RAÓ INSTRUMENTAL I DESIG D'UN ALTRE DESIG

A partir de l’escissió senyor-esclau, es produeix també una escissió en les actituds vitals. A partir d’ara el Senyor es limita deixar-se portar pel seu desig i es reserva totalment el gaudi. Pel contrari el Serf, salva la pròpia vida però al cost de sacrificar els seus desig i goig. 

En tot cas, el Serf només pot gaudir de manera indirecta a través del plaer del Senyor, ja que ara el goig d’aquest ha passat a ser el “seu” goig. L’Amo l’instrumentalitza –ens diu Hegel- fent-lo servir com a intermediari per a apoderar-se de la naturalesa i satisfer el seu desig a través d’ell. Així el Serf, tot reprimint el seu desig i assumint com a propi el del Senyor, aprèn a exercir un domini instrumental de la natura precisament en la mesura en què instrumentalitzat en el seu treball per l’Amo.

EXPERIÈNCIES SUBJECTIVITZADORES

 

Les realitats radicals del desig i de la por a la mort són essencials per a constituir els humans com a éssers conscients de si. Encara més, Hegel mostra a la Dialèctica de l’Amo i l’Esclau que són les experiències clau en la constitució del subjecte, de la societat, del treball i de la cultura.

DESIG I MORT A LA 'DIALÈCTICA DE L'AMO I L'ESCLAU'

Radicalitat existencial del desig i de la por a la mort.

Eros i Thanatos són sens dubte dues de les realitats més importants i radicals per a l’ésser humà. Té raó Freud quan diu que són les dues pulsions més bàsiques: la que hi darrera de totes les vessants –d’una banda- de l’amor i el desig, i –d’altra banda- de l’agressivitat , la violència i la mort. Acceptant inclús que hi ha una intersecció important entre Eros i Thanatos.

Però, força abans que el pare de la psicoanàlisi, ja ho va posar profundament de manifest Hegel. Inclús forma part del que podem anomenar el “panagonisme” hegelià que mostra precisament que tant Eros com Thanatos es manifesten dialècticament a través de la lluita, l’alienació, el pas per la negativitat i l’exterioritat.

AUTOEXPLOTACIÓ MÉS QUE EXPLOTACIÓ?

Les patologies més generalitzades permeten comprendre la societat on s'inscriuen.  Les malalties més emblemàtiques tenen una  forta relació amb el tipus de societat i de manera de viure. Per això, encara que pugui sorprendre, solen funcionar com a excel·lents models, síndromes o metàfores del moment històric concret.

Ja afectin col·lectius complets o individus més dispersos, les grans malalties que marquen una societat, són resultat de les contradiccions experimentades per aquesta. Per aquest motiu, inclús esdevenen la simbologia hegemònica a través de la qual s'interpreta la realitat en aquell tipus de societat.

Segurament les dues coses són inseparables, ja que tota «filosofia o ontologia del present» és causada per la realitat viscuda i heretada del passat, alhora que un model d’interpretació que en condiciona l'autocomprensió i el seu desenvolupament futur.

Tenia molta raó Freud en la seva aguda obra El malestar en la cultura, si bé potser li va mancar desenvolupar-la concretant-la als canvis socials i històrics. ció Apuntem-ne alguns exemples prou analitzats que mostren la variabilitat de les patologies socialment més esteses i emblemàtiques segons els moments històrics i les formes de vida.

SOCIEDAD DEL DESEO DIFERIDO HASTA EL COLAPSO

¿Las sociedades cognitivas turboglobalizadas pueden constituir un laberinto para la población? ¿Qué naturaleza tendría ese laberinto? ¿Cómo puede la gente empoderarse de él y frente a él? ¿Qué dificultades plantea para la población no educada en el turbocapitalismo cognitivo y neoliberal?

Sin duda, son terribles las expectativas a largo plazo para los trabajadores cognitivos postindustriales formados en la actual modernidad líquida y turboglobalizada. Pero queremos destacar que aún es peor para la población que fue formada y aculturizada en contextos rurales o preindustriales (que es el caso de mucha población en países de rápido desarrollo como el Brasil).

FOUCAULT: SEXUALITAT, MASOQUISME I NARRATIVITAT

¿Tenen raó els narrativistes i certs pensadors postmoderns? ¿El darrer Foucault hi coincideix? ¿Inclús la sexualitat i els desigs humans responen a una narrativitat i es construeixen discursivament i imaginativa? ¿El sadisme, el masoquisme i moltes altres formes sexuals són construccions narratives eròtiques? ¿Els humans no en tenen prou amb l’anomenada “genitalitat” i en “fer l’acte” sinó que necessiten embolcallar-los de narrativitat i simbolisme? ¿El sexe és al cervell –com es diu- fins aquest punt?
 

Foucault va afirmar en entrevistes y es pot llegir sobretot en les darreres obres, que la sexualitat no és només una realitat biològica, clara i inequívoca, sinó el resultat de complexos processos de construcció del desig i –inclús- de la subjectivitat. Foucault s’aproximava a l’homosexualitat no com una veritat científica, sinó com una part de la seva llibertat i de la seva pròpia forma de viure.
 

La sexualitat és doncs per a Foucault –i sóc conscient de la provocació- quelcom relativament semblant a la filosofia com a forma de vida, que destacava el seu amic Pierre Hadot. Ambdues són formes de relacionar-se amb altri, amb un mateix i també amb el món. La filosofia, la ciència, la literatura... són formes culturals creatives i de llibertat. Doncs bé, crec poder concloure de les tesis foucaultianes que la sexualitat també ho és. Incloent fins i tot l’homosexualitat, el masoquisme... sempre en la mesura que no cauen en el crim ni van contra la llibertat d’altri.