Són qüestions obsessives i d’enorme importància però de què els humans només podem donar respostes fragmentàries, perspectivistes i que -com l’horitzó- s’allunyen a mesura que ens hi aproximem. Aquest és el cas també dels dos grans laberints que, segons Leibniz, obsessionen la raó. D’una banda, el continu físic o matemàtic que és infinitament divisible en mònades o àtoms immaterials. De l’altra, el laberint de la llibertat que caracteritza les mònades amb consciència que som els humans i que obliguen Déu a compondre el millor dels mons possibles ja que, coherentment amb la seva bondat, ha de tenir en compte les decisions lliures.
Són
dos laberints comparables a dos altres molt actuals i complexíssims de
comprendre: d’una banda, l’immensament gran de milions de quilòmetres-llum amb
les paradoxes einstenianes de la relativitat general i, de l’altra,
l’immensament petit de les partícules subatòmiques, amb totes les paradoxes
quàntiques que sempre va rebutjar Einstein.
Doncs
bé, els assaigs són especialment adequats per encarar laberints i qüestions
«còsmiques» com les mencionades, que d’una banda són inesgotables, urgents i
obsessives, i de l’altra ens obliguen a ser molt humils, apuntar-ne —si
podem—algun aspecte limitat i després callar conscients de la magnitud
laberíntica d’aquestes qüestions. Crec que els assaigs són aproximacions
especialment humanes, sinceres i adequades a mars dins dels quals ens és
plaent d’ofegar-nos-hi (com diu Giaccomo Leopardi al poema «L’infinit»).
Precisament
per la naturalesa de les qüestions còsmiques i per la sinceritat humil amb què
els humans ens hi hem d’apropar, cal assa-jar-les tot rebutjant aplicar-les-hi
violències com el famós bandoler Procust que torturava les seves
víctimes, ja fos posant-les en un llit petit i tallant-los la part que en
sobresortia; ja fos posant-les en un llit molt gran i estirant-hi els membres
fins a desconjuntar-los. Si som sincers hi ha ambiciosos gèneres metafísics,
teològics i inclús científics que tendeixen a pensar procustianament; però
això no ho fan mai l’assaig ni Ferran Sáez Mateu.
Al
contrari, s’hi apropen encuriosits, amb mirada crítica i la reflexió
esmolada, però disposats a aportar un bri de lucidesa, una llampegada d’enginy
o un enfocament inesperat per tot seguit deixar que sigui el lector el que
continuï, si ho vol. Per tant qualsevol assaig resta obert i pot ser
continuat com en una cursa de relleus. Per això, més enllà dels mencionats
«paral·lelismes raonables», tinc la sensació que en els seus assaigs hi ha
moltes qüestions còsmiques o d’urgent actualitat en les quals el testimoni
passen de mà en mà des de Montaigne, Plató o inclús Tales de Milet, a través de
nosaltres i —més enllà— als estudiants, a noves veus i així successivament.
Això
no sol passar tan fortament en d’altres gèneres. Els tractats per exemple
impressionen sovint tant que inculquen la sensació que seria irreverent
pretendre continuar pensant-los i completar-los més enllà del final posat pel
seu autor, com si en una deducció lògica algú pretengués continuar després del
quod erat demonstrandum final.
Aquest
tancament no es produeix mai a l’assaig, on sempre és possible i desitjable
continuar pensant. Hom no pot claudicar davant la sensació que no es poden
continuar els tractats o les demostracions lògiques d’altri, excepte si hom hi
ha descobert algun error fatal. A l’assaig, en canvi, són els encerts
d’altri els que solen impulsar nous assaigs complementaris i, per això,
l’actitud predominant és el pensar col·laboratiu, el llibèrrim metapensar,
l’afegir un comentari, un matís, un gir, un nou assaig... als ja realitzats.
Perquè l’assaig no és cap fórmula, tractat o diagrama estadístic. És un
procés inacabat i inacabable.
Malgrat
que l’assaig té una relació íntima, profunda, sensata i raonable amb la vida
(de la qual en vol ser un bri o bon glop), no la redueix a cap fórmula
magistral, a un teorema matemàtic ni en fa un gràfic estadístic
en forma de pastís. És el que hom pot escriure quan ha assajat a fons alguna
experiència vital però que no acaba en cap patent, fórmula quantitativa,
resultat inequívoc o producte monetaritzable. Per això els assaigs
poden decebre els que només cerquen resultats tangibles per així poder
oblidar-se del camí, de la reflexió i de les argumentacions que els ha permès
arribar-hi.
Coincideixo
amb Sáez Mateu que la forma d’assajar el pensament és més important que no el
resultat puntual a què hom hagi arribat en aquell moment concret. Perquè un
assaig és sempre un procés obert, encara viu i que hom pot refer de nou amb
importants variacions. No és cap «tractat» que —com indica la forma verbal de
participi passat—hom considera que ja ha «tractat» per sempre més. Cap
assaig és substituïble per una conclusió abreujada, que economitza
pensament i que pot acompanyar amb la proclamació vanitosa del «tal com es
volia demostrar».
No comments:
Post a Comment