MOVIMENTS IMPOTENTS I INTERMITENTS?

Per què semblen tan impotents i intermitents els nous moviments polítics  (NMS)? La gent els hi dóna sovint una gran importància i suport, però aviat els abandona. L'entusiasme sovint és enorme, però dura poc. Per això, els partits tradicionals, al principi es preocupen molt, però aviat comproven que no tenen que témer. I tot continua igual... O no?

 

Certament, el trencador cicle de polititzacions iniciat en els anys 1960, ha anat superant progressivament en molts aspectes la influència i impacte dels moviments polítics més tradicionals i centrats en els clàssics partits i sindicats. Ara bé, si en el 2014 fem una macroanàlisi global de l’evolució dels NMS, cal reconèixer que han tingut grans èxits, però també grans fracassos.

 

D’una banda tenim exemples significatius i reconeguts per tothom d’èxits -si bé

sovint intermitents- que van del Maig del 1968 i del feminisme fins les revoltes àrabs, el 15M, Occupy WallStrett, WikiLeaks o l’acció personal d’Snowden, passant pel zapatisme en 1994, els atacs altermundistes a reunions dels organismes internacionals i de molts moviments i reivindicacions ecologistes. Ara bé, vist en perspectiva històrica, la macroanàlisi també constata significatius fracassos... dins de les mateixes polititzacions mencionades.

Inclús podem dir que -en general- tant els èxits com els fracassos han estat vinculats sobretot a la novetat aportada per aquests moviments i polititzacions. Això és degut, d’una banda, a què les polititzacions vinculades als NMS han aconseguit sovint agafar per sorpresa els poders i institucions establertes, plantejant desafiaments nous i mobilitzant la gent eficaçment amb noves pràctiques politicosocials.

També es deu a que ha estat capaços d’usar les noves tecnologies i de captar l’atenció dels mitjans de comunicació de masses per a projectar-se eficaçment dintre i fora de les fronteres estatals. Sovint i en general han aconseguit un procés informatiu “víric” i acumulatiu que els ha fet guanyar ràpidament moltes simpaties i complicitats.

Ara bé, en general els ha costat mantenir aquest “cercle virtuós” comunicatiu i retroalimentador de la revolta (l´ideal de “situació” per a la Internacional Situacionista) i s’han apagat progressivament, sense poder institucionalitzar-se o transformar profundament la societat. Certament, les innovadores, radicals i en molts aspectes exitoses polititzacions dels NMS sovint han quedat presoneres d’una ineficaç “informalitat” (que privilegia la crítica destructiva per damunt de la construcció política positiva) i que els ha condemnat a un impacte intermitent i fragmentari.

Les noves polititzacions que marquen el cicle actual nascut en la dècada dels 1960 s’han mostrat ineficaces o poc motivades per assolir una sòlida institucionalització política i –sovint- inclús una influència social permanent. Els ha acompanyat un estrany i tràgic destí que irònicament ha sorprès, tant per la seva forta aparició, com per la seva estranya i ràpida desaparició.

Evidentment cal matissar aquesta fórmula tan exagerada, però lamentablement en molts casos conté una gran part de veritat. Des de la dècada del 1960, accions polítiques dels NMS han sorprès l’establishment polític, econòmic i social però -després de sostragar-lo, emporuguir-lo i gairebé desesperar-lo- sovint s’han autodissolt d’una manera tan sobtada i inesperada com van irrompre.

Com veurem no ha estat sempre així, algunes noves polititzacions semblen haver passat a “millor vida” o com a merament “utòpiques” sense deixar massa impacte, però d’altres han esdevingut permanents, majoritàries i inclús transversals. Sens dubte moltes noves reivindicacions s’han guanyat un destacat lloc permanent en l’agenda política, però també d’altres han fracassat clarament en el moment d’institucionalitzar-se políticament o –fins i tot- de marcar perennement la societat.

Sembla doncs que els NMS i l’actual cicle reivindicatiu han manifestat una sorprenent intermitència en el seu impacte social i una desesperant dificultat per a institucionalitzar-se políticament. Inclús les noves polititzacions que han vingut per a quedar-se persistentment en el futur (p.e. el feminisme de la diferència, l’ecologisme, les crítiques a la globalització neoliberal o les reivindicacions gays) s’hi nota també una forta intermitència en l’impacte social i notables mancances en assolir institucionalitzacions polítiques estandard, permanents i independents dels partits tradicionals. 

D’una banda, és indiscutible que les actuals polititzacions, els debats socials contemporanis i les noves filosofies polítiques no s’entenen sense l’esdevingut en els diversos Maigs del 1968, les múltiples reivindicacions feministes i gays. Tampoc no s'entenen sense les moltes propostes ecologistes i altermundistes; autèntiques revolucions socials com les primaveres àrabs o el zapatisme; la proliferació de discursos postcolonials i indigenistes; les crítiques anticapitalistes, a la globalització i altermundistes; sense malestars sacsejadors dintre del “primer món” com el 15M o Occupy WallStrett; el compromès activisme de wikileaks o d’Snowden, etc.

Sens dubte, no tot ha estat perfecte ni plenament eficaç en les noves polititzacions. De fet els estudiosos –inclús des d’espectres ideològics molt diversos- coincideixen en destacar l’ambivalència que presenta la seva influència a llarg termini en la societat i l’acció política. Analitzem–ne breument alguns exemples començant pels que sembla que s’han consolidat més permanentment.

Sens dubte, el feminisme i l’ecologisme han esdevingut reivindicacions transversals que han hagut d’acollir d’alguna mesura tots els grans partits polítics i la major part dels moviments socials. Si bé més aviat limitat als països avançats i més democràtics, el feminisme ha aconseguit una presència i rellevància impressionant. Malgrat això però, en general no ha consolidat cap gran o hegemònic partit estable “feminista” és a dir d’estricta i explícita obediència ideològica feminista.

Sí que ho ha aconseguit l’ecologisme, però només en alguns casos destacables (com el partit alemany Die Grünen i l’agrupació Partit Verd Europeu) l’impacte polític es pot considerar gran i força constant. Moltes vegades manifesten una força i institucionalització molt irregular segons els països i –inclús- segons les circumstàncies canviants.

D’altra banda, també cal reconèixer que sovint la presència transversal aconseguida pel feminisme i l’ecologisme sol anar paral.lela a una notable banalització i falsejament en la pràctica de molts dels seus principis. Com analista distanciat, valoro la seva evolució irregular però clarament positiva, alhora que el seu impacte sovint informal i no plenament institucionalitzat, encara que indiscutiblement creixent. Ara bé, entenc que els partidaris o crítics més radicals puguin lamentar-se i fel·licitar-se –respectivament- de què sovint l’aconseguit és més aviat “estètic”, “cosmètic”, superficial i com si fos “una moda”... que no profundament transformador.

El zapatisme ha aconseguit una certa institucionalització alternativa a Xiapàs i altres contrades de Mèxic, on –es vulgui o no- ha esdevingut una instància reconeguda i a la que s’ha de tenir en compte generalitzadament. Ara bé, dos dècades després de la seva exitosa eclosió, continua situat en els marges de les institucions estatals i del joc polític oficial. Inclús sembla que la seva dinàmica expansiva original ha estat bloquejada en gran part per l’establishment estatal mexicà, tot i que en aquests contextos la mateixa persistència i consolidació ja és un èxit indiscutible. 

Altres moviments indigenistes o vinculats han aconseguit èxits polítics i constitucionals importants a països com Bolívia, Veneçuela, Colòmbia, Brasil... Així s’han creat partits que han governat i inspirat polítiques de nacionalització dels recursos naturals, de redistribució de les rendes i de reconeixement de molts drets de “justícia material” i no merament formal. Però malgrat fets indiscutibles, les resistències són molt fortes i amenacen minimitzar aquests “fets” o revertir-ne l’impacte. A més, la transformació real de la societat i les pràctiques polítiques efectives sembla sovint menor que no els “guanys” “estètics” i banalitzats. Una vegada més la intermitència i la informalitat dels èxits amenaça reduir-los o convertir-los a mig termini en perillosos –si bé relatius- “fracassos”.

Com veiem molts NMS i polititzacions alternatives van agafar per sorpresa –en el seu moment- al poder i l’estat, i conseqüentment van gaudir d’un esclat important i indiscutible. Ara bé, també és cert que sovint continuen amenaçats per les regressions y per astutes banalitzacions que els redueixen a guanys “cosmètics”, superficials, molt limitats a aspectes informals y no plenament incorporats a les efectives pràctiques institucionalitzades.

En alguns casos, malgrat el perenne impacte ideològic, també hi ha mobilitzacions i polititzacions que després del seu inicial èxit sorprenent van ser integrades de forma banal, van ser rebutjades pel poder en una eficaç reacció regressiva o –literalment- es van acabar dissolent elles mateixes per les pròpies contradiccions o pel “cansament” producte d’una manca d’institucionalització eficaç.

En el maig francès, moviments tan creatius i influents com els situacionistes van acabar autodissolent-se. Ho van dictaminar els seus dos darrers membres realment actius: el seu gran impulsor -Guy Debord- i un membre també amb agència pròpia -Gianfranco Sanguinetti-, tot reiterant un acrissolat esquema autodestructiu dels moviments revolucionaris polítics i –cosa significativa donat l’origen de la Internacional Situacionista- de les avantguardes artístiques radicals.

En absolut minimitzarem l’impacte i legat dels situacionistes en l’imaginari revolucionari, conceptual-ideològic i en pràctiques de lluita revolucionària. El vam valorar molt en el nostre pròleg a Filosofía para indignados. Textos situacionistas (RBA, 2013). Però cal reconèixer que la Internacional Situacionista es va dissoldre sense deixar cap duradora institucionalització política. A més i això ens interessa especialment, les dificultats d’institucionalització i incarnació política és una característica que els situacionistes comparteixen -molt més del que se sol dir- amb gran part dels actuals Nous Moviments Socials. La crònica radicalitat intermitent i informal sembla ser un element significatiu de la naturalesa dels NMS i les polititzacions posteriors als “Maigs del 1968”. 

Encara més sorprenents i/o desanimants poden ser els destins a mig termini –que però encara poden estar jugant-se- de moviments tan poderosos i efectius en el seu moment com les “primaveres àrabs”. Van començar a esclatar sorpresivament a finals del 2010 i van agafar desprevinguts els establishment tradicionals i els règims autoritaris de gran part del món àrab. Ràpidament, algunes van aconseguir canviar el govern, apoderar-se d’ell i –inclús- provocar algunes reformes constitucionals d’inspiració relativament democràtica i laica. 

D’altra banda però, pocs anys després sovint els poders tradicionals han reaccionat, ja sigui aprofitant-se del trencament que van propiciar (p.e. a Egipte: primer els “Germans musulmans” i, després, l’exèrcit) per a revertir gran part dels canvis de tal manera que avui la seva influència real està en entredit. En alguns casos els analistes apunten a una oportunitat perduda que –al cap i a la fi- ha acabat reforçant els poders establerts, ja que ara són molt més previnguts, mentre que les masses reformistes han vist reforçada la seva frustració.

Processos similars han experimentat a l’Occident castigar per la crisi post2008, el moviment dels indignats, de les acampades o del 15M, incloent el que podem considerar les seves perllongacions Occupy Wall Street i les manifestacions brasilenyes el 2013 (anomenades “del vinagre” perquè el portaven els manifestants com antídot als gassos lacrimògens). En tots els casos, es va aconseguir un ràpid i sorprenent impacte social i mediàtic. Es van mobilitzar amplíssims sectors interclassistes i intergeneracionals, però amb predomini de les classes mitjanes i amb molts treballadors cognitius que –normalment- sol ser un signe de què el moviment és predestinat a triomfar.

Però en el 2014 sembla que la seva força es va esgotar i que aquests moviments es van dissoldre també sense aconseguir canviar profundament la societat ni institucionalitzar-se fermament com una opció política. Com amb el moviment altermundista hi van intervenir importants motius ideològics en contra d’una “representació” que afavoreix l’agenda autònoma de les elits i lúcides prevencions en contra la “política oficial tradicional”. 

En tot cas sobretot en queden –com del maig del 68- inspirades consignes polítiques, algunes teoritzacions interessants i la difusa sensació “d’oportunitat perduda”. Però com que encara som molt a prop d’aquests moviments i van actuar també com una “autèntica escola de polititzacions” i “pràctiques revolucionàries”, no es descartable que rebrotin d’alguna forma i tinguin algun tipus de continuïtat (però segurament –com hem apuntat- “intermitent” i “informal”).

També cal apostar per la part positiva de la “intermitència” i la informalitat no institucionalitzada en partits polítics tradicionals, en el cas del moviment altermundista i antiglobalitzador. Va esclatar també molt espectacularment i guanyant-se la esperança i l’imaginari d’amplis sectors arreu. Va manifestar molt aviat una destacable capacitat organitzativa i de coordinació internacional. Va atreure eficaçment l’atenció mediàtica i també va aconseguir formes parapolítiques relativament institucionalitzades: el moviment internacional ATTAC o el Forum Social Mundial (primer radicat a Porto Alegre, després itinerant i descentralitzat regionalment).  

Fou enorme i innegable impacte d’alguna de les seves accions com en les contra-cimeres de Seattle (1999) i Gènova (2001). Fins i tot van obligar a reconvertir en una acovardida “teleconferència” la cimera del Banc Mundial que s’havia de fer a Barcelona el 2001. I el 15-2-2003, en contra de la Guerra de l’Irak, van impulsar les més grans manifestacions coordinades i d’abast mundial de la història.

No obstant això, la sempre astuta reacció de l’establishment i les dissensions internes han fet afluixar clarament la potència d’aquest moviment. A més i, malgrat alguna reacció inicial que feia pensar el contrari, la crisi mundial del 2008 i la seva perllongació en part d’Occident, més aviat ha desorientat i desorganitzat un moviment que havia estat dels únics que l’havien previst i pronosticat. 

Una vegada més –i ho hem comentat críticament– en els moments més durs de la crisi del 2008 molts líders mundials (Sarkozy...) semblaven acceptar la inevitabilitat d’una profunda “refundació del capitalisme”. Però aviat tal reforma que és –al menys el primer pas per a la tan anhelada efectuació que “un altre món és possible” va ser postposada i oblidada. Tampoc no creiem en absolut que l’altermundisme hagi mort i és possible que –com la resta de NMS- la seva característica ”intermitència” i capacitat de reinventar-se el pugui fer rebrotar de forma poderosa en algun moment futur.

Sens dubte els NMS i el cicle actual de polititzacions són molt vinculats a l’ús i crítica de les noves tecnologies de la informació i comunicació (TIC). De fet, és indiscutible que gran part dels conflictes polítics i socials més decisius de l’actualitat tenen a veure amb el domini social de les TIC. Per això avui no hi ha politització de gran impacte que no funcioni en Internet i tingui vinculacions amb les possibilitats i conflictes generats per les TIC.

Per això, acabarem aquesta breu macroanàlisi comparativa amb els fenòmens polítics vinculats a WikiLeaks, Julian Assange, Bradley (ara Chelsea) Manning i Edward Snowden. Cal destacar que WikiLeaks és en primer lloc una hàbil i potent organització creada el 2007 per a fer públics documents secrets de l’espionatge i la diplomàcia internacional. La idea era fer una espècie de Wikipedia telemàtica anònima –un tret cabdal era garantir totalment la protecció de la pròpia identitat- on filtrar documents classificats i secrets dels governs. Es va idear un complex sistema de servidors que havien de garantir tant el secret de la identitat dels informadors com que no es podia destruir la informació ni bloquejar el lliure accés a ella des de qualsevol lloc del món. 

Com veiem la idea inicial era una organització complexa, no jeràrquica, amb autonomia dels seus grups locals i els diversos assessors-activistes. Es considerava que aquesta estructura –similar a la d’Internet o Al Qaeda- que havia de garantir el lliure, secret i múltiple coneixement per part de qui ho volgués i des d’on volgués de la informació secreta dels Estats. Aquesta hàbil i enginyosa idea, però, ràpidament va plantejar ineficàcies i dissensions internes, incloent el lideratge personalista i ambigu de Julian Assange. 

Significativament WikiLeaks ha estat bloquejada sobretot per tres estratègies paral.leles: fomentar les dissensions internes, atacar en tots els fronts però sobretot el manteniment econòmic del projecte i criminalitzar i bloquejar els líders com Assange. El resultat ha estat –una vegada més- una vida molt intermitent, amb un ràpid èxit però també amb veloços bloqueigs. No és en absolut descartable noves reaparicions de WikiLeaks o moviments vinculats, però tampoc que els governs –que ja han superat la sorpresa i s’han preparat a consciència- cada vegada més ràpidament i eficaç. 

Hem pogut constatar la veloç adaptació i reacció dels Estats a reptes nous com els plantejats per Wikileaks, en les respostes a les accions personals del soldat Bradley-Chelsea Manning i de l’extreballador de la CIA Edward Snowden. Amb una sorprenent facilitat, el soldat ras Manning va poder accedir, copiar i enviar a WikiLeaks una enorme quantitat de documents classificats sobre la guerra, la situació i les accions nord-americanes a l’Irak on era destinat. 

Malgrat que va protegir curosament la seva identitat, un imprudent comentari del propi Manning el va descobrir i fou ràpidament detingut, empresonat i jutjat sota la infamant acusació d’espia. A partir d’aquí els Estats Units han aconseguit més centrar l’atenció i valoració de l’opinió pública en contra de la persona de Manning, que no de la vulnerabilitat mostrada de la informació secreta i les dades molt negatives ofertes sobre el conflicte iraquià. 

També s’ha intentat desprestigiar Edward Snowden, tot i que les seves revelacions difícilment es poden considerar traïció enmig d’un conflicte armat i són extremadament inquietants. El 2013 Snowden va sacrificar la seva carrera, vida quotidiana i ingressos denunciant un programari secret “Prism” de la l'Agència de Seguretat Nacional (NSA) destinat a la vigilància i control globals d’Internet i les telecomunicacions mundials. Snowden el considera l’amenaça més gran de tots els temps per part dels Estats a la privaticitat i la llibertat dels ciutadans. I certament el sistema judicial i l'administració dels Estats Units han hagut de reaccionar posteriorment posant alguns límits (però no tancant) aquest programa d'espionatge a la població.

Les notícies, que des de les primeres denúncies d’Snowden ens han arribat sobre aquest i altres projectes similars, semblen confirmar amb escreix els perills que Snowden denuncia. Però una vegada més l’acció gairebé sense fissures ni cap autocrítica de l’administració nordamericana, juntament al rocambolesc exili rus sota l’aixopluc de Putin, ha minimitzat la difusió de la informació d'Snowden i ha interromput l’important procés de denúncia iniciat.

Una vegada més no es pot descartar en absolut que aquestes o noves denúncies retroalimentin l’actual debat crític mundial sobre les TIC i la politització de noves amenaces que confirmen les pitjors expectatives de Huxley o Orwell. Però una vegada més es constata –també per les hàbils respostes de l’estalishment- que els NMS tenen importants dificultats per a que els sorpressius èxits aconseguits inicialment acabin consolidant-se en un canvi social efectiu o, al menys, en una politització institucionalitzada sòlida que eviti caure en la intermitència i mecanismes merament informals. 

Vegeu "Noves polititzacions: intermitents i informals?" dins del nou llibre Hi ha una nova política?, G. Mayos i J. Morro (eds.). Barcelona: La Busca, 2014. També conté articles de Marta Doltra, Xavier Filella, David Galcerà, Ricard Gómez i Ventura, Albert Llorca, Luis Roca Jusmet i -destacadament- del catedràtic de la UAB Joan Subirats. Ve del post TOT ÉS POLITITZABLE?

Vegeu els videos:
- ACAMPADA BCN 1a/10 28 maig 2011
- ACAMPADA BCN 1b/10 28 maig 2011
- ACAMPADA BCN 2/10 28 maig 2011