Monitorar a injustiça, curar a discórdia

 

 

Conferencia de G. Mayos sobre "Monitorar a injustiça, curar a discórdia: desafios do Direito e do Judiciário de acordo com um humanismo macrofilosófico". 

En el ‘Módulo nacional da Formação Inicial do Tribunal de Justiça do Estado de São Paulo’ de la Enfam (Escola Nacional de Formação e Aperfeiçoamento de Magistrados). 

22 a 26 de fevereiro de 2021, das 9h às 17h40.

ANIARA: UN 'CREUER' DE L'ESPAI. IMMENSITAT BUIDA I VULNERABILITAT HUMANA

La vida de la humanitat i la seva relació amb el món és semblant a un creuer? O més aviat hi ha una simbiosi gairebé indestriable entre el destí humà i el vaixell espacial que n'és la llar? Sigui la Terra o la nau Aniara difícilment tenen alternativa, la humanitat no les pot canviar ni substituir per altres 'creuers' de luxe.

PILOT O TITELLAIRE INTERIOR: ALLIBERA O ESCLAVITZA

En els poesofemes TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT i TITELLA EMPODERAT: LLIBERTAT SOBRE GEGANTS? hem analitzat la llibertat des dels condicionaments socials, polítics i exteriors. Ens hem centrat en el que passa una vegada s’ha pres la decisió i si hom és lliure de realitzar-la o no. 

Però també podem analitzar els condicionaments interiors que permeten prendre decisions. Seria aquí –a l’interior de cadascú- on es jugaria veritablement la llibertat. La qüestió seria doncs si som o no lliures de prendre les nostres decisions.

OMBRA DE L’ÉSSER

L’ombra no és només una projecció en negatiu de la llum. És també el reflex de la memòria o una estranya perseverança de l’ésser.

L’ombra no és només un silueta espacial, també ho és temporal. Hom hi percep l’impacte del passat, del que va ser i ja no és. 

Un arbre sec i mort encara projecta l’obscura silueta del que fou i de la ufanor de què avui és privat. L’ombra ufana és potser el darrer esforç per reverdir de l’arbre. 

EROS I THANATOS: CLAU DE VOLTA DE L'HUMÀ

Hegel lidera doncs una tradició que converteix la dialèctica conflictiva d’Eros i Thanatos en la clau de la humanització. Sens dubte, la por a la mort és quelcom que defineix els humans, inclús com a consciència de la seva inevitabilitat i de la radical vulnerabilitat vital en què situa el propi ésser. Com apunta Heidegger: obre a la porta a lucidesa existenciària de la pròpia falibilitat i mortalitat; així hom esdevé Dasein que sap que és un “ésser-per-a-la mort”.

Si en la por a la mort, Hegel hi veu un salt qualitatiu i radical de l’específicament humà respecte l’animalitat, Heidegger hi veu –seguint Nietzsche- quelcom que ja va més enllà de l’humà, de l’humanisme religiós o inclús il.lustrat modern. En una línia més naturalista i monista, per contra, Spinoza i Schopenhauer suavitzaran el “salt” hominitzador. 

CONDICIÓ HUMANA I RELIGIÓ

Quan es toca la qüestió de la religió (sovint també de les emocions, la sexualitat, etc.) em temo que se’ns apareixen els pitjors terrors. Ens venen a la memòria greus moments històrics d'irracionalitat, opressió, barbàrie, crueltat, inquisició, genocidis... 

Ara bé, la llarg de la terrible història humana pràcticament tot ha estat utilitzat inhumanament, incloent els ideals “humanitaris” i “racionalistes”. Així –i només n’és l’exemple més habitual- els camps d’extermini nazis són més paorosos en la mesura que són planificats amb una molt lògica, científica i eficaç racionalitat instrumental.

Si volem pacificar els conflictes socials i continuar pensant críticament, no podem quedar presoners d'aquests traumes, tot i tenir-los contínuament molt presents. No els hem d’oblidar, però tampoc no podem romandre eternament esclaus de les nostres pors! 

VIOLÈNCIA: QUÈ ÉS I QUÈ CAL FER-NE?

Què és la violència? Què cal fer amb ella? Cal eliminar-la totalment? Cal tolerar-la en dosis homeopàtiques? Cal reconèixer-ne el rol jugat? Sense violència entrarem en una societat perfecta? Aquesta és una utopia impossible?

Normalment identifiquem la violència amb la seva forma més física i agressiva. N’és un bon exemple la definició que en dóna l’Organització Mundial de la Salut com a “ús intencional de la força física, amenaces contra un mateix, una altra persona, un grup o una comunitat que té com a conseqüència o és molt probable que tingui com a conseqüència un traumatisme, danys psicològics, problemes de desenvolupament o la mort.”

 

En aquest cas ens estem referint a formes nocives i bastant extremes de la violència, que cal evitar en pràcticament tots els casos. Els millors exemples els tenim en les guerres, en la delinqüència criminal o en el terrorisme. Ara bé, també tenim violències d’altres tipus, p.e. simbòliques, culturals, psicològiques o verbals. Sovint poden ser força molestes com p.e. haver de suportar els càntics de l’afició de l’equip que t’acaba de guanyar per golejada, sentir abrandades opinions contràries als propis valors, entrar en un ascensor i que hom faci un comentari sobre tu a l’orella d’un tercer o que se t'atansi excessivament encara que sigui de forma no agressiva.

CIÈNCIA, TÈCNICA, HUMANITATS I CULTURA NATURALS!

Per a la humanitat la cultura forma part de la condició o la natura humana. Som culturals per naturalesa, per evolució natural, darwiniana i -alhora- biològico-cultural.

És exactament igual a com -per las castors- és natural fer presses i embassaments per a protegir les seves cases i emmagatzemar aliments. És una qüestió més de grau, quantitat i complexitat que no de quelcom absolutament divers. Inclús potser no és gaire diferent a com per a una girafa és natural tenir el coll tan alt.

Amb aquesta idea estem superant una antiga tendència antropocèntrica que volia distingir radicalment la humanitat de la resta d'animals. En una dicotomia totalment escindida, als animals (i al nostre cos, passions, emocions, impulsos...) els atorgava “naturalesa” i al que es considerava específicament humà: raó, intel.lecte, ànima, esperit, societat, cultura...

HUMANITATS: SERVEIXEN? MENYS QUE CIÈNCIES I TÈCNOLOGIES?

Les humanitats són prou útils per a gairebé tot? O, més aviat, no van més enllà de ser interessants, donar prestigi o "amanir" la vida? Són només sabers d'ociosos i per a quatre "lletraferits"? O, inclús en una societat tan productivista com l'actual, les humanitats aporten prou rendiment com per estar al nivell de les ciències i les tècniques?

És cert que els sabers humanístics fan "pensar" i "trencar-se el cap" amb qüestions irresolubles o que distreuen dels "afers productius". Alguns no són massa agradables, inquieten força i no faciliten una vida “còmoda”. Alguns inclús poden ser dolorosos (p. e. descobrir que morirem tard o d’hora, o que venim dels simis i que pràcticament en compartim tot l'ADN), però a mig termini tenen un efecte beneficiós, educatiu i humanitzador. Sense ells estaríem totalment enganyats respecte la condició humana.

VIDEO: HOMO OBSOLETUS

Primer Video de l'entrevista (26') sobre el llibre Homo Obsoletus de Gonçal Mayos a Des dels ulls d'un coach (ETV) per Jordi Planes el 14 novembre 2017.

Segon Video de l'entrevista (27') amb Alfonso Barcena i G. Mayos el 30 maig 2017.

EL CLÁSICO NOS DICE: HEGEL

La rica paradoja creativa del clásico es que no solo tiene la enorme virtud de decirse con una claridad, precisión y transparencia sumas. Además de expresarse a sí mismo con perfección yendo más allá de las capacidades de los comunes mortales, consigue expresar también el sentir de los distintos lectores que lo interpelan. El clásico consigue el milagro de decirnos tanto si es a partir de una lectura pormenorizada, como si se trata simplemente de esas referencias circunstanciales que nos acompañan a lo largo de nuestras vidas y que nos permiten ir entendiendo el mundo y a nosotros mismos. 

 

Paradojalmente, el clásico se dice con precisión y nos dice con intuición, como si siempre se nos anticipara, como si nos conociera de antes de que naciéramos, como si fuera nuestro compañero más íntimo… Como si todo lo hubiera experimentado ya y lo narrara de forma tal que cada uno encontrara en él su propia, personal y específica experiencia. El clásico es a la vez el verdadero "aleph" de Jorge Luis Borges y el mejor antídoto para los peligrosos efectos de éste. Pues por una parte nos presenta el mundo entero y todas las experiencias, pero por otra parte nos ayuda a decirlo y a decirnos con la síntesis cosmovisional que todo clásico presenta.

DÉU: "MORT" O "REVENJA"

8-4-1966

Així com la “mort de Déu” popularitzada pel filòsof Friedrich Nietzsche és una metàfora suggestiva però que no s’ha de prendre al peu de la lletra, també es pot interpretar de moltes maneres la “revanche de Dieu” famosa a partir del llibre homònim del politòleg Gilles Kepel.

De fet i en molts aspectes, totes dues metàfores tenen més a veure amb els humans i les seves societats o cultures que no pròpiament amb la divinitat. Com deia Nietzsche, és la humanitat la que ha “matat” o ha deixat morir en si mateixa la religiositat i la presència de Déu. Ho ha fet en un moment molt concret del seu desenvolupament històric –insisteix Nietzsche- i d’acord amb tendències humanes, res més que humanes.

METÀFORES DE L'OBSOLESCÈNCIA

Actualment, moltes necessitats i característiques humanes se'ns "venen" com caduques i prescindibles.  Molts valors i projectes humans entren en crisi i esdevenen difícils de mantenir a llarg termini. Ens amenacen creixentment l'obsolescència i el burnout.

No obstant això, l'Homo obsoletus no és un destí indefectible.

Vídeo: Què en queda de l’humanisme (i de l’home!) en les societats actuals?

L’humanisme és amenaçat de mort i l’home sembla dissoldre’s “com un rostre” de sorra quan arriba una onada. Actualment la vida, el treball, la subjectivitat... cauen en l’obsolescència impedint tot projecte existencial pròpiament humà. Debatrem la veritat, els límits i el sentit d’aquestes tesis.

Serà al vermuth filosòfic el dissabte 19-11-2016 a les 11 hores sobre “Què en queda de l’humanisme (i de l’home!) en les societats actuals?” amb Miguel Morey (filòsof, escriptor i autor de Lectura de Foucault, El hombre como argumento i PsiqueMáquinas) i Gonçal Mayos (filòsof, escriptor i autor de Homo obsoletus, Macrofilosofía de la globalización i Sociedad de la ignorancia). Vegeu el VIDEO

L'IMAGINARI

L'imaginari és quelcom molt "real" ja que la humanitat és una espècie cultural, simbòlica, lingüística i imaginativa. Els humans experimenten la realitat a través de la cultura, el llenguatge, els símbols i l'imaginari. Això no la fa menys “real”, decisiva ni perillosa, sinó sovint tot el contrari: molt més poderosa, "hiperreal" (Baudrillard), decisiva i perillosa. És quelcom a tenir en compte en tot moment. 

Per això podem dominar la naturalesa. Similarment a la metàfora kantiana del colom que pensava que volaria més ràpid sense la resistència de l'aire, sense adonar-se que les ales funcionaven i que era possible volar precisament gràcies a ella, no som davant la gran debilitat humana, ja que al contrari davant la base del triomf evolutiu de la humanitat.

Són la causa del poder (inclús destructor) i de l'hegemonia actual de la humanitat. No són facultats absolutament perfectes sinó eines adaptatives que l'evolució ha desenvolupat en la humanitat. I com tota eina poden ser usades per al bé o per al mal.

La ciència, la tecnologia, les matemàtiques i tota la cultura que ha permès als humans esdevenir el que són, són construccions lingüístiques, imaginatives, d'una gran abstracció i en absolut evidents empíricament. Només les trobem quan les construïm i -com diu Plató- quan les cerquem sabent el que busquem.

VÍDEO: FUTUR D'IGNORÀNCIA O CONEIXEMENT?



Antoni Brey, Gonçal Mayos i Martha Palacio (Pensa)

Quin és el futur de les societats avançades i turboglobalitzades? Serà una transparent i igualitària societat del coneixement o caurem en un nou tipus força pervers d’ignorància i desànim cognitiu, o inclús de credulitat i fanatisme?

Molta informació és innovadora, font de creació i important, però d'altra és totalment banal, falsificada i alienant. Podem destriar avui eficaçment els descobriments rellevants de la propaganda, el simulacre i la intoxicació informativa?

CAPITALISMO: UNA MACROFILOSOFÍA

El capitalismo es sin duda el fenómeno más complejo de la actualidad y –también- el que más astutamente se nos escabulle de entre los dedos. El turboglobalizado capitalismo actual nos afecta en la práctica totalidad de los aspectos de nuestras vidas. Queramos o no, estamos e incluso “somos” en él. 

Es nuestra “condición” aunque para algunos sea una especie de “cielo” y para la mayoría lo más parecido al infierno en la Tierra. Como en Rebelión en la granja de Georges Orwell en cierta medida todos nos igualamos ante el monstruo del capitalismo, si bien lamentablemente algunos siempre serán “más iguales” que los otros. Pues tiene la conflictiva e inestable dualidad que reflejan desde Fritz Lang en su Metrópolis, hasta Martin Scorsese en The Wolf of Wall Street, pasando por las diversas versiones de Upstairs, Downstairs.

MACROFILOSOFIA I MACROHISTÒRIA DEL DRET

Tenen sentit avui una macrofilosofia i una macrohistòria del dret? Què poden aportar als estudis jurídics actuals i als més generals? Són una mera erudició o bé aprofundeixen en algunes de les qüestions més bàsiques i insosliaiables del dret i de la societat? 

 

Evidentment aquests tipus d'estudis van críticament més enllà de la mera positivitat de l'ordre jurídic i de les tasques pragmàtico-lucratives dels especialistes del dret. Això dóna més o menys sentit a una macrofilosofia i una macrohistòria del dret? Val la pena investigar críticament com el dret i la juridicitat s'incardinen hermenèuticament en una complexa dialèctica històrica? 

 

Més enllà d'analitzar i estudiar professionalment els codis jurídics, val la pena reflexionar sobre l'essencial dualitat que defineix el dret? Aquest és atzarosament instituït de facto en la violenta i conflictiva història humana però -alhora- no sempre perpetua el domini originari per la força sinó que també sol tendir a instituir-se de iure com un nomos estructurant de tota la societat. Com ha estat això possible -alguna vegada, si bé no sempre- és una qüestió clau que ha de plantejar-se una macrofilosofia i macrohistòria del dret. 

CLÀSSICS DE LA PARADOXA HUMANA

La contradictorietat paradoxal de la condició humana sempre  sorpren. Per això és una de les temàtiques més habituals i recurrents en els clàssics, filosòfics o no. 

Malgrat que històricament ha predominat el desig de pensar la condició humana com a coherent, unitària i lògica, la realitat ha estat tan evidentment contrària, que la major part dels clàssics s'han sentit fascinats (o revoltats) per la complexitat i dualitat de la condició humana.

PHYSIS-NOMOS ¿CATEGORIZACIÓN VIGENTE?

En muchos aspectos la distinción entre Physis y Nomos es la constituyente clave de Occidente y de “su” filosofía. Durante siglos esas categorías opuestas han sido clave para estructurar el pensamiento humano y han marcado su evolución, aunque quizás no han sido tan “universales” como se ha creído.

Además hoy y en la mayoría de los saberes, se están trastocando las presuntas fronteras estancas que separan Physis y Nomos. Por ello es necesario preguntar críticamente por su vigencia en la actualidad y por el papel que juegan en el mundo contemporáneo.
 

Evidentemente con los términos griegos Physis y Nomos ejemplificamos muchas otras distinciones similares -próximas pero no idénticas- como: naturaleza/cultura, biológico/social, natural/convencional, animal/humano, físico/normativo, ley determinista/ ley jurídico-axiológica, permanente/histórico, sin cambio/en evolución, natural/artificial, creado-por-Dios/labor-humana, libertinaje/libertad, zoe/bios, estado naturaleza/estado civil…