Podem associar al laberint babilònic a la societat industrial clàssica exemplificada per les enormes fàbriques amb llargues cadenes de muntatge d'Henry Ford i que el marxista Antonio Gramsci va teoritzar per primer cop el 1934 a Americanisme i fordisme.
En aquestes laberíntiques fàbriques tot treballador té adjudicat un lloc concret que no pot abandonar durant la jornada. Fins i tot qualsevol distracció —per momentània que sigui— és castigada ja que retarda o para tota la cadena d'acoblament. Encara que se li pot ordenar treballar en un altre lloc, el treballador esta sempre “ancorat” a una molt concreta funció i lloc. Murs invisibles o capatassos vigilants el mantenen lligat allà, doncs equival a una molt concreta peça en aquesta gran maquinària (Mumford, 2010) híbrida de carn i acer que és la cadena industrial.
En aquestes laberíntiques fàbriques tot treballador té adjudicat un lloc concret que no pot abandonar durant la jornada. Fins i tot qualsevol distracció —per momentània que sigui— és castigada ja que retarda o para tota la cadena d'acoblament. Encara que se li pot ordenar treballar en un altre lloc, el treballador esta sempre “ancorat” a una molt concreta funció i lloc. Murs invisibles o capatassos vigilants el mantenen lligat allà, doncs equival a una molt concreta peça en aquesta gran maquinària (Mumford, 2010) híbrida de carn i acer que és la cadena industrial.
En aquestes condicions fordistes, la vida laboral pot associar-se a un tipus de laberint on només hi ha una sortida o un únic comportament adequat. En canvi, tota la resta sense excepció xoquen amb impediments, murs, prohibicions i carrerons sense sortida. Charles Chaplin, a Temps moderns, va mostrar irònicament les cruels patologies, angoixes, contradiccions i alienacions d'aquesta màquina híbrida amb incrustacions humanes que caracteritza el fordisme.
Les persones es converteixen en una peça viva de la maquinària i gran part de la seva existència, incloent l'educació, és constreta per un estricte laberint social ple de restriccions, opcions prohibides, camins bloquejats i portes tancades. Ja molt aviat després de néixer, s'ensenyava a la gent que tot apuntava a una única sortida: ocupar un lloc en l'enorme cadena productiva de la fàbrica i —també— de la societat. Qualsevol altra cosa —se’ls diu— és fantasia irracional, una falsa opció i quelcom condemnat al fracàs.
Les persones es converteixen en una peça viva de la maquinària i gran part de la seva existència, incloent l'educació, és constreta per un estricte laberint social ple de restriccions, opcions prohibides, camins bloquejats i portes tancades. Ja molt aviat després de néixer, s'ensenyava a la gent que tot apuntava a una única sortida: ocupar un lloc en l'enorme cadena productiva de la fàbrica i —també— de la societat. Qualsevol altra cosa —se’ls diu— és fantasia irracional, una falsa opció i quelcom condemnat al fracàs.
Com veurem més endavant des de diferents punts de vista, en molts sentits les fàbriques fordistes culminen les societats modernes associades al “gran tancament” (Foucault, 1982 i 1993). Doncs es caracteritzen per un molt semblant tipus de “institucions disciplinàries” com són la presó, la caserna, el manicomi, els hospicis, els tallers, les fàbriques, els reformatoris i inclús les escoles. Coincideixen habitualment (almenys en les seves formulacions clàssiques) per dividir, jerarquitzar i disciplinar molt estrictament l'espai, les activitats i les persones. Sempre hi domina un permanent control i tot és canalitzat vers el comportament permès, mentre que es bloqueja de mil maneres qualsevol altra possibilitat.
Són molt clares, definides i ben establertes les patologies, el que no cal fer i per on no s’ha d’anar, el que no és normal, no està normalitzat i ha de ser impedit, castigat, corregit, disciplinat... Per contra i com en el laberint clàssic, les societats fordistes es basen en la promesa que efectivament hi ha una sortida. Trobar-la pot ser difícil i exigeix esforç, paciència, disciplina, una certa sistematicitat i molta obediència, perquè se'ns diu contínuament que -si se segueixen les normes- al final hom trobarà “el seu lloc”: la sortida al laberint fordista. Llavors sabrà perfectament què ha de fer, cóm, quan, per què i en quines condicions. Això sí, sobretot se li exigeix que no qüestioni la societat ni els murs del laberint on és inserit.
Vegeu la totalitat de l’article en els posts:
No comments:
Post a Comment