EL DESIG FA EL SENYOR; LA POR A LA MORT, EL SERF

La subjectivació humana es juga en primer lloc, pensa Hegel, fixant el propi caràcter, que és marcat per un pathos dominant. 

Així, en el xoc entre el propi desig i el desig d’altri, el propi ésser es manifesta, aprofundeix i s’interioritza[1] o bé com a lluita a vida o mort per imposar el propi desig i confirmar-se com a únic jo (Senyor), o bé claudicar i sotmetre’s al desig altre que passarà a ser “putativament” el propi desig (Serf).

La “consciència desitjant” es veu abocada a una gran “decisió” dilemàtica: jugar-se la vida per servir el propi desig i sentir-se l’únic subjecte; o bé renunciar a ser subjecte i passar a servir el desig d’altri com a propi. Així s’escindeix la consciència desitjadora (l’ésser de la qual és només i totalment desig) quan topa amb l’alteritat, un altre que és igual a sí i que –per tant- l’amenaça mortalment. 

L’escissió i dialèctica entre Senyor i Serf marca el el primer capítol de l’apartat “Autoconsciència” de La Fenomenologia de l’Esperit. Amb ell, Hegel genera el 1807 una profunda transformació en la tradició hegemònicament panlogicista i panracionalista que passarà a integrar també una decisiva component panagonista i pantràgica (que després Nietzsche redescobrirà en la Grècia homèrica, els presocràtics -p.e. Heràclit- i en la tragèdia Àtica).

Així, en la hegeliana dialèctica del senyor i el serf podem veure l’enfrontament, mitjançant el qual les consciències desitjadores es calibren i escindeixen en dos actituds vitals bàsiques (senyor i serf, amo i esclau) segons les seves respostes davant la lluita a vida o mort que inevitablement s’ha de produir entre els seus contraposats desigs (ineducats i, per tant, il.limitats). 

Aquesta dialèctica du la consciència desitjant a adquirir un primer moment d’autoconsciència (Senyoriu) en la mesura que interioritza com a reconeixement el triomf de la potència del seu desig sobre el d’altri (Servitud). El Senyor se sap tal en la mesura que imposa el seu desig al del Serf. Aquesta experiència té un gran poder constitutiu i addictiu pel Senyor ja que, malgrat la submissió del Serf, per primera vegada no s'ha relacionat amb un objecte inert sinó amb un subjecte que -per por- accepta degradar-se a objecte. 

Així el Senyor experimenta no només la superioritat del seu desig davant les coses inerts, sinó davant d'UN ALTRE DESIG. Així experimenta la culminació de tota "consciència desitjant" no dominar coses sinó desigs, subjectes, altres "consciències desitjants" i subordinar-les a ella mateixa convertint-los en Serfs. El poder i la fascinació de dominar altres desitjos i éssers desitjants s'apodera llavors del Senyor duent-lo a un nou nivell impensable abans. 

Per això i a partir d'ara, el Senyor deixa de preocupar-se de dominar la naturalesa i les coses inerts (deixant que sigui el Serf qui se n'ocupi), per a focalitzar-se obsessivament a dominar altres desigs, subjectes i "consciències desitjants". Així menysprea el domini d'objectes inerts precisament perquè basa el seu Senyoriu en dominar altres desigs. Això és el que el Senyor considera l'absolut a partir d'aquest moment  i -com que el Serf hi ha renunciat- el menysprea absolutament. Per al Senyor, el Serf és algú incapaç de valorar la superioritat de dominar altres desigs i subjectivitats, i degradar-se a només treballar damunt les coses i la naturalesa. 

En cap moment Hegel (com era habitual en la seva època) no introdueix la perspectiva de gènere en la Dialèctica del Senyor i el Serf. No obstant això, ens sembla que moltes de les seves anàlisis la poden incloure, ja que sovint s'hi expressen perspectives que el patriarcat ha tendit a adjudicar sistemàticament  als diversos gèneres. Però això ens allunya del comentari més estricte i, per tant, ara recuperarem el fil inicial. 

Malgrat que el seu domini s'exercirà només davant la naturalesa, també el Serf n'aconsegueix un primer nivell d’autoconsciència, si bé d'una altra manera i amb efectes a més llarg termini. Sembla que només el Senyor ha experimentat un nou nivell de desig i autoconsciència al descobrir que pot dominar sobre els desigs d'altri i d'éssers desitjadors. No obstant això, també el Serf assoleix un nou nivell en la mesura que experimenta la disciplinació i educació del propi desig. En el treball esforçat sobre la naturalesa (agricultura, ramaderia...) va enfortint lentament la seva voluntat de domini i la seva autoestima. 

Certament se sap Serf, s’autoconeix com a tal (en la claudicació de ser subjecte!), en la mesura que davant la lluita a mort front una altra consciència desitjant opta per assegurar la pròpia vida tot renunciant al propi desig i substituint-lo pel Senyor. Però a partir d'aquí li és reservat en exclusiva el domini de la naturalesa, aprèn a dominar els propis impulsos en el treball, s'autoeduca i va generant una cultura que li retorna autoestima i el converteix en un nou tipus d'amo.

Notem que el Serf no ha deixat de ser “Consciència Desitjant” i per tant continua marcat pel desig, però ja no és plenament “el seu” sinó el que rep i percep en el Senyor (que sobretot es focalitza a manar sobre altres desigs). Aparentment doncs, tant l’Amo com l’Esclau continuen immersos en l’estadi anterior de la consciència desitjant, ja que senzillament el senyor ha confirmat el seu desig i el serf l’ha intercanviat pel del senyor. 

D’altra banda, però en l’experiència de l’enfrontament a vida o mort dels seus desigs i aspiració a ser subjectes, han passat ja a l’estadi superior de l’autoconsciència en la mesura que els seus respectius ésser-desig han estat mediatitzats i –implícitament- reconeguts pels d’altri. El Senyor és explícitament reconegut perquè el seu desig substitueix el del Serf, al qual s’imposa; però alhora el Senyor és ara ja sobretot voluntat de domini d'altres desigs i éssers desitjants. 

En un primer moment dialèctica, el Serf ha renunciat totalment al propi desig -en favor del del Senyor-, però en realitat aquest s'ha reservat en exclusiva el domini sobre altres subjectes de desig, alhora que obliga el Serf a centrar-se en el domini de la naturalesa i les coses inerts. Per tant, al menys implícitament, el Serf és reconegut en la mesura que és acceptat com a “instrument parlant” (definició d’esclau en Aristòtil) i objecte dominador d’altres objectes per part del Senyor. 

A més, l’esclau està aprenent a marxes forçades a experimentar el seu desig d’una altra manera, més autocontrolada, disciplinada, instrumentalitzada i com a “treball”. El Senyor l’ha impulsat a dominar abnegadament el propi desig i experimentar la “joia” del servei, de la servitud, del treball i del domini de la naturalesa.

En un primer moment, el thymos, l’orgull, l’egoisme, l’amor propi, el gaudi sense patiment ni esforç són patrimonitzats pel Senyor, mentre que a l’Esclau li pertoquen la humilitat, l’abnegació, la disciplina, l’autocontrol ascètic i l’amor a altri. Però el Serf també aprèn a desitjar ser esclavitzat i ser instrument. Renuncia a la concupiscència immediata, directa, fàcil i sense contrapartida (en la qual quedarà empresonat el Senyor) però descobrirà un tipus de desig més subtil, diferit, esforçat, disciplinat i educat. Una terrible i tràgica educació, és cert!

                                                       * * * 

Parem-nos una mica aquí, perquè hem anat massa ràpid, ja que no hem clarificat del tot perquè un desig s’imposa necessàriament a l’altre, ni per tant la gènesi de l’escissió Senyor-Serf. La qüestió és doncs: quina és la causa de l’inevitable xoc de desigs, i la claudicació i mort d’un davant del d’altri?

Tota una tradició que lidera Hegel, però que té també peces importants en Hobbes, Feuerbach i Nietzsche, afirma que és per por a la mort. En un món format per “consciències desitjants” (que són únicament i essencialment desig ineducat i ilimitat) és inevitable que –tard o d’hora- hagin de trobar-se en un desig creuat. Llavors no hi pot haver altra resposta que el xoc i l’enfrontament en una lluita on cada “consciència desitjant” s’hi juga l’ésser. Per tant no hi pot haver pau, tolerància, quarter, pacte ni terme mig. Cada consciència sap i experimenta en el més íntim de si mateixa que, o bé realitza el propi desig, o bé perd totalment la seva possibilitat d’ésser, tot el seu sentit i mor com a “consciència desitjant”.

Naturalment “nosaltres” (mirant el seu drama des del final i la totalitat de la Fenomenologia) podem dir que no mor totalment sinó que es transformarà o educarà. Però –com també diu Hegel- per a ella i en aquell moment: morir com a desig, comporta i implica necessàriament morir en absolut, deixar de ser “consciència desitjant”. Per tant el xoc entre els desigs de dues d’elles és necessàriament una lluita a vida o mort ja que, en cada una d’elles, la mort del seu desig és viscuda literalment i sense cap matís com la seva mort, el final del seu ésser, l’estroncament del seu conatus.

Naturalment, la realització d’una lluita a vida o mort, sense més matisos, és bàrbara i no ofereix cap autèntica superació. Algú ha de morir, per a ell tot ha acabat. D'altra banda, el que sobreviu només ha quedat confirmat per a successius enfrontaments, cada vegada més addicte al desig i al menyspreu a la vida. 

Com que el món és ple de consciències desitjants, tard o d’hora se’n trobarà d’altres i tornarà a lluitar, tornarà a vèncer o, simplement, morirà. Aquesta perspectiva només dóna com a sortida la reiteració sincopada, potser -amb el temps- ritualitzada, d’una mateixa situació, d’un mateix procés, d’una mateixa experiència limitada (el que Hegel anomena en un altre context: la mala infinitud).

Quelcom nou es produeix –però- quan al menys una de les consciències desitjants, abans del combat o de resultes de les ferides i de la violència d’aquest, albira noves veritats: la vida no s’acaba amb la vida del desig, la mort del seu desig no és la seva mort i “ella” és més que el seu desig. 

Llavors i només llavors, la dialèctica pot continuar endavant: una de les consciències experimentarà radicalment la por a la mort, serà conscient de la mort a un nivell que no ho havia estat mai i aquesta experiència li permetrà assumir la mort del desig, apaivagar-lo i sotmetre’l.

El Serf experimentarà la superioritat de la vida (a través de la por a la mort) per sobre la satisfacció del desig. Així avançarà vers una consciència més hominitzada i abocada a un estadi de desenvolupament superior. 

Per això, el procés posterior de tota La Fenomenologia de l’Esperit s’engendra en i a partir del Serf i no del Senyor. La història, la cultura, la tècnica i inclús la política seran pròpiament obra i resultat del treball de l’Esclau[2].

---

[1] Hegel pensa aquest procés d’interiorització com el fer en i per un mateix, el que li fa altri, i a l’inrevés: fer a altri, el que es fa i aquest fa a un mateix.

[2] Sobre la idea que la cultura és el saber de l’esclau, Víctor Gómez Pin ha escrit tot un complex llibre amb un títol homònim.

Vegeu els posts:

-      DESIG I MORT A LA 'DIALÈCTICA DE L'AMO I L'ESCLAU'

-      EROS I THANATOS: CLAU DE VOLTA DE L'HUMÀ

-      EXPERIÈNCIES QUE CONSTITUEIXEN EL SUBJECTE

-      EL DESIG FA EL SENYOR; LA POR A LA MORT, EL SERF

-      EL SERF: LA CONSCIÈNCIA MÉS HOMINITZADA

-      DOMINI INSTRUMENTAL I RECONEIXEMENT

-      SERF COM A AMO, EN L'ACTUALITAT

Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos publicat a Eros y Thanatos, Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.