Ens obre a la lucidesa existenciària de la pròpia falibilitat i mortalitat; esdevenint el Dasein que sap que és un “ésser-per-a-la mort”.
Hegel hi veu un
trencament radical de l’específicament humà amb l’animalitat; Heidegger serà
encara més radical i hi veu –seguint Nietzsche- quelcom que ja va més enllà de
l’humà, de l’humanisme. En una línia més naturalista i monista, Spinoza i
Schopenhauer suavitzaran el “salt” hominitzador.
El conatus (literalment el nascut amb el propi naixement, el co-nascut) és per a ells el desig més consubstancial a tot ser viu. La força del desig conascut defineix totalment el ser, el valor, la potència, etc. Per això dirà Spinoza a l’Ètica (part III, prop. VII. edició de Vidal Peña, Madrid, Editora Nacional, 1979) que “El esfuerzo con que cada cosa intenta perseverar en su ser no es nada distinto de la esencia actual de la cosa misma.”
El conatus (literalment el nascut amb el propi naixement, el co-nascut) és per a ells el desig més consubstancial a tot ser viu. La força del desig conascut defineix totalment el ser, el valor, la potència, etc. Per això dirà Spinoza a l’Ètica (part III, prop. VII. edició de Vidal Peña, Madrid, Editora Nacional, 1979) que “El esfuerzo con que cada cosa intenta perseverar en su ser no es nada distinto de la esencia actual de la cosa misma.”
Més tard Schopenhauer identifica la veritable “voluntat” amb l’obscura i
determinadora energia natural que constitueix a tots els ens i els fa persistir en el propi ésser. Inclús Nietzsche considera la força o
potència que cada ser viu atresora com el que és determinant i els fa ser el que son; és a dir: la seva “Wille zur Macht”. Per
entendre la radicalitat de la fórmula nietzscheana, cal traduir-la com a “voluntat
de potència” i no forçar la interpretació reductiva “de poder” i la
completament errònia “de domini” (Estudi preliminar de G. Mayos a F. Nietzsche. El nihilismo: Escritos
póstumos. Península, 2006).
Dit això, ni Hegel ni Nietzsche neguen que Eros i Thanatos –com a aspectes inseparables del conatus- remeten a una dialèctica que mai no és completament angèlica i que pot barrejar potència llibèrrima, però també poder i domini sobre altri.
Dit això, ni Hegel ni Nietzsche neguen que Eros i Thanatos –com a aspectes inseparables del conatus- remeten a una dialèctica que mai no és completament angèlica i que pot barrejar potència llibèrrima, però també poder i domini sobre altri.
També ho sabia Spinoza, el qual vincula el conatus no només al desig
de romandre en el propi ser sinó també de realitzar plenament i de culminar les
pròpies potencialitats, de maximitzar la pròpia possibilitat d’ésser. La qual cosa
–diu- provoca el més íntim i consubstancial sentiment de joia, goig o gaudi de
viure (que són quelcom més radical i profund que la traducció “alegria”).
No oblidem que el conatus i la plenitud vital -que sorgeix de la seva realització i expansió- han d’evitar el gran enemic: la mort, ja que aquesta colapsa radicalment el propi ser i totes les seves expectatives.
No oblidem que el conatus i la plenitud vital -que sorgeix de la seva realització i expansió- han d’evitar el gran enemic: la mort, ja que aquesta colapsa radicalment el propi ser i totes les seves expectatives.
És la mort com a amenaça que minimitza efectivament el propi ésser, que estronca i frustra les expectatives vitals de la pròpia natura o ser. Spinoza considera tan bàsiques joia i tristor vitals que en fa derivar tota la resta de sentiments, passions i afeccions. D’elles sorgeix tot amor i odi, tot orgull i enveja, tota benevolència i malevolència. Sorgeix tot: ira, venjança, agraïment, por, esperança, humilitat, amor propi, etc.
Per això Spinoza afirma (Ètica, III,
XVI) que estimem el que ens dóna joia vital i que odiem el que fa el contrari. I
defineix (Ètica, III, XXXVIII,
escoli): “Por `bien’ entiendo aquí todo género de alegría y todo
cuanto a ella conduce, y, principalmente, lo que satisface un anhelo, cualquiera
que éste sea. Por `mal’ en cambio, todo género de tristeza, y principalmente,
lo que frustra un anhelo.”
En definitiva, (Ètica, III, LVI) “Hay tantas clases de alegría, tristeza y deseo y, consiguientemente, hay tantas clases de cada afecto compuesto de ellos –como la fluctuación del ánimo-, o derivado de ellos –amor, odio, esperanza, miedo, etcétera-, como clases de objetos que nos afectan.” I Spinoza dona una llarga i precisa llista de definicions dels afectes (Ètica, III, prop. LIX).
En definitiva, (Ètica, III, LVI) “Hay tantas clases de alegría, tristeza y deseo y, consiguientemente, hay tantas clases de cada afecto compuesto de ellos –como la fluctuación del ánimo-, o derivado de ellos –amor, odio, esperanza, miedo, etcétera-, como clases de objetos que nos afectan.” I Spinoza dona una llarga i precisa llista de definicions dels afectes (Ètica, III, prop. LIX).
Vegeu els posts:
Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos
publicat a Eros y Thanatos,
Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.
2 comments:
Xalo llegint-lo, mestre.
Entenc que Hegel i Shopenhauer mantenen una visió un tant teleològica de la vida: per a la mort.
Sembla que hi ha una contraposició entre la definició vitalista de la joia per viure d'Spinoza i la negacionista de Hegel. El primer afirma que la vida és vida; mentre que el segon confirma que la no-vida és la vida, i alhora l'objectiu final de la mateixa.
El que no acabo d'entendre és aquesta "clau" de la hominització dins del xoc dialèctic entre mort i amor. La hominització és el resultat del xoc dialèctic; la causa; o bé ambdues, entès tot no com un xoc puntual sinó com un procès dialèctic, diacrònic, per tant?
I, per acabar, una altra pregunta. El concepte "conatus" el trobo molt interessant, sorgit entenc de la distinció aristotèlica entre potència i acte. Es pot considerar com el concepte que precedeix la idea Nietzschiana del Superhome?
Gràcies.
Gràcies Esteve. Crec que amb la seva dialèctica Hegel es mostra molt polivament. Si bé el Hgel panlògic posa la raó i la fredor del concepte per damunt de la vida. No és aixi en el pantràgic o panagonista.
Altra cosa és que poc abans d'iniciar la Fenomenologia de l'Eeperit, Hegel deixa de pensar l'absolut com amor i pensa que es realitza a través de la negativitat, l'alienació, el conflicte, el xoc de desigs i la por a la mort.
Arriba a la conclusió que l'evolució, educació i desenvolupament humans es produeix per l'agon i el polemos.
El gran desenvolupador del concepte "conatus" és precisament Spinoza. I efectivament en aquest aspecte tant Hegel, com Schopenhauer i Nietzsche són spinozistes i el conatus els és un concepte essencial.
Post a Comment