Diu
molt de Ferran que escollís i convencés Bermudo de dirigir-li la seva tesi
sobre Montaigne, que era, en el fons, un aristòcrata lletra-ferit, desvagat
i reflexiu que inventa l’assaig per evitar esdevenir esclau dels prejudicis de
la seva època. Mentre que Bermudo, sens dubte un gran tot terreny del pensament
modern, era i és més proper al Marx del Manifest comunista,
El capital i la lluita ideològica dins la II Internacional
i el moviment revolucionari obrer. És molt destacable que Sáez Mateu li
plantegés una tesi llunyana a les línies ideològiques i investigadores que a
finals dels anys 1980 proliferaven a les facultats de filosofia... i no
només de la UB.
Demostra
la capacitat de compromís a la concepció de la filosofia de Sáez Mateu que
prescindís de l’statu quo dominant en aquell moment i convencés Bermudo a
implicar-se en la seva tesi doctoral. Puc assegurar-los que no era gaire
habitual que, en plena lluita sociopolí-tica i ideològica de l’anomenada Transició
democràtica, hom iniciés la carrera filosòfica amb una mirada relativament més
distanciada, més àmpliament antropològica i més propera a l’assaig que no als
pamflets de lluita ni als tractats estructuralistes i antihumanistes de per
exemple Louis Althusser i els seus molt influents llibres Pour
Marx, Lire «Le capital», Lénine et la philosophie i Idéologie et appareils
idéologiques d’État.
Sáez
Mateu va decidir-se per un humanisme cristià que antropo-lògicament
reconeixia i valorava les diversitats culturals i no les redu-ïa a una
infraestructura materialista (vegeu la seva obra del 2024 La fi del
progressisme il·lustrat. El debat natura/artifici en la política). En
una entrevista sobre la seva novel·la Les ombres errants centrada
en la Transició, Ferran Sáez Mateu es considera de la generació posterior a la
dels «progres» que —diu— volien matar Franco, però que van haver
d’esperar-ne la mort natural i que sovint es van perdre en els laberints
hiperideologitzats o en drogoaddiccions que llavors ingènuament saludaven
com a eines d’emancipació.
Això
va fer que joves vinguts de la «terra ferma» com ell (i potser jo mateix;
perdonin el «paral·lelisme raonable») no poguessin ser tan radicalment
marxistes leninistes o estructuralistes com llavors «toca-va», de manera
similar a com poc després tampoc no van poder ser prou «postmoderns». Si bé no
consta que Sáez Mateu es distanciés explícitament del marxisme menys
«assagista», clarament critica i sis-temàticament denuncia els postmoderns,
malgrat que sovint molts d’ells practicaven un gènere d’assagisme més proper al
seu. Aquí crec que també l’assagisme es va imposant, si bé va obligar
Sáez Mateu a emfasitzar els valors divergents de l’il·lustrat i racionalista
autocon-trolat en oposició vers el més romàntic, expressivista i
emotivista que és l’arrel —banalitzada, això sí— del postmodernisme.
Aquí
els «paral·lelismes raonables» són més contrastats perquè un servidor va optar
més per un equilibri cara a cara i de confrontació en la meva tesina que
oposava la Il·lustració i el seu màxim exponent, Kant, al Romanticisme
alemany, focalitzat amb Herder, el deixeble i gran crític de Kant. Jordi
Llavina, durant el simposi que és a l’origen del present article, va
detectar encertadament com a contrast entre els dos filòsofs lleidatans que,
malgrat compartir una devoció explícita per Kant i especialment el més
assagista (gènere que ens uneix molt), la meva debilitat superior pel romanticisme,
Nietzsche i el postmodernisme ens distingeix inclús en l’assagisme.
En
tot cas i en contra del romanticisme, Nietzsche i el postmodernisme entre
d’altres, Sáez Mateu sempre rebutja privilegiar el «sentir abans que el
pensar», exposar la pròpia diferència més que el millor argument i fer seu
l’inici —en el fons antimontaignià—de Rousseau: «Jo sol. Sento el meu cor, i
conec els homes. Jo no estic fet com cap dels que he vist. M’atreveixo a creure
que no estic fet com cap dels que existeixen. Si jo no sóc millor, almenys jo
sóc diferent.» En la traducció del fragment he procurat que no es perdés la
personalització extrema de Rousseau en la seva singularitat... que potser
confon amb la millor autenticitat.
Estic
d’acord quan es diu que Ferran Sáez té al·lèrgia al romanticisme. Per això
privilegia la línia autocontrolada intel·lectivament que va des de
Montaigne fins a la Il·lustració. En tot moment s’aparta de Rousseau i de molts
romàntics que creu excessivament sentimentalistes, una línia que —segons ell—
du als postmoderns, als populismes de les fakenews i inclús als progres a la
violeta. Per això Sáez Mateu s’oposa —diu a Acaçar la boira
(2022)— a «L’apuntalament de la memòria individual, la construcció de nosaltres
mateixos, que es basa en els mecanismes obscurs, viscosos i erràtics que
descriuen les anomenades novel·les de formació. Són implacables, aquests
mecanismes: no tenen escapatòria. La viscositat és justament el que proporciona
feina als psicoanalistes i, en el pitjor dels casos, quan la cosa ja no té
remei, als criminòlegs» (les negretes són meves).
A partir de
l’article 'Assajar pensaments per esmolar la
reflexió i altres paral.lalismes raonables' de
Gonçal Mayos (pp. 11-34) a Ferran Saez, humanisme en temps de
distorsions, 2026, Barcelona: IEC, pp. ISBN: Vegeu els
posts: - ASSAIG: DOBLE TEMPS CREATIU,
- AMB SÁEZ MATEU: PARAL.LELISMES RAONABLES I ASSAGISME,
- MONTAIGNE: DEL MÓN DE L'ODISSEA A L'ODISSEA TURBOGLOBAL,
- CLASSICISME IL.LUSTRAT NO ROMÀNTIC NI NIETZSCHEÀ,
- NI PROGRES, POSTMODERNS, MARXISTES LENINISTES O
PSICOANALÍTICS, - ASSAIG ÉS EXPERIENCIA LLEGINT I ESCRIVINT, -DISTINGIR DESIG I REALITAT, AUTOCONTROL I EXPRESSIVISME,
- ASSAJAR QÜESTIONS CÒSMIQUES, - NO ESCAPÇAR, CENSURAR, DESCOJUNTURAR NI FORÇAR
No comments:
Post a Comment