La contradictorietat paradoxal
de la condició humana sempre sorpren. Per això és una de les temàtiques més habituals i recurrents en els clàssics, filosòfics o no.
Malgrat que històricament ha predominat el desig de pensar la condició humana com a coherent, unitària i lògica, la realitat ha estat tan evidentment contrària, que la major part dels clàssics s'han sentit fascinats (o revoltats) per la complexitat i dualitat de la condició humana.
La humanitat es mostra habitualment escindida
entre comportaments altruistes i egoistes, empàtics i indiferents, bondadosos i
cruels... Tots els humans sense excepció solen manifestar comportaments d’un tipus i de l’altre. I sovint ho fan molt properament en el temps, amb una sorprenent continuïtat temporal!
Ja Darwin va intuir d'on prové aquesta duplicitat tan complexa i impredictible. Actualment E. O Wilson està demostrant que prové de la suma de dos tipus
d’evolucions, que es donen conjuntament en l'espècie humana, en un equilibri molt peculiar. A “PARADOXAL CONVIVÈNCIA D’EGOISME I ALTRUISME” vam explicar breument
l’argumentació de Wilson.
Ara
recordarem algunes de les tesis més famoses que al llarg de la història de la
filosofia han intentat explicar la complicada i contradictòria condició humana.
Cal reconèixer que alguna d’elles s’aproxima força a les dades biològiques i
etològiques humanes actualment disponibles. Però totes i cada una d'elles ofereixen perspectives
molt riques sobre l’humà.
L'ambivalència humana ens desorienta molt
i ens ha fet pensar que tots portem el mal a dins (Tomàs d’Aquino), que som
fets d’una fusta tan torçada i mal girbada que és impossible posar-la dreta
(Kant), que som un llop per a qualsevol altre humà (Hobbes), que la naturalesa
ens ha fet per a gaudir del mal i la tortura (Marquès de Sade)...
Sens dubte tot això és
cert. Però el problema és que també som capaços de bondat i d’amor, de
sacrificis importants, altruistes, secrets i gratuïts, de viure en i per altri... Paradoxalment
som àngel i dimoni alhora, fins al punt que costa molt distingir quan som una
cosa i quan l’altra.
Ens passa com a aquella
excel.lent pel.lícula de Passolini Teorema, on un inquietantment bell visitant
sembla repartir gairebé per igual dons i càstigs, virtuts i vicis, als diversos
membres d’una família d’alta burgesia.
Confesso que jo
adolescent vaig aprendre molt de la profunda naturalesa dels meus amics
d’aleshores, pels comentaris i versions que van donar d’aquesta pel.lícula en sortir de veure-la. A
través de les seves opinions cada un va mostrar la veritat que pugnava per
sortir de dins seu (com demostrant un teorema de si).
Els meus amics
d’aleshores manifestaven que covaven un petit (potser també ingenu i no del tot
beatífic) àngel i/o un petit (però insidiós i cruel) dimoni. Però com se sol
dir: ningú està totalment lliure de culpa ni de pecat. Els humans solem
compartir i oscil.lar entre els dos extrems, a més amb una infinitat de graus
intermigs sovint contradictoris.
Per a explicar aquesta
complexitat i ambigüitat, Plató va usar la metàfora d’un carro amb dos cavalls
de diversa naturalesa (noble i valenta l’un, baixa i viciosa l’altre) i conduït
per un auriga. Aquest és intel.ligent però, malgrat dur les regnes dels
cavalls, sovint no els pot governar... especialment el cavall més viciós i concupiscent.
Els maniqueus van pensar
la vida i el món com una lluita entre els dos principis de bé i mal. Alguns
orientals busquen la perfecció en un subtil equilibri entre Yin i Yan, altres
acceptant el samsara justicier del Dharma i encara altres en el difícil camí
del Dao.
Segons el mite de la creació
de la humanitat (el Protàgores...), tot rauria en la paradoxa naturalesa humana
causada per una suma d’intervencions de divers tipus. Primer Epimeteu s’oblida
d’adjudicar algun do als humans, això obliga Prometeu a compensar l’error del
seu germà, donant-los-hi el foc i la habilitat tècnica que ha robat als deus. Cal afegir-hi que Zeus dictamina que els humans que manquin de la virtut de la justícia,
han de ser foragitats de la polis com una alimanya; i que, encuriosida,
Pandora acaba deixant escapar els mals continguts en la seva famosa “caixa”.
Les contradiccions
humanes van fer pensar Aristòtil que tenim una superposició de diversos tipus
d’ànima: intel.lectiva, animal, vegetativa... cada una de les quals marca a la
seva manera les diverses funcions i actituds humanes. Pico della Mirandola va
concebre la humanitat com una espècie de síntesi de la jerarquia còsmica, de tal
manera que els humans poden ascendir a nivells angèlics però també degradar-se
als pitjors nivells materials.
Rousseau va preferir
pensar que l’home naixia sempre net, pur i bo però que era irremeiablement
corromput per la societat. En canvi, Voltaire va pensar la història humana com
uns pocs moments de civilització enmig de llargs períodes de barbàrie; mentre
que Nietzsche la pensà com una lluita entre l’esperit ressentit i gregari de
ramat, i l’orgull -heroic, vital però també tràgic- d’atrevir-se a ser el que
hom és... a cada moment!
Hölderlin va avisar que
l’home era un déu quan sentia i un pobre miserable quan reflexionava, provocant
–entre d’altres coses- que quan es volia convertir l’Estat en el propi cel, en realitat se l'acaba convertint en el propi infern. Tendeixo a pensar que el seu amic Hegel, va enrogir
al escoltar-lo però va continuar escrivint La ciència de la lògica i la seva Filosofia
del dret.
Algú diu malèvolament que
Marx no va llegir Hölderlin i, per això, va pensar un home nou i una etapa
final on l’Estat posseeix tots els mitjans de producció. Mentrestant pensava el
llarg procés de la història com una extensió de la dialèctica hegeliana de
l’amo i esclau. És a dir: una lluita de classes on els diversos modes de
producció divideixen la humanitat en una petita part de privilegiats i una gran
part d’oprimits. D'altres recorden que Hölderlin va acabar beatíficament boig, acollit amorosament per un fuster i la seva família, i conclouen -encara més malevolament- que fou una llàstima que no haguès (pogut) llegit Marx.
Kant va destacar la
presència conjunta en la humanitat d’impulsos de sociabilitat i insociabilitat
(la “insociable sociabilitat”). Freud va descobrir una complexa dialèctica
entre conscient i inconscient, i entre el que va anomenar l’ego, l’allò i el jo,
tot el qual Lacan fa gairebé incomprensible si bé inscrivint-ho en el marc
més objectivable del llenguatge.
Horkheimer i Adorno van
mostrar com sovint inclús la il.lustració més desmitificadora i emancipadora
por esdevenir un nou mite... o el pitjor malson. Debord considera que les
paradoxes i contradiccions són tan enormes en l'actual vida quotidiana que s’ha
imposat una sistemàtica i omnipresent “societat de l’espectacle” que en desviï
l’atenció i les faci suportables.
Evidentment els filòsofs
més contemporanis no han deixat de dir la seva i les propostes són infinites i
molt matisades. Però totes semblen intuïcions, belles explicacions, profundes comprensions, metafòriques teories i lúcides aproximacions al que els científics i biòlegs evolucionistes actuals estan posant de manifest.
Som tant sorprenents com
a espècie i el nostre comportament global és tan difícil de preveure (provocant
que s’hagin creat tan diverses explicacions com les que hem resumit) perquè som
marcats per dos tipus d’evolució, cada una amb tendències diverses i -en gran
mesura- divergents: l'evolució pròpiament darwiniana que fomenta l'egoisme i individualisme, i l'evolució eusocial que -en alguns casos- fomenta l'altruisme i el col.lectivisme.
La condició humana amb les seves contradiccions biològiques, socials i ètiques sembla obtenir la seva complexitat i dualitat d'aquest doble i contradictori procés evolutiu .
Hola,
ReplyDeleteSí, la condició de l'ésser humà és paradoxal i complexa: capaços, alhora, dels millors impulsos i dels pitjors actes. Som Jeckill i Mr. Hyde .
I, per complicar encara més les coses, jo plantejaria que el neguit inherent a la condició humana -la noció d'absurd de què parlava Camus, l'angoixa davant la responsabilitat individual i davant l'abisme d'una fe que ultrapassa tota lògica racional de de Kierkegaard, que exposaves fa uns dies- constitueix un dels elements clau que hi ha al darrera de la inclinació vers el mal o, més ben dit, pel seguidisme fàcil envers el mal, per la seva banalització.
Intentaré explicar-me mitjançant el relat de L’inquisidor, de Dostoievski: Jesús apareix a la Sevilla del segle XVI i el Gran inquisidor, home terriblement lúcid i intel•ligent, el reconeix ràpidament i ordena arrestar-lo. Un cop a la presó li explica que serà cremat i li exposa els motius: després de segles d’esforços, l’Església ha aconseguit reconduir el missatge inicial de Jesús, centrat en l’amor universal i en la llibertat, en un cúmul de dogmes, creences i ritus que sotmeten el poble al servei dels dictats del poder i, naturalment, no està disposat a que aquesta nova encarnació de Jesús desmunti tot això. A partir d’aquí, en podem fer, crec, dues lectures: una, la més còmode, fa èmfasi en com els poderosos utilitzen tota mena d’argúcies, inclosos els arguments més nobles i altruistes, al seu servei egoista i despietat, manipulant la gent sense escrúpols; l’altra, més engoixant però tal vegada més incisiva, es centra en el fet que, de forma inconscient però no per això menys intensa, ens deixem manipular; més encara, ho desitgem: tal i com el Gran Inquisidor exposa, sovint defugim la llibertat perquè això comporta angoixa, incertesa i, naturalment, responsabilitat; resulta més còmode seguir algú o alguna cosa–un líder carismàtic, una fe rígida i dogmàtica, una ideologia totalitària, una bandera excloent- que ens indiqui què hem de fer i com i, sobretot, que ens tregui de sobre tota mena de dubtes incòmodes i de responsabilitats aclaparadores.
Altrament dit, darrere el mal no hi ha, només, l’egoisme i la recerca despietada de l’interès propi, del poder, sinó també la necessitat de trobar una ideologia totalitzadora que ens serveixi de refugi, de cau contra la incertesa i la responsabilitat inherents a la nostra condició. I, quan trobem aquest refugi, fins i tot persones “normals” són capaces de participar en les pitjors barbaritats: tal i com exposa Hannah Arendt, el més rellevant -i preocupant- de la personalitat d’Eichmann és la seva “banalitat”: no era un monstre, no era un Lucifer ni un “Hannibal Lecter”, sinó un ciutadà eficient però anodí, un pare de família com tants d’altres, un home no especialment violent .
Certament, seguim sent, en molt bona part, primats egoistes, però també som primats espantats i desorientats, i tal vegada és degut a aquests darrers atributs que cometem algunes de les barbaritats més grans.
Salutacions
Lluís
Totalment d'acord LLuís. Et mereixes una resposta llarga i reflexionada en un post. No crec que tardi gaire. Salutacions.
Delete