Mar 3, 2026

NO ESCAPÇAR, CENSURAR, DESCOJUNTURAR NI FORÇAR

 

L'assaig contra Procust: no escapçar, censurar, descojuntar ni forçar els límits. Hi insistim: l’assaig no és cap «llit de Procust» a què s’han d’adaptar les qüestions tractades, ja sigui limitant molt l’ambició de la recerca i escapçant la reflexió lliure; ja sigui estirant-ne en excés la fabulació i descojuntant l’anàlisi en forçar massa la fantasia. Per això l’assaig no se sol prestar a l’obediència dogmàtica ni tampoc a gèneres fantasiosos terraplanistes, com «la hipòtesi dels antics astronautes» o les confabulacions dels antivacunes. Allí més aviat s’imiten les fórmules dels llibres inspirats, els tractats metafísics o preteses demostracions tan científiques com dogmàtiques.

Per raons contràries, els assaigs no solen ser recomanables a comptables, notaris o sectes, però tampoc per a visionaris, somnia-truites o inclús a benintencionats sentimentals. Al contrari, l’assagista ha d’inquirir amb força però sense imposar cap fe ni excomunicar ningú; ha de ser crític sense ser censurador; ha de tenir enginy sense esdevenir visionari; ha de saber imaginar però també controlar la fantasia; ha de ser valent en els seus arguments sense esdevenir absolutament temerari en les seves conclusions...

En definitiva, l’assagista s’aparta dels dos extrems en què és procliu el bandoler Procust, pel fet d’aspirar a la saviesa prudencial, a la mesura correcta, sense estirar més el braç que la màniga, però tampoc sense criar una gepa a base de no atrevir-se a aixecar la mirada tot el que és necessari. L’assaig rebutja la ridiculesa filla del menyspreu mutu que exemplifica magníficament el gravat de Paul Klee ‘Reunió de dos homes’. Cadascun d’ells creu que està parlant amb algú molt més baix i limitat que ell mateix, per la qual cosa ambdós acaben relacionant-se entre si en una posició absolutament forçada, ajupits i contrafets. En el fons és el vici similar, però contrari, de la vanitat exagerada d’aquells que des de les altures del seu orgull es neguen a escoltar el proïsme o mirar-lo directament als ulls.

L’assaig evita curosament tallar el pensament dins d’uns límits prefixats i exteriors al desenvolupament mateix de la reflexió. Similarment ha d’evitar els camins massa gastats perquè l’assagista no redacta enciclopèdies, com no és cap jutge togat per sentenciar res o a ningú. Tampoc no és cap guerrer que usa les idees com armes llancívoles pensades per a ferir, noquejar o desarmar enemics. Insistim, doncs, que l’assaig és per la seva naturalesa un joc intel·lectual col·laboratiu i sempre obert. Pot ser educatiu i formador, però mai com si ensinistrés animals per a una fira ni convertint els deixebles en esclaus espirituals o seguidors sectaris.

Crec que, per tot això, l’il·lustrat entenimentat que és Sáez Mateu evita conscientment i sistemàticament les hipòtesis forassenyades. Per molt que els assagistes solen ser juganers i gaudeixen imaginant pos-sibilitats enginyoses i inèdites, ell té molt clar que un assaig no pot ser cap conte de fades ni cap relat per esporuguir els infants, perquè és una proposta cognitiva o si més no l’assaja. Ara bé, aquesta prudència i humilitat que rebutja tot dogmatisme no comporta rebutjar l’assaig de qüestions còsmiques, ambicioses i de la més alta complexitat. Aquí veig una convergència entre l’enfocament àmpliament antropològic de Sáez Mateu amb la meva tendència macrofilosòfica interdisciplinar. Senzillament és quelcom comú a l’assagisme filosòfic no sotmès a dogmatismes, ideologismes i altres llits de Procust.

La poderosa paradoxa creativa de l’assaig exigeix la humilitat, però també l’atreviment de pensar qüestions de què sabem ja de partida que no ens apoderarem de tota la seva veritat. Quan hom agafa un grapat de sorra fina, inevitablement se n’hi escapa molta sense voler. És desesperant veure-la regalimar com si fos aigua, però, si hom va amb cura, finalment en la mà resten atrapats uns grans de sorra signi-ficatius... i sovint brillen com l’or!


Recordo les obres del Berlín postmur que sovint mirava des d’una biblioteca i com una immensa grua excavadora enfonsava incansablement el seu llarguíssim braç en el terra sorrenc i, de sota del nivell freàtic, en treia l’enorme mà mecànica per on s’escapava a gran velocitat la sorra i l’aigua, però cada vegada aconseguia fer el forat més gran i anar fent una espècie de terraplè. Poc importava que a cada maniobra s’escapés més sorra i aigua de la que acabava acumulant, insistia una vegada i una altra amb similar confiança -però potser massa tecnològica- amb què els grans filòsofs han anat buidant i clarificant moltes qüestions.

Doncs així procedeixen l’assaig i la filosofia, les respostes són in-finitament menys nombroses que no les noves preguntes que es van descobrint i plantejant, però en conjunt i al llarg d’incansables assaigs, així es va edificant el saber filosòfic. Pot semblar un guany petit, una victòria pírrica, però l’assagista sap apreciar-los ja que, així, ha pogut experimentar amb humil rigor la naturalesa esmunyedissa de molts coneixements no quantificables ni absoluts.

Algunes valuoses experiències humanes tenen la consistència del que roman, quan tot sembla perdre’s. Només així experimentem la finor extrema de l’arena seca i calenta, la mullena més fresca de l’aigua o l’escolar-se inevitable del temps que, com deia Agustí, sabem el que és si no ens ho pregunten, però no ho sabem quan intentem explicar-ho. Per tant, si bé el coneixement ofert per l’assaig sembla limitat i poc sòlid, permet adonar-se de la saviesa resultant d’haver viscut i patit molt. Remet a la lucidesa heraclitiana de reconèixer que en el canvi, l’esdevenir o el moviment incessant hi ha més realitat, subsistència i permanència que no en l’ésser parmenidià, abstracte, etern, quiet i eidètic.

Ni els assaigs ni la saviesa de Ferran Sáez Mateu poden donar-se per acabats definitivament, reduïts a unes poques fórmules ideològiques, quantitatives o estadístiques, perquè són vius i com els clàssics sempre aconsegueixen parlar-nos de forma nova i creativa cada vegada que tenim l’interès de llegir-los. Què en queda doncs de l’assagisme de Ferran Sáez Mateu? Creiem sincerament que algunes veritats tan sòlidament demostrades com en els més profunds tractats però, a més i sobretot!, valuoses experiències inquisitives tan fugisseres com universals i reflexions tan agudes com personalment formulades. Però sobretot hi roman una cursa de relleus on els assaigs d’uns són perllongats per d’altres en una tasca col·laborativa incessant.

És a dir, els assaigs forneixen miraculoses veritats vàlides per a tots els humans que se les han plantejat i alhora singularitzades inse-parablement a un espai, temps i persona concrets. Però també es comuniquen per estranys mitjans (mai no saps com un llibre t’arribarà a les mans, incendiarà la teva ment i et colpirà el cor) impulsant que hom assagi col·laborativament i d’alguna manera la continuació dels assaigs de gent que sovint només coneixerem a través de les seves petjades escripturals en reflexions sumables, complementàries i inacabables.

Per això els assaigs de Ferran Sáez Mateu ens situen, acompanyen i ofereixen veritats «d’humanisme en temps de distorsions» alhora que, a través de la seva veu personal, amb una mirada situada cultural-ment en una Catalunya torturada i turboglobalitzada i amb un estil tan reconeixible com el del seu mestre Montaigne, etc. També, però, ens ajuden a inscriure’ns en una de les curses de relleus que constitueixen la història de la filosofia i que assaja col·laborativament una recerca especialment llibèrrima i humil del saber filosòfic.



at

No comments:

Post a Comment