Així
temàtiques tan diverses com la vida, l’amor, la mort, la llibertat, l’altre, el
patiment o el suïcidi poden ser replantejades des de diversos punts de vista
i configurar una espècie de mapa de les possibilitats, pinzellades i
propostes assajables. És cert però que la diversitat dels enfocaments fa menys
perceptible la comunitat polifònica, la col.laboració informal i les
subtils represes en els assaigs que no les citacions científiques explícites.
En
les publicacions més acadèmiques, les posicions solen ser més contradictòries i
bel·ligerants entre si, en una espècie de guerra on se cerca la victòria d’un
bàndol contra altre. En canvi en l’assaig, no hi ha bàndols o —al contrari—
són tants i tant personalitzats que sembla imposar-se una dissonància
dodecafònica gairebé caòtica. Perquè la col·laboració que hi podem trobar té la
forma més propera a les converses orals, on hi ha efectivament interpel·lació
directa, debat i certa confrontació distreta però sota una certa lògica
convivencial que accepta els relleus espontanis, evita la confrontació
massa evident, no monopolitza la conversa i inclús —com s’aconsella quan hom
dialoga assegut al voltant d’una taula— dedica similar atenció, escolta i
proximitat tant als contertulians que hom té a la dreta com a l’esquerra.
Poden
semblar aquestes regles molt llunyanes a la lògica de l’as-sumpte conversat
—suposant que es pogués determinar— però és que tenen uns altres objectius
més ecològics (si se’m permet), convivencials o coreogràfics que
tendeixen a mantenir el diàleg viu i obert a llarg termini, creatiu i amb
sorprenent inclusivitat malgrat les jerarquies. Lamentablement, moltes
d’aquestes virtuts orals tradicionals, avui s’han refugiat en la virtualitat
escrita de WhatsApp i de les xarxes, malgrat caure en una excessiva violència
sovint per la manca dels mecanismes moderadors que aporten el llenguatge no
verbal, la presència cara a cara i la proximitat corporal.
Però
l’assaig hi conserva un tret comú essencial: permet que hom llenci missatges
oberts «a qui vulgui recollir-los» i s’hi senti interpel-lat, i alhora
estigui disposat a esperar-ne respostes immediates o molt diferides en el
temps. Hom ho basa tot en l’atracció de la idea que reclama ser
completada i viralitzada però accepta humilment el veredicte d’altri i els
seus temps personals.
A
l’assaig es minimitza la tirania de la immediatesa, on una genialitat
una mica retardada ja no té lloc en la ràpida conversa i pot ser menyspreada
com un comentari despistat o un «ciri trencat», sinó que tot fil que en el seu
moment va quedar a l’aire pot esdevenir vigent només que algú el recuperi,
actualitzi, comenti, perllongui... El que en l’oralitat pot indicar una
distracció inadequada, ofereix una valuosa segona oportunitat en els assaigs
i l’escriptura extímica de les xarxes, amb una sensació de falsa intimitat on
tot esdevé viral i públic amb faci-litat.
Perquè
l’assaig i les xarxes comparteixen una interessant doble vida que podem
associar als mecanismes cerebrals ràpids i lents que el Nobel Daniel
Kahneman va defensar. Primer es manifesta una vida molt accelerada,
intensa, immediata, urgent i condemnada a la caducitat (ja que cada
comentari impulsa una dialèctica de traduttore-traditore). Després es manifesta
una vida i temporalitat més lenta, que pot donar la sensació que la idea ha
estat desestimada, però que pot ser recollida de forma més reflexiva,
mediatitzada i sovint millor compresa a través d’una glossa rememorativa
reflexionada.
Aquesta
doble vida i temporalitat és desequilibrada en els turbohumans perquè la tecnologia
digital impulsa molt més la resposta immediata inclús abans de valorar el
missatge rebut amb una mínima atenció. En canvi, l’assaig afavoreix les
respostes reflexives i lentes fins al punt que sovint es perd el vincle amb
les que les van impulsar i converteix la conversa en difícil de seguir. Per
això, l’assaig sembla a vegades sortir intempestivament i intemporalment com si
tot se li hagués acudit des de zero al seu signant. Però tot assaig neix
d’altres assajos personals o llegits ves a saber on. Tot assaig és una conversa
oberta i inacabada encara que costi detectar-ne els passos.
Sovint
se’n perd el fil, allò aparentment depassat però que l’assagista no vol oblidar
ni repetir, sinó desenvolupar, acompanyar, comentar, actualitzar... Llàstima
que el rastre es difumina perquè hem perdut les estratègies de quan les cartes
es conservaven curosament, es relle-gien, es recordaven, i hom sabia que se’n
podria perdre alguna pels avatars dels correus. Llavors hom intentava superar
les possibles pèr-dues escrivint: una vegada vas dir..., ho recordo perquè... i
això va provocar que...
En
canvi, avui, els turbohumans apressats que som —pressionats a canvis i
exigències accelerades que ens configuren decisivament— tendim a oblidar i
menysprear el que per algun motiu no ha trobat el seu destinatari o no li
ha impulsat la desitjada resposta. Enmig l’escuma de l’onatge de les xarxes,
salvar i recuperar un mis-satge dins de la botella i contestar-lo amb un altre
missatge dins de la botella, ja no té sentit. Considerem que un tant per cert
dels missatges són fallits i es perden, i no ens prenem la mínima molèstia de
recuperar-los d’alguna manera. El que s’ha perdut és perdut i ja està!, pensem.
I ens centrem en el flux constant i esgotador de missatges sovint insuls.
A
l’assagisme, però (i de vegades a les xarxes socials), aquests miracles
existeixen inclús en la bulímia informativa i l’accelerada caducitat del now
(ara) i el nou! Una idea que en un primer moment no va tenir receptor, pot
ser represa força després i aconseguir un gran impacte assagístic.
No comments:
Post a Comment