SEDUCCIÓN DISCURSIVA

6. La escritura es un ejercicio de seducción. El escritor quiere seducir a los lectores y el texto es su arma. Pero, como se queja Platón, es un tipo de seducción potencialmente "abierta" que no queda limitada a ningún receptor concreto. 

Por tanto puede asumirse que no se seducirá a todo el mundo a la vez o a alguien concreto, pero no hay excusa si se fracasa sistemática y generalizadamente en la seducción. Un escritor sin lectores, no es ningún verdadero escritor. Tampoco hay ningún doctor que no consiguiera ¡aunque solo fuera una vez en la vida! seducir académicamente.

EVITAR Y SUPERAR LOS ERRORES Y LAS GUERRAS



¡Quien necesita consejos!

5. El buen escritor es el crítico más duro de sus escritos, por eso precisamente puede llegar a ser bueno. Como se ama a sí mismo y a su escrito, el escritor se fustiga autocríticamente y corrige hasta el infinito su obra. Se decía tradicionalmente que ¡La buena letra con la sangre entra! pero muchas veces pasa sobre todo al contrario: ¡La buena letra con sangrienta tachadura sale!

TEXTUALIDAD COMO ARMA

4. Lo escrito debe expresarse y defenderse por sí solo, y debe hacerlo muy bien, ya que el escritor está totalmente ausente en los momentos más decisivos de la lectura de su obra. Por eso el texto es la verdadera arma -si bien indefensa- de la tesis.

- Tenía razón Platón: en la comunicación verbal cara a cara se puede escoger al interlocutor, el momento, la circunstancia... y modular el mensaje según y como los afecten. En cambio, en la comunicación escrita eso no pasa y el texto queda indefenso de nuestra "protección" personal y -a la vez- totalmente autónomo y libre en una relación abierta e impredecible donde suele mandar el lector.

COMUNICAR E -INCLUSO- IMPONER EL MENSAJE



¡Alguien quiere escucharme!

3. El lector es soberano y su interpretación depende de mil azares, ante él el escritor está solo e impotente. El tutor y el tribunal son los primeros lectores verdaderos (no amiguetes...) de la tesis ¡Y muchas veces terminan siendo los únicos! 

3a. Ahora bien, el escritor tiene el poder (maravilloso, divino y creador) de disponer las palabras y –por ello- da siempre el primer golpe (¡qué puede valer por mil!).

PREVENIR LO PEOR EN LA TESIS

2. Al escribir -como en todo lo importante- hay que asegurarse al máximo de que superar la "Ley de Murphy": “si algo puede ir mal, irá mal”. Un corolario de dicha ley aplicada a las tesis doctorales es que: Si el contenido y la redacción de una tesis pueden ser malentendidos, serán malentendidos. 

COMENTAR TEXTOS

Cal reconèixer sense dogmatisme que no hi ha cap ciència reconeguda unànimement del comentari de text i que s’hi sol valorar positivament la creativitat. 

Tot i això, suggereixo la següent estructura del comentari de text que, a diferència d'altres propostes més parcials, cerca explicitar tot el que se li pot demanar o fer dir a un text, ja que moltes vegades hom se centra només en algunes qüestions molt secundàries. 

TESI: HI HA ALTERNATIVA?

 

7. 

EVITAR ERRORS I GUERRES

5. El bon escriptor és el més dur crític dels seus escrits i, precisament per això, pot arribar a ser bo. Com que s’estima a si mateix i el seu escrit, l’escriptor es fa plorar d'autocrítica i corregeix fins l’infinit el seu escrit. La bona lletra amb la sang i les ratllades, surt! 

a. En canvi, l'obnubilament i concentració ultraespecialitzada de la tesi fa del doctorand el més alienat crític de si mateix.

b. Sovint l'escriptor té en l'editor algú que l'ajuda a ser més autocrític; el doctorand el té obligatòriament: el tutor.

c. Ara bé, el tutor no pot ni ha de ser cap "ghostwriter" o "negre literari"; però tampoc un tirà o una espècie de senyor feudal acadèmic que cobra el "delme" als seus vassalls.

LLUITAR AMB EL TEXT

4. L’escrit ha d’expressar-se i defensar-se per si sol; i cal que ho faci molt bé, ja que l’escriptor és totalment absent en els moments més decisius de la recepció de la seva obra. El text és la veritable arma indefensa de la tesi.

   - Tenia raó Plató: en la comunicació verbal cara a cara pots escollir l'interlocutor, el moment, la circumstància... i modular el missatge segons com els afecta. Però en la comunicació escrita això no passa i el text queda alhora indefens de la nostra "protecció" personal i totalment autònom i lliure en la seva relació amb el lector. 

SEDUIR AMB PARAULES I ARGUMENTS

6.  6. L’escriptura és un exercici de seducció. L'escriptor vol seduir els lectors i el text és la seva arma. Però, com es queixa Plató, és un tipus de seducció potencialment "oberta" que no queda limitada a cap receptor concret. Per tant no és decisiu si no sedueix a algú en concret, però no hi ha excusa si fracassa sistemàticament en la seducció. Un escriptor sense lectors, no es cap veritable escriptor.

a. Una tesi és un tipus d'assaig (i de seducció) força codificat i cal conèixer-ne les regles.

FER ARRIBAR EL MISSATGE EN LA TESI

Algú vol escoltar-me!

3. 3. El lector és sobirà i la seva interpretació depèn de mil atzars, mentre que l'escriptor està sol. El tutor i el tribunal són els primers lectors veritables (no amics...) de la tesi ¡I sovint acaben sent-ne els únics!

a. El doctorand i l'escriptor tenen el poder meravellós, diví i creador de disposar les paraules i -per això- donen el primer cop (que pot valdre per mil).

b. Els tribunals llegeixen (i jutgen!) les tesis en males condicions: a l’avió o el tren, amb presses, enmig d’interrupcions, relegant altres lectures més interessants i d’autors consagrats, sota l'efecte de filies i fòbies... Recorda però que el doctorand disposa les paraules i desplega el logos. 

b. Per l'anterior, és important estructurar la tesi de manera que minimitzi el perill de cansament, mala interpretació o abandonament de la lectura. Cal preveure i facil.litar lectures no lineals de la tesi i maneres de recuperar-ne la lectura que no siguin (tornar a) començar des de l'inici.

c. El tribunal d’una tesi és totpoderós i sobirà, potser només pot influir-lo algunes vegades el tutor. Confia en aquest, tem aquell, però sobretot: fes la teva feina!!!!!

PREVENIR EL PITJOR EN LA TESI

2 A l’escriure –com en tot l’important- cal partir de la “Llei de Murphy”: si alguna cosa pot anar malament, anirà malament. 

a. Si el text de la tesi pot ser malentès, serà malentès. A més, el tribunal considerarà al doctorand l’únic culpable del malentès. I tots els doctors i doctorands sentiran confirmat el "Principi doctoral de Silè": Cap doctorant -excepte un mateix- no mereix mai presentar la tesi. Però donat que ja es massa tard i el tutor ho ha permès: el doctorand ha de ser castigat duríssimament pel seu atreviment! Morir jove és poc càstig per a ell!

DETERMINISME TECNOLÒGIC?

¿Què mou la història i l’evolució de la humanitat? Ens agradaria que els humans transforméssim el món i a nosaltres mateixos per la nostra pròpia acció conscient. Però aquesta és una esperança que cada vegada es va mostrant més vana. 

Més aviat ens trobem “moguts” i en noves situacions que no hem escollit com a espècie ni cap de nosaltres no ha previst. Com destacava Heidegger ens trobem existint “llençats” en un món estrany i –com afegia- Sartre hi som condemnats a ser “lliures” sense poder saber del tot què és la llibertat. L’home és una passió inútil –diu Sartre- i manquem inclús de qualsevol esperança que la nostra acció presumptuosa acabi obtenir cap dels fruits que pretén. 

TESIS SOBRE LAS TESIS

Al modo de las famosas "leyes de Murphy", he redactado unas humildes e irónicas pero también lúcidas y realistas reflexiones sobre la experiencia de realizar un doctorado académico y sobre las complejas relaciones que suelen acompañarlo. 

Como las "leyes de Murphy", reflejan las experiencias y pensamientos de un ya bastante viejo, esforzado y cansado director de tesis o Doktorvater que también es un esforzado escritor todavía apasionado, esperanzado, autoexigente, inclemente e ilusionado; si bien permanentemente ingenuo y masoquista.

Se estructuran en distintos posts., en función de los distintos aspectos analizados.

PRIORIDAD DE LA "TESIS DE LA TESIS"

1. Se debe escribir como Hitchcock en sus mejores guiones: aunque se conozca el "culpable" desde el principio, siempre se tiene que mantener al lector en vilo (con sorpresas que aparezcan como plenamente lógicas) hasta llegar al final, donde todo debe quedar absolutamente claro y nada de la trama quede injustificado. Y si apuestas por un "falso culpable" ¡no hagas un paso en falso!

CONSTRUIR LA "TESI DE LA TESI"

A la manera de les famoses "lleis de Murphy", he redactat unes humils i iròniques, si bé també lúcides i realistes, reflexions sobre l'experiència de dur a terme un doctorat acadèmic i les complexes relacions que l'acompanyen. 

S'estructuren en diversos posts (concretament en el nombre "màgic" de 7). Reflecteixen la "saviesa", els pensaments i les experiències d’un ja força vell director de tesis doctorals o Doktorvater, que també és un escriptor bastant vell, esforçat, encara apassionat, encara esperançat, autoexigent, inclement, encara ingenu, masoquista, encara il·lusionat... 

IMPORTÀNCIA DE LA "TESI DE LA TESI"

 1. S’ha d’escriure com els millors guions de Hitchcock: mai no pot desaparèixer l’enjòlit i -al final- res de la trama no pot quedar deslligat (tot i que es pot donar a conèixer el “culpable” des del principi). I si apostes per un "fals culpable", no facis cap pas en fals!

a. Una bona tesi doctoral ha de fer goig de llegir i ha d’arrossegar els lectors fins les conclusions. Ha de conduir els lectors del sentit comú cap a la novetat encisadora de l'intríngulis plantejat i demostrar inequívocament qui n'és "el culpable".