Davant la tecnociència, què li queda a la filosofia?
Pels grecs clàssics, la filosofia
era l'única episteme o ciència. Era el saber o la paraula (logos)
que diu la veritat. Durant l’Edat mitjana cristiana, però, la filosofia va
passar a ser subordinada a la teologia, la qual afirmava que disposava d'una
‘veritat’ superior. A través de moltes lluites i conflictes, la filosofia va
aconseguir en el Renaixement i, sobretot, en l’era moderna tornar a recuperar
el tro epistèmic grec.
No obstant això, la filosofia ja
no tornà a ser l'única episteme, ni va dominar de la
mateixa forma indiscutible i tranquil.lament indiscutida perquè, durant
l’anomenada ‘revolució científica’, la filosofia havia engendrat una
‘filla’: la ciència físico-matemàtica de Galileu i Newton. Per això aquesta s’anomenava
‘nova ciència’ en contraposició a la ‘vella ciència’ que era la filosofia des
de Grècia.
A partir d’aquí, hi ha dues
epistemes, sovint aliades però també en competència. Filosofia i nova ciència
passen doncs a compartir, superposar-se i disputar-se moltes qüestions
epistèmiques. De nou, l’àmbit de la veritat passa a estar en disputa, cosa que
obliga a plantejar durant els segles de la modernitat molts complexos debats i
qüestions, que encara són oberts avui.
Ens referim, per exemple: Quin
saber ocupa el cim del sistema i és la font més autèntica de la veritat? La
filosofia, la 'nova ciència', les posteriors ciències especialitzades o el
poder tecnocientífic i industrial? La veritat continua pertanyent a la filosofia?
O ja no? Ha passat a pertanyer tan sols a les tecnociències? Hi ha diversos
tipus de 'veritat' o tota una gradació de sabers veritatius?
.jpg)
