ELS BONS SALVATGES SEGONS FERRAN SAEZ MATEU

 

Som davant d'un llibre molt ben escrit, literariament atractiu, que es llegeix amb facilitat, gairebe com una novel-la. Té un peculiar ritme interior marcat per una clara tonada que ressona cada vegada que el seu autor redescobreix (amb reiteració) els «bons salvatges» que analitza.

Per moments, Els bons sa!vatges recorda assaigs tipicament francesos com els anomenats «nous filosofs». Similarment, Ferran Saez té l’elegant capacitat de pontificar sobre tot i no res, pero sempre amb talent i paraules clares, rotundes, inspirades..., amb una calculada mala bava, que valora l'opinar iconoclasta, arriscat, liberrim, «politicament incorrecte» i que evita l'autocensura. 

En tenim un brillant i parodic exemple quan Ferran Saez considera inevitable el fracas del socialisme «real» perque pressuposava un fictici model antropologic que és -cito- «barreja impossible de bon salvatge, animal gregari, Sergent prussia, lliurepensador francès, delator, mestressa de casa que fa durar la roba a còpia de sargits, heroi homèric, pageès parsimoniós, encarregat d'obra enfurismat i anacoreta paleocristia” (pag. 22).

Malgrat que alguns plantejaments s'allarguen o banalitzen, la tesi de fons és clara, sagnant i indiscutible: destaca la facilitat sorprenent amb que totes les utopies degeneren en distopies, en totalitarismes, en exclusions i en massacres. Tot i que té antecedents ben explicats en Montaigne i les cròniques d'indies (sobre els quals va versar la tesi doctoral que és en la base d'Els bons salvatges), el segle xx està marcat a foc per aquesta ingenuïtat llaurada al llarg del segle xix i que té en Rousseau el seu factòtum clau.

S’hi noten els perversos efectes de fer un ingenu «experiment antropologic» que substitueixi la humanitat real i imperfecta, per un ‘home nou’, el qual seria el «subjecte pur» sobre el qua! construir una impossible utopia i, cosa encara pitjor, emmascarar ideologicament els pitjors totalitarismes, dominacions, exclussions i colonialismes. Ferran Saez hi veu agermanats sota aquesta mateixa trampa: «el comunisme sovietic i el nazisme, el socialisme utopic de Fourier i l'anarquisme de Bakunin; Pol Pot i John Zerzan» (pag. 186).

En capítols breus i relativament autonoms (que sovint funcionen com a autèntiques faules moralitzants), Ferran Saez barreja sàviament comentaris d'actualitat ben identificables amb una important erudició històrica. Tot i que pel genere assagistic escollit, defuig !es cites i el culte a !es autoritats, s'hi troba a mancar unes minimes referencies a moviments tan importants per a la tesi de «l'home natural» de l’iusnaturalisme modern o de I'antropologia del segle xx.

En el seu assaig, Saez dispara amb bala, com quan (pag. 78) denuncia que els okupes, «aquells nous redemptors i salvadors de! poble alienat per la manipulad6 dels mitjans de comunicació, no haguèssin acollit en els seus múltiples espais alliberats, ni que fos un parell de nits, [...] els nigerians que van ser brutalment apallissats fa set anys a la pla a de Catalunya de Barcelona». Hi vincula el que considera «la complicitat mediatica» i d'alguns càrrecs municipals (per exemple, alguna regidora) amb els okupes en funció de proximitats ideològiques o, inclús, «vincles familiars» («cherchez le pere, cherchez la mere!», diu). Per això, el resultat és -segons Saez- fer el favor «al sistema» de «desviar l'atenció» de qûestions com la concreta pujada de la pensió de les vídues o de la quantitat concreta de sol públic destinat a l'habitatge, «perfectament solucionables des de la política, tot traslladant-les als innocus llimbs de la catarsi col.lectiva» (pag. 82).

En molts moments, Els bons salvatges sembla exorcitzar valentament alguns dels fantasmes personals de! seu autor, que són clarament vinculats amb una certa gauche divine i a certs revolucionaris de boqueta que han tiranitzat massa la filosofia i la cultura «progre» d'aquest país. Presumptes intel.lectuals compromesos i inspirats, pero sobretot «pijos» (sic) i autocastrats per la mateixa còmoda posició social heretada, que no els oferia cap repte sinó simplement una fàcil trona per «épater le bourgeois» que ells mateixos eren en el fons! S'hi intueix clarament la condescendència i superioritat amb què aquests intel.lectuals sotjaven des de dalt altres tipus de «bon salvatge» que devien veure en Ferran Saez i altres nouvinguts.

Aquests solien ser més veritablement rurals, els havia costat molt més estudiar filosofia i, sobretot, poder construir el propi discurs amb treballada reflexió personal com per a claudicar ingènuament davant la seducció de certes utopies. Té raó Saez en denunciar que «la ficció del bon salvatge acaba transformant la revolució en la més conservadora de les utopies, la del reingrés al paradis originari» (pag. 154). Per això, Ferran Saez contraposa la convicció que «al final del camí, però, no hi ha un món perfecte, un paradís: hi ha una situació millor que l’anterior, però igualment imperfecta. Aquesta és, sense anar mes lluny, la lògica de la democràcia liberal. Es tracta d'una lògica tèbia i estèticament poc atractiva» (pag. 156).

Ara bé, el lector haurà de llegir el llibre per copsar per què molts moviments claus del segle XX coincideixen -segons Ferran Saez- a ser «un intent d'adequar la naturalesa humana a una determinada fantasia social, una voluntat de construir una societat en funció d'una formulació fantasmal de l'essència de l'home. És a dir: dissenyar una gran reforma antropològica» (pag.122). 

El més escandalós és que aquest error es pot trobar -i sense ser exhaustius- en la revolució cultural maoista, la psicoanalisi, els paradisos artificials psicodèlics, la contracultura adoradora d'una joventut malcriada, infumables teories esotèriques o new age, el romanticisme i la postmodernitat, la comuna hippy i el bon hacker de Himanen, l’hàbil proselitisme intel.ectual al servei d'Stalin de Maximoff, el Maig del 1968, «l'anarquisme de classe mitjana», el Libre roig del cole o la construcció del famós discurs anacrònicament ecològic del Gran Cabdill Toro Assegut... 

I són només alguns dels interessants temes que analitza aguda i críticament Saez a Els bons salvatges.

A partir de la ressenya de G. Mayos publicada la revista VIA Valors, idees i actituds (n. 8, 2009, pp. 209–211) del llibre Els bons salvatges. El fracàs inevitable de les utopies politiques modernes de Ferran Saez Mateu (Barcelona: Raval Edicions, 2008, 188 pàgines).