Les realitats radicals del desig i de la por a la mort són essencials per a constituir els humans com a éssers conscients de si. Encara més,
Hegel mostra a la Dialèctica de l’Amo i l’Esclau que són les experiències
clau en la constitució del subjecte, de la societat, del treball i de la cultura.
Característica essencial de la vida és el desig, el qual però aboca
necessàriament al repte de la mort, la lluita a vida-o-mort, al patiment-goig del domini, a aprendre dolorosament l’autocontrol i a descobrir –lenta i esforçadament- la possibilitat de l’alliberament.
Podem pensar que no sempre ha estat així i que pot no ser així, però un europeu modern com Hegel no pot si no vincular-los perquè –com veurem- el desig remet en darrer terme al domini, a la degradació de tota la resta a objecte i -per tant- a la pròpia constitució com a subjecte, que s'adjudica en exclusiva la possibilitat de desitjar i tot negant-la -en canvi- a altri.
Podem pensar que no sempre ha estat així i que pot no ser així, però un europeu modern com Hegel no pot si no vincular-los perquè –com veurem- el desig remet en darrer terme al domini, a la degradació de tota la resta a objecte i -per tant- a la pròpia constitució com a subjecte, que s'adjudica en exclusiva la possibilitat de desitjar i tot negant-la -en canvi- a altri.
Hegel, inspirat en Fichte, analitza radicalment l’autoposició, l’acció
originària o Tathandlung del jo. Però aviat supera la seva conjugació
en singular, solipsista i en solitud per la qual cosa el “no-jo” acabarà apareixent traumàticament com un altre jo, un jo
altre i l’alteritat-desafiament més radical possible! En principi, l’acció constitutiva
del subjecte vol determinar i “crear” tota la resta com a no-jo i sense cap
punt mig: s’autoposa com a jo-subjecte i tota la resta queda degradat –en
virtut d’aquest mateix acte- a objecte o no-jo.
Hegel creu que el subjecte neix com una autoposició originària que predetermina l'altre com a no-jo, objecte de domini i de voluntat de poder. La relació subjecte/objecte i jo/no-jo, sorgeix de la consciència desitjant que absolutitza el desig propi i n'exclou de manera absoluta altri, degradant-lo inclús a objecte: allò que només és objecte de desig: com a directament consumible o com a eina per a oferir nous objectes de consum al propi desig. En tots dos casos, representa una radical subordinació i reducció a cosa i, per tant, una radical exclusió de tot altri del reconeixement com a subjecte.
Hegel creu que el subjecte neix com una autoposició originària que predetermina l'altre com a no-jo, objecte de domini i de voluntat de poder. La relació subjecte/objecte i jo/no-jo, sorgeix de la consciència desitjant que absolutitza el desig propi i n'exclou de manera absoluta altri, degradant-lo inclús a objecte: allò que només és objecte de desig: com a directament consumible o com a eina per a oferir nous objectes de consum al propi desig. En tots dos casos, representa una radical subordinació i reducció a cosa i, per tant, una radical exclusió de tot altri del reconeixement com a subjecte.
La consciència desitjant -que es considerava única i s'havia conjugat sempre en singular- queda trasbalsada perque: si hi ha un desig altre, és que hi ha un altre candidat a consciència desitjant i -com que no en pot haver dues- aquest simple fet amanaça la subsistència pròpia. Si allò-ell és (desig), jo no puc ser (desig); per tant si ell És, jo no Sóc. Si ell és, viu i desitja; jo no sóc, no puc viure ni puc desitjar.
Per a la consciència desitjant, l'aparició de tot altre desig és indefectiblement experimentat com l’amenaça més radical i mortal al propi ésser, ja que comporta –simbòlica però realment- la “pròpia mort” perquè –ara per ara- la “consciència desitjant” no pot concebre cap límit a al seu desig desfermat i no educat. La “consciència desitjant” es posava com l'únic desig, l'únic subjecte de desig, enmig d'una infinitut d'objectes de desig lliurats al consum.
La “consciència desitjant” és només desig i, per tant, el vol en total exclusiva. No accepta que ningú més pugui desitjar ja que el seu món es redueix a un únic subjecte de desig (Stirner i 'l'individualisme possessiu' teoritzat per Macpherson) que considera tota la resta a mers objectes de desig. Això fa que quan percebi que algú més desitja ho senti com una amenaça al propi ésser, ja que només pot haver una “consciència desitjant”, un únic subjecte de desig!
Per tant si accepta el desig d'altri, la “consciència desitjant” es redueix a si mateixa a mer objecte de desig. Per la seva manera de ser, qualsevol possible límit al propi desig és viscut com una amenaça total i mortal. La “consciència desitjant” no admet cap altre igual a ella, cap altre subjecte de desig, cap altre subjecte ni cap possibilitat de reconeixement mutu. Per arribar-hi cal iniciar, experimentar, culminar, superar i reconciliar tot un llarg procés que anomenem 'dialèctica del senyor i el serf'.
Per tant les dues o més 'consciències desitjants' es veuen obligades a entrar en la dialèctica del senyor i el serf perquè cadascuna se sentirà amenaçada "mortalment" per l'altra. Hi ha inicialment una total simetria en les seves respectives experiències i Hegel diu que cadascuna reacciona igual i fa en si mateixa el que fa l'altra. Cadascuna es llança agressivament (conforme al propi desig) en contra de l'altra per a demostrar que només ella és subjecte i jo, mentre que l'altra és merament un objecte. Com que cadascuna reacciona igual (com reflexes en un espill) i senten que es juguen elpròpi ésser i supervivència, és inevitable que s'encarin en una guerra a vida o mort.
Com veiem, per
a Hegel esdevenir subjecte és un procés
radical tant perquè és el més bàsic possible (vindria a ser l’arrel de tota
humanització e inclús “vitalització”), com perquè ho determina completament
tot. En la Fenomenologia, Hegel ens
mostra com el procés radical d’esdevenir subjecte ss realitza en relació a les
experiències radicals del desig, de la lluita a mort i de la por, de la independència o la dependència, d'esdevenir senyor o serf...
Caldrà doncs la radical escissió entre les consciències: una esdevindrà subjecte i l'altra es degradarà a objecte-eina. El serf s'autocontrolarà per a servir i treballar, per a dominar la natura i aixì poder servir-la al senyor. Això portarà el serf a descobrir la tècnica i la cultura, i finalment a l’alliberament i no tant la pressumpta inversió que sovint es proclama.
S’ha destacat moltes vegades la relació entre subjectivitat, desig i mort,
però poques vegades s’ha desenvolupat tan profundament com en la Dialèctica de
l’Amo i l’Esclau. Hegel aprofundeix en la confrontació inevitable entre el propi
desig i els altres desigs (millor dit, el desig altre, el desig d’altri). En
aquesta confrontació, hom viu la mort, claudicació o suïcidi del propi desig
davant l’altra experiència radical que ens ocupa: la por.
Així es produirà la claudicació davant un altre subjecte de desig, el qual substituirà el desig d’un mateix, hom aprendrà a abnegar-se, autocontrolar-se, a no desitjar sinó el desig del Senyor, a treballar per ell, a dominar la naturalesa sota la seva comanda. I dominant la natura, aprendre que hom és un altre tipus de “Senyor”, superior en certa mesura a altri... i per tant a alliberar-se revolucionàriament.
Així es produirà la claudicació davant un altre subjecte de desig, el qual substituirà el desig d’un mateix, hom aprendrà a abnegar-se, autocontrolar-se, a no desitjar sinó el desig del Senyor, a treballar per ell, a dominar la naturalesa sota la seva comanda. I dominant la natura, aprendre que hom és un altre tipus de “Senyor”, superior en certa mesura a altri... i per tant a alliberar-se revolucionàriament.
La
subjectivitat, personalitat, caràcter i el jo només neixen i es conformen -pensa
Hegel- al davant d’aquesta terrible dialèctica. Els humans es constitueixen
com a subjectes independents i autònoms només quan viuen i reflexionen amb
profunditat l’experiència del xoc del propi desig amb el desig d’altri, quan
superen (Senyor) o es sotmeten (Serf) a la por a la mort, que senten inevitable quan es troben davant un desig més
fort i contrari al propi.
I així deixen de ser “consciència desitjant” ineducada, inicien l’esforçat treball sobre si mateixos i sobre la naturalesa, i generen el món socio-cultural de la pólis.
I així deixen de ser “consciència desitjant” ineducada, inicien l’esforçat treball sobre si mateixos i sobre la naturalesa, i generen el món socio-cultural de la pólis.
Vegeu els posts:
Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos
publicat a Eros y Thanatos,
Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.
No comments:
Post a Comment