Sep 13, 2014

ROBOTS O TREBALL-CURA PERSONAL?

Són certs els “relats” habituals en favor de la mecanització? Són tots i només els treballs manuals i pesats els que són substituïts per robots? Queden efectivament reservats per als humans els treballs d’alt “valor afegit”, creatius, innovadors, reflexius, de comunicació...? És completament cert el “relat” encara avui hegemònic sobre la “distribució” dels treballs entre els humans i les màquines?
 
D’altra banda, és bo que les màquines executin tot el treball manual? Cal eliminar inclús el treball humà personal, cara a cara i amb altres persones? Encara que cansa i pot ser molt pesat, no ens humanitza aquest treball de cura (Heidegger) entre humans? Quins costos comporta substituir la comunicació laboral i la atenció a les persones per sintetitzadors, robots i programes d’ordinador?
 
No condueix a la barbàrie deixar la comunicació humana i la cura humana a les màquines? És justificat, encara que sigui per a poder dedicar-nos els humans en la creativitat, la innovació, l’I+D+i i el treball amb més “valor afegit”? La intel.ligència, la productivitat i la innovació són la única labor que els humans ens hem de reservar? No és això una manera brutal de “tancar-nos”, ensimimar-nos, perdre tot contacte humà i deshumanitzar-nos?
 
Cal renunciar a dur a terme l’atenció i cura entre nosaltres els humans? Hem d’abandonar els humans (començant pels parents, però continuant per qualsevol persona) a les màquines? Potser les màquines i robots poden atendre molt bé els malalts, els discapacitats i els que tenen qüestions o dubtes. ¡Pot ser ho fan millor que molts humans quan estan estressats! La comoditat aquí està a favor que ho facin màquines.


Però podem els humans prescindir totalment d’aquestes labors de cura sense deshumanitzar-nos? De fet els estudis mostren que hem anat substituint molt temps que els nostres avantpassats dedicaven a la cura d'uns als altres, per temps de producció i de diversió. Paradoxalment treballem més temps i tenim més temps d'oci, però tenim molt menys temps per a tenir cura els uns dels altres, dels fills, dels pares, dels familiars, dels amics...


Això encaixa amb la percepció per part dels professors que els nens arriben a l'escola molt menys educats que abans i -inclús- menys madurs en molts aspectes socials i emocionals. Senzillament sembla que els seus pares i la societat en conjunt no n'han tingut prou cura, no els han dedicat prou temps ni atenció, ja que s'han dedicat sobretot a les seves professions o -fins i tot- a un oci que cada vegada és més autista i individual.

 
Certament la modernitat industrial ha tendir a substituir el treball manual, pesat, repetitiu i poc creatiu. En les empreses i el món laboral ho veiem en el fordisme taylorista que divideix, especialitza i racionalitza les tasques més “mecàniques”, cercant maximitzar-ne la velocitat, la precisió, la quantitat i –en definitiva- l’eficàcia productiva. Per això han estat les tasques més mecàniques, repetitives i menys creatives les que primer s’han acabat realitzant a través de màquines.
 
Ara bé –i això és força significatiu- veiem que no necessàriament les més tasques més pesades són les que han estat mecanitzades. P.e. s’han substituït molt poc tasques manuals i tan pesades com servir els clients als bars (sovint amb llunyanes terrasses i pujant-baixant escales contínuament) o en molts treballs de la construcció.
 
També en el món familiar i quotidià, els anomenats electrodomèstics han substituït moltes tasques pesades i mecàniques. ¡Però no totes, ni sovint les més pesades! Així per exemple s’ha substituït la bugada per la rentadora i el rentar la vaixella pel rentaplats, però no el fer reparacions casolanes, el parar taula, el guardar les coses i els aliments, ni el “posar” la rentadora o el rentaplats.
 
Per tant, és cert que bàsicament les màquines han substituït tasques pesades, reiteratives i poc creatives de treball manual humà, però no totes. Encara queden moltes tasques manuals i pesades que les han de fer persones. És cert que -de moment- encara s’han mecanitzat menys les tasques que requereixen més formació, reflexió, autonomia i innovació. Fins i tot, la creixent mecanització crea nous treballs pels humans que normalment solen ser més descansats, més intel.lectuals i que solen requerir molta més formació.
 
Però també cal reconèixer que no tota la transformació del treball ha anat en aquesta direcció, sobretot en les darreres dècades. Per exemple, en el món laboral avui executen robots algunes feines de precisió i que solien requerir especialistes molt ben formats: com soldar les parts d’un cotxe o muntar la placa base d’un ordinador. La sorprenentment paradoxa és que: no han pogut ser mecanitzades altres tasques de “menor valor afegit” i que requereixen treballadors menys formats.
 
Paradoxalment, sovint després que sofisticadíssims robots hagin elaborat les complexíssimes peces d’un ordinador, el muntatge final o l’empaquetament queda en mans de treballadors poc capacitats i mal pagats. També després de soldar tot tipus d’avançats vehicles amb robots d’alta precisió, resulta que treballadors humans força mal pagats han de continuar fent tasques pesades i de poca complexitat com rentar-ne l’interior i l’exterior o enganxar-hi els detalls.
 
El “relat” habitual que defensa la mecanització intenta obviar paradoxes com les mencionades. Sofisticats i caríssims robots poden soldar o fer complexes peces, però després la neteja, el muntatge o l’empaquetament finals els han de fer manualment humans mal pagats. I evidentment aquests no són treballs que requereixin gaire creativitat o formació. Simplement i en contra del “relat” oficial, molta mecanització no va destinada a treballs pesats i de poc “valor afegit”, deixant pels humans els més intel.lectuals, còmodes, creatius i retribuïts. Sinó que de vegades és a l’inrevés.
 
Així el “relat” hegemònic a favor de la mecanització sol amagar que les darreres innovacions (tecnologies de la informació i la comunicació, societat del coneixement, intel.ligència artificial, sistemes experts...) tendeixen sovint a substituir parts “nobles” del treball, més que no les mecàniques. Això trenca totalment amb les previsions de la gent, les tendències dominants fins ara i –sobretot- amb el còmode relat promecanització.
 
No estem aquí defensant un discurs ludista (en contra de totes les màquines i tot tipus de mecanització), sinó que simplement denunciem cert oblit i tendenciositat del relat oficialista. No funciona per a descriure molt aspectes actuals de la revolució postindustrial, del capitalisme cognitiu, de la turboglobalització neolliberal, de la societat del coneixement i de les tecnologies de la informació i la comunicació.


Com totes les tecnologies, les postindustrials -TIC etc.- no són neutres, sinó que tenen múltiples impactes en totes les direccions i són -sovint- imprevisibles. Certament algunes conseqüències són força clares, però n'hi ha de molt subtils que només s'acaben percebent a llarg termini i després d'acurats estudis. Creiem que algunes de les que aquí comentem són d'aquest tipus.
 
Ho podem veure -per exemple- quan moltes rellevants funcions de comunicació directa personal són realitzades per sofisticats programes i màquines, tot substituint les persones molt capacitades, amb intel·ligència emocional i de molt valuosa humanitat que les solien realitzar. Tots hem patit quan –enlloc d’una persona de carn i ossos- ens posen una gravació que, tot i ser programada per a ser interactiva, en realitat es converteix en una freda barrera que ens desespera i ens obliga a donar-nos de baixa d’aquell presumpte “servei”. Se'ns confronta a una veu falsament humana que insisteix mecànicament en no entendre’ns i en obligar-nos a esperar eternament o a repetir infinitament algunes coses.
 
Així es pretén substituir els molt lloables i escassos bons professionals de les relacions públiques, de l’atenció al client o al ciutadà, de la comunicació eficaç i personal... Aquest tipus admirable de treballadors i professionals són avui substituïts acceleradament per mecanismes artificials que ni tan sols funcionen bé! No se’ns escapa que això potser és també un objectiu buscat!. En canvi, d’altres treballs més reiteratius, pesats i decididament menys humanitaris resulta que continuen sent una condemna per a molts treballadors mal pagats.
 
Per exemple, és el cas (que sovint veiem en pel.lícules americanes) que les comandes des del cotxe en un restaurant de menjar ràpid es fan a un fred micròfon convenientment tematitzat, impedint una correcta comunicació i relació “humana”. Però en canvi, al final la comanda és servida i carregada per una persona totalment estressada que ni té temps de saludar. Un altre exemple conegut per tots però que no se sol reflexionar és que, darrerament, fins i tot sofisticades labors com indicar el camí –que abans executaven els humans més preparats i capaços de desxifrar mapes i senyals- són avui executades per programes i via GPS. Això sol provocar tensions i errors divertits, però la realitat és que la relació i comunicació humana –sens dubte no exempta de conflictes- tendeix a ser substituïda cada vegada més.
 
Cal destacar que en els casos mencionats, que són molt preocupants, se substitueixen per artilugis mecànics tasques a les que tradicionalment atorgàvem un gran valor humà de comunicació i d’atenció al públic. Sovint eren –a més- tasques relativament ben pagades del tipus: venedors, recepció, secretariat, relacions públiques, operadors telefònics, encarregats de rebre comandes o queixes...
 
Recordem que en els negocis tradicionals sovint eren tasques que marcaven l’èxit o el fracàs dels negocis: una atenció al públic no amable ni eficaç era imperdonable; venedors incapaços de seduir enfonsaven el negoci; un bon recepcionista o secretari sovint eren claus i permetien que no es notés massa la incapacitat dels seus caps; els excel.lents relacions públiques feien possible l’impossible i llimaven els inevitables conflictes; hom podia anar a queixar-se molt enfadat i acabar reconciliant-se amb l’empresa i el servei rebut; etc.
 
En canvi, avui i cada vegada més, moltes compres es fan per Internet i a través de web informatitzades sense o amb molt poca interacció humana. I no només es fa amb productes estandarditzats, que el client té molt clar quins i com els vol comprar (p.e. llibres, cartutxos de tinta...), sinó d’altres molt complexos que impliquen molta informació i on tradicionalment solíem demanar consell a experts o amics. És el cas de la compra de viatges, dels paquets turístics, de l’elecció i reserva d’hotels i restaurants...
 
Inclús cada vegada més la part mecanitzada de la comunicació i la compra-venda inclou al menys les gestions inicials per a despeses tan com cotxes, pisos, terrenys, etc. En aquests casos, les abans imprescindibles indicacions i consells dels venedors o experts són ara substituïts per fotos, vídeos, links a wikipedia o la incorporació de comentaris i valoracions d’antics clients (els quals fins i tot no sabem si són autèntics o fabricats ad hoc).
 
En l’extrem aquesta substitució mecànica d’importants tasques informatives, comunicatives, educatives, de relació o atenció “personal”... està arribant a sectors humans tan claus com l’educació i la salut. Jacques Attali ja va assenyalar fa una dècada que era en aquests sectors, que avui concentren les més altes tasses d’ocupació laboral en els països avançats i en desenvolupament, on es produiria més substitució de treball humà per mecànic a mig termini.
 
Com ja hem apuntat, no és només que siguin substituïdes per màquines, p.e. 1) les funcions més trivials o tasques pesades i burocràtiques d’infermeria (administratives, per moure o desplaçar els pacients...). També se n’estan substituint d’altres considerades molt més valuoses, creatives i de gran importància per les relacions humanes: 2) moltes tasques mèdiques d’anàlisi, exploració, monitorització, vigilància acurada... 3) moltes tasques educatives de correcció, realització i reforç més o menys mecànics d’exercicis i d’habilitats relativament pautades, de recerca i inclús de síntesi d’informació,...
 
Això porta a una problemàtica afegida ja que –tot i que moltes d’aquestes tasques poden ser físicament pesades i relativament poc creatives- mantenen un gran valor humà que ara sol perdre’s molt perillosament. Tots estem d’acord que és molt “pesat” atendre algun possible client que no acaba de saber que vol comprar ni què li interessa. També pot ser molt “pesat” acompanyar malalts o persones grans en la seva vida quotidiana i ajudar-los a satisfer les seves necessitats i dur una vida normal.
 
També és molt “cansat” corregir any darrera any similars exercicis d’infinitats d’alumnes; explicar-los i aconsellar-los gairebé sobre les mateixes coses curs darrera curs. Sovint similarment “pesat” pot ser ajudar els alumnes a superar els habituals petits o grans problemes que inevitablement van apareixent en la seva formació i vida d’acord amb les edats, etc. etc.


Ara bé, hi ha acurats estudis que resalten que són aquests tipus d'activitats les que generen un "retorn social" més important. És a dir: potser no donen més diners, però sí generen més benestar pel conjunt de la societat. Amb d'altres paraules: una societat que descuri aquestes essencials tasques de cura pot guanyar molts diners i desenvolupar-se tecnològica o econòmicament, però esdevé més inhumana i el seu "capital social" disminueix a la llarga.
 
Per això, estarem d’acord que substituir aquestes “pesades” funcions humanes de cura, relació i contacte personal per artilugis mecànics té o pot arribar a tenir un altíssim cost humà. La societat en conjunt s’aproxima massa fàcilment a la barbàrie si els humans ens en desentenem i les deixem en mans merament mecàniques, per molt que certament són força pesades i estressants. Alguns aspectes d'una significativa deshumanització -si bé força incipient i moderada per la institució escolar- en la cura i l'educació emocional i afectiva rebuda pels infants. 


No és només que els nens van a l'escola menys educats, sinó que mostren en el seus caràcters les conseqüències de creixents dèficits d'atenció i cura per part dels adults (no només els pares, sinó la família àmplia i el conjunt de la societat). Els educadors perceben creixentment el que anomenen una "vaga de pares" (que en realitat ho és de tota la societat) pel que fa a la cura i l'educació dels seus membres.


Per això, molts infants i joves solen mostrar mancances emocionals que fàcilment haurien estat superades amb una mica més de cura materno-paterna-familiar. No són menys intel.ligents, però sí menys segurs, tenen menys autoestima, menys intel.ligència emocional, menys habilitats socials... Normalment no és que hagin estat maltractats, sinó més aviat malcriats i -sobretot- "poc tractats" o tractats amb poca cura personal. Sovint es parla del "síndrome del pobre nen ric".
 
A aquestes temàtiques vaig dedicar la meva presentació a l’inici del nou cicle 2014-15 de la tertúl.lia “Club de diàleg” que coordino tots els segons dimarts de cada mes. La duem a terme a l’Ateneu Barcelonès (C/ De la Canuda, 6, aula 511, de 16 a 18 hores) i és oberta a tothom (inclús els que no són socis de l’Ateneu Barcelonès). Hi sou convidats.

No comments:

Post a Comment