Cal
pensar que Montaigne cavalca entre un Renaixement que feia no
gaire ja havia fet la proesa de redescobrir la base ciutadana, republicana,
pagana i precristiana de la millor tradició grecollatina i la cristiandat
ja encarant la Modernitat que —frustrada per no haver aconseguit
expandir-se més enllà del Mediterrani oriental amb les Creuades—inventa
una marrada genial i dona la volta a la Terra anant cap a l’oest. En aquest
entorn, Montaigne hereta la millor síntesi de l’humanisme grecollatí amb
els fars de les emblemàtiques ciutats d’Atenes i Roma, però viu en un moment on:
la complexitat humana descoberta impossibilita el somni de Ramon
Llull de sintetitzar sota el logos cristià les altres dues grans
religions abrahàmiques del llibre: el judaisme i l’Islam.
Recordem
que aleshores el cristianisme heretà moltes fonts clàssi-ques, però perdé en
mans de l’Islam tres grans ciutats claus del cristi-anisme: Constantinoble,
que porta el nom d’un emperador decisiu per a l’hegemonia del cristianisme,
incloent-hi els primers concilis: Constantí; Alexandria que porta
el nom del primer emperador hel·lenista i esdevé un gresol grecojudaic del
primer cristianisme, i Jerusalem, ja que les croades no van poder evitar
que esdevingués una ciutat islàmica.
D’acord
amb l’evolució dels temps, Montaigne va superar aquest profund trauma de
l’Europa cristiana i es va amarar de les notícies que arribaven dels
descobriments i conquestes marítimes lusohispàniques. Inclús, com mostra
Sáez Mateu, en va saber sintetitzar lúcidament dels primers trencaments
cultural-civilitzatoris que comportaven, ja que mor exactament un segle després
de l’arribada de Colom a Amèrica. Per tant, el vell Montaigne
aconse-gueix sintetitzar el millor de les fonts que li pot donar el seu temps i
la història per a la qüestió que més li interessa: el fenomen humà en tota
la seva complexitat i riquesa.
D’aquesta
manera va impulsar l’amplitud macrofilosòfica i antro-pològica de Ferran
Sáez Mateu, de qui podem dir —recorrent a Tà-cit— que s’interessa
per tot l’humà perquè sent en si mateix que aquesta complexitat no li pot ser
aliena. A més, com Montaigne, aprèn a sintetitzar sense privilegiar
dogmàticament les riques tradicions d’Atenes, Roma, Constantinoble,
Alexandria i Jerusalem amb les noves que descobrien els grans viatges
transoceànics. Així un món -bàsicament mediterrani i encara inscrit dins
de l’Odissea d’Homer- s’obre a noves odissees dins del primer ‘sistema-món’
(Immanuel Wallerstein) veritablement terraqui.
Així,
Montaigne, que s’havia endinsat profundament en la filosofia i l’escriptura ben
entrat en la maduresa, cerca la humanitat no només a través de fonts
històriques, geogràfiques i antropològiques, sinó per introspecció en si
mateix. Ho veu com dos camins complementaris per descobrir -alhora i en
diàleg creuat- qui era ell realment i què sabia. Com aprofundeix molt bé
Ferran Sáez Mateu, els Assaigs de Montaigne són intents persistents
de determinar aquestes dues qüestions bàsiques, inseparables i que —unint
informació objectiva i reflexió subjectiva— li permeten definir una nova forma
de plantejar la cultura i el pensament. Així, també defineix el gènere
filosòfic i literari que ara ens preocupa i el valor del qual estem dilucidant:
l’assaig.
Crec
que gràcies a inventar l’assaig, Montaigne pot fer-se càrrec revolucionàriament
(en una època dogmàtica que n’era molt contrària) de l’enorme diversitat
antropologicoetnogràfica que acabarà marcant el destí tant d’Europa com de la
humanitat sencera. Aquí és de gran importància valorar que ho fa superant les
enormes limitacions de dades d’aquella època, la qual cosa ens ha de servir per
a poder superar la idolatria que avui patim davant unes immenses dades que
semblen abocar-nos a una nova ignorància, l’immediatisme que promouen els
massmedia i Internet, i la ingenuïtat consumista de pensar que amb un atrafegat
viatge turístic podem copsar la complexitat humana.
Davant
dels somnis legítims dels turbohumans, ens preguntem: Quins assaigs som capaços
d’escriure després de tantes estadístiques, notícies «en directe» i turisme?
Quines reflexions, aprenentatges i preses de consciència en podem treure? Crec
que coincideixo amb Ferran Sáez Mateu que difícilment ens podem comparar amb
els assagistes que elogiem en aquest article i que —paradoxalment— van viatjar
tan poc i no van tenir els avantatges que ara ens fan tan orgullosos. Som
més viatjats i més informats, però no ens coneixem millor ni coneixem millor la
humanitat.
Certament,
som turbohumans turboglobalitzats, que vivim atabalats quasi permanentment en
la infoesfera i ens creiem ‘millorats’ per protesis innumerables i dispositius
d’intel.ligència artificial. Però som i ens coneixem menys que Odisseus quan
finalment arriba a Ítaca i, tal vegada, que Penèlope i Telèmac que han sabut
crèixer en la seva espera.
No comments:
Post a Comment