CLASSICISME IL.LUSTRAT NO ROMÀNTIC NI NIETZSCHEÀ

 

Em sembla molt significatiu que el director de la tesi de Sáez Mateu fos el catedràtic José Manuel Bermudo, a qui jo també conec força bé, perquè hi he col·laborat en moltes coses com a docent en el mateix Departament d’Història de la Filosofia i —encara més—quan va passar al de Teorètica i Pràctica, i va crear el grup de recerca Crisi de la Raó Pràctica del qual he estat investigador principal després de Norbert Bilbeny. Però, per atzar, quan m’atansava més a aquest grup i a Bermudo, Sáez Mateu ja era professor de la Universitat Ramon Llull i —com vam comentar una vegada— ens devíem fidelment a aquestes universitats properes però que també estan en competència.

Diu molt de Ferran que escollís i convencés Bermudo de dirigir-li la seva tesi sobre Montaigne, que era, en el fons, un aristòcrata lletra-ferit, desvagat i reflexiu que inventa l’assaig per evitar esdevenir esclau dels prejudicis de la seva època. Mentre que Bermudo, sens dubte un gran tot terreny del pensament modern, era i és més proper al Marx del Manifest comunista, El capital i la lluita ideològica dins la II Internacional i el moviment revolucionari obrer. És molt destacable que Sáez Mateu li plantegés una tesi llunyana a les línies ideològiques i investigadores que a finals dels anys 1980 proliferaven a les facultats de filosofia... i no només de la UB.

Demostra la capacitat de compromís a la concepció de la filosofia de Sáez Mateu que prescindís de l’statu quo dominant en aquell moment i convencés Bermudo a implicar-se en la seva tesi doctoral. Puc assegurar-los que no era gaire habitual que, en plena lluita sociopolí-tica i ideològica de l’anomenada Transició democràtica, hom iniciés la carrera filosòfica amb una mirada relativament més distanciada, més àmpliament antropològica i més propera a l’assaig que no als pamflets de lluita ni als tractats estructuralistes i antihumanistes de per exemple Louis Althusser i els seus molt influents llibres Pour Marx, Lire «Le capital», Lénine et la philosophie i Idéologie et appareils idéologiques d’État.

Sáez Mateu va decidir-se per un humanisme cristià que antropo-lògicament reconeixia i valorava les diversitats culturals i no les redu-ïa a una infraestructura materialista (vegeu la seva obra del 2024 La fi del progressisme il·lustrat. El debat natura/artifici en la política). En una entrevista sobre la seva novel·la Les ombres errants centrada en la Transició, Ferran Sáez Mateu es considera de la generació posterior a la dels «progres» que —diu— volien matar Franco, però que van haver d’esperar-ne la mort natural i que sovint es van perdre en els laberints hiperideologitzats o en drogoaddiccions que llavors ingènuament saludaven com a eines d’emancipació.

Això va fer que joves vinguts de la «terra ferma» com ell (i potser jo mateix; perdonin el «paral·lelisme raonable») no poguessin ser tan radicalment marxistes leninistes o estructuralistes com llavors «toca-va», de manera similar a com poc després tampoc no van poder ser prou «postmoderns». Si bé no consta que Sáez Mateu es distanciés explícitament del marxisme menys «assagista», clarament critica i sis-temàticament denuncia els postmoderns, malgrat que sovint molts d’ells practicaven un gènere d’assagisme més proper al seu. Aquí crec que també l’assagisme es va imposant, si bé va obligar Sáez Mateu a emfasitzar els valors divergents de l’il·lustrat i racionalista autocon-trolat en oposició vers el més romàntic, expressivista i emotivista que és l’arrel —banalitzada, això sí— del postmodernisme.

Aquí els «paral·lelismes raonables» són més contrastats perquè un servidor va optar més per un equilibri cara a cara i de confrontació en la meva tesina que oposava la Il·lustració i el seu màxim exponent, Kant, al Romanticisme alemany, focalitzat amb Herder, el deixeble i gran crític de Kant. Jordi Llavina, durant el simposi que és a l’origen del present article, va detectar encertadament com a contrast entre els dos filòsofs lleidatans que, malgrat compartir una devoció explícita per Kant i especialment el més assagista (gènere que ens uneix molt), la meva debilitat superior pel romanticisme, Nietzsche i el postmodernisme ens distingeix inclús en l’assagisme.

De cap manera Ferran Sáez Mateu no vol caure en la literatura del jo de les Confessions de Jean-Jacques Rousseau perquè —malgrat inspirar-se en Agustí d’Hipona— s’aparten de l’esperit il·lustrat i barregen l’expressivisme romàntic amb una fictícia i traumatitzada construcció de l’ego escriptum. «No em vaig atrevir, doncs, a parlar, i, en no poder callar, vaig atrevir-me a escriure», diu Rousseau, fins aquí crec que el va seguir Sáez Mateu. Però per molt sincers, autèntics i personals que siguin els seus assaigs, mantenen la distància crítica i el decor de parlar subtilment d’ell mentre es parla explícitament de quelcom objectiu. Cosa que sovint no fa Rousseau, tot i que no en discutirem la grandesa i ex-pressivitat.

En tot cas i en contra del romanticisme, Nietzsche i el postmodernisme entre d’altres, Sáez Mateu sempre rebutja privilegiar el «sentir abans que el pensar», exposar la pròpia diferència més que el millor argument i fer seu l’inici —en el fons antimontaignià—de Rousseau: «Jo sol. Sento el meu cor, i conec els homes. Jo no estic fet com cap dels que he vist. M’atreveixo a creure que no estic fet com cap dels que existeixen. Si jo no sóc millor, almenys jo sóc diferent.» En la traducció del fragment he procurat que no es perdés la personalització extrema de Rousseau en la seva singularitat... que potser confon amb la millor autenticitat.

Estic d’acord quan es diu que Ferran Sáez té al·lèrgia al romanticisme. Per això privilegia la línia autocontrolada intel·lectivament que va des de Montaigne fins a la Il·lustració. En tot moment s’aparta de Rousseau i de molts romàntics que creu excessivament sentimentalistes, una línia que —segons ell— du als postmoderns, als populismes de les fakenews i inclús als progres a la violeta. Per això Sáez Mateu s’oposa —diu a Acaçar la boira (2022)— a «L’apuntalament de la memòria individual, la construcció de nosaltres mateixos, que es basa en els mecanismes obscurs, viscosos i erràtics que descriuen les anomenades novel·les de formació. Són implacables, aquests mecanismes: no tenen escapatòria. La viscositat és justament el que proporciona feina als psicoanalistes i, en el pitjor dels casos, quan la cosa ja no té remei, als criminòlegs» (les negretes són meves).

A partir de l’article 'Assajar pensaments per esmolar la reflexió i altres paral.lalismes raonables' de Gonçal Mayos (pp. 11-34) a Ferran Saez, humanisme en temps de distorsions, 2026, Barcelona: IEC, pp. ISBN:  Vegeu els posts: - ASSAIG: DOBLE TEMPS CREATIU, - AMB SÁEZ MATEU: PARAL.LELISMES RAONABLES I ASSAGISME, - MONTAIGNE: DEL MÓN DE L'ODISSEA A L'ODISSEA TURBOGLOBAL, - CLASSICISME IL.LUSTRAT NO ROMÀNTIC NI NIETZSCHEÀ, - NI PROGRES, POSTMODERNS, MARXISTES LENINISTES O PSICOANALÍTICS, - ASSAIG ÉS EXPERIENCIA LLEGINT I ESCRIVINT, -DISTINGIR DESIG I REALITAT, AUTOCONTROL I EXPRESSIVISME, - ASSAJAR QÜESTIONS CÒSMIQUES, - NO ESCAPÇAR, CENSURAR, DESCOJUNTURAR NI FORÇAR