Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Dec 29, 2020

BALLAR AMB CADENES

Friedrich Nietzsche deia que parlar o expressar-se és com “ballar amb cadenes”. La música, la literatura, la poesia o l’art són també formes diverses de ballar amb cadenes. 

Són maneres d’expressar-se que requereixen instruments (com el violí o els diversos sons) o medis (com els mots i la sintaxi) els quals, alhora que canalitzen la nostra expressió, també li posen condicions i l'encadenen.

Les cordes dels instruments musicals, les paraules, el llenguatge, les imatges... són eines d’expressió, però també en són -més que limitacions- condicions de possibilitat... i per tant plantegen certes 'condicions'. Molt signitivativament Kant dedicarà el seu famós 'mètode transcendental' a explicitar les diverses condicions de possibilitat de cadascun dels usos de la raó, incloent l'estètic. 

Cal molta lucidesa per a captar en la seva justa mesura les condicions de possibilitat de les coses. Entendre -com en la famosa metàfora del colom de Kant- que el mateix aire sobre la resistència del qual freguen les ales dels ocells per a permetre'ls sostenir-se i volar, també és un fre o resistència al seu avanç. 

Igualment, les cordes de les guitarres que són necessàries per tocar les notes, per a fer música i per a expressar-nos, esdevenen també i d'alguna manera 'cadenes' de les que no ens podem lliurar. Cal aprendre a prémer-les amb art ja que, tant si volem tocar una guitarra com si volem ballar, cal que ho fem amb els condicionants propis de cada cas.


En l’art, la voluntat d’expressió no ho és tot, doncs, també cal tècnica i saber fer. No tot val, no tot serveix, no tot expressa bé. Quelcom -d'altra banda- que no és el que expressen l'afirmació provocativa de Paul Feyerabend referint-se a la ciència ni la juganera cançó i famós musical Anything Goes de Cole Porter.

També cal saber tocar l’instrument. Cal assolir certs virtuosismes tècnics. Les mateixes cordes que ajuden a fer els sons més meravellosos, són també cadenes que ens obliguen a prémer-les de certa manera per a que ens ofereixin aquells sons que cerquem.

Dir 'jo passo de la guitarra' o 'jo vull fer música amb la guitarra sense aprendre com fer-ho', és pura adolescència salvatge. Tots ho hem pensat alguna vegada, però un dia ho vam pensar millor. I llavors vam començar a 'ballar amb cadenes', quan vam entendre que la música, la poesia, la filosofia... no són gratuïtes, no són sempre fàcils i demanen co-operació.

La fructífera paradoxa és que cal cooperar amb ‘cadenes’ per arribar a expressar-se... per arribar a ‘ser lliures’. Només quan ‘cooperes’ virtuosament amb les condicions reals d’expressió coneixes la veritable ‘llibertat’ i la torturada felicitat que va més enllà de la “xamba”. Llavors comença la llibertat i la felicitat que poden esperar assolir fugaçment l’artista o el geni quan -durant uns instants!- aconsegueixen expressar-se ‘ballant amb cadenes’.


Així s’arriba a l’expressió més lliure i plena a través d’una tècnica molt concreta i exigent. Encara més: s'hi arriba a través d’un llarg, perllongat i constant esforç. Els virtuosos instrumentistes solen tenir més de vint anys d’aprenentatge especialitzat i més de quatre hores diàries de pràctica.

Per alguns és una condemna i una cadena, però alhora i per a molts és el més gran alliberament i la més plena autoexpressió! Denis Diderot ho anomenarà ‘La paradoxa del comediant’ però -en molts sentits- és la paradoxa de tot l’art i de la vida sencera.

En tenim l’exemple més radical i punyent, en el llenguatge i l’expressió lingüística humana. Sense el llenguatge la humanitat no hauria arribat a ser. En el fons tot filòsof (i tot humà) no és sinó un animal que parla. Per tant el que entenem per llibertat humana està basat en grau superlatiu sobre el llenguatge i la paraula.

Ara bé, dit això, està clar que el llenguatge no pot ser usat arbitràriament si hom vol comunicar-se. Ja ho tenien clar els grecs clàssics i ho han demostrat Saussure, Chomsky, Eco i tuti quanti.

Escriure brillantment requereix una gran habilitat. Inclús per gent superdotada como Gabriel García Márquez o Paul Celan. I ells ho expliquen quan parlen de la seva obra i treball. Pocs com ells al final aconsegueixen expressar-se, comunicar-se i fascinar el lector. Per això diem que 'dominen' la paraula; però ells -sentint-se’n molt orgullosos- insisteixen en que més aviat es tracta d'una cooperació sempre imperfecta i inacabable amb la paraula.

Per això Heidegger deia que, més que ser nosaltres els que parlem un llenguatge, és el llenguatge el que ens diu i ens parla a nosaltres. Per tant, el llenguatge és alhora la nostra condició d’ésser, el nostre alliberament i una certa ‘cadena’ amb la que hem de ‘ballar’.


El llenguatge té efectes performatius que ens alliberen i inclús 'curen'. Segur que Celan s'hauria suïcidat abans si no hagués pogut escriure. Però són molts els escriptors que coincideixen en constatar que l’escriptura té també quelcom de profunda ‘condemna’ i ‘tortura vital’.

De l’una banda hi ha la lluita per a escriure i expressar-se encara millor! De l’altra banda hi ha el vertigen resultant de la consciència de la complexitat del ‘ballar amb les cadenes’ que constitueix l'ésser dels humans. També hi ha la distància abismal entre el que fas, el que pots fer, el que podries fer si... i el que imaginés que hom pot arribar a fer.

Com amb moltes coses en la vida, llavors, hom sent que enlloc d'aproximar-se a l'horitzó, aquest es va allunyant cada vegada més. Llavors però, hom pot pensar que així veu més 'part' del paisatge i de l'horitzó.

Certament la percepció d’eixes ‘cadenes’ pot semblar quelcom molt metafísic, existencial o exagerat. No obstant això, hi ha gent que ha maldat tota la vida cercant una felicitat i una llibertat que es basen en aconseguir ballar amb eixes cadenes. L'art és això. Cal ballar, tocar la guitarra o parlar amb art! I l'art no és totalment gratuit, l'art se't dona si tu també t'hi dones, si saps aprofundir en l'art

No obstant això, molt sovint interpretem les condicions de l'art amb ‘cadenes’ i ens angoixen perquè només veiem la seva vessant de dificultat tècnica i oblidem l'alliberament creatiu i plaent que ens permeten, si realment volem. 

Inclús els més grans i talentosos creadors valoren i experimenten riques contradiccions com 'ballar amb cadenes'. Molt significativament, Ho experimenta Celan quan s'adona que només podia expressar el que necessitava dir, cooperant precisament amb la llengua divinitzada supremacistament pels que havien exterminat els seus pares, amics, conciutadans...


Resulta que el geni lingüístic que era el jueu Celan només sentia que podia escriure poesia i expressar-se amb plenitud en alemany. Era reconegudíssim professor d'idiomes a París i traduïa meravellosament del francès, rus, anglès, portuguès, italià i hebreu. 

Però Celan només podia expressar la torturant poesia d’Auschwitz en l’alemany aleshores apropiat per uns genocides menyspreadors que eren totalment incapaços de cooperar i expressar-se en el seu idioma de forma equivalent a moltes de les seves víctimes. 

Tant Adorno (ben interpretat) com Paul Celan assumeixen que, després d'Auschwitz, la poesia és condemnada a partir de l'experiència de la barbàrie més inhumana, la qual ha de ser posada en primer lloc

Per això Celan acaba creant la poesia d’Auschwitz. És una poesia resultant de la tortura i d'alguna manera profundament torturadora, però també amb aspectes clarament curatius. És una poesia que aconsegueix ballar amb cadenes, per i malgrat elles. 

Celan va viure i reflexionar molt torturada i lúcidament sobre el que això significava. Crec que va experimentar i expressar aspectes que -aquí no hem ni intuït- de com hom pot veure's obligat a 'ballar amb cadenes'! 

M’admira que dos personatges tan diversos -i sobretot tant separats pels dogmàtics- com són Nietzsche i Celan, compartissin la lúcida paradoxa d’haver de ‘ballar amb cadenes’. I ho fessin en el mateix alemany!



A partir del llibre Poesofemes – poemes visuals de Gonçal Mayos (també sel.lecció i pròleg) i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 85 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 BALLAR AMB CADENES BALLAR AMB CADENES: JOC, REGLA I VIDA



50 comments:

Rafael Granero Chulbi said...

La historia de Helen Keller y Anne Sullivan más bien niega que se puedan comparar, ni siquiera con un poesofema, o tal vez incluso especialmente si se trata de un poesofema como intento orgánico de acercarse a la verdad, como digo, niega que se puedan comparar cualquier sistema de expresión con cadenas. Éstas sólo sirven para encadenar.

Elif Shafak, en la novela "El arquitecto del universo", deja un aviso para navegantes, al que pienso deberían atender lis poesofemistas. Allí escribe que “la verdad es una mariposa, se posa aquí y allá. Corres tras ella con un cazamariposas. Si la capturas, te sientes feliz. Pero ella no vivirá mucho. ”.

Pues eso, ojo con querer, o creer, capturar la verdad con una imagen manipulada, aunque sea con el mejor de las intenciones...

toni prat said...

Mai havia vist un antagonisme tan flagrant...
Tu dius: “Les cordes dels instruments musicals, les paraules, el llenguatge, les imatges... són eines d’expressió, però també en són -més que limitacions- condicions de possibilitat.”
I a continuació: Per això s’arriba a l’expressió més lliure i plena, a través d’una tècnica molt concreta i exigent.

Crec que no creus en el virtuosisme ni en l’art... NOMÉS EN EL TREBALL com tota la gent que pensa que per ser Filòsof s’ha d’”empollar” molt... i acaparar més informació que un “pen” de 8 GB... _d’això jo en dic un professor...)

Gonçal Mayos Solsona said...

A veure, Toni, el virtuosisme pot venir regalat del cel o sorgir del treball i l'esforç.

En això no m'hi fico. REmarco només que sense virtus (arrel de virtuosisme) no es poden convertir les 'cadenes' en expressió plena i virtuosa.

Cal ser molt humil i qui creu que ell només amb la seva genialitat ja en té prou, doncs veurem fins on arriba.

Gonçal Mayos Solsona said...

No sé si t'entenc, Rafael. I tinc la impressió que tu no me'entens, però com que no sé si t'entenc...

En tot cas, un sistema d'expressió (p.e. un instrument musical com el violí o el piano) no és 'bufar i fer empolles", no és 'mariposejar' de flor en flor sense cap esforç...

En algun lloc, tinc publicat una endevinalla que se'm va acudir precisament pensant en el violí.

Diu: en què s'assembla un violí i un vampir?

I la resposta és que: tots dos deixen marca en el coll.

EXPLICACIÓ:

Si coneixeu un violinista descobrireu -com em va passar a mi- que de practicar el violí unes quantes hores al dia, tots tenen una duríssia (un 'callo') en el coll, allí on hi toca el violí.

Resulta per tant que els 'sistemes d'expressió' com el violí produeixen duríssies i 'callos' en llocs on sovint no sospitem!!!!!

Anonymous said...

Flaubert en Madame Bovary diu:" La paraula humana és com una olla esquerdada sobre la que toquem melodies per fer ballar als ossos quan voldríem commoure a les estrelles" o sigui que a tothom li queda curt qualssevol instrument per expresar el que vol.

Gonçal Mayos Solsona said...

Molt bonica la cita de Flaubert, gràcies!!!!

La veritat és que l'ambició humana és infinita, aspira inclús a "commoure les estrelles".

Tot i així, humilment, valoro moltíssim als que aconsegueixen "melodies per fer ballar els ossos".

Encara que crec que Flaubert deia "fer ballar els óssos" (l'animal pelut) i no l'esquel.let humà.

Rafael Granero Chulbi said...

Virtuosismo viene de virtud, virtud de viris (hombre, en latín) y viris a su vez de vis (fuerza). Así el virtuosismo tiene claramente un componente que muestra el proceso de convertir una potencia (del hombre, no de la mujer) en acto a través de la fuerza.

Dejando al margen, porque ya no estamos (del todo) en tiempos de los romanos por lo que hace al componente machista de relacionar la virtud con lo viril, si que pienso que no es descabellado asociar virtud con esfuerzo, del latín exfortis: fuerza hacia afuera, fuerza para convertir la potencia en acto. Aunque siempre, siempre, siempre será verdad que Quod natura non dat, Salmantica non praestat... Por eso, por mucha filosofía que estudie, lea o practique, nunca seré Aristóteles.

Pero ni la naturaleza ni Salamanca son por sí solas suficientes, siendo en cambio necesarias. Pero, para ser rigurosos, no siquiera las dos combinadas, aunque sean condición de posibilidad, son suficientes.

Pero: Quod natura non dat, Salmantica non praestat.

Rafael Granero Chulbi said...

Ras i curt: me parece un despropósito comparar aquello que nos permite que nos posibilita o que nos faculta con unas cadenas.
A no ser, claro, que quieras imitar al movimiento contrarevolucionario de 1823 y su famoso grito «¡Vivan las cadenas!»... Pues si las cadenas me permiten expresarme como artista o como persona ¡cómo no gritar «¡Vivan las cadenas!»!

No sé si me entiendes, no sé si me explico: es un despropósito manipulador y cegato relacionar las cuerdas de una guitarra con unas cadenas.

Ya sabes ¡lo siento, pero alguno lo tenía que decir!

Rafael Granero Chulbi said...

Por cierto, si crees que lo que nos dice la Sra Shafak sobre la verdad es que basta con mariposear de flor en flor... me veo en la obligación de indicarte que incurres en un error importante.
Igual soy yo quien no entiende la cita de la Sra Shafak, pero juraría que lo que apunta, eso sí, con cierta poesía es que no queramos cazar la verdad so pena de que, al cazarla, la destruyamos.
Su visión poética compara la verdad con algo frágil y luminoso, pero para nada fácil de aprehender sin dedtruir.

Gonçal Mayos Solsona said...

Anem per parts RAfael.

Totalment d'acord amb tu i en Toni en què "d'on no n'hi ha no en pot rajar".

Ho donava per suposat, ja que això forma part de la naturalesa, caràcter o virtus innats de cadascú.

Ho es té o no és té, i s'ha acabat el broquil!!!

Per això, donant per suposada la capacitat mínima (sense la qual no es pot fer res) destaco l'esforç per a desenvolupar-la i efectivar-la al màxim.

Els que confien totalment en la pròpia genialitat (suposant que la tinguin) i es posen a dormir i mandrejar, difícilment arribaran gaire lluny.

Gonçal Mayos Solsona said...

Continuant...

Donant per suposada una capacitat mínima (el llimoner mai no donarà peres, malgrat que pot donar excel.lents llimones), caldrà aprendre a 'ballar amb cadenes'.

Caldrà aprendre a tocar l'instrument escollit. Uns aprendran més ràpid que d'altres, però tots ho han de fer per a 'tocar-lo'. Inclús genis com Mozart van tenir mestres començant pel seu pare...

toni prat said...

"Cal ser molt humil i qui creu que ell només amb la seva genialitat ja en té prou, doncs veurem fins on arriba."

ETS PITJOR QUE UN CAPELLÂ GONÇAL

1. humil
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres. Ésser humil davant Déu. Mostrar-se humil. Que revela humilitat, submissió. Paraules humils. Usat com a fórmula de cortesia. Vostre humil servidor. De condició baixa econòmicament. Nascut d'una família humil [...]

(ja em perdonaràs però si m'invites a ser hipòcrita està malencaminat... )

toni prat said...

si vols escriure sonets hauràs de tenir un mestre i practicar moltes hores per fer-ho complint les "normes" que algú es va treure de la màniga per per un joc de "LEGO"

però si vols escriure poesia no crec que vagis ben encaminat...

Gonçal Mayos Solsona said...

El que vull dir és que tot instrument i tot canal d'expressió té les seves regles, condicions, tècniques i possibilitats.

I que només els savis, ben dotats, esforçats i capaços de 'ballar amb cadenes' aprenen a treure-los-hi totes les possibilitats expressives. La resta potser es pensen que ho han aconseguit, però no.

Només el que és savi en comprendre les condicions del canal expressiu que vol usar, aconsegueix tal vegada expressar-se eficaçment a través d'ell.

El que creu que pot tocar el violí com qui toca un tambor o el fa servir com un martell, no aconseguirà treure-li els sons que ens posen alegres o ens entristeixen.

Cal 'ballar amb cadenes' vol dir que cal ballar amb el violí, amb el que el violí demana i necessita... Donant-li patades, no s'aconseguirà fer-ne música.

Tocar un instrument virtuosament és haver après a usar-lo adequadament, cooperar amb l'instrument i aprendre a ballar el ball per al qual és fet l'instrument.

Com en les relacions humanes és qüestió de cooperar amb altri, ballar amb ell i no CONTRA ell. Inclús els genis han de cooperar i 'ballar amb cadenes'.

Però certament cal ser molt genial per entendre que cal 'ballar amb cadenes'. I el que això significa.

toni prat said...

només els babaus es creuen que la poesia només és literatura...

Gonçal Mayos Solsona said...

Com les muses, la poesia només es lliura a aquell que sap cooperar i ballar amb ella.

S'equivoca com un babau qui la menysprea, el que creu que pot crear-la a base de mastegots, qui creu que és poesia el primer que li surt del 'pito'.

El mateix serveix -mutando mutandis- per a tota la literatura o la filosofia.

Rafael Granero Chulbi said...

¡Qué atrevida es la ignorancia! ¡Cuánto mal hizo la epatada del urinario de Marcel Duchamp!

Hoy, cualquier ignorante predica de sí mismo ¡soy artista! Cualquier pedante afirma ¡soy poeta! Cualquier ignorante ¡soy un genio!

Gonçal Mayos Solsona said...

Efectivament Rafael.

Es van pensar que era el primer que va 'parir' o pensar en Marcel Duchamp.

Es van creure que ells ho podien fer i guanyar tot sense baixar de l'autocar!

I no sabien la molt llarga i genial trajectòria de Marcel Duchamp i d'altres com ell.

Tampoc el gest iconoclasta s'improvisa sobre el no-res.

Rafael Granero Chulbi said...

En física y en matemáticas existe el concepto "grados de libertad". La intuición, en este caso, seguro que a cualquiera hará decir que un ingenio o un sistema de ecuaciones tiene más grados de libertad cuanto más variante sea o más variables contenga. Y acertará de pleno, pues esa es la definición.

Un codo cardan tiene más grados de libertad que nuestro codo, y un sistema de n ecuaciones con n + m variables tendrá m grados de libertad.

¿Cuánta libertad dan unas cadenas?

¿Cuánta libertad da una guitarra sobre no tener una guitarra?

Gonçal, no te esfuerces, pues será en vano: nunca algo como una cadena te dará grados de libertad. Y una guitarra nunca te quitará grados de libertad. Ocurre exactamente lo contrario.

Gonçal Mayos Solsona said...

Em preguntes "¿Cuánta libertad da una guitarra sobre no tener una guitarra?"

Doncs et dona la llibertat de tocar la guitarra!

Cosa que no pots fer sense ella!

És la més gran llibertat! Et potencia! Et dona una capacitat d'expressió que abans no tenies!

Gràcies a tots els luthiers i constructors d'instruments qui vol pot tocar-los! I fer música.

Però aquests instruments venen -per dir-ho així- amb 'llibre d'instruccions' i els que es creuen que poden tocar-los EN CONTRA de l'instrument, s'impossibiliten a si mateixos de 'ballar amb ells'.

Els que no volen 'ballar amb cadenes' acaben no podent ballar en absolut.

És la gran paradoxa que cal que aprenem.

Rafael Granero Chulbi said...

¡Hombre de Dios! ¡La cadena, entonces, es la ignorancia y no la sapiencia! La cadena que te impide disfrutar del arte, como creador o como espectador, no son las reglas, sino el desconocimiento.
Es la ignorancia, y no las cuerdas de la guitarra (y por eso me quejo amargamente del poesofema) la verdadera cadena.
Nunca algo util para comunicar puede ser entendido como cadena, fuera de retorcer hasta descoyunturar el genio del idioma.
El resto, el necesario esfuerzo, te lo acepto: "No creo en las musas..., pero si llegan que me pillen trabajando", den que dijo Picasso.

Gonçal Mayos Solsona said...

Ara ens entenem!!!

El saber, la cultura, les instruccions de funcionament, el saber fer, el 'ballar amb cadenes'... no és esclavitud sinó alliberament.

És fàcil preguntar-se: per què he d'entendre el món?! Per què he d'aprendre a tocar la guitarra i no simplement tirar pel dret?! Vull tocar la guitarra com els àngels però sense aprendre a tocar-la, sense aprendre a 'ballar cooperativament amb la guitarra'!

Què dolenta és la guitarra! Em té mania i en canvi es lliura sense condicions a Robert Johnson, Eric Clapton, Stevie Ray Vaughan, Jimi Hendrix, Jimmy Page, Santana...

Què dolenta i malvada és la guitarra! Com coarta la MEVA llibertat!

Llavors hom es creu que la culpa la té la pobra guitarra. Però la guitarra senzillament fa la música que tu ets capaç de fer amb ella. La guitarra 'balla el que tu balles amb ella'. Si tu vas contra ella, no pot defensar-se la pobra i simplement fa un sol horrible.

Hom pot pensar que totes les guitarres 'li tenen mania' perquè no toquen el que ell -a lo bèstia i sense aprendre a 'ballar i cooperar amb elles'- s'imagina que vol tocar.

Però la culpa no és de les guitarres, ni del món, ni de la vida, ni dels 'balls' que demanen cooperació i que 'ballis amb ells i no CONTRA ells'.

toni prat said...

"El saber, la cultura, les instruccions de funcionament, el saber fer"... SEMPRE SEGUINT INSTRUCCIONS... com un escolanet...

ja ho va dir el meu amic que parlava en castellà quan el vaig conèixer: "ganaràs el arte con el sudor de tu frente"...

Gonçal Mayos Solsona said...

Ai l'adolescència inacabable!

Aparteu-vos iaies que arribo JO que no necessito aprendre a tocar la guitarra per a tocar-la.

'Ballar amb cadenes' o simplement aprendre a ballar no fa per MI.

Què siguin els altres els que aprenguin, pobres escolanets!

Rafael Granero Chulbi said...

Así pues quien ve cadenas donde hay cuerdas es sólo quien, teniendo o no la capacidad, no quiere esforzarse para convertir la potencia en acto. Quien ve cadenas es que tiene cadenas dentro de sí. Y que no venga con cuentos de que las condiciones físicas que la guitarra tiene para bien sonar son cadenas. Las cadenas están en su mente, y no tiene derecho a cargar esa culpa a otro que no sea él. Él es la cadena que le impide alcanzar más grados de libertad.

Por eso me disgusta, y no sólo no me gusta, el poesofema con que ilustras esta entrada, pues no dice eso, sino mas bien otra cosa.Y esa otra cosa es, como hemos visto, consecuencia de una mala comprensión de la boutade de Marcel Duchamp. Es eso, un mal análisis, y no una genialidad.

toni prat said...

cap "pendrai"... fins ara -que jo conegui- no pot raonar ni sentir cap mena d'emotivitat...

toni prat said...

no te'n surts... :

APRENDRE... APRENDRE... APENDRE...

les "normes que altre han escrit..."

toni prat said...

https://www.facebook.com/AprendemosJuntosBBVA/posts/728384390999977

Gonçal Mayos Solsona said...

Cal entendre la relació humana amb la realitat.

Cal entendre que per ballar has de seguir el ritme.

Cal entendre que tocar la guitarra no és 'aporrearla'.

Cal entendre que per fer el que volem fer amb altri o amb instruments com les guitarres cal que cooperem amb ells.

Cal que 'ballem' cooperativament i no que simplement imposem el nostre egoïsme, la nostra adolescència salvatge...

Ballar o tocar la guitarra no és imposar un domini egoista i sense sentit.

És aprendre a 'ballar amb altri' amb les 'cadenes que la realitat té i que altri posa a qui vol ballar amb ell'.

Poden semblar 'cadenes' però sobretot són condicions i possibilitat d'emancipació... d'alliberament...

Rafael Granero Chulbi said...
This comment has been removed by a blog administrator.
Gonçal Mayos Solsona said...

Aprendre a toca la guitarra es pot fer amb molts mètodes (que algú ha escrit)

PERÒ SOBRETOT és aprendre com la guitarra (ésser inanimat, d'altra banda) pot ser tocada.

Dir 'jo passo de la guitarra', jo vull tocar guitarra sense aprendre com fer-ho... és pura adolescència salvatge.

Tots ho hem pensat... però un dia ho vam pensar millor...

I llavors vam començar a 'ballar amb cadenes'.

Gonçal Mayos Solsona said...

La música, la poesia, la filosofia... no són gratuïtes, no són sempre fàcils, demanen co-operació.

Com gairebé tot en aquesta vida.

toni prat said...

Avui dia als nens petits no se'ls hi sol donar jocs amb un full d'instruccions... sinó "joc lliure" perquè desenvolupin la seva imaginació i creativitat...

Els que es vulguin quedar amb les "normes" hauran de juagar al parxís...

toni prat said...

fes un cop d'ull a les idees -no catecismes- de Montesori, Rosa Sensat... i altres...

Gonçal Mayos Solsona said...

Amb el joc s'aprén molt bé com funciona el món.

Jo vaig aprendre molt de física donant patades a la pilota. Ràpidament aprens (SÍ APRENS!) què és la innèrcia, el fregament, la força, l'acceleració...

També vaig aprendre què podia fer jo i què podien fer altres. I què era totalment impossible.

Poc a poc, vaig aprendre a 'ballar amb cadenes' i llavors (NOMÉS LLAVORS!) vaig poder marcar algun gol que no fos de pura xamba.

Llavors em vaig sentir molt feliç, alliberat, artista, geni... durant uns segons!

toni prat said...

quina entabanada: "Amb el joc s'aprén..."

suposo que el catecisme el vas aprovar amb "sobrsalient"

toni prat said...

aprendre i descobrir No són sinònims...

toni prat said...

jo ho deixaria aquí si no ofenc a ningú...

la meva capacitat de raonament se n'està ressentint...

toni prat said...
This comment has been removed by a blog administrator.
Rafael Granero Chulbi said...

Dicen que dijo Einstein que lo único que se puede considerar infinito es la capacidad de ser xxxxxxxxx. Y tenía razón.

Y es de xxxxxxxc intentar razonar en un ambiente donde a uno de los contertulios le prima, no ya los viejunos jeux d'​esprit ¡qué más quisiera el autodesignado como xxxxxxx!, sino una especie de lenguaraz esperpento que se quiere hacer pasar por ironía sagaz.

Buenas noches, feliz Nochevieja y mejor Año Nuevo para todos y que, como al xxxxxxxx del cuento, estimado xxxxxxxx, que te compre quien no te conozca.

(¿así mejor?)

Rafael Granero Chulbi said...

(si es que lo has borrado tu, Gonçal, de motu propri, y no por solicitud de Toni, me quedo horripilado por la piel tan fina...)

Rafael Granero Chulbi said...

Buenas noches, feliz Nochevieja y mejor Año Nuevo para todos.
El 2021 tiene suerte de ir detrás del 2020: a poco que se esfuerce ¡será mejor!... 😜 🤣 🤣 🤣

Esteve Trias said...

Bona nit.

Pau i treva, que són festes Nadalenques. Records pels presos i exiliats catalans, de passada.
El debat ha degenerat en un to agre. Ves. Valoro molt positivament l'esforç d'en Gonçal de mantenir una neutralitat i un to cordial. A mi de gran m'agradaria ser com vos.

Dissenteixo, com be sap en Gonçal, amb el senyor Granero quan afirma que el masclisme romà avui no té cap sentit de ser. Jo m'he tornat molt masculinista els darrers anys, davant el fanatisme sacramental del feminisme actual. És un fort punt de desacord amb la majoria de pensadors actuals. Què hi farem.

En aquest sentit, una reflexió sobre la virtus romana. Tot el que era a Roma és avui en total vigència, amb la lògica adapatació a les circumstàncies actuals. Tot el que és bo és femení, i tendeix a allò sagrat. A la moral. Al control moral. Per exemple: totes les virtuds perseguides pels homes (bons/rucs) abans i ara eren i són femenines: bellesa, llibertat, justícia, etc... Allò que més li agrada a l'home, el sexe, és masculí i lleig per defininció. . Menys el que passa per l'ara sagrada, clar. El matrimoni és preceptiu, i sagrat. Bé, avui no massa, per allò d'ampliar futurs capitals si apareixen millors candidats. En Bauman en deia liquiditat, un concepte clarament capitalista....crematístics, podríem dir.
Per altra banda, en Gonçal crec que s'ha explicat molt bé. Les cordes són cadenes alliberadores. I tant. Com deia kant, podem percebre segons la nostra naturalesa, no més enllà. La trascendència estètica, amb els anys, la veig com una quimera. M'he tornat descregut amb l'art. L'estètica és femenina, abstracta i qui no té feina el gat pentina. La poesia la feien els fills de les famílies adinerades, a Grècia, mentre els esclaus els hi treballaven els camps. Avui, curiosament, passen coses semblants. Els esclaus no paren de treballar ni amb covid ni sense, mentre els "artistes" apilonen una "producció" ingent sota el sostre que els homes (mai dones) fan i faran, perpetuament ells. Per cert, família és femenina, com totes les terres: Roma, Atenes, Amèrica, Catalunya, República....molt abstracta, la res publica. Sona a Cosa nostra....de qui? Eshter Villar escrivia: la sociedad son las mujeres, a El Varon domado (1975).
I per acabar, una recomanació de llegir: El discurso de la servidumbre voluntaria, de De la Boétie. Es pot relacionar molt bé amb l'arma de doble tall de les cadenes i les cordes: la paraula és llibertat? Potser la única paraula que ens allibera és el neologisme propi i genuí, i ben just.
Apa, m'aturo perquè embolico massa.
Bon any nou a tothom.

Gonçal Mayos Solsona said...

Gràcies Esteve. Bon any nou i que ens agafi ben vacunats!!!!!

Deixem per ara tota la qüestió del masculí-femení, que ja saps que no veig en absolut de la mateixa manera. Però gràcies a això el diàleg és productiu, interessant i fascinador.

Al final del teu comentari, crec que has dit i posat un exemple excel.lent que estava en la meva ment durant tota la discussió: "la paraula". A veure si aconsegueixo expressar-me bé i fer-me entenedor.

Evidentment el llenguatge és clau per a la humanització, per a que siguem humans.

En el fons tot filòsof (i tot humà) no és sinó un animal que parla. Per tant el que entenem per llibertat humana està basada en grau superlatiu sobre el llenguatge i la paraula.

Ara bé, dit això, està clar que el llenguatge no pot ser usat arbitràriament si hom vol comunicar-se.

Ho han demostrat Saussure, Chomsky, Eco i tuti quanti.

Escriure brillantment requereix una gran habilitat. Inclús per gent superdotada como García Márquez o Celan. I ells ho expliquen quan parlen de la seva obra i treball.

Pocs com ells al final aconsegueixen expressar-se, comunicar-se i fascinar el lector. Diem que 'dominen' la paraula com ningú.

És el que buscaven, se'n senten molt orgullosos i sovint diuen que s'han alliberat i i inclús 'curat' en la seva obra. Segur que Celan s'hauria suicidat abans si no haguès pogut escriure.

Però junt amb l'alegria els he llegit comentaris on mostren encara la seva insatisfacció, que encara ho volien fer millor! Què encara batallaven per aconseguir "ballar amb les cadenes" del llenguatge!!!!

A més, Celan s'adonava que necesitava escriure en la llengüa dels que havien exterminat els seus pares, amics, conciutadans...

Resulta que el jueu Celan que era reconegudíssim professor d'idiomes a París i traduïa meravellosament del francès, rus, anglès, portuguès, italià i hebreu, havia d'excriure poesia i expressar-se en alemany.

Celan va viure i reflexionar molt torturada i lúcidament sobre el que això significava. Va experimentar i expressar aspectes que -aquí no hem ni intuït- de com hom pot veure's obligat a 'ballar amb cadenes'!!!

Rafael Granero Chulbi said...

<<"El oficio de escritor es tal vez el único que se hace más difícil a medida que más se practica". Lo dijo García Márquez en Caracas en 1970, cuando era "feliz e indocumentado", en una conferencia titulada Cómo empecé a escribir.>> (El Pais, 20 de octubre de 2010)

Gonçal Mayos Solsona said...

Efectivament Rafael,

Crec que passa també en d'altres coses i 'oficis'.

En tot el que vas prenent consciència de la complexitat del que fas, del pots fer i del que pots imaginar fer.

Llavors, enlloc d'aproximar-te a l'horitzó, aquest es va veient cada vegada més lluny.

Però també podem pensar que llavors veus més 'part' del paisatge i de l'horitzó.

Rafael Granero Chulbi said...

Estimado Gonçal, me temo que por lo que respecta a las últimas entradas en este bloc, el único que se ha cargado de cadenas eres tú con tu empecinamiento en defender lo indefendible: los poesofemas pratianos.

No le niego al poesofemista una técnica en la gráfica que para mí quisiera ¡ya lo creo! Como tampoco niego la técnica que los líderes de Vox tienen en la política. El problema es tener técnica y no tener nada que decir. O aún peor, pues si bien tener técnica es condición necesaria, pero no suficiente, tener algo que decir también es, sumada a la técnica, condición necesaria para suscitar interés, pero tampoco es suficiente.

Tanto Vox como Prat tienen técnica y tienen algo que decir, pero sigue sin ser suficiente, porque ese algo que dicen es demagógico y perverso, y lo que consiguen no es abrir nuevos espacios donde dialogar, sino romper las posibilidades de espacios comunes.

Ya te digo, te has cargado voluntariamente de una cadenas, los poesofemas, que no sólo te constriñen, sino que ahogan tus textos en contradicciones, y esto ¡hasta el poesofemista Prat lo ha detectado!

Un viejo proverbio dice: más vale una vez rojo que ciento amarillo: más vale pasar una vez vergüenza que estar cien veces subyugado... O en plan más relamido y pedante: errare humanum est, sed perseverare diabolicum.

Gonçal Mayos Solsona said...

No té sentit debatre només amb qui estàs totalment d'acord. El pensament reflexiu es construeix dialògicament.

Sense llibertat no s'aprén ni es crea res. Això sí, cal evitar els insults i les ganes de no entendre ni escoltar l'altre que hi ha en d'altres fòrums d'internet.

També en aquest aspecte cal 'ballar amb cadenes'...

perquè sinó acabes deixant de 'ballar' i acabes 'marcant el pas' militar o ideològic.

Miquel Iruela López said...

No sé si em sorprèn més que aital debat m'haja absorbit fins a la darrera intervenció o comprovar la capacitat polèmica d'un innocent metasema. Hom podrà fer consideracions estètiques del teu poesofema, Gonçal; però en cap cas trobo que la matèria done per a posicionaments tan incandescents. Com a guitarrista percaç i filòsof intrús que em considero, ni un però l'hi poso. Trobo que il·lustra prou bé el que volies dir, i en la inconcreció de la metàfora (com ho són totes) hi ha el marge per a dissentir.

És fàcil criticar des del que no ens agrada (o no entenem) de l'adversari; no tant fer-ho a partir del que ens il·lumina. A tall d'intent, t'he de dir que m'ha estimulat la contigüitat entre Adorno (immediatament matisat) i Célan, tot i que l'ús que n'has fet, sense anar-hi més enllà, m'ha semblat insuficient i potser superficial. Bis bonum, suposo.

Gonçal Mayos Solsona said...

Perfecte Miquel,
En el fons no aconseguim ballar amb les contraargumentacions, les subtil.leses i les visions d'altri.

Suposo que ens entestem en veure-les només com a "cadenes" enlloc de condicions de possibilitat de continuar el diàleg. I com a oportunitats de continuar aprenent i descobrint coses noves!

Respecte a Adorno i Celan, Adorno dóna diverses versions del que volia dir sobre 'fer poesia després d'Auschwitz'. En alguna s'aproxima molt, però que molt, al que va fer Celan.

Molt bona entrada d'any, Miquel.