Fou
decisiu l’accelerat salt al buit que vam fer des d’una ruralitat encara comunitària,
amb força treball manual i una radical cultura de l’esforç (vegeu Acaçar
la boira) a una Barcelona per nosaltres ja sorprenentment
castellanoparlant. En tot cas, Sáez Mateu va arribar a Barcelona
ultramotivat a agafar un ascensor social que aleshores encara funcionava i del
qual en va agafar un dels darrers vagons que portaven a una universitat que
ja esdevenia postfordista i neoliberal (si bé llavors no usàvem aquests
termes).
Té
raó Sáez Mateu quan diu que aleshores «Tothom volia ser modern» i nosaltres
també, però amb l’apreciable diferència que ens havíem de guanyar més la vida i
que, mentre ens la guanyàvem, no teníem temps per a ser prou moderns.
Sobretot perquè llavors els «nous moderns» ja no eren ni il.lustrats ni
romàntics, cada vegada menys els avantguardistes o la bohèmia (encara que en
conservaven moltes actituds) sinó els postmoderns, la nova moda a la qual
s’apuntà a corre-cuita la classe bona barcelonina.
Per
això, Sáez Mateu ha centrat gran part de la seva assagística a denunciar les contradiccions
i misèries d’aquella «esquerra progre i postmoderna» que aviat s’oblidà de la
revolució redistributiva i d’una Il·lustració focalitzada en la igualtat,
en favor d’un «miratge» perillós —pensa, a diferència de mi mateix— centrat en
el reconeixement d’algunes diferències (que lamentablement no eren mai totes).
Sáez
Mateu dubta especialment del constructivisme postmodern que creu en la
radical creació social de la realitat. També denuncia la «postmodernitat
paròdica» del simulacre de l’estigmatitzat Baudrillard (perquè el
simulacre no enganya i mostra la seva «no veritat»). Paradoxalment, els hereus
dels que van estigmatitzar Baudrillard avui viuen en i de la postveritat
impulsada per l’ultrapopulisme que —com Trump— es beneficia de la doctrina del
xoc neoliberal (que teoritzà magistralment Naomi Klein), dels neocons
i de les seves guerres culturals.
A
diferència de les dretes més instal·lades en el poder —l’ordre estable del qual
administren—, les ultradretes numantines actuals impulsen l’antagonització
social, convençudes que no importen els fets sinó només guanyar i esclafar
«els fets alternatius» dels enemics. Aquest populisme d’ultradreta és fill de Carl
Schmitt, que definia el sobirà simplement per disposar del sotmetiment
fanatitzat d’uns en contra d’uns «altres» com fan Donald Trump i la dreta
radical quan imputen tots els mals als immigrats —com a enemic exterior que
cal expulsar— i a la tradició liberal woke —com a «enemic interior» que cal
eliminar—. Així el populisme d’ultradreta aconsegueix imposar-se efectivament,
cínicament i paradoxalment instrumentalitzant unes teories que primer foren desenvolupades
per l’esquerra.
Davant
d’aquesta paradoxa, Sáez Mateu proposa una estratègia també paradoxal: Per
tornar a reforçar els ideals de raó, ciència i progrés com a veritats amb
capacitat alliberadora, cal relativitzar el relativisme. Només així se’n
pot desactivar el poder dissolutiu, evitant alhora tornar a construir nous
mites, dogmatismes religiosos o meta-físiques essencialistes, com avisaven Horkheimer
i Adorno a la Dialèctica de la Il·lustració.
Com
mostra Hegel a l’inici de la Ciència de la lògica, si no
es fan distincions adequades, els dos extrems conceptuals es toquen,
llavors inclús l’ésser i el no-res tenen en comú que són dos conceptes
mútuament excloents: l’ésser abstracte només exclou l’abstracció del no-res
i aquest només exclou l’ésser en totalitat. No sé si Ferran Sáez Mateu considera
que això relativitza el relativisme i així inicia categories dialèctiques que
contenen la pròpia relativització i transformació. Categories que com l’esdevenir
heraclitià permeten transitar de l’ésser al no-res i a l’inrevés, mostrant
que són moments del moviment i del canvi.
Coincideixo
amb Sáez Mateu en què també la postmodernitat va ser presonera d’una
abstracció forassenyada i no va acabar d’entendre a fons el seu present,
per la qual cosa es va quedar només en un discurs-post, també molt
abstracte, que no descriu els nous temps i només s’atreveix a enunciar que són
altres, post o pòstums.
Amb
més matisos perquè és una idea més rica i complexa, també cau sota un crítica
similar la «desconstrucció» derridaniana que —si fos certa— obliga a
viure en les runes de la metafísica sense poder transcendir-la més enllà.
Inclús el pensiero debole de Vattimo mostra una perillosa claudicació
davant la confiança il·lustrada o moderna en afirmar resignadament que ja no
es pot viure en el pensament fort, sinó només en les seves runes,
debilitades per una caiguda que la humanitat només en part ha causat i de la
qual no pot sortir edificant res realment alternatiu i substancial.
Davant
tanta abstracció i debilitat, no sembla estrany que tants postmoderns
caiguessin víctimes dels hereus de Margaret Thatcher, perquè la
proclamació de 1985 «There is not alternative» ja era implícita en la
claudicació d’una era que només podia dir de si mateixa que era post, que era
presonera d’una desconstrucció inacabable i un pensament tan dèbil que semblava
incapaç de construir una alternativa positiva, seductora, ambiciosa i
que entre tots es pogués fer realitat. És el famós ‘realisme capitalista’
de Mark Fisher.
I
una vegada més l’anàlisi assagístic es mostra inquietantment en-certat i el
moviment postmodernista va acabar esborrat com una anècdota mediàtica però
dèbil dins de l’abassegadora turboglobalització neoliberal armada de les
noves tecnologies digitals. Ella sí que se’ns imposà a la nostra generació amb
un molt perillós poder transformador i ens està convertit a tots en
turbohumans i en cíborgs híbrids de cos carnal i de pròtesis digitals. Les
pantalles, el mòbil i la intel·ligència artificial ens inscriuen en una
infoesfera on cada vegada més fem la part essencial de la nostra feina, la
nostra formació, el nostre consum, la nostra diversió i en definitiva la nostra
vida.
Hi
ha el perill que ens estiguem convertint en un avatar bàsicament digital
i virtual. La realitat i la vida s’acaben manifestant com a mers epifenòmens
irreals, com a fake news i com a fenòmens post-veritat. Sáez Mateu apunta a la
idolatria paradoxal d’adorar una «natura» tan natural de la qual ja no tenim
experiència real i on, per tant, l’edenisme romàntic ingenu s’imposa a la
supervivència darwiniana, que és la conseqüència de l’adoració també
forassenyada per la tecnologia. En el fons, aquesta fa creure a la gent que tenim
la naturalesa totalment dominada, domesticada i que, per tant, podem riure
estúpidament del canvi climàtic, fins que una dana ens retorna a la pitjor
realitat.
Sáez
Mateu dedica molts dels seus assaigs a desvelar les paradoxes i els límits de
la dualitat humà-animal que pervertim de mil maneres diverses: per exemple
tractant sovint els animals domèstics més hu-manitàriament que al proïsme.
També hibridem el binomi natural-ar-tificial i humà-màquina, aspirant a ser
cada vegada més cíborgs, admi-radors de la intel·ligència artificial i
menyspreadors de la natural, sentir vergonya «prometeica» de la condició
humana per a aspirar a esdevenir transhumans i inclús posthumans. La innovadora teorització de Günther
Anders avui la realitat l’està depassant en tots els aspectes. Senyal
que tenia raó i ens va avisar!
No
podem ser exhaustius amb les paradoxes analitzades i denun-ciades per Sáez
Mateu: com ara que sovint acceptem grans restricci-ons de la llibertat pels
nous fanatismes, integrismes i autoritarismes, mentre «cancel·lem»
alegrement gent i actituds que certament no són lloables, però que potser
hauríem de respectar per tal de recordar que el món no és una fantasia Disney.
A partir de
l’article 'Assajar pensaments per esmolar la
reflexió i altres paral.lalismes raonables' de
Gonçal Mayos (pp. 11-34) a Ferran Saez, humanisme en temps de
distorsions, 2026, Barcelona: IEC, pp. ISBN: Vegeu els
posts: - ASSAIG: DOBLE TEMPS CREATIU,
- AMB SÁEZ MATEU: PARAL.LELISMES RAONABLES I ASSAGISME,
- MONTAIGNE: DEL MÓN DE L'ODISSEA A L'ODISSEA TURBOGLOBAL,
- CLASSICISME IL.LUSTRAT NO ROMÀNTIC NI NIETZSCHEÀ,
- NI PROGRES, POSTMODERNS, MARXISTES LENINISTES O
PSICOANALÍTICS, - ASSAIG ÉS EXPERIENCIA LLEGINT I ESCRIVINT, -DISTINGIR DESIG I REALITAT, AUTOCONTROL I EXPRESSIVISME,
- ASSAJAR QÜESTIONS CÒSMIQUES, - NO ESCAPÇAR, CENSURAR, DESCOJUNTURAR NI FORÇAR
No comments:
Post a Comment