CONTRA NACIÓ CULTURAL

El romàntic alemany Herder i el propi Hegel pensaven –com Ramon Valls- que el “nosaltres” no pot resultar simplement ni de la por hobbesiana, de la constant competència amb altri ni de l’agonisme mutu entre els jos individuals; sinó que neix del “nosaltres” natural present en la vida familiar i comunitària. De fet aquesta és la línia clau de l’anomenat concepte germànic de nació, que Valls sempre va veure amb recança. 

Certament Valls reconeix que en la condició humana natural hi ha tant aquest principi de “sociabilitat”, com el seu contrari: l’agonisme insociable. Però no ho concep com un dualisme més o menys equilibrat (com el pensava Kant i –encara més optimistament- Herder), sinó com un desequilibri que pràcticament remet al domini absolut de l’agonisme. Per a Valls, l'agonisme present en la natura humana és un principi molt més poderós que no el principi de sociabilitat, de tal manera que el segon és pràcticament irrellevant quan s’enfronta al primer.

Per tant la condició humana és dual -com resalta Kant- i té una clara necessitat de sociabilitat i impuls comunitari -com resalta Herder-; però el predomini de l’agonisme egoïsta és tan gran –pensa Valls- que els mencionats dualitat o sociabilitat queden pràcticament marginals.  

Per això, en cap de les seves anàlisis, Valls no parteix de l’impuls de sociabilitat per legitimar el “nosaltres” i –encara més- sempre pensa aquest com un protector (amb monopoli de la violència) davant la guerra de tots contra tots, que veia inevitable sense el fre del “nosaltres”-Leviathan. Per a Valls és, doncs, un error pensar el “nosaltres” com a nació, comunitat cultural o lingüística, etc.

Això l’apartava radicalment de molts catalanistes i espanyolistes de la seva generació. Sempre es va negar a considerar que el veritable “nosaltres” pogués limitar-se (altra cosa és que n’incorporés elements secundaris) a fonaments tan dèbils i vinculats a la perillosa natura animal humana com són els vincles comunitaris, culturals, lingüístics, històrics...  

Encara més, Valls no podia acceptar aquest concepte anomenat “germànic” de la nació, però tampoc el concepte anomenat “francès” (que en privilegia només els elements institucionals i polítics), malgrat ser-hi sens dubte més a prop. El motiu clau rau en què associava qualsevol nacionalisme als més perillosos i primaris impulsos animals, i a les catàstrofes viscudes de la Guerra civil, el nazisme, el franquisme... 

Realista com era, Valls podia entendre que cultura o nació habitualment són una potent i necessària base per a la institucionalització política, però considerava que eren perilloses i dèbils sense la vigilància armada d’aquesta institucionalització. Només l’Estat –definit com ha hem dit pel monopoli de la violència, pensa Valls- pot pacificar efectivament els impulsos agonistes omnipresents en la condició humana.

Coneixedor de la història moderna, Valls entenia (i inclús podia defensar) la coincidència d’Estat i nació, però –una mica ingènuament i malgrat saber que és escenari de lluita pel poder- considerava que l’Estat era necessàriament l’element racional de control i pacificació, mentre que la nació era inevitablement l’element irracional i de descontrol agonista. Cal dir, certament, que aquesta era una idea força estesa en la seva generació, pels motius que hem esmentat.  

Per tant, tot i que mai no va militar en l’espanyolisme que en la seva època era inseparable del franquisme, Ramon Valls convivia incòmodament amb el creixent nacionalisme català, encara que fos inequívocament democràtic. Certament va acceptar presidir la fins poc abans prohibida Societat Catalana de Filosofia (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) on va col.laborar amb catalanistes de diverses extraccions ideològiques com els professors universitaris Jordi Sales i Coderch, Rubert de Ventós, Pere Lluís i Font, Francesc Gomà, Francesc Fortuny, Joan Leita (hi mantingué una forta diversitat de criteris durant la conjunta traducció de la Fenomenologia de l’esperit), Salvi Turró o jo mateix. 

Ara bé, malgrat el indiscutible pacifisme democràtic del catalanisme i que encarnava un potent projecte modernitzador, Valls no s’hi sentia realment proper. Sens dubte recordava els xocs traumàtics que havia viscut amb el nacionalisme basc en la nova Universitat del País Basc que ell va ajudar a constituir. I la incomoditat de Valls amb el catalanisme va anant augmentant en paral.lel a la consolidació de l’autonomia política i la sortida del catalanisme de la marginalitat on l’havia l’arraconat el franquisme, fins a convertir-se en hegemònic. 

Finalment va decidir distanciar-se del catalanisme modernitzador de forma discreta però clara (com havia fet amb l’Església, el marxisme i el lliberalisme). En conjunt això va portar Valls a la orgullosa solitud i relatiu silenci dels darrers anys de la seva vida. Encara que també hi són decisius dos fets acadèmics personals. 

El primer és que Ramon Valls va tenir que abandonar –per motius de salut- la seva carrera vers el rectorat de la Universitat de Barcelona. Durant uns anys en va ser Vicerector de Professorat i se’l considerava –in pectore- successor del rector Josep Maria Bricall. La manca de salut, però, el va obligar a dimitir i així truncar una carrera que clarament s’inspirava en la de Hegel i en la que havia posat tota la il.lusió. 

En segon lloc van influir en Valls el greu enfrontament amb la major part dels membres del Departament d’Història de la Filosofia de la UB i amb el seu antic mentor (el catedràtic de la UNED i aviat membre de l’Acadèmia de la Llengua Espanyola) Emilio Lledó –de resultes a una famosa i polèmica oposició-. Valls va arribar a abandonar les classes en la Facultat de filosofia, passant a donar-les a la Facultat de dret, en concret sobre filosofia del dret. I durant anys, no va fer pràcticament ús del seu despatx a la Facultat de filosofia.

Tot això va amargar els darrers anys universitaris de Valls i el van impulsar a tancar-se sobre si. Successivament va anar perdent amistats o aliances acadèmiques intel.lectuals amb catedràtics universitaris com Raul Gabás, Victòria Camps, Felipe Martínez Marzoa, Félix Duque i, inclús, els que li eren més propers: José Luis Villacañas, Francisco Jarauta i Víctor Gómez Pin. 

De fet i seria interessant que una biografia aprofundida ho confirmés, creiem que el progressiu aïllament de Valls és el resultat de la suma del seu propi caràcter, el fracàs de la seva carrera vers el rectorat, els seus conflictes acadèmics i –també- el profund desengany i distanciament creixent que Valls experimentava respecte els quatre més poderosos grups intel.lectuals i socials del moment. 

Com ja hem explicat, Valls mai no va arribar a connectar del tot amb els sectors lliberals i, a més, es va distanciar malhumoradament tant dels sectors religiosos, on s’havia format; dels marxistes molt influents en la universitat, així com d’aquesta institució i la vida acadèmica; i dels catalanistes modernitzadors que recuperaven la seva tradicional centralitat social i cultural. 

En definitiva i per motius diversos, Valls es va autoobligar a una orgullosa i creixent retirada sobre si mateix i al solitari estudi i traducció de Hegel. Això va tenir la lamentable conseqüència de minimitzar molt el seu impacte intel.lectual directe sobre les noves generacions d’estudiants universitaris, filòsofs i -inclús- en el conjunt de la societat. (Article complet)