ASSAIG ÉS EXPERIENCIAR, LLEGINT I ESCRIVINT

 

Com hem argumentat, Sáez Mateu és un assagista clàssic, format en el pare creador Montaigne i fidel a la tradició que porta a Kant. L’assaig va nàixer en una època on era molt rar viatjar i, en cert sentit, el substitueix per la vida de l’estudi, la reflexió i inclús la imaginació amb voluntat cognitiva perquè és un gènere de no-ficció. Tot i això, l’assaig es pot adaptar bé a una era on els viatges s’han generalitzat i banalitzat.

En origen era un viatge a través de llibres i de papers en blanc que hom omplia amb una reflexió pausada, alimentada per la lectura dels clàssics però també d’articles periodístics i de reflexions personals. Avui pot retroalimentar-se de la voluntat de superar la cara negativa de la societat del coneixement (G. Mayos i A. Brey, eds., La sociedad de la ignorancia, 2011) i intentar posar-hi una mica de comprensió, ja que posar-hi seny sembla gairebé impossible.

Tant abans com avui, però, l’assaig intenta comprendre el propi món ja sigui armat d’una ploma d’ànec, d’una estilogràfica o d’un ordinador, esprement amb la raó i la imaginació les poques notícies que abans hi havia, o bé intentant trobar un sentit mínimament sòlid i clar darrere l’escuma de les infinites notícies. Darrere aquest contrast, l’assaig continua aspirant a una experiència completa i significativa, si bé avui per motius contraris a molts dels grans assagistes que no van haver de viatjar gaire com Montaigne o Kant (dos dels referents clau de Sáez Mateu).

El cas més extrem és Kant que —com saben— tot just es va allunyar uns poques desenes de quilòmetres de la seva ciutat natal Königsberg al llarg de tota la vida però -a canvi- va pensar meravellosament les més grans qüestions de la seva època: des de la Crítica de la raó pura al famós escrit Què és il·lustració?, des de la Idea per a una història universal en clau cosmopolita a Fonamentació de la metafísica dels costums, des de recollir una valuosa Antropologia en sentit pragmàtic a pensar la necessitat d’una ONU a La pau perpètua.

En molts aspectes coincideix amb Montaigne, que va pensar la complexitat del seu temps des de la seva biblioteca i una reflexió assagística alhora íntima i oberta a l’enorme diversitat humana. En un temps tan divers com el nostre, l’experiència de l’assaig és encara més decisiva que llavors si bé no tant per les dificultats de viatjar sinó per l’engany que provoca la fàcil translació dels cossos, la qual no garanteix una similar aproximació de les ànimes o les comprensions. Fa de mal dir, però avui en alguns aspectes l’accelerat turisme no ajuda a penetrar en les cultures i les seves especificitats.

És admirable com en èpoques sense Internet i amb poca circulació d’informació, la filosofia, el talent, la curiositat omnívora, el viatge llibresc i el saber preguntar-se a un mateix «que sais-je?» permetien prescindir del moviment físic per aconseguir sintetitzar meravellosa-ment els coneixements disponibles. A diferència dels turbohumans que correm com ànecs escapçats mirant de no quedar obsolets pels canvis tecnològics o la turboglobalització, molts assagistes de la primera modernitat aprofundien en la condició humana i el món de la seva època tot mantenint una notable pau mental.

A diferència nostra, no els calia allunyar-se massa de la pròpia llar ni de si mateixos, conservaven uns saludables costums de lectura i de pausada reflexió personal, dialogaven amb els clàssics morts i sociabi-litzaven amb els amics vius. Ells no van recórrer milers de quilòmetres en un antiecològic avió de «ramat turístic» on semblem oques que crien fetges grassos a base de no moure’ns durant hores i devorar fast food alimentari i mediàtic. En els avions transoceànics, els nostres cossos cauen en una passivitat quasi catatònica durant hores sovint només perquè puguem fer-nos unes selphies en llocs emblemàtics preparats ad hoc, després penjar-les a Instagram i finalment oblidar per què hem anat tots alhora a fer-nos-les a Delfos, al Machu Picchu o a la Muralla Xinesa.

Doncs bé, Montaigne o Kant no necessitaren «comoditats» similars i substituïren les nostres estereotipades selphies per assaigs mesurats, profunds, inquisitius i crítics que encara nosaltres llegim, quan l’atrafegada vida moderna ens ho permet. Ells s’aplicaren la norma de prudència de Descartes quan diu que és bo viatjar per a saber els cos-tums d’altres pobles i així judicar els propis amb més encert. Però al-hora avisa Descartes que qui viatja massa acaba esdevenint estranger en el propi país i —el que encara és pitjor— a la condició humana (com exemplifica Albert Camus a L’estrany).

Per això a Ferran Sáez Mateu li agrada citar l’inici dels Tristos tròpics de Claude Lévi-Strauss, on aquest, cansat de fer d’antropòleg de camp, confessa: «Odio els viatges i els exploradors. I vet aquí que em disposo a contar les meves expedicions». Crec que Lévi-Strauss pre-feria la seva labor més reflexiva, assagista i teoricoestructuralista que no anticipar el cinematogràfic Indiana Jones. Confesso que a mi em passa molt similarment i sospito que també a Ferran Sáez Mateu, pre-ferim el vell ideal filosòfic reflexiu a l’actuació intensiva i incansable que glorifica Hollywood.

Perquè el primer i enorme benefici de l’assaig és transcendir l’anècdota, anar més enllà del moure’s irreflexiu i pensar-s’ho dues vegades abans de fer-se la selphie. Al contrari, l’assaig ens manté connectats humilment, constantment i admirativament al poliedre de mil vèrtexs que és la humanitat, la condició humana. Mentre que el turisme atrafegat sovint ens en distreu i ens n’allunya. La calmada lectoescriptura i l’assaig són clau per al millor humanisme ja que com apunta Tàcit: precisament perquè som i volem continuar sent humans, res humà no ens pot arribar a ser estrany. Hi reflexionem i ens qüestionem, fins començar a assajar-ne aproximacions.

Montaigne, Descartes, Pascal o Kant ho aconseguiren simplement gràcies, en primer lloc, a la lectura intel·ligent d’uns pocs llibres i, en segon lloc, gràcies a l’esforç clarificador del pensar potenciat per escriure reflexivament «assaigs». Perquè poques coses ajuden tant a pensar bé, com assajar d’escriure bé. Aquesta ha estat una de les estratègies i experiències més exitoses de l’humanisme. Inclús avui —i Sáez Mateu ho destaca— l’assaig és una de les formes més creatives de controlar la bulímia informativa que ens domina. 

Creguin-me!: llegir assaigs com els seus és una de les millors formes de resistir les impressionants però perilloses aplicacions d’intel·ligència artificial que ens converteixen en espectadors passius del que ens passa.

A partir de l’article 'Assajar pensaments per esmolar la reflexió i altres paral.lalismes raonables' de Gonçal Mayos (pp. 11-34) a Ferran Saez, humanisme en temps de distorsions, 2026, Barcelona: IEC, pp. ISBN:  Vegeu els posts: - ASSAIG: DOBLE TEMPS CREATIU, - AMB SÁEZ MATEU: PARAL.LELISMES RAONABLES I ASSAGISME, - MONTAIGNE: DEL MÓN DE L'ODISSEA A L'ODISSEA TURBOGLOBAL, - CLASSICISME IL.LUSTRAT NO ROMÀNTIC NI NIETZSCHEÀ, - NI PROGRES, POSTMODERNS, MARXISTES LENINISTES O PSICOANALÍTICS, - ASSAIG ÉS EXPERIENCIA LLEGINT I ESCRIVINT, -DISTINGIR DESIG I REALITAT, AUTOCONTROL I EXPRESSIVISME, - ASSAJAR QÜESTIONS CÒSMIQUES, - NO ESCAPÇAR, CENSURAR, DESCOJUNTURAR NI FORÇAR