La subjectivació
humana es juga en primer lloc, pensa Hegel, que hom fixa el propi caràcter i el determina sota un pathos dominant.
Així, en el xoc entre el propi desig i el desig d’altri, el propi ésser es manifesta, aprofundeix i s’interioritza[1] o bé com a lliurar-se a una lluita a vida o mort per imposar el propi desig i confirmar-se com a únic jo (Senyor), o bé claudicar davant la por a la mort i sotmetre’s al desig altre que passarà a ser “putativament” el propi desig (Serf).
Així, en el xoc entre el propi desig i el desig d’altri, el propi ésser es manifesta, aprofundeix i s’interioritza[1] o bé com a lliurar-se a una lluita a vida o mort per imposar el propi desig i confirmar-se com a únic jo (Senyor), o bé claudicar davant la por a la mort i sotmetre’s al desig altre que passarà a ser “putativament” el propi desig (Serf).
La “consciència
desitjant” es veu abocada a una gran “decisió” dilemàtica: jugar-se la vida per
servir el propi desig i sentir-se l’únic subjecte; o bé renunciar a ser
subjecte i passar a servir el desig d’altri com a propi. Així s’escindeix la
consciència desitjadora quan
topa amb una altra-com-ella i que –per tant- l’amenaça
mortalment. Llavors s'ha de plantejar un dilema absolutament nou per a ella: val la pena arriscar la vida pel propi desig, especialment perquè si mor, també mor el propi desig? O, per contra, hi ha vida i es pot continuar sent més enllà de ser 'consciencia desitjant'? L'ésser i la vida poden ser quelcom més que desig?
L’escissió i dialèctica entre Senyor i Serf marca el el primer capítol de l’apartat “Autoconsciència” de La Fenomenologia de l’Esperit. Amb ell, Hegel genera el 1807 una profunda transformació en la tradició hegemònicament panlogicista i panracionalista que passarà a integrar també una decisiva component panagonista i pantràgica. Després Nietzsche la redescobrirà en la Grècia homèrica, en els presocràtics -p.e. Heràclit- i en la tragèdia Àtica.
Aquesta dialèctica du la consciència desitjant a adquirir un primer moment d’autoconsciència (Senyoriu) en la mesura que interioritza com a reconeixement el triomf de la potència del seu desig sobre el d’altri (Servitud). El Senyor se sap tal en la mesura que imposa el seu desig a la por a la pròpia mort i -alhora- al desig del Serf. Aquesta experiència té un gran poder constitutiu i addictiu pel Senyor ja que, malgrat la submissió del Serf, per primera vegada no s'ha relacionat amb un objecte inert sinó amb un subjecte el qual -certament i per por- ha acceptat degradar-se a objecte, pero que fins aquell moment s'havia posat com a un protosubjecte.
Així el Senyor experimenta no només la superioritat del seu desig davant les coses inerts, sinó davant d'UN ALTRE DESIG. Així experimenta la culminació de qualsevol "consciència desitjant": no desitjar coses sinó desitjos, desitjar altres "consciències desitjants", desitjar subjectes... encara que aquests -covardament- acabin autodegradant-se (cosa que entusiasma al 'senyor') i eesdevenint Serfs. El poder i la fascinació de dominar altres desitjos i éssers desitjants s'apodera llavors del Senyor duent-lo a un nou nivell d'autoconsciència impensable abans.
Per això i a partir d'ara, el Senyor deixa de preocupar-se de dominar la naturalesa i les coses inerts i deixa que sigui el Serf qui se n'ocupi d'aquest desig menor. En canvi, es focalitzaràe obsessivament a dominar altres desigs, subjectes i "consciències desitjants". Així menysprea el domini d'objectes inerts precisament perquè basa el seu Senyoriu en dominar altres desigs. Això és el que el Senyor considera l'absolut a partir d'aquest moment i -com que el Serf hi ha renunciat- també el menysprea absolutament. Per al Senyor, el Serf és algú incapaç de valorar la superioritat de dominar altres desigs i subjectivitats, i capaç d'autodegradar-se a només treballar damunt les coses i la naturalesa.
En cap moment Hegel (com era habitual en la seva època) no introdueix la perspectiva de gènere en la Dialèctica del Senyor i el Serf. No obstant això, ens sembla que moltes de les seves anàlisis la poden incloure, ja que sovint s'hi expressen perspectives que el patriarcat ha tendit a adjudicar sistemàticament als diversos gèneres. Creiem que es poden incloure fàcilment en la dialèctica hegeliana, desvetllant-se gran part dels seus intríngulis més profunds. Similarment passa també amb el que anomenem 'sadisme' (Marquès de Sade) o 'massoquisme' (Sacher-Masoch i l'anàlisi que en fa Gilles Deleuze). Però això ens allunya del comentari més estricte i, per tant, recuperarem el fil inicial.
Certament se sap Serf, s’autoconeix com a tal (en la claudicació de ser subjecte!), en la mesura que davant la lluita a mort front una altra consciència desitjant opta per assegurar la pròpia vida tot renunciant al propi desig i substituint-lo pel Senyor. Però a partir d'aquí li és reservat en exclusiva el domini de la naturalesa, aprèn a dominar els propis impulsos en el treball, s'autoeduca i va generant una cultura que li retorna autoestima i el converteix en un nou tipus d'amo.
Notem que el
Serf no ha deixat de ser “Consciència Desitjant” i per tant continua marcat pel desig, però alhora l'ha anat educant i autocontrolant. Certament el desig del serf no és “el seu” sinó el que rep i percep en el Senyor (que sobretot es focalitza a manar sobre altres desigs). Aparentment doncs, tant l’Amo
com l’Esclau continuen immersos en l’estadi anterior de la consciència
desitjant, ja que senzillament el senyor ha confirmat el seu desig i el serf
l’ha intercanviat pel del senyor.
D’altra banda, però en l’experiència de l’enfrontament a vida o mort dels seus desigs i aspiració a ser subjectes, han passat ja a l’estadi superior de l’autoconsciència en la mesura que els seus respectius ésser-desig han estat mediatitzats i –implícitament- reconeguts pels d’altri. El Senyor és explícitament reconegut perquè el seu desig substitueix el del Serf, al qual s’imposa; però alhora el Senyor és ara ja sobretot voluntat de domini d'altres desigs i éssers desitjants.
En un primer moment dialèctica, el Serf ha renunciat totalment al propi desig -en favor del del Senyor-, però en realitat aquest s'ha reservat en exclusiva el domini sobre altres subjectes de desig, alhora que obliga el Serf a centrar-se en el domini de la naturalesa i les coses inerts. Per tant, al menys implícitament, el Serf és reconegut en la mesura que és acceptat com a
“instrument parlant” (definició d’esclau en Aristòtil) i objecte dominador
d’altres objectes per part del Senyor.
A més, l’esclau està aprenent a marxes forçades a experimentar el seu desig d’una altra manera, més autocontrolada, disciplinada, instrumentalitzada i com a “treball”. El Senyor l’ha impulsat a dominar abnegadament el propi desig i experimentar la “joia” del servei, de la servitud, del treball i del domini de la naturalesa.
D’altra banda, però en l’experiència de l’enfrontament a vida o mort dels seus desigs i aspiració a ser subjectes, han passat ja a l’estadi superior de l’autoconsciència en la mesura que els seus respectius ésser-desig han estat mediatitzats i –implícitament- reconeguts pels d’altri. El Senyor és explícitament reconegut perquè el seu desig substitueix el del Serf, al qual s’imposa; però alhora el Senyor és ara ja sobretot voluntat de domini d'altres desigs i éssers desitjants.
A més, l’esclau està aprenent a marxes forçades a experimentar el seu desig d’una altra manera, més autocontrolada, disciplinada, instrumentalitzada i com a “treball”. El Senyor l’ha impulsat a dominar abnegadament el propi desig i experimentar la “joia” del servei, de la servitud, del treball i del domini de la naturalesa.
En un primer
moment, el thymos, l’orgull, l’egoisme, l’amor propi, el gaudi sense patiment ni esforç
són patrimonitzats pel Senyor, mentre que a l’Esclau li pertoquen la humilitat,
l’abnegació, la disciplina, l’autocontrol ascètic i l’amor a altri. Però el Serf també aprèn a desitjar ser esclavitzat i ser instrument. Renuncia a la concupiscència immediata, directa, fàcil i sense contrapartida (en la qual quedarà empresonat el Senyor) però descobrirà un tipus de desig més subtil, diferit, esforçat, disciplinat i educat. Una terrible i tràgica educació, és cert!
* * *
* * *
Tota una
tradició que lidera Hegel, però que té també peces importants en Hobbes,
Feuerbach i Nietzsche, afirma que és per por a la mort. En un món format per “consciències
desitjants” (que són únicament i essencialment desig ineducat i ilimitat) és
inevitable que –tard o d’hora- hagin de trobar-se en un desig creuat. Llavors
no hi pot haver altra resposta que el xoc i l’enfrontament en una lluita on
cada “consciència desitjant” s’hi juga l’ésser. Per tant no hi pot haver pau, tolerància,
quarter, pacte ni terme mig. Cada consciència sap i experimenta en el més íntim
de si mateixa que, o bé realitza el propi desig, o bé perd totalment la seva
possibilitat d’ésser, tot el seu sentit i mor com a “consciència desitjant”.
Naturalment “nosaltres”
(mirant el seu drama des del final i la totalitat de la Fenomenologia)
podem dir que no mor totalment sinó que es transformarà o educarà. Però –com també
diu Hegel- per a ella i en aquell moment: morir com a desig, comporta i implica
necessàriament morir en absolut, deixar de ser “consciència desitjant”. Per
tant el xoc entre els desigs de dues d’elles és necessàriament una lluita a vida
o mort ja que, en cada una d’elles, la mort del seu desig és viscuda
literalment i sense cap matís com la seva mort, el final del seu ésser,
l’estroncament del seu conatus.
Naturalment, la
realització d’una lluita a vida o mort, sense més matisos, és bàrbara i no
ofereix cap autèntica superació. Algú ha de morir, per a ell tot ha acabat. D'altra banda, el que sobreviu només ha quedat confirmat per a successius enfrontaments, cada
vegada més addicte al desig i al menyspreu a la vida.
Com que el món és ple de consciències desitjants, tard o d’hora se’n trobarà d’altres i tornarà a lluitar, tornarà a vèncer o, simplement, morirà. Aquesta perspectiva només dóna com a sortida la reiteració sincopada, potser -amb el temps- ritualitzada, d’una mateixa situació, d’un mateix procés, d’una mateixa experiència limitada (el que Hegel anomena en un altre context: la mala infinitud).
Com que el món és ple de consciències desitjants, tard o d’hora se’n trobarà d’altres i tornarà a lluitar, tornarà a vèncer o, simplement, morirà. Aquesta perspectiva només dóna com a sortida la reiteració sincopada, potser -amb el temps- ritualitzada, d’una mateixa situació, d’un mateix procés, d’una mateixa experiència limitada (el que Hegel anomena en un altre context: la mala infinitud).
Llavors i només llavors, la dialèctica pot continuar endavant: una de les consciències experimentarà radicalment la por a la mort, serà conscient de la mort a un nivell que no ho havia estat mai i aquesta experiència li permetrà assumir la mort del desig, apaivagar-lo i sotmetre’l.
El Serf experimentarà
la superioritat de la vida (a través de la por a la mort) per sobre la
satisfacció del desig. Així avançarà vers una consciència més hominitzada i abocada
a un estadi de desenvolupament superior.
Per això, el procés posterior de tota La Fenomenologia de l’Esperit s’engendra en i a partir del Serf i no del Senyor. La història, la cultura, la tècnica i inclús la política seran pròpiament obra i resultat del treball de l’Esclau[2].
Per això, el procés posterior de tota La Fenomenologia de l’Esperit s’engendra en i a partir del Serf i no del Senyor. La història, la cultura, la tècnica i inclús la política seran pròpiament obra i resultat del treball de l’Esclau[2].
[1] Hegel pensa aquest procés d’interiorització com el fer en i per un mateix,
el que li fa altri, i a l’inrevés: fer a altri, el que es fa i aquest fa a un
mateix.
[2] Sobre la idea que la cultura és el saber de l’esclau, Víctor Gómez Pin ha
escrit tot un complex llibre amb un títol homònim.
Vegeu els posts:
Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos
publicat a Eros y Thanatos,
Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.
No comments:
Post a Comment