ASSAIG: DOBLE TEMPS CREATIU

 

Sostindré una teoria de l’assaig que destaca la seva especificitat com a estil de pensar i escriure tan paradoxal com ric. L’assaig sol ser alhora més solitari i idiosincràsic que no, per exemple, el tractat filosòfic o científic, perquè aquests impliquen una comunitat d’experts que comparteixen un cert paradigma disciplinar (com va establir Thomas S. Kuhn a L’estructura de les revolucions científiques, 2017). Alhora sovint l’assaig s’obre a col·laboracions creatives perquè, com que no tanca la temàtica i allibera les perspectives possibles, fàcilment pot ser reprès, com en un corrent informal de relleus.

AMB SÁEZ MATEU: PARAL.LELISMES RAONABLES I ASSAGISME

 

Dedico el present article a Ferran Sáez Mateu, coetani, nascut sobre la mateixa terra i dins la mateixa boira, amic i que co-pateix i reflecteix moltes de les coses que ens preocupen. És un magnífic exemple de com l’assaig permet una conversa en part d’urgència, certa immediatesa i comentari àgil i —en part— de reflexió més assossegada, caòtica i fora del temps.

MONTAIGNE: DEL MÓN DE L'ODISSEA A L'ODISSEA TURBOGLOBAL

 

Crec que Ferran Sáez Mateu aprofundeix en l’assagisme en la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona sobre Montaigne i les con-ceptualitzacions de la diferència antropològica al segle xvi (publicada a Universitat de Barcelona-PPU, Barcelona, 1993). Es percep una clara «afinitat electiva» (en el sentit de Goethe) entre Sáez Mateu i el genial creador de l’assaig, el qual —des de la seva casa pairal en ple segle xvi— va saber interpretar les notícies i cròniques escrites de viatgers amb la voluntat d’ampliar decisivament la condició humana tot superant els etnocentrismes de la seva època. D’ell va aprendre Sáez Mateu que assajar autocríticament la reflexió permet superar el dogmatisme i inclús la violència d’ambiciosos nou rics, ja fossin els primers conqueridors europeus o els actuals Donald Trump o Elon Musk.

CLASSICISME IL.LUSTRAT NO ROMÀNTIC NI NIETZSCHEÀ

 

Em sembla molt significatiu que el director de la tesi de Sáez Mateu fos el catedràtic José Manuel Bermudo, a qui jo també conec força bé, perquè hi he col·laborat en moltes coses com a docent en el mateix Departament d’Història de la Filosofia i —encara més—quan va passar al de Teorètica i Pràctica, i va crear el grup de recerca Crisi de la Raó Pràctica del qual he estat investigador principal després de Norbert Bilbeny. Però, per atzar, quan m’atansava més a aquest grup i a Bermudo, Sáez Mateu ja era professor de la Universitat Ramon Llull i —com vam comentar una vegada— ens devíem fidelment a aquestes universitats properes però que també estan en competència.

NI PROGRES, POSTMODERNS, MARXISTES LENINISTES O PSICOANALÍTICS

 

En recordar l’any emblemàtic del 1968 i en lloc de participar en el més emblemàtic dels ‘maigs’, el molt jove Sáez Mateu es va posar a acaçar la boira. Aquest avatar biogràfic com a símbol de la vida a la Granja d’Escarp marca una significativa distància existencial tant amb ‘la boja Nanterre’ com amb la casolana Universitat de Barcelona. Posa una ‘paret de vidre’ en la capacitat d’esdevenir ser tan «progre», tan «postmodern», tan «marxista leninista» o tan psicoanalista com en diversos moments «tocava» i com lluïen -aparentment sense esforç- companys més pròpiament «barcelonins». Aquí hi ha segurament un altre «paral·lelisme raonable» entre nosaltres dos.

ASSAIG ÉS EXPERIENCIAR, LLEGINT I ESCRIVINT

 

Com hem argumentat, Sáez Mateu és un assagista clàssic, format en el pare creador Montaigne i fidel a la tradició que porta a Kant. L’assaig va nàixer en una època on era molt rar viatjar i, en cert sentit, el substitueix per la vida de l’estudi, la reflexió i inclús la imaginació amb voluntat cognitiva perquè és un gènere de no-ficció. Tot i això, l’assaig es pot adaptar bé a una era on els viatges s’han generalitzat i banalitzat.

En origen era un viatge a través de llibres i de papers en blanc que hom omplia amb una reflexió pausada, alimentada per la lectura dels clàssics però també d’articles periodístics i de reflexions personals. Avui pot retroalimentar-se de la voluntat de superar la cara negativa de la societat del coneixement (G. Mayos i A. Brey, eds., La sociedad de la ignorancia, 2011) i intentar posar-hi una mica de comprensió, ja que posar-hi seny sembla gairebé impossible.

DISTINGIR DESIG I REALITAT, AUTOCONTROL I EXPRESSIVISME

 

L’assaig és una eina cabdal de pensament, de reflexió i de coneixement sobretot perquè, com remarca Montaigne, no només ajuda a analitzar detalladament algun objecte cognitiu, sinó també a reflexionar sobre un mateix. Ambdues coses van paral·leles i diferencien l’assaig dels tractats de tots tipus, dels experiments científics, de les de-mostracions lògiques, dels pamflets, de les diatribes o de les epopeies. 

ASSAJAR QÜESTIONS CÒSMIQUES

 

Els Pensaments de Pascal combinen la sana obsessió per ambicioses «qüestions còsmiques» amb la humilitat de qui no les pretén esgotar sinó més aviat mostrar-ne el potencial infinit. Per això fascinen un altre lleidatà més muntanyenc i potser menys emboirat: Pere Lluís Font. Els Pensaments són assaigs purs i com les obres de Montaigne o Kant, malgrat les diferències, remiren «qüestions còsmiques» (com les anomena Kant) que necessiten alhora lucidesa, finesa analítica i tolerància amb la provisionalitat, ja que cal acceptar resilientment que hom no pot concloure-les totalment. 

NO ESCAPÇAR, CENSURAR, DESCOJUNTURAR NI FORÇAR

 

L'assaig contra Procust: no escapçar, censurar, descojuntar ni forçar els límits. Hi insistim: l’assaig no és cap «llit de Procust» a què s’han d’adaptar les qüestions tractades, ja sigui limitant molt l’ambició de la recerca i escapçant la reflexió lliure; ja sigui estirant-ne en excés la fabulació i descojuntant l’anàlisi en forçar massa la fantasia. Per això l’assaig no se sol prestar a l’obediència dogmàtica ni tampoc a gèneres fantasiosos terraplanistes, com «la hipòtesi dels antics astronautes» o les confabulacions dels antivacunes. Allí més aviat s’imiten les fórmules dels llibres inspirats, els tractats metafísics o preteses demostracions tan científiques com dogmàtiques.

Per raons contràries, els assaigs no solen ser recomanables a comptables, notaris o sectes, però tampoc per a visionaris, somnia-truites o inclús a benintencionats sentimentals. Al contrari, l’assagista ha d’inquirir amb força però sense imposar cap fe ni excomunicar ningú; ha de ser crític sense ser censurador; ha de tenir enginy sense esdevenir visionari; ha de saber imaginar però també controlar la fantasia; ha de ser valent en els seus arguments sense esdevenir absolutament temerari en les seves conclusions...

Política e investigacion en la Sociedad de la innovación

 

Vídeo: Sociedad de la innovación y de la postverdad

Vídeo de la conferencia de clausura sobre 'Retos de la crítica y del pensar en la sociedad de la innovación y de la postverdad' de Gonçal Mayos, 17h del 6-2-2026 a la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

LUCHA DE CLASES Y DE GÉNERO PARA INFLUENCERS

Después de dos excelentes películas Force Majeure (2014) y The Square (2017), Ruben Östlund gana la Palma de oro en Cannes 2022 con ‘El triángulo de la tristeza’. Este director, productor y gionista mantiene un control completo de su trabajo, que es apreciablemente provocativo y regenerador del panorama cinematográfico. Aquí, propone una trama que es una auténtica clase crítica de lucha de clases destinada a influencers, modelos de moda y gente aparentemente muy diferente de los proletarios y de los intelectuales comprometidos.

TODAVÍA NO SABEMOS LO QUE PUEDE LO HUMANO

 

Todavía no sabemos todo lo que puede lo humano. Macrofilosofía del Giro Afectivo

Gonçal Mayos^[1] (UB)

Desde una perspectiva holista, interdisciplinar y macrofilosófica estudiaremos las propuestas actuales de Giro Afectivo. Lo situamos dentro de un muy largo debate que lucha por imponer una determinada concepción de lo humano en clara oposición a un opuesto ‘Giro Intelectivo’ y enlazando con el anterior thymós heroico homèrico. Analizamos, como hace Peter Sloterdijk, la importancia y vigencia de esa tradición tyimótica olvidada, valorando la aportación de Hessel al inspirar el movimiento de los indignados del 2011 y otras novedades hasta loa actuales populismos de derecha e izquierda. Coinciden en emocionalizar la política y romper el sistema ideológico y de partidos del siglo XX. Ello impulsa el Giro Afectivo actual juntamente con el rechazo de la tradición excesivamente relativista, constructivista  y textualista vinculada al Giro Lingüístico, Historicista o Cultural; y enfatizando los aspectos materiales, colectivos y no abstractamente intelectivos. Además, para evitar recaer en dogmatismos metafisicistas, los teóricos del Giro Afectivo actual se mantienen fieles -creemos- a una consciente y crítica diferencia entre los afectos ontológicos y más estables frente a las emociones ónticas más cambiantes histórica, política y culturalmente. Terminamos reivindicando la necesidad de profundizar en el complejo y necesariamente harmómico funcionamiento de las distintas facultades humanas, sin caer en dogmaticismos de ningún tipo.

GIROS EN LA SUBJETIVACIÓN

 

Grandes ‘giros’ reequilibradores

Nos encontramos pues que la larga evolución humana contiene distintos giros y reequilibrios en favor de una u otra de las muchas facultades humanas. Todo ‘giro’ es pues una cierta respuesta a otro ‘giro’ previo. Así las actuales propuestas de ‘giro afectivo’, responden a un previo ‘giro intelectivo’ (Mayos y Arizmendi, 2024) defendido legítimamente por filósofos que van desde Sócrates y Platón hasta Kant, Kelsen o Habermas. Todo 'giro' comporta siempre luchas, matizaciones e intentos de eliminación -implícita o incluso explicita- de otros posibles ‘giros’ o epistemes (como p.e. las llamadas ‘epistemes del Sur’) que ofrecen otros reequilibrios no siempre neutrales o para mejor.

CONTRA 'GIROS' REDUCTIVISTAS

 

 

CONTRA 'GIROS' REDUCTIVISTAS

Pues bien. Ni ‘¡fiat ratio et pereat mundus!’, ni ‘¡fiat afectus et pereat mundus!’. Creo que no hace falta que nos alarguemos con estas consideraciones para sentar como principio bioético y prudencial: ni todo lo relacionado con el giro intelectivo ni tampoco con el afectivo han conseguido estar plenamente depuradas de barbaries, irracionalidades o totalitarismos como los ejemplos mencionados.

THYMÓS HOMÉRICO-TRÁGICO ANTES DEL GIRO INTELECTIVO

 

THYMÓS HOMÉRICO-TRÁGICO ANTES DEL GIRO INTELECTIVO

Un ejemplo de como la fría razón no es suficiente para explicar el impulso a la acción ética efectiva es el olvido e incluso el menosprecio cristiano y moderno de una facultad muy valorada en la Grecia clásica: el Thymós. Recuerden que con distinta terminología, Platón en su Politeia y Aristóteles en su De Ánima, coinciden en dividir el alma humana en tres niveles jerárquicamente estructurados en lo ontológico, epistemológico y axiològico:

1) Arriba de todo, el alma intelectiva racional que es exclusiva de los hombres y que Platón (1992) veía especialmente desarrollada en la sabiduría de los gobernantes o filósofos-rey de su República (441c).

IRA Y DESCONCIERTO. SLOTERDIJK, HESSEL Y TRUMP

 

IRA Y DESCONCIERTO. SLOTERDIJK, HESSEL Y TRUMP

Peter Sloterdijk (2006: 11ss) destaca muy bien la importancia de que la primera palabra de la cultura occidental sea precisamente ‘menis’, la ira valiente vinculada con el ‘thymós’ o el orgullo de ser reconocido por quien efectivamente se es. En el caso de Aquiles, ser respetado en tanto que el guerrero más excelente o, en el caso del ciudadano más humilde de una polis, ser reconocido como tal por toda la ciudad-estado y -correlativamente- reconocerse como parte de ella y comprometerse plenamente con sus libertades.

MACROFILOSOFÍA DEL GIRO AFECTIVO

Macrofilosofía del giro afectivo

Proponemos pensar tanto el ‘giro afectivo’ como el ‘intelectivo’ y los otros apuntados como intentos de reconduir más equilibradamente los olvidos a lo largo de la historia de ciertas facultades humanas y los privilegios de otras para definir más adecuadamente la compleja condición humana. Pues puede ser -como apunta Spinoza- que todavía no sepamos todo lo que puede lo humano en aspectos aún no suficientemente pensados y a los que ni nombre les hemos dado. Pues, lo profundamente presupuesto muchas veces no es pensado de forma suficientemente explícita y crítica.

AFECTO ONTOLÓGICO VERSUS EMOCIÓN ÓNTICA

 

Diferencia entre afecto ontológico y emociones ónticas

Evidentemente tanto en las ciencias físiológicas, biológicas neurológicas, como entre los próximos al giro afectivo, hay investigadores como, por ejemplo, Camille Paglia que definen claramente de forma biológica a los afectos o como Elspeth Probyn (2005: 11) que los opone rotundamente a las emociones, en tanto que expresiones culturales y sociales, pues -dice- los afectos “son de una naturalesa biológica y fisiológica”. Pero, creemos que son mayoría entre los investigadores más próximos al giro afectivo, los que mantienen metodológicamente la ‘diferencia ontológica’ de Martín Heidegger y de las filosofías de la diferencia de Gianni Vattimo, Felix Guattari y sobre todo Gilles Deleuze.

HARMONIZAR LAS FACULTADES HUMANAS

Por la harmonía de las facultades humanas

El buen funcionamiento cognitivo, harmónico y equilibrado de las facultades humanas incluye muchos tipos de ‘razonamientos’ complejos y diversos: hacer cálculos, determinar causas y consecuencias de los hechos, evaluar fines, considerar el peso de los distintos valores a tener en cuenta, evitar los prejudicios, no caer en falacias e incluso vigilar peligrosas argumentaciones del tipo que los fines justifican los medios, etc. Es por la necesidad de harmonizar esos muchos distintos tipos de juicios, argumentaciones y apreciaciones que los clásicos consideraron la prudencia como la facultad superior i más decisiva, pues debería tener en cuenta la totalidad de los factores relevantes y evitar que unos eclipsasen a los otros.