Som davant d'un llibre molt ben escrit, literariament
atractiu, que es llegeix amb facilitat, gairebe com una novel-la. Té un
peculiar ritme interior marcat per una clara tonada que ressona cada vegada que
el seu autor redescobreix (amb reiteració) els «bons salvatges» que analitza.
Per moments, Els bons sa!vatges recorda assaigs
tipicament francesos com els anomenats «nous filosofs». Similarment, Ferran
Saez té l’elegant capacitat de pontificar sobre tot i no res, pero sempre amb
talent i paraules clares, rotundes, inspirades..., amb una calculada mala bava,
que valora l'opinar iconoclasta, arriscat, liberrim, «politicament incorrecte»
i que evita l'autocensura.