Així he llegit molts dels seus llibres per motivacions
diverses, personals, imprevistes i desordenadament respecte al ritme en què Sáez
Mateu els va escriure... Però, malgrat això sembla com si ens rellevèssim, anticipèssim i suscitèssim reflexions mútuament, com si cadascun esperés
pacientment la pròpia maduració per a llegir, aprofitar l'altre i descobrir-hi coses que abans no
hauria vist o percebut bé.
El
missatge en una botella llençada al mar que sovint és l’assaig acaba trobant sorprenentment el seu
destinatari, precisament perquè és un missatge dirigit a tothom que s’atreveixi a
cercar missatges llençats a la mar. En mig de milers de llibres, perduts en
els prestatges d’una llibreria o entre els consells d'amics, obres unes planes
concretes... i et parlen a tu! Com si t’haguessin estat esperant en
algun creuament de camins, mentre Sáez Mateu —el seu autor— tocava música o
feia classes.
Sáez
Mateu sap de la necessitat i elegància d’evitar posar-se un mateix per davant
i damunt de les paraules... especialment a l’assaig. Sovint s’hi
manifesta més purament la pròpia veu i perspectiva, focalitzant-se a pensar i
descriure adequadament esdeveniments, circumstàncies i vivències, per molt
personals que siguin! Crec que, en el seu assagis-me, ha aconseguit una relació
exquisida entre transcendir amb elegància la pròpia persona evitant
l’autoreferència constant i alhora saber comunicar quines experiències l’han
il·luminat i presentar sincerament com ell ha esdevingut.
Deixa
transparentar l’humà real sense convertir-se en espectacle o en monotema
obsessiu. És per això
que ens dona algunes dades clau del seu periple vital amb les quals, inclús,
tots dos hem tingut recorreguts vitals «raonablement paral·lels»: dos ruralites dels extrems de la plana del Segrià, trasplantats
a Barcelona en dates properes i experimentant un juvenil exili, estudiant filosofia a la
mateixa universitat, iniciant-se a les dificultats de la docència i
—encara més—aspirant a viure amb i de la filosofia, interessant-nos més
per l’assaig que no el tractat i l’article científic (malgrat que tots dos
els hem hagut de practicar), persistint a publicar en català (cosa més
difícil i descoratjadora del que pot semblar)...
Però
no és clar que això unís els nostres camins apressats i amb projectes de vida
molt personals i diversos, sinó que més aviat també ens mantenia en una
«raonable distància» perquè potser podríem ar-ribar a ser massa «iguals» o una
mica redundants en un món on tot-hom ha de construir o arribar a tenir una
«marca personal» que el diferenciï.
La
hipòtesi de l’excessiva «proximitat biogràfica» en alguns aspectes, juntament
amb la necessitat de no distreure’ns massa de les pròpies tasques
intel·lectuals, poden explicar que, tot i estar tan a prop, els camins
vitals no van unir-se tant com «els missatges en bote-lles llençades al mar»
que són els assaigs. Aquests, com les idees, sovint són més àgils i «tangibles»
que trobades escadusseres.
No comments:
Post a Comment