FERRAN SAEZ MATEU: ASSAIG HUMANISTA I DE PRESENT

 

Som davant d'un llibre molt ben escrit, literariament atractiu, que es llegeix amb facilitat, gairebe com una novel-la. Té un peculiar ritme interior marcat per una clara tonada que ressona cada vegada que el seu autor redescobreix (amb reiteració) els «bons salvatges» que analitza.

Per moments, Els bons sa!vatges recorda assaigs tipicament francesos com els anomenats «nous filosofs». Similarment, Ferran Saez té l’elegant capacitat de pontificar sobre tot i no res, pero sempre amb talent i paraules clares, rotundes, inspirades..., amb una calculada mala bava, que valora l'opinar iconoclasta, arriscat, liberrim, «politicament incorrecte» i que evita l'autocensura. 

En tenim un brillant i parodic exemple quan Ferran Saez considera inevitable el fracas del socialisme «real» perque pressuposava un fictici model antropologic que és -cito- «barreja impossible de bon salvatge, animal gregari, Sergent prussia, lliurepensador francès, delator, mestressa de casa que fa durar la roba a còpia de sargits, heroi homèric, pageès parsimoniós, encarregat d'obra enfurismat i anacoreta paleocristia” (pag. 22).

Malgrat que alguns plantejaments s'allarguen o banalitzen, la tesi de fons és clara, sagnant i indiscutible: destaca la facilitat sorprenent amb que totes les utopies degeneren en distopies, en totalitarismes, en exclusions i en massacres. Tot i que té antecedents ben explicats en Montaigne i les cròniques d'indies (sobre els quals va versar la tesi doctoral que és en la base d'Els bons salvatges), el segle xx està marcat a foc per aquesta ingenuïtat llaurada al llarg del segle xix i que té en Rousseau el seu factòtum clau.

S’hi noten els perversos efectes de fer un ingenu «experiment antropologic» que substitueixi la humanitat real i imperfecta, per un ‘home nou’, el qual seria el «subjecte pur» sobre el qua! construir una impossible utopia i, cosa encara pitjor, emmascarar ideologicament els pitjors totalitarismes, dominacions, exclussions i colonialismes. Ferran Saez hi veu agermanats sota aquesta mateixa trampa: «el comunisme sovietic i el nazisme, el socialisme utopic de Fourier i l'anarquisme de Bakunin; Pol Pot i John Zerzan» (pag. 186).

En capítols breus i relativament autonoms (que sovint funcionen com a autèntiques faules moralitzants), Ferran Saez barreja sàviament comentaris d'actualitat ben identificables amb una important erudició històrica. Tot i que pel genere assagistic escollit, defuig !es cites i el culte a !es autoritats, s'hi troba a mancar unes minimes referencies a moviments tan importants per a la tesi de «l'home natural» de l’iusnaturalisme modern o de I'antropologia del segle xx.

En el seu assaig, Saez dispara amb bala, com quan (pag. 78) denuncia que els okupes, «aquells nous redemptors i salvadors de! poble alienat per la manipulad6 dels mitjans de comunicació, no haguèssin acollit en els seus múltiples espais alliberats, ni que fos un parell de nits, [...] els nigerians que van ser brutalment apallissats fa set anys a la pla a de Catalunya de Barcelona». Hi vincula el que considera «la complicitat mediatica» i d'alguns càrrecs municipals (per exemple, alguna regidora) amb els okupes en funció de proximitats ideològiques o, inclús, «vincles familiars» («cherchez le pere, cherchez la mere!», diu). Per això, el resultat és -segons Saez- fer el favor «al sistema» de «desviar l'atenció» de qûestions com la concreta pujada de la pensió de les vídues o de la quantitat concreta de sol públic destinat a l'habitatge, «perfectament solucionables des de la política, tot traslladant-les als innocus llimbs de la catarsi col.lectiva» (pag. 82).

En molts moments, Els bons salvatges sembla exorcitzar valentament alguns dels fantasmes personals de! seu autor, que són clarament vinculats amb una certa gauche divine i a certs revolucionaris de boqueta que han tiranitzat massa la filosofia i la cultura «progre» d'aquest país. Presumptes intel.lectuals compromesos i inspirats, pero sobretot «pijos» (sic) i autocastrats per la mateixa còmoda posició social heretada, que no els oferia cap repte sinó simplement una fàcil trona per «épater le bourgeois» que ells mateixos eren en el fons! S'hi intueix clarament la condescendència i superioritat amb què aquests intel.lectuals sotjaven des de dalt altres tipus de «bon salvatge» que devien veure en Ferran Saez i altres nouvinguts.

Aquests solien ser més veritablement rurals, els havia costat molt més estudiar filosofia i, sobretot, poder construir el propi discurs amb treballada reflexió personal com per a claudicar ingènuament davant la seducció de certes utopies. Té raó Saez en denunciar que «la ficció del bon salvatge acaba transformant la revolució en la més conservadora de les utopies, la del reingrés al paradis originari» (pag. 154). Per això, Ferran Saez contraposa la convicció que «al final del camí, però, no hi ha un món perfecte, un paradís: hi ha una situació millor que l’anterior, però igualment imperfecta. Aquesta és, sense anar mes lluny, la lògica de la democràcia liberal. Es tracta d'una lògica tèbia i estèticament poc atractiva» (pag. 156).

Ara bé, el lector haurà de llegir el llibre per copsar per què molts moviments claus del segle XX coincideixen -segons Ferran Saez- a ser «un intent d'adequar la naturalesa humana a una determinada fantasia social, una voluntat de construir una societat en funció d'una formulació fantasmal de l'essència de l'home. És a dir: dissenyar una gran reforma antropològica» (pag.122). 

El més escandalós és que aquest error es pot trobar -i sense ser exhaustius- en la revolució cultural maoista, la psicoanalisi, els paradisos artificials psicodèlics, la contracultura adoradora d'una joventut malcriada, infumables teories esotèriques o new age, el romanticisme i la postmodernitat, la comuna hippy i el bon hacker de Himanen, l’hàbil proselitisme intel.ectual al servei d'Stalin de Maximoff, el Maig del 1968, «l'anarquisme de classe mitjana», el Libre roig del cole o la construcció del famós discurs anacrònicament ecològic del Gran Cabdill Toro Assegut... 

I són només alguns dels interessants temes que analitza aguda i críticament Saez a Els bons salvatges.

A partir de la ressenya de G. Mayos publicada la revista VIA Valors, idees i actituds (n. 8, 2009, pp. 209–211) del llibre Els bons salvatges. El fracàs inevitable de les utopies politiques modernes de Ferran Saez Mateu (Barcelona: Raval Edicions, 2008, 188 pàgines).

FERRAN SÁEZ MATEU

Humanisme en temps de distorsions

Institut d’Estudis Catalans, Sala Nicolau d’Olwer
Barcelona, 14 març de 2025

Cartell en PDF

Després del panorama sobre els diversos gèneres de les lletres catalanes del segle XXI, en el cicle de «Clàssics Contemporanis», impulsat també per la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’IEC), volem centrar l’atenció en una figura representativa de la poesia, la novel·la, el teatre, l’assaig i la traducció.

L’objectiu de «Clàssics Contemporanis» és aprofundir en el coneixement dels escriptors i escriptores actuals; oferir-ne una lectura crítica, i proporcionar bibliografia solvent sobre personalitats molt rellevants de la literatura catalana del segle XXI.

El quart simposi és dedicat a Ferran Sáez Mateu (la Granja d’Escarp, Segrià, 1964), un autor que ha fet de l’assaig el centre de la seva creació literària. Sáez Mateu ha volgut connectar amb la tradició humanista per qüestionar les idees comunes des d’una artistització argumental que exemplifica clarament tant la capacitat revulsiva de l’assaig com la seva peculiar situació entre el camp intel·lectual i el camp literari. Proposem interrogar l’obra de Sáez Mateu, que s’encarna també en altres gèneres (el dietarisme, l’articulisme, la poesia i la narrativa), des del doble punt de vista del debat argumental i de la funció literària.

Programa

9.45

Presentació / Francesc Foguet i Víctor Martínez-Gil

PONÈNCIA

L’assagista i el camp intel·lectual

10.00

Els passats continus / Joana Masó

COMUNICACIÓ

L’assagista i el camp literari

10.40

La prosa autobiogràfica / Anna Esteve Guillén

PONÈNCIA

L’assagista i el camp intel·lectual

11.00

Assajar pensaments per esmolar la reflexió / Gonçal Mayos

11.40 Pausa

COMUNICACIONS

L’assagista i el camp intel·lectual

12.00

Pensar en conversa / Joaquim Noguero Ribes

L’assagista i el camp literari

12.20

La mirada lírica del pensador / Jordi Llavina

12.40 Pausa

13.00

Estil literari en l’assaig / Eva Comas-Arnal

13.20

Entrevista a Ferran Sáez, a cura de Joan Burdeus

Organització

Coordinació del simposi: Víctor Martínez-Gil i Mireia Sopena

Coordinació del cicle: Montserrat Bacardí i Francesc Foguet

Ho organitza: Societat Catalana de Llengua i Literatura

Hi col·laboren: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i Departament de Filologia Catalana de la UAB

Resums

Els passats continus

Joana Masó

Els llibres de Ferran Sáez giren al voltant d’un present que busca fer sentit de les diferents memòries del passat. En un moment on els feminismes, els estudis de gènere i els estudis postcolonials il·luminen la urgència de mudar les veus, de canviar els corpus literaris que legitimem com a font per pensar els nostres problemes contemporanis, la producció assagística, de caràcter autobiogràfic i les ficcions de Ferran Sáez despleguen amb persistència les continuïtats de la tradició i de la modernitat que arriben fins a nosaltres. Lluny de la interrupció del cànon i de les seves deconstruccions, que en les últimes dècades ens han permès reinventar les preguntes heretades, l’obra de Ferran Sáez declina passats continus posant sota sospita les reescriptures polítiques de la història.

La prosa autobiogràfica

Anna Esteve Guillén

En aquesta comunicació es presentarà una aproximació a la prosa autobiogràfica de l’assagista Ferran Sáez Mateu a través de l’estudi del seu dietari La vida aèria (2019) i del llibre de records Acaçar la boira (2022). El propòsit és interpretar els trets més rellevants que presenten cadascuna d’aquestes obres, parant atenció en allò que les singularitza. Aquesta anàlisi contribuirà a definir el món personal de l’autor i sobretot la mirada que sobre la realitat plasma en un i altre títol. Per últim, es contextualitzarà La vida aèria dins el corrent del dietarisme català contemporani.

Assajar pensaments per esmolar la reflexió  Gonçal Mayos

Ferran Sáez Mateu teoritza l’experiència i pràctica de l’assaig, sempre en relació amb el mestre Montaigne i l’aplica amb similar amplitud antropològica, des d’una identificació profunda amb valors il·lustrats que defugen l’eurocentrisme. Critica els progressistes postmoderns i reclama més coherència, lucidesa crítica, autocontrol racional i domini de les tecnologies de la informació i comunicació. Ho assumeix com la tasca del nostre temps i considera l’assaig l’eina més poderosa i libèrrima, que cal esmolar contínuament, perquè l’emancipació és necessària i indefugible, però sempre imperfecta, on totes les metes són «volants», amb experiències situades culturalment i diàlegs lluitant entre l’individual i l’universal.

Pensar en conversa

Joaquim Noguero Ribes

Els sistemes estan sobrevalorats. Si pensar és trobar el pal de paller que ens sosté, els sistemes creen muralles i encastellen el pensament. Amb un sistema a les mans es pot renunciar a pensar en present i mirada crítica. Pensar per viure, ni que sigui acaçant la boira per fer presents les absències que ens inquieten, és l’antídot que planteja el musculat i atrevit cos de pensament de Ferran Sáez Mateu, quan se sap humilment provisional, sol amb si mateix com Montaigne i per naturalesa dialèctic com la maièutica socràtica. La seva és una escèptica conversa lúcida amb els clàssics. Models propers? També gent de diari i carrer: Joan Fuster, Josep Pla, Francisco Umbral… Pensar amb imatges és part de la recepta d’un fill del segle xx.

Estil literari en l’assaig

Eva Comas-Arnal

L’escena o l’exemple són ben sovint l’espurna que dispara el pensament de Ferran Sáez Mateu que, articulat en forma d’assaig, pren volada i s’estén per frases en les quals la musicalitat fa del raonament un fil plaent de seguir. El punt de partida arrelat en el cas particular defineix, en part, l’estil literari de Sáez Mateu. Però la seva prosa també beu de l’estudi aprofundit de l’obra de Montaigne, al qual va dedicar la tesi doctoral, així com als grans clàssics del gènere. L’objectiu d’aquesta comunicació no és cap altre que dur a terme una aproximació a l’estil literari de l’autor tot fent referència a dues de les obres de l’inici de la seva trajectòria: El crepuscle de la democràcia (Edicions 62, 1999) i Dislocacions (Tres i Quatre, 1999) i a un dels seus darrers textos publicats: La fi del progressisme il·lustrat. El debat natura/artifici en la política (Pòrtic, 2024).

La mirada lírica del pensador

Jordi Llavina

Figura dinàmica del pensament i àvid lector, Ferran Sáez Mateu és, per la varietat dels seus interessos i per la seva capacitat d’expressar-se amb solvència en camps intel·lectuals i artístics varis, una rara avis del sistema cultural català. I ha excel·lit en gèneres molt diversos, no sols en l’assaig. Sigui com sigui, en tot el que escriu hi ha el que en podríem dir la «reminiscència lírica». Al principi ja existia el verb (poètic): més enllà de la contingència que comencés escrivint versos, com tants adolescents, l’escriptura de Sáez Mateu no deixa mai de tenir present la mirada lírica. I això és així per la qualitat de la prosa, però també perquè les referències poètiques, en els seus assajos, són freqüents.

Notes biogràfiques

Joana Masó és professora agregada de literatura francesa a la Universitat de Barcelona i investigadora la Càtedra UNESCO «Dones, desenvolupament i cultures», reconeguda amb un ICREA Acadèmia (2025-2030). Ha traduït textos de crítica i filosofia francesa contemporània d’Hélène Cixous, Jacques Derrida, Jean-Luc Nancy o Catherine Malabou, i ha publicat llibres sobre aquests autors. També és autora de Tosquelles. Curar les institucions (Premi Ciutat de Barcelona d’assaig 2021 i Premi Crítica Serra d’Or 2022) i Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat, catàleg de l’exposició presentada a Barcelona al CCCB, seguida d’una itinerància internacional a França i Estats Units.

Anna Esteve Guillén és doctora en filologia catalana i forma part del Grup d’Estudis Transversals i del Grup d’Investigació de Literatura Contemporània de la Universitat d’Alacant. Així mateix, ha estat membre de diferents projectes d’investigació centrats en l’estudi de la literatura autobiogràfica catalana (la seva principal línia d’investigació, juntament amb l’estudi del cànon literari no acadèmic i la promoció lectora). Fruit d’aquests projectes són l’assaig acadèmic El dietarisme català entre dos segles (Premi Serra d’Or de literatura i assaig, 2011), així com altres estudis sobre Emili Gómez Nadal, Carmelina Sánchez-Cutillas, Teresa Pàmies, Manuel de Pedrolo, Ferran Soldevila, Joan Fuster i Olga Xirinacs, entre d’altres.

Gonçal Mayos és filòsof, escriptor i professor de la Universitat de Barcelona. Entre els seus llibres destaquen Turbohumanos, A sociedade do controle?, Homo obsoletus: precariedad y desempoderamiento en la turboglobalización, Interdisciplinaridade e interconstitucionalidade, Macrofilosofia della globalizzazione e del pensiero unico, La sociedad de la ignorancia, Hegel: dialéctica entre conflicto y razón, La Ilustración, Hegel. Entre lògica i empíria, Violaciones de derechos humanos, poder y estado, Ilustración frente a Romanticismo, Macrofilosofía de la Modernidad, Postdisciplinariedad y desarrollo humano, Hi ha una nova política? i Interrelación filosófico-jurídica multinivel.

Joaquim Noguero Ribes és periodista cultural i comissari d’exposicions. Llicenciat en filologia hispànica i filologia catalana, ha estat professor a les Universitat Ramon Llull i Universitat Autònoma de Barcelona, com també ha impartit crítica a l’Institut del Teatre i al Conservatori Superior de Dansa. Professor a l’Aula d’Escriptura de Girona, actualment és director de la revista Serra d’Or i crític de La Vanguardia. Ha comissariat més de vuitanta exposicions de literatura, còmic, il·lustració, fotografia, jocs, teatre i dansa en centres com el Palau Robert, l’Arts Santa Mònica i el festival BCNegra.

Eva Comas-Arnal és escriptora, traductora, filòloga i doctora en periodisme. Actualment és professora associada al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat diverses investigacions sobre la prosa de Mercè Rodoreda, entre les quals Afinar l’estil. La reescriptura de «La mort i la primavera» a partir dels comentaris d’Armand Obiols (IEC, 2022) i El somni blau. Estudi dels somnis en la narrativa de Mercè Rodoreda (IEC, 2020). Premi Proa de novel·la 2024 amb l’obra Mercè i Joan (Proa, 2024), també ha fet recerca sobre l’educació en època republicana i franquista en diverses poblacions catalanes.

Jordi Llavina és llicenciat en filologia catalana. Entre els seus llibres de poemes, destaquen La corda del gronxador (2006, Premi Ciutat de Palma), Diari d’un setembrista (2007, Premi Alfons el Magnànim i Premi de la Crítica Serra d’Or), Vetlla (2012, Premi Vicent Andrés Estellés i Premi de la Crítica), Ermita (2017, Premi Lletra d’Or) i Un llum que crema (2023, Premi Carles Riba). També és autor dels assaigs Neu, fang, rosada, constel·lació. Articles, treballs, apunts sobre la poesia de Joan Vinyoli (2014) i 100 llibres catalans que fan de bon llegir (2022). El 2023 va publicar Proses de l’entreclaror (2023), a mig camí entre la ficció i la literatura del jo.

Joan Burdeus és periodista. Graduat en filosofia per la Universitat de Barcelona i en comunicació audiovisual per la Universitat Ramon Llull, treballa com a crític per a diversos mitjans de comunicació, especialitzat en televisió, cinema, cultura contemporània i filosofia. Ha estat redactor en cap de la sèrie documental de Betevé Lògic: arxiu cultural i guionista i director de diversos projectes, com ara el curtmetratge Trobar-te (2018), seleccionat en diversos festivals, i la websèrie Welcome to Berlin, finalista al Festival Zoom Igualada (2017). Actualment és cap d’opinió i publica regularment al diari digital Núvol.