Les realitats radicals del desig i de la por a la mort són essencials per a la
constitució de l’ésser humà com a ésser conscient de si. Encara més,
Hegel ens mostra a la Dialèctica de l’Amo i l’Esclau que són les experiències
clau en la constitució del subjecte, del treball i de la cultura.
La característica essencial de la vida és el desig, però aquest aboca
necessàriament a enfrontar el repte de la mort, la lluita a vida o mort, i
d’aquí al experimentar el domini, aprendre dolorosament l’autocontrol i
descobrir –molt lenta i esforçadament- la possibilitat de l’alliberament.
Podem pensar que no sempre ha estat així, que pot no ser així, però un europeu modern com Hegel no pot si no vincular-los perquè –com veurem- el desig remet en darrer terme al domini, a la degradació de tota la resta a objecte i a la pròpia constitució com a subjecte –en exclusivitat i negant altri-.
Podem pensar que no sempre ha estat així, que pot no ser així, però un europeu modern com Hegel no pot si no vincular-los perquè –com veurem- el desig remet en darrer terme al domini, a la degradació de tota la resta a objecte i a la pròpia constitució com a subjecte –en exclusivitat i negant altri-.
Hegel, inspirat en Fichte, analitza radicalment l’autoposició, l’acció
originària o Tathandlung del jo. Però aviat supera la seva conjugació
en singular, solipsista i en solitud per la qual cosa el “no-jo” acabarà apareixent traumàticament com un altre jo, un jo
altre, l’alteritat més radical possible! En principi, l’acció constitutiva
del subjecte vol determinar i “crear” tota la resta com a no-jo i sense cap
punt mig: s’autoposa com a jo-subjecte i tota la resta queda degradat –en
virtut d’aquest mateix acte- a objecte o no-jo.
En l’autoposició originària del jo hi ha una predeterminació de domini, de voluntat de poder, dins de la relació subjecte/objecte i jo/no-jo, que fa que el desig comporti necessàriament i de manera absoluta l’exclusió de tot desig altre i, també, l’exclusió de tot altri del reconeixement com a subjecte.
En l’autoposició originària del jo hi ha una predeterminació de domini, de voluntat de poder, dins de la relació subjecte/objecte i jo/no-jo, que fa que el desig comporti necessàriament i de manera absoluta l’exclusió de tot desig altre i, també, l’exclusió de tot altri del reconeixement com a subjecte.
L'aparició de tot subjecte és indefectiblement experimentat com l’amenaça més radical i mortal al propi ésser, ja que comporta –simbòlica però realment- la “pròpia mort” perquè –ara per ara- la “consciència desitjant” no pot concebre cap límit a la pròpia subjectivitat o, millor dit, al seu desig desfermat i no educat. La “consciència desitjant” és només desig i el vol en exclusiva, no accepta que ningú més pugui desitjar ja que el seu món es redueix a un únic subjecte de desig (Stirner) que redueix tota la resta a mers objectes de desig. Això fa que quan percebi que algú més desitja -una altra “consciència desitjant”- ho senti com una amenaça al propi ésser.
Per tant si accepta el desig d'altri, es redueix a si mateixa a mer objecte de desig. Qualsevol possible límit al propi desig és viscut com una amenaça total i mortal. La “consciència desitjant” no admet cap possibilitat de reconeixement mutu i, per arribar-hi, caldrà experimentar, culminar, superar i reconciliar tota la dialèctica del senyor i el serf. A més, com que es troba també davant d'una altra “consciència desitjant”, cadascuna se sentirà amenaçada "mortalment" per l'altra.
Hegel diu que cadascuna reacciona igual i fa en si mateixa el que fa l'altra. I cadascuna es llança agressivament (conforme al propi desig) en contra de l'altra per a demostrar que només ella és subjecte i jo, mentre que l'altra és merament un objecte. Com que cadascuna reacciona igual (com reflexes en un espill) és inevitable que s'encarin en una guerra en principi a vida o mort.
Com veiem, per
a Hegel esdevenir subjecte és un procés
radical tant perquè és el més bàsic possible (vindria a ser l’arrel de tota
humanització e inclús “vitalització”), com perquè ho determina completament
tot. En la Fenomenologia, Hegel ens
mostra com el procés radical d’esdevenir subjecte és realitza en relació a les
experiències radicals del desig, de la lluita a mort i de la por, l’autocontrol,
el treball i l’alliberament que dialècticament s’hi acabaran produint.
S’ha destacat moltes vegades la relació entre subjectivitat, desig i mort,
però poques vegades s’ha desenvolupat tan profundament com en la Dialèctica de
l’Amo i l’Esclau. Hegel aprofundeix en la confrontació inevitable entre el propi
desig i els altres desigs (millor dit, el desig altre, el desig d’altri). En
aquesta confrontació, hom viu la mort, claudicació o suïcidi del propi desig
davant l’altra experiència radical que ens ocupa: la por.
Així es produirà la claudicació davant un altre subjecte de desig, el qual substituirà el desig d’un mateix, hom aprendrà a abnegar-se, autocontrolar-se, a no desitjar sinó el desig del Senyor, a treballar per ell, a dominar la naturalesa sota la seva comanda. I dominant la natura, aprendre que hom és un altre tipus de “Senyor”, superior en certa mesura a altri... i per tant a alliberar-se revolucionàriament.
Així es produirà la claudicació davant un altre subjecte de desig, el qual substituirà el desig d’un mateix, hom aprendrà a abnegar-se, autocontrolar-se, a no desitjar sinó el desig del Senyor, a treballar per ell, a dominar la naturalesa sota la seva comanda. I dominant la natura, aprendre que hom és un altre tipus de “Senyor”, superior en certa mesura a altri... i per tant a alliberar-se revolucionàriament.
La
subjectivitat, personalitat i caràcter només neixen i es conformen -pensa
Hegel- al davant d’aquesta terrible dialèctica. Els humans es constitueixen
com a subjectes independents i autònoms només quan viuen i reflexionen amb
profunditat l’experiència del xoc del propi desig amb el desig d’altri, quan
superen (Senyor) o es sotmeten (Serf) a la por a la mort, en forma de desig més
fort i contrari al propi.
I així deixen de ser “consciència desitjant” ineducada, inicien l’esforçat treball sobre si mateixos i sobre la naturalesa, i generen el món socio-cultural de la pólis.
I així deixen de ser “consciència desitjant” ineducada, inicien l’esforçat treball sobre si mateixos i sobre la naturalesa, i generen el món socio-cultural de la pólis.
Vegeu els posts:
Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos
publicat a Eros y Thanatos,
Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.
No comments:
Post a Comment