Les societats urbanes i avançades
tendeixen a glorificar la naturalesa, suposo que per compensació. Aquesta dialèctica s’accentua encara més a mesura que avança la
industrialització. Cal recordar que el modernisme -malgrat ser acusat sovint de
retrògrad o poc menys- és un moviment artístic internacional que es desenvolupa
sobretot en països europeus força modernitzats. També significativament tots el diversos estils associats
al modernisme coincideixen emmirallar-se artísticament en la naturalesa, i recrear-la
amb juganera devoció. Tots coincideixen amb una molt propera mirada artística
sobre la natura.
Així i sense cap dubte, els artistes, els
artesans, els literats, els humanistes i els filòsofs vinculats al modernisme tendeixen
a construir una nova mirada simbòlica, onírica, poètica i inclús fantasiosa sobre l'existència i la naturalesa. Ara bé, sovint s'oblida que ho fan en
contraposició (però influïda i bona coneixedora) a la rigorosa,
metòdica, experimental, matematitzant i objectivitzadora anàlisi dels
científics postdarwin. Significativament, aquests estaven fent coincidint amb el Modernisme un gran salt en la desacralització moderna
i en el descentrament humà dins del cosmos (incloent la naturalesa física i
biològica).
Darwin se suma així al
descentrament cosmològic de la Terra i la humanitat que va iniciar Copèrnic i
completà la Revolució científica. També anticipa el descentrament social de Marx i el
psicològic-pulsionar de Freud. Degut a tots ells, la humanitat deixa de poder
pensar-se com ocupant el centre de la creació, tampoc ja no es pot creure l'espècie
superior, ni pot pensar ja que la raó i consciència ho manen tot inlús en ella mateixa.
En
aquest procés, cada vegada es dubta més que l’home sigui ànima eterna i un
esperit immaterial. Cada vegada es se'l tendeix a considerar com a pensa Marx: mera
matèria, cos, carn i inclús un epifenomen configurat deterministament pels modes productius i socials on s'inscriu. Aviat inclús
"l'home" -més que un gènere com a ordre superior a l'espècie
en la jerarquia definida per Linneu- passarà de ser un "gènere sexual" -i esperem que merament gramatical!- sense
privilegis respecte al de la dona (antigament la "seva costella").
Precisament per ser inscrits en
aquesta dinàmica i no ser-ne aliens, els artistes, literats i humanistes
"modernistes" es lliuren a una sensibilitat que estudia, juga i
idealitza la naturalesa i les seves formes orgàniques, corbes, protèiques i
fractals. Certament llavors no existia ni el mot ni la teoria matemàtica
fractal de Mandelbrot, però sí que el Modernisme comença a atendre a aquest
tipus fractals de les formes orgàniques.
Paradoxalment, molts artistes
modernistes s’aproximen a una visió fractal de la naturalesa, no tant perquè tinguin
coneixements matemàtics, sinó perquè es resisteixen a reduir la realitat a mera
banalitat objectual, empírica i material. Per això, en la segona meitat del segle XIX que és una època molt contradictòria i
escindida entre el positivisme objectualitzador desacralitzador i el simbolisme
resacralitzador, són molts els
que cerquen explicitar el misteri que hi ha o hi pot haver darrera la natura.
Com ja van dir Hegel, Hölderlin i Schelling al Systemfragment: s'esforcen per pensar un món presidit per un subjecte lliure i amb consciència de tal.
Volen mostrar-ne el simbolisme, la màgia, la sublimitat, inclús també el sinistre, el
terrible, el terrorífic, el cruel i maligne. Opten per aproximar-se a la natura
com el més poderós focus d’atracció, sorpresa, meravella, seducció i la font
última de tota bellesa, malgrat no correspondre ni ser reduïble paradoxalment a
cap cànon prefixat.
Naturalment per analitzar
rigorosament la complexitat de tots aquests fenòmens i mirades
artístico-humanístiques cal fer -com es fa a Art i Naturalesa- una complexa síntesi que reuneixi tota una sèrie
d’estudis analítics, transversals i interedisciplinars. La qüestió analitzada
reclama inclús caminar cap a una tendència gairebé postdisciplinar que superi la
hiperespecialització habitual o –inclús- les superposicions de perspectives
disciplinars diverses de gran valor però encara merament poli o
multidisciplinars.
Des d’aquesta perspectiva valoro
sobretot l’excel.lent llibre Arts i
naturalesa. Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900, coordinat per
Pere Capellà i Antoni Galmés, i inscrit en la col·lecció Singularitats del Grup
de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis de la Universitat
de Barcelona (GRACMON).
La presentació serà el dilluns 4 de maig, a les 19 h, i
a la Casa del Llibre (Rambla de Catalunya, 37, Barcelona). Amb la participació
d’alguns dels autors del llibre, serà a càrrec de Gonçal Mayos, professor de
filosofia de la Universitat de Barcelona, i de Teresa-M. Sala, investigadora
principal del projecte. Us hi esperem.
Pere Capellà, Teresa-M. Sala i Gonçal Mayos |
No comments:
Post a Comment