Jun 30, 2016

POSTFORDISME TURBOGLOBALITZAT COM A LABERINT



Les característiques de les societats fordistes i del laberint babilònic, canvien profundament en el laberint del desert i en les societats postfordistes turboglobalizades i cognitives. Aquestes semblen majoritàries en el nostre present i el futur més o menys immediat. 

Serà el nostre tema primordial i mostrarem els diversos tipus de patologies socials que caracteritzen i són emblemàtiques del fordisme o del postfordisme. Veurem com les dificultats vinculades al laberint “del desert” exemplifiquen molt bé les patologies i els perills d'obsolescència que avui són hegemònics en la societat contemporània. Expressen molt bé alguns dels terribles reptes i angoixes que marquen actualment l'empoderament ciutadà, tant en política com en l'acció social, econòmica, cultural, productiva i professional.

En molts aspectes les societats actuals avançades semblen haver deixat enrere el constrenyit, disciplinat i també repressiu món fordista. Per contra, ens prometen una vida més flexible, innovadora, oberta al canvi i a la creativitat, no sotmesa disciplinàriament a guies, en la línia de la repressió i coerció mínima a què apuntava Marcuse (1976). Per això Bauman (2005) fa servir el terme “modernitat líquida”, que oposa a la “modernitat sòlida” que culmina en el fordisme i que exemplifica el laberint babilònic.


En canvi, la societat cognitiva postfordista actual es caracteritza per la més flexible navegació pel mar, que manca de murs, però sovint també de límits, fites i camins clars. Cal dir que, en molts aspectes, s’assembla perfectament a les dificultats experimentades en la travessa dels grans deserts, que són immensos "mars" de sorres i pedres. Per això les grans metàfores usades pels que transiten dins del laberint que és la biblioteca infinita d’Internet són marineres: navegar i surfejar.


Ja no és un laberint ple de constriccions, bloquejos i corredors que es bifurquen, es retorcen sobre si mateixos i dels quals només un van en la bona direcció. Tampoc la majoria de la feina ni de la formació estan perfectament estipulats, predeterminats i disciplinats. Inclús i sota l'impacte de la turboglobalització, les grans fàbriques —brutes, intensives en treball manual i que congreguen milers de persones— estan desapareixent o es deslocalitzen en països menys avançats.


En el capitalisme postfordista les estrictes cadenes de muntatge són ocupades -cada vegada més- per robots i dispositius maquínics que no per treballadors. Són cada vegada menys híbrides de carn i acer, ja que aquest darrer continua però la mà d’obra humana és desplaçada en favor d’un ús intensiu de capital i cognició. Dit de manera provocativa: el postfordisme perd “humanitat” en favor de més capital, més tecnologia robòtica-cibernètica i més raó instrumental (Horkheimer, 2002) capaç de fer funcionar tot conjuntament i amb eficàcia.


Per això no podem parlar de posttaylorisme, sinó d’un nou “taylorisme digital” (Brown, Lauder & Ashton, 2011) que maximitza la productivitat de l’amalgama entre robots, capitals i, per suposats humans. Aquests cada vegada són menys nombrosos i el seu “treball” és molt més cognitiu, intel·lectual, basat en la innovació, vinculat a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i a l'anomenada societat del coneixement. Per això i com veurem, cada vegada es parla menys en termes de la tradició marxista de proletariat i més de cognitariat (Mayos, 2013; Berardi, 2004). 

Per tot això, el nou cognitariat ja no ha d’estar “ancorat” permanentment en la cadena de muntatge, sinó que pot realitzar la seva funció des del “núvol” d’Internet. No obstant això, també la productivitat dels treballadors cognitius és vigilada i fomentada tayloristament, tant o més que en el fordisme exemplificat per Temps moderns o Metròpolis. Avui l’ordinador, que semblava l’eina que els havia d’alliberar, també ha esdevingut l’eina de control perfecta, ja que pot documentar tots i cadascun dels seus clicks i accions! Cal apuntar doncs que el cognitariat passa així del laberint fordista-babilònic al postfordista-del-desert, però continua pres (i encara més!) dins del taylorisme més exigent.


Els lectors notaran que —tot i que no hi ha l'estricta cadena de muntatge del fordisme— en el laberint cognitiu postindustrial tampoc hi ha massa llibertat. L'anomenat taylorisme digital pot ser més exigent que el fordista, ja que és un control exercit telemàticament i interioritzat fins a l’autoexplotació (Han, 2012). Com abans li va passar al proletariat, també el cognitariat experimenta les contradiccions i patologies vinculades a la societat que li ha tocat viure. Constata que inclús les tasques intel·lectuals i “creatives” poden ser controlades telemàticament i racionalitzades fins a l'extenuació.


Paradoxalment i malgrat que pot ser controlat tecnològicament a distància amb més eficàcia que el proletariat pels enginyers tayloristes a peu de cadena, el cognitariat està immensament sol enfront la major part de les decisions. El cognitariat, però, en general, tota la població de la societat turboglobalitzada del coneixement, viu immens en el laberint del desert. Doncs davant seu, només té un immens horitzó obert, en canvi constant, sense corredors ni murs però tampoc sense guies.


Per això se l'eximeix de l'obediència, la disciplina i fins i tot el gregarisme del fordisme; perquè —donada l’evolució de la societat i de la tecnologia— han perdut la seva antiga funcionalitat. A canvi, però, se li exigeix que pel seu compte i risc individual, creativament i assumint la total responsabilitat, esculli i llauri el camí que —finalment— els mercats dictaminaran si té èxit o fracassa.


A més no n'hi ha prou amb triomfar un cop en aquest dificultós procés, sinó que l’ha emular (no repetir-lo estrictament!) i s’ha de reinventar reiteradament. Una vegada i una altra, s'ha de repetir al llarg de la seva vida els versos d'Antonio Machado (2001, Proverbios y cantares, XXIX): “Caminante, son tus huellas / el camino y nada más; / Caminante, no hay camino, / se hace camino al andar. / Al andar se hace el camino, / y al volver la vista atrás / se ve la senda que nunca / se ha de volver a pisar.”

Com veiem, el cognitariat viu dins el laberint del desert i ha de surfejar contínuament dins d’Internet-biblioteca-de-Babel (Borges, 1974). El seu principal problema ja no és trobar l’única sortida (entre murs i portes tancades), sinó sobreviure i reciclar-se contínuament dins d’un laberint de dunes sense límit i sempre canviant pels vents de la història o el desenvolupament tecnològic. Ha de ser capaç d’innovar i crear performativament futur, és a dir: trobar nous oasis que aviat haurà d’abandonar a la recerca d’altres. Conscient que —com es diu a la borsa— “rendiments passats no garanteixen rendiments futurs”, el treballador cognitiu ha de ser capaç d’escollir per ell mateix un camí d’èxit on no sembla haver-ne cap. I ho ha de fer una i una altra vegada en una “navegació” sense fi.


Ha de saber seguir incansablement la seva travessa pel desert, sense desmoralitzar-se en passar davant dels nombrosos cadàvers de les víctimes d'aquest estrany laberint postmodern. Quan finalment troba un petit oasi, pot recuperar forces, però només per un breu temps, ja que aviat s'ha de tornar a “obrir camí” pel mar o el desert infinits. Amb l’angoixa afegida de què no pot refiar-se massa del que ha après en la seva singladura, doncs ja és un mapa envellit donat el moviment constant de les dunes.


No ha d’estranyar doncs, que gran part de les angoixes i patologies emblemàtiques de la societat actual neixin de canvis com els que apuntem. Avui la informació disponible és pràcticament infinita i creix exponencialment de manera que és impossible conèixer-la ni en una mínima part. Perd sentit per tant l'educació tradicional, ja que pretenia saber la manera correcta i pràcticament única (memoritzant dissenys bàsics o estratègies preestablertes) de resoldre els problemes i laberints “babilònics”: murs i carrers sense sortida, etc. En canvi, avui l'ensenyament, les actituds i les capacitats del cognitariat han de ser aptes per laberints com el desert: sense camins preestablerts i requerint decisions preses sobre la base d'un cert desconeixement (Innerarity, 2011). 

Donat que la constant “destrucció creativa” (Schumpeter, 1966) situa la gent davant un laberint com el canviant desert de dunes, la formació que exigeix el capitalisme cognitiu i la societat del consum és contradictòria als propis principis d’aquests. D’una banda, ha de ser molt llarga i exigent, però només al final és recompensada econòmicament (que amb el consum és l’únic que “s’hi val” en el capitalisme) i –tan sols– si hom té èxit en la seva posterior aplicació productiva. D’altra banda, la formació esdevé una aposta estrictament personal (han desaparegut les guies i valors indiscutibles), a llarg termini i que exigeix retardar molt la recompensa, però alhora la societat de l’espectacle i el consum no fan sinó incitar a l’oci, les diversions i les distraccions. 

A l’igual que per a sobreviure en el desert, cal una gran autoexigència i esforç, però alhora s’incita constantment a tot el contrari (p.e. a l’hedonisme sense més futur; Lipovetsky, 2007). Encara més, l’aposta a llarg termini d’una aprofundida formació personal, xoca amb que el capitalisme cognitiu turboglobalitzat fomenti una gran ansietat i constant exigència: hom ha d’assumir riscs, reciclar-se, aprofitar les oportunitats de l’entorn, aprendre i desaprendre. A més, amb el constant canvi tecnològic que torna obsolets molts coneixement, hom no sap si apostar per una formació molt específica i ultraespecialitzada, ja que és a tot o no-res. O bé confiar en una formació més diversificada que —però— pot malbaratar alguns esforços i, per tant, reduir les possibilitats finals. 


El capitalisme cognitiu buida de sentit la vella saviesa, que era improductiva però permetia comprendre les complexitats de l’existència i cercar la “vida bona”. També soscava els disciplinats valors, les sòlides conviccions, les fermes seguretats i les certeses indubtables que imposava el fordisme i —encara més— les societats premodernes. Ara s’imposa “l’imperi de l’efímer” (Lipovetsky, 2016) i la ignorància o incultura filles del creixement malthusià en la informació (Mayos & Brey, 2011) que abdiquen de apamar el camí per a que les noves generacions puguin “guanyar-se la vida” (com es deia abans).


Al contrari i no com un altruista gest democràtic, als joves en formació se'ls deixa sols i individualment competint entre si, “lliures” i sense la menor guia ni “xarxa protectora” en cas d’error o fracàs. Alhora però, en tot moment s'avisa —amenaçadorament— que es tingui molta cura a no equivocar-se ni a defallir, a deixar de ser productiu o rendible, a caure en l'obsolescència! Vegem algunes importants conseqüències i patologies dels canvis contemporanis.

No comments:

Post a Comment