «jaculatòria» —i actual emèrit de filosofia
política a París I— Lluís Sala-Molins (que ha patit també un dur exili
ideològic).
Amb
l’obertura del règim franquista i consolidat el lligam amb Europa, Hegel cada
vegada serà més llegit directament de l’alemany; però, fins al final de la
dècada dels vuitanta, els estudiants catalans hi accedeixen en traduccions
castellanes (per exemple, de l’exiliat republicà Wenceslao Roces). El
1985 s’inicia la publicació de Hegel al català: la Fenomenologia (traduïda per Joan Leita en edició de Valls);
el 1998 La raó en la història (editada i traduïda per Gabriel Amengual)
i el 2001 Lliçons sobre estètica (editada i traduïda per Gerard Vilar).
Amb la transició democràtica, apareixen les primeres tesis universitàries sobre
Hegel escrites en català (A. Vicens, G. Mayos, Ll. Alegret,
I. Boada) i també els primers llibres íntegrament sobre Hegel
publicats en català (G. Mayos, Entre
lògica i empíria).
Amb
la caiguda de l’URSS i el reflux del marxisme, es renova el
panorama hegelià a Catalunya sempre amb relació a la influència de Ramon
Valls, amb qui dialoga Víctor
Gómez Pin. En canvi hi xoca frontalment Eugenio
Trías que, perseguint el tema de la passió, investiga en la seva tesi
doctoral per què el jove Hegel deixa de considerar l’amor com una adequada
formulació de l’absolut. Antoni Marí aproxima Hegel al romanticisme, Trías
—en la seva posterior «filosofia del límit»— opta per un sistema molt hegelià i
Gonçal Mayos conserva del hegelianisme l’atenció per les perspectives
macrohistòriques i macrofilosòfiques.
Actualment
la influència de Hegel en la filosofia i les universitats catalanes no es
produeix tant per la fidelitat estricta al seu pensament, com perquè penetra
profundament en moltes altres qüestions. Així l’influx de Hegel és molt fort en
estudiosos que sovint són també especialistes en altres àmbits: G. Amengual
(antropologia filosòfica), G. Vilar (Habermas), V. Gómez
Pin (Aristòtil) i com A. Vicens (Lacan), A. Marí
(romanticisme), E. Trías i G. Mayos (Nietzsche),
S. Turró (Fichte), O. Piulats (ecologisme),
F. Pereña (Schelling), G. Mayos (Herder,
macrofilosofia), F. M. Marzoa, A. Leyte i R. G.
Cuartango (Heidegger), R. Gabás i J. Zimmer
(estètica), M. Udina (Bloch), P. Ribas (filosofia
espanyola), E. Barjau (Hölderlin), I. Boada,
etc.
Com
veiem, tot i que s’ha trencat la conjuntura política i filosòfica que va
convertir Hegel en el filòsof potser més influent, el seu influx en la
filosofia catalana és profund i, en ser tant diversificat, sembla de
pervivència garantida. (G. Mayos „Perquè Hegel? Política de la recepció hegeliana a Catalunya“ a Carrers de frontera. Passatges de la cultura
alemanya a la cultura catalana. Vol. I Arnau Pons i Simona Skrabec (eds.),
Barcelona: Institut Ramon Llull, 2007, pp. 424-427.
L'interès per Hegel continua avui, p.e. la Facultat de filosofia de la UB clou amb Hegel el seu cicle "Llegint a ..." dedicat a l'ampliació i aprofundiment sobre autors destacats en la història de la filosofia (inclou també Karl Marx, Friedrich Nietzsche, William James, George Berkeley, Aristòtil, Maimònides, Immanuel Kant i Plató).
No comments:
Post a Comment