BAILAR CON CADENAS

Friedrich Nietzsche decía que hablar o expresarse es como "bailar con cadenas". La música, la literatura, la poesía o el arte son también formas distintas de bailar con cadenas. Son maneras de expresarse que requieren instrumentos y medios los cuales, a la vez que canalizan y posibilitan nuestra expresión, también le ponen condiciones y la encadenan.

Las cuerdas de los instrumentos musicales, las palabras, el lenguaje, las imágenes... son herramientas de expresión, pero también son -más que limitaciones- condiciones de posibilidad… y por tanto plantean ciertas ‘condiciones’. Muy significativamente Kant dedicará su famoso 'método trascendental' a explicitar las distintas condiciones de posibilidad de cada uno de los usos de la razón, incluyendo el estético.

BALLAR AMB CADENES

Friedrich Nietzsche deia que parlar o expressar-se és com “ballar amb cadenes”. La música, la literatura, la poesia o l’art són també formes diverses de ballar amb cadenes. 

Són maneres d’expressar-se que requereixen instruments (com el violí o els diversos sons) o medis (com els mots i la sintaxi) els quals, alhora que canalitzen la nostra expressió, també li posen condicions i l'encadenen.

Les cordes dels instruments musicals, les paraules, el llenguatge, les imatges... són eines d’expressió, però també en són -més que limitacions- condicions de possibilitat... i per tant plantegen certes 'condicions'. Molt signitivativament Kant dedicarà el seu famós 'mètode transcendental' a explicitar les diverses condicions de possibilitat de cadascun dels usos de la raó, incloent l'estètic. 

ZAMBRANO E NIETZSCHE: CAMMINO DEL LINGUAGGIO

L’unico cammino per la filosofia è pensare con metodo, o piuttosto il cammino del pensare è l’unico metodo filosofico? La filosofia deve sottoporre il linguaggio a un metodo, o piuttosto il metodo specifico della filosofia è seguire liberamente e creativamente il linguaggio? Andando oltre il cammino «del serpente» o «dell’intelletto», Zambrano e Nietzsche optano per incamminare la ministrìa dello scrittore e del filosofo sotto la «maestrìa» del linguaggio, favorendo la rivitalizzazione reciproca di pensiero e linguaggio. 

L'IMAGINARI

L'imaginari és quelcom molt "real" ja que la humanitat és una espècie cultural, simbòlica, lingüística i imaginativa. Els humans experimenten la realitat a través de la cultura, el llenguatge, els símbols i l'imaginari. Això no la fa menys “real”, decisiva ni perillosa, sinó sovint tot el contrari: molt més poderosa, "hiperreal" (Baudrillard), decisiva i perillosa. És quelcom a tenir en compte en tot moment. 

Per això podem dominar la naturalesa. Similarment a la metàfora kantiana del colom que pensava que volaria més ràpid sense la resistència de l'aire, sense adonar-se que les ales funcionaven i que era possible volar precisament gràcies a ella, no som davant la gran debilitat humana, ja que al contrari davant la base del triomf evolutiu de la humanitat.

Són la causa del poder (inclús destructor) i de l'hegemonia actual de la humanitat. No són facultats absolutament perfectes sinó eines adaptatives que l'evolució ha desenvolupat en la humanitat. I com tota eina poden ser usades per al bé o per al mal.

La ciència, la tecnologia, les matemàtiques i tota la cultura que ha permès als humans esdevenir el que són, són construccions lingüístiques, imaginatives, d'una gran abstracció i en absolut evidents empíricament. Només les trobem quan les construïm i -com diu Plató- quan les cerquem sabent el que busquem.

IL.LUSTRACIÓ METACRÍTICA O RADICAL? QUAN I PER QUÈ?

Què és Il.lustració? Com podem avui comprendre amb tota la complexitat el gran moviment il.lustrat que domina l'època central de la Modernitat i que encara ens marca tant? Quins són els seus principals períodes, moments i qüestions en debat? Què ens pot dir avui, en la cansada modernitat tardana turboglobalitzada?

En primer lloc, cal superar definitivament el tòpic reductivista d’una Il.lustració monolítica, única o amb plantejaments absolutament hegemònics. La Il.lustració del XVIII europeu va ser molt complexa i té gèrmens de tot tipus. A més de les seves complexitat internes, també són molt diverses entre sí: “enlightenment” pel món angloparlant (anglesa, escocesa, irlandesa o americana), “lumières” pel francoparlant, “Aufklärung” pel de llengua alemanya, “lumi” per l’italià, “luces” per l’hispànic... 

 

Sovint són àmbits i moviment força diversos quan no inclús contradictoris. Això augmenta especialment en les generacions de finals del XVIII que ja inclouen una profunda reflexió autocrítica respecte a les propostes i expectatives de les primeres generacions. Llavors la Il.lustració ja té experiència –de vegades traumàtica- de si mateixa i de les conseqüències reals o fictícies del seu projecte. 

COS'È OGGI LA FILOSOFIA?

Cos'è oggi la filosofia? Sembra inevitabile la necessità di ripensare periodicamente alla natura di ciò che chiamiamo filosofia. È inevitabile perchè questo spazio del sapere e del pensiero umano è quello che ha sofferto più cambiamenti radicali nella storia dell'umanità. Questo è logico se si capisce che è stato probabilmente il primo, visto che filosofia significava saggezza, scienza, e addirittura pensiero in senso rigoroso.

Nel corso della tempo, dal vasto ambito della filosofia si sono scissi e resi indipendenti generi como la matematica, la teologia, la fisica e l'antropologia, la biologia e la logica... Tutta l'ampia gamma delle discipline concrete e specifiche si sono separate dal tronco comune che è stata la filosofia per più di due millenni. Sembra che l'ambito che aspirava alla totalità del sapere –amore o aspirazione al sapere è la definizione etimologica di filosofia– facesse vergognare e repellesse quegli ambiti di sabere che non eran più aspirazioni, ma scienze, discipline consolidate.

Al filosofo è restato lo spazio intellettuale che è rimasto dopo che i saperi scientifici si son resi indipendenti. Tant'è che oggi, dopo la consolidazione non solo delle scienze fisico-matematiche, ma anche delle biologiche, della salute, e addirittura delle scienze umane e sociali, sembra che la filosofia sia passata da considerare il tutto a non considerar più niente. Sembra che, da aspirazione alla totalità del sapere qual'era, si è ridotta a una aspirazione fantasmagorica, mancante di concretezza empirica, come spesso si dice.

LENGUAJE Y MACRO-PHILO-SOPHIA

¿Hay filosofía más allá del lenguaje? ¿O como el lenguaje es la “casa del ser” (Heidegger), la filosofía sólo “puede estar en casa” en y a través del lenguaje? ¿Si la humanidad no puede salir de “la prisión del lenguaje” (Nietzsche), la filosofía es “bailar con las cadenas” de la palabra? ¿Es un amor al saber que sólo en y por el lenguaje puede concebirse, satisfacerse… o incluso: intentarse? 

La filosofía es logos, es decir: a la vez palabra y razón. Es una palabra que, inseparablemente, quiere dar razón del cosmos (el universo ordenado) y de las ideas (eidos) que expresan esa ordenación. En la Grecia clásica, la filosofía nace como saber-ciencia (episteme), es decir como logos cognitivo. Ello significa que aspira (philo) a ser un lenguaje epistémico que va más allá, tanto de lo meramente y retóricamente fascinador, como del mero testimoniar de forma narrativa la circunstancia presenciada (historia).

La filosofía aspira a ser el nuevo y riguroso uso de del lenguaje de quien ama la sabiduría (philo-sophos) y que quiere decir-comprender racionalmente (logos) a la verdad (aletheia). Como uso del lenguaje (logos), en la Grecia clásica la filosofía comienza formulada poéticamente (poiesis) pero -distanciándose progresivamente de la poesía y la teología- la filosofía tiende a expresarse “prosaicamente”, a aspirar a desvelar prosaicamente la verdad (aletheia). Con sorpresa, admiración y escándalo, descubre todos los arcanos implícitos en el “hablar en prosa” (como “El burgués gentilhombre” de Molière).

Si el lenguaje es la “prisión” de la que no podemos escapar, también es por tanto nuestra única “casa”. La palabra y el logos es nuestro único sentido, la condición de nuestro pensar, la existencia que permite existir a la razón humana, los únicos “asidero” y esperanza humanos (Javier Muguerza). Son la condición ontológica, epistemológica y antropológica de la condición humana, los límites últimos de nuestra manera de ser y existir. 

DETERMINISME TECNOLÒGIC?

¿Què mou la història i l’evolució de la humanitat? Ens agradaria que els humans transforméssim el món i a nosaltres mateixos per la nostra pròpia acció conscient. Però aquesta és una esperança que cada vegada es va mostrant més vana. 

Més aviat ens trobem “moguts” i en noves situacions que no hem escollit com a espècie ni cap de nosaltres no ha previst. Com destacava Heidegger ens trobem existint “llençats” en un món estrany i –com afegia- Sartre hi som condemnats a ser “lliures” sense poder saber del tot què és la llibertat. L’home és una passió inútil –diu Sartre- i manquem inclús de qualsevol esperança que la nostra acció presumptuosa acabi obtenir cap dels fruits que pretén.