Hegel lidera
doncs una tradició que converteix la dialèctica conflictiva d’Eros i Thanatos
en la clau de la humanització. Sens dubte, la por a la mort és quelcom que defineix els humans, inclús com a consciència de la
seva inevitabilitat i de la radical vulnerabilitat vital en què situa el propi ésser. Com apunta Heidegger: obre
a la porta a l
ucidesa existenciària de la pròpia falibilitat i mortalitat; així hom esdevé
Dasein que sap que és un “ésser-per-a-la mort”.
Si en la por a la mort, Hegel hi veu un salt qualitatiu i radical de l’específicament humà respecte l’animalitat, Heidegger hi veu –seguint Nietzsche- quelcom que ja va més enllà de
l’humà, de l’humanisme religiós o inclús il.lustrat modern. En una línia més naturalista i monista, per contra, Spinoza i
Schopenhauer suavitzaran el “salt” hominitzador.
