La novel.la Una història de dues ciutats (trad. G.M.) s’inicia amb les famoses
frases: “Fou el millor dels temps, fou el pitjor dels temps, fou l’era de la
saviesa, fou l’era de la follia, fou l’època de la creença, fou l'època de la
incredulitat, fou l’estació de la llum, fou l’estació de la foscor, fou la
primavera de l’esperança, fou l’hivern de la desesperació, tot ho teníem davant
nostre, res no teníem davant nostre, tots caminàvem directes cap al cel, tots
caminàvem directes cap al camí invers.”
Amb aquestes paraules Charles
Dickens vol descriure els violents contrastos que van donar durant la revolució
francesa. Moltes altres èpoques, però, han tingut similars contradiccions.
També és molt contrastada l’època de finals del segle XIX i ho exemplifica perfectament
el preciós llibre: Arts i naturalesa:
Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900 (Capella Simó, Pere &
Galmés Martí, Antoni (coords.) (2014), Barcelona: Publicacions i Edicions de la
Universitat de Barcelona).
I ho fa amb plena consciència, ja
que tota l’obra i el tram final del segle XIX són creuats pel xoc entre dos grans
pols culturals que lluiten per l’hegemonia. D’una banda, és una època marcada per
un molt fort positivisme que es vincula de diverses maneres i graus al
cientificisme, el materialisme, el naturalisme i l’evolucionisme darwinià. D’altra
banda però, precisament a mesura que perceben que és en joc l’hegemonia
cultural i cosmovisional, reaccionen a aquests corrents
positivistes-materialistes molts altres que –també de diversa manera i en
complexos equilibris- lluiten per deixar espai a l’espiritualisme, al
simbolisme, al mite, al misteri de la vida, a la relació entre l’humà i el diví,
al noumènic, etc.
El combat de l’art
Sovint es pensa erròniament que
aquests últims moviments eren llavors mers residus de la visió tradicional i
“encantada” del món (Max Weber), o simples epifenòmens del Romanticisme més
nostàlgic, sentimental i evasiu. Però com molts aspectes tremendament
modernitzadors del Romanticisme, majoritàriament eren respostes noves i molt
creatives al creixent procés de dessacralització de la societat i cultura. Així
ho sostenen per exemple (pàg. 20) els “corrents anticlericals o bé panteistes
laics que només creuen en la religió de l’art.”
Paral.lelament també es considera
sovint que el positivisme ja era hegemònic en molts aspectes de la societat en la segona meitat del segle XIX on
Enric Ciurans, Sergio González-Crespo i Teresa Sala (pàg. 20) hi veuen “un cert
rebuig del positivisme imperant, que conduïa cap a l’aparició d’un moviment paneuropeu
anomenat simbolisme." Però encara no hi havia un clar domini positivista en molts altres àmbits. Per això Margarita Hernández
posa clarament de manifest en el seu article les moltes dificultats del
darwinisme per penetrar en l’ensenyança sovint controlada o mediatitzada per ordres religioses.
La batalla –doncs- encara era en el
seu clímax i inclús eren habituals canvis de bàndol o reconfiguracions molt
matisades. Inclús el
codescubridor amb Darwin de l’evolució -Alfred Russel Wallace- va acabar
concloent que “la
evolución no puede explicar el alma humana”, que “la diferencia entre el ser
humano y los otros animales es insalvable” (pàgs. 45s) o que “las capacidades intelectuales, la conciencia y la
moral humanas no se pueden explicar por selección natural sino que requieren la
intervención de una inteligencia superior” (pàg. 44).
Com la revolució francesa
descrita per Dickens, el final del segle XIX era una època tremendament
escindida i en plena lluita per una nova hegemonia cultural (inclús en el
sentit de Gramsci). Hom era encara en ple combat, el resultat era incert i el
futur totalment obert; inclús els fronts de batalla –com hem vist- eren en
plena reconfiguració i els exèrcits rebien nous reclutes alhora que tenien baixes
significatives.
Fins i tot s’hi crea una nova
episteme humanista impulsada pel canviant equilibri entre l’objectualització o
no de l’home, ja que, només uns anys abans, dominava el pressupòsit indiscutit
d’un subjecte pensant que reduïa a objecte la natura exterior, però mai a si
mateix, la seva natura interior, la humana. Així Enric Ciurans, Sergio
González-Crespo i Teresa Sala (pàg. 25) citen Les paraules i les coses (1968: 303s) de Foucault per destacar que
és el moment precís en què: “apareix l’home en la seva posició ambigua
d’objecte d’un saber i subjecte que coneix: sobirà submís, espectador
contemplat...”
Com mostra el fil conductor del
llibre, l’art i la naturalesa van ser el camp primordial del xoc entre
cientifistes dessacralitzadors i humanistes simbolistes ressacralitzadors. Cadascun
contempla la natura a la seva manera: per ella i en ella hi combaten sense
quarter dos exercits d’estudiosos, pensadors i artistes amb visions
incommensurables i ambicions incompatibles.
Uns volen explicar la naturalesa
física material d’una forma totalment dessacralitzada, disseccionant-la com un
mer objecte bàsicament inert. La consideren una força mecànica o poc més,
limitada a causes eficients i d’acció immediata, sense qualitats que no es
puguin reduir a quantitat, sense cap secret que es pugui resistir al forçat
interrogatori al que la sotmeten...
Uns altres volen aproximar-se, comprendre
i inclús reverenciar la naturalesa amb renovats tipus de sacralitat i com a
font primigènia d’una vitalitat orgànica inesgotable. Aquests sovint
prefereixen usar el terme més proper de “natura” i consideren que és conformada
per forces espirituals complexíssimes -o que al menys les amaga-. La veuen radicalment
qualitativa i font de tota qualitat. Pensen que la natura conté causes
teleològiques i misteriosos designis, o que -al menys- funciona “com si” els
tingués (la teoria “als ob” de Kant i Vaihinger).
Per a ells, la natura és el mirall on
s’encarnen els més meravellosos o terribles simbolismes que han fet trempar o
tremolar la humanitat, conté secrets que mai no podran ser totalment desvetllats
i hi viuen esquius “fantasmes en la màquina” –com sovint es diu pejorativament-.
El combat de l’art
Aparentment l’art sembla
decantar-se sobretot per aquest últim bàndol simbolista i ressacralitzador, ja que n'usa les
armes amb total convicció. Però resulta que l’art és tan
complexament ambivalent com la pròpia època i ho aprofita tot en benefici
propi, per enfortir-se enormement.
També l’art reflecteix en si mateix la
guerra entre raó instrumental i imaginació mítica, fe i descreença, les mirades
fantasioses i les descarnades, llum i ombres, saviesa i ximpleria, primavera de
l’esperança i hivern de la desesperació.
Així, els artistes en absolut no
renuncien a estudiar detalladament les infinites formes naturals, usar
literària o plàsticament les teories científiques, aprofitar les noves formes
de tractar la matèria, aprofundir en el significat i conseqüències dels darrers
descobriments i informacions sobre la naturalesa... Per això, hi ha tot tipus
de barreges i mixtures entre les visions “del naturalista i de l’artista” en
Apel.les Mestres (citat per Teresa Sala pàg.
167) o Maeterlinck, que tant fascinat estava pels tèrmits, formigues i
abelles, ja que hi trobava en aquestes espècies hipersocials molts elements de
l’espècie humana.
La capacitat d’emular la
naturalesa és el que cercava l’actor Enric Giménez en la biologia, com ens
mostra Carmina Salvatierra. Són infinitat els artistes que s’esforcen per desenvolupar
el seu art tot atenent entusiasmats a les formes naturals que mostren i
divulguen obres magnífiques de científics (pàg. 62) com Ernst Haeckel (Formes artístiques de la Natura, 1899-1904)
o bé –com posa de manifest Fàtima López- les obres de Victor Ruprich-Robert Flore ornamentale. Essai sur la composition
de l’ornement (1866) i Keller Le
decor par la plante (1904).
Vé del post NATURA I ART i continua en el post SIMBOLITZANT O DISSENYANT LA
NATURA?
No comments:
Post a Comment