La vida de la humanitat i la seva relació amb el món és semblant a un creuer? O més aviat hi ha una simbiosi gairebé indestriable entre el destí humà i el vaixell espacial que n'és la llar? Sigui la Terra o la nau Aniara difícilment tenen alternativa, la humanitat no les pot canviar ni substituir per altres 'creuers' de luxe.
La humanitat no pot tenir una mera relació instrumental amb la seva llar còsmica. Perquè la vida humana és tant exigent i vulnerable que només es pot desenvolupar plenament en unes poques i molt determinades llars. Són aquelles en les que ha evolucionat i s'ha constituït com a tal.
I malgrat que la immensitat de l'univers permet pensar que hi ha més d'una possible llar còsmica, a la pràctica les distàncies insondables fan que hom no pugui canviar impunement una llar per una altra. Qui no vulgui entendre aquesta paradoxal però indiscutible circumstància corre el perill de destruir inconscientment la pròpia llar sense adonar-se que, així i malgrat els grans potencials tècnics que pugui tenir, es condemna a una inevitable autodestrucció.
La humanitat no ha estat gaire conscient d'aquesta veritat i per això creu que pot canviar de creuer i que la tecnologia li ho permetrà. Però tard o d'hora descubrirà els límits humans, precisament quan intentarà reconstruir desesperada i virtualment la llar amb ficcions mecàniques o informàtiques, per a tornar-se a sentir en casa.
Aniara ens monstra que canviar de creuer pot ser fàcil, però que d'autèntiques llars n'hi ha molt poques. Per això, qui no en veu la diferència, sovint acaba convertint el 'creuer' en un 'sacròfac' còsmic.
Cap aquestes reflexions es dirigeix la pel.lícula del 2018 Aniara que adapta el poema èpic del mateix nom del nobel Harry Martinson (1956) amb guió i direcció de Pella Kågerman i Hugo Lilja. S’inicia amb preocupants imatges d’enormes tempestes i devastacions catastròfiques. Però aviat els espectadors es tranquil.litzen amb imatges espaials espectaculars que recorden el celebrat 2001. Una Odissea de l’espai d’Stanley Kubrick.
Una immensa nau comercial -l’Aniara- rep el seu passatge i personal que hi accedeixen a través d’un impressionant ascensor planetari. A mesura que aquest puja, les tempestes són substituïdes per les imatges més llunyanes, habituals i tòpiques del Planeta Blau que es veuen a través de les finestres.
Fins i tot se sent com una veu
femenina no visible li diu al seu fill “digues adeu a la Terra” i, davant la
indiferent manca de resposta, insisteix “si no ho fas més endavant ho
lamentaràs”, llavors se sent un ben educat i mandrós “adeu Terra!”
L’arribada a la nau en òrbita és perfecta i, ràpidament, una dona s’aixeca afirmant que treballa allí i es dirigeix a la
porta. És rebuda per les mirades discretes del personal que veiem en tots els aeroports.
Hi ha també les habituals i funcionals escales mecàniques, els passadissos
plens de pantalles que informen de detalls del creuer com els entreteniments
que s’ofereixen.
Mentre els passatgers van als seus camarots amb el bagatge de mà i sota les indicacions del personal, l’empleada posa en marxa la MIMA i s’hi refugia cansada. Veiem com comença a “passejar” entre fulles, arbres i cascades, podent inclús menjar fruits del bosc. MIMA recorda clarament Solaris, la magnífica narració d’Stanisław Lem.
Mai no se’ns dirà el nom de l’empleada sinó que se l’anomena
pel càrrec “Mimarobe", com també es farà amb l’astrònom, el capità, el
pilot... fent sempre abstracció del gènere. Ja sigui per reflectir la fredor
eficient d’aquests curts viatges o per ressaltar l’aspecte metafòric i
suprapersonal de la història, només dues persones són anomenades pel seu
nom. De tant en tant, s’afegeix el cognom al títol del Capità i -molt
significativament- s’anomena Isagel a una pilot, que amb la Mimarobe i l’astrònom
seran els quatre personatges centrals de la història.
La trama comença molt sintèticament a la setmana de la partida, perquè l’Aniara xoca amb un petit cargol dels molts restes espacials que ja ‘embruten’ l’espai proper a la Terra. Provoca una averia al reactor, del que s’ha d’eliminar molt combustible nuclear i la nau queda a la deriva.
Els passatgers se senten trasbalsats perquè han de modificar els personals projectes, compromisos, negocis, retrobar la gent que els espera... Però la vida i activitats del ‘creuer’ continuen tranquil.lament: hi ha compres, begudes, espectacles, festes... Només hi ha alguns canvis subtils, per exemple, la pròpia operadora que era la usuària més addicta de la poc valorada atracció MIMA, ja que s’hi refugia tot sovint inclús de nit, per oblidar la petita cambra que comparteix amb l’astrònom. Ara però, l’atracció rep més atenció del passatge, comença a haver-hi cues... Sembla que la gent sent nostàlgia i vol recordar la Terra.
Uns dies després i en una conversa al camarot que comparteixen, l’astrònom explica a la Mimarobe que no ha detectat cap cos que puguin aprofitar per a retornar a la trajectòria cap a Mart. Senzillament no hi és, l’afirmació del capità és una mentida per a tranquil.litzar el passatge. La Mimanrobe vol comprovar-ho i -efectivament- parla amb el capità que li pregunta qui li ho ha dit, però davant el seu silenci ho confirma i ordena mantenir la versió oficial.
Amb el pas del temps, s’ha de disminuir la despesa de consum, la
qualitat de vida va baixant apreciablement i inclús el passatge és
incorporat amb incentius a treballar, p.e. en els vitals cultius d’algues. Els
habitants de l’Aniara estan repetint acceleradament el procés
d’autodestrucció de la humanitat a la Terra. Ara però, no hi ha cap on
anar i, vist per les finestres de la nau, l’espai és cada vegada més fosc,
més buit i amb menys estrelles.
Malgrat els avisos de la Mimarobe, que el capità no atén
per mantenir tranquil.la la gent, la MIMA està sent desbordada per la demanda,
però també per l’angoixa i horror emocional que rep dels usuaris, fins
al punt que comença a funcionar malament i acaba autodestruint-se. La
nau s’ha quedat sense el principal dispositiu d’escapisme i apaivagament.
Al cap d’un temps i davant les moltes baixes per suïcidis,
enfrontaments, violències, desigualtats i inclús derives autoritàries (que la
pel.lícula deixa intuir més que no mostra cruament), el capità decideix perdonar-les
i incorporar-les a noves funcions. Com que ja no calen pilots, la Isagel serà
destinada a logística i la Mimarobe a ensenyar tecnologia dels viatges espacials
als joves, esperant que algun d’ells pugui ajudar a trobar una solució.
Mentrestant passatgers i tripulants passen per diverses
fases religioses, existencials i d’ús del poder. Davant la sensació
d’impotència, de no futur i sense cap al·licient vital, augmenten les ja
importants debilitats emocionals dels humans, en una degradació amenaçadora
i tothom s’aboca a diversos tipus d’escapisme i addicions. Apareixen diversos
cultes bàrbars antics i sovintegen els suïcidis, inclús la Mimarobe i Isagel
s'uneixen a un culte a la fertilitat dedicat a MIMA i en una orgia la Isagel queda
embarassada.
Llavors el capità (que destaca el canvi emocional i de
comportament que l’esperança de la sonda ha provocat) xoca per l’estratègia a
seguir amb l'astrònom, que vol revelar als passatgers la veritat de la situació.
El xoc de mentalitats i interessos és prou fort, l’astrònom descriu
realistament la nau com un ‘sarcòfag’ (etimològicament: un devorador de cadàvers).
Ella mateixa en serà un clar exemple perquè el capità, que sap que l’astrònom va
ser qui va dir la veritat a la gent, vol evitar que ho repeteixi i iradament la
mata.
Mentrestant la Mimarobe ha recuperat un vell projecte i aconsegueix
projectar una espècie d’holograma al voltant de la nau. Tots poden veure
per les finestres, aleshores ja fosques i sense gairebé estrelles, les imatges
d’una cascada. Com que l’aigua és la font de la vida, aconsegueix així l’últim
i més gran homenatge a la Terra perduda, i aixeca un xic l’ànim dels supervivents.
Inclús per això rebrà una medalla honorífica, però no hi ha alegria i inclús
pot veure que quan el capità se la lliura, aquest du els canells embenats i amb
sang.
El darrer homenatge a la vida perduda a la Terra, també arriba
tard per a la Isagel que -deprimida- s’ha suïcidat i matat el fill, en
descobrir que no hi ha futur perquè els dipòsits d’algues per aliment i l’aigua
s’han contaminat. La sempre activa i optimista Mimarobe s’ha quedat sola, com
la humanitat en la nau s’ha quedat sense futur.
Més tard, ja 24 anys després d’haver sortit de la Terra, només resten uns pocs sobrevivents arraconats sota una llum crepuscular cantant salmòdies i mantres que demanen a la llum solar que els torni a il.luminar. Solitària però agafant-se a la vida com la humanitat, hi ha la Mimarobe.
Les següents imatges són dels bancs d'algues on hi floten morts els darrers restes. La nau s’enfonsa definitivament en la mort tèrmica i la foscor. Finalment, sembla que s'ha produït el miracle que anhelaven els humans de la nau i -de fet- tots els que van haver de sortir d'una Terra devastada. L'Aniara arriba a l'estrella Vega on l'atreu un planeta blau i acollidor.
Però és un molt pobre consol, ja que l'univers és tan gran i buit que s'hi ha arribat l'any 5.981.407 des de la partida i la nau és completament congelada i sense vida. Hi ha doncs un possible segona llar habitable i acollidora com la Terra, però pels humans que han destruit aquesta, és com si no existis, perquè no la podran gaudir. Els darrers humans de l'Aniara el més semblant que hauran experimentat a la Terra primigènia i plena de vida és la simulació d'intel.ligència artificial MIMA.
Podria haver estat el tan anhelat nou començament, una
nova llar per a la humanitat, però arriba pràcticament 6 mil.lions d’anys
tard. L’univers és massa gran, els planetes habitables pels humans són massa
llunyans entre si i la humanitat és una espècie massa vulnerable i autodestructiva. Per
això l’Aniara ja és només el trist record d’una evolució errada.
No comments:
Post a Comment