TREBALL: CÀSTIG EXPIATORI O PIETAT PRODUCTIVISTA?

La sacralització capitalista de la riquesa (Onfray) és relacionada amb la desacralització il.lustrada de la religió. Perden impacte els components tradicionals de la vida associats a la religió, mentre que -sovint inadvertidament- moltes noves realitats com el treball adquireixen un "vernís" absolut i inqüestionable que s'assembla als manaments divins. 

Paradoxalment, ambdós processos inversos van ser possibilitades per la prèvia sacralització religiosa del treball i la riquesa (tesi de Max Weber que podem perseguir en Bacon, Baxton i molts altres). D'aquesta manera, es supera la tesi més tradicional, cristiana i medieval que remet al Gènesi bíblic. I el treball deixa de ser considerar un càstig diví que calia expiar i que era resultat del pecat original i la consegüent expulsió del Paradís. 

CAPITALISMO ES RELIGIÓN, WALTER BENJAMIN

"Hay que ver en el capitalismo una religión. Es decir, el capitalismo sirve esencialmente a la satisfacción de las mismas preocupaciones, penas e inquietudes a las que daban antiguamente respuesta las denominadas religiones. La comprobación de esta estructura religiosa del capitalismo, no sólo como forma condicionada religiosamente (como pensaba Weber), sino como fenómeno esencialmente religioso, nos conduciría hoy ante el abismo de una polémica universal que carece de medida.

[Y es que] no nos es posible describir la red en la que nos encontramos. Sin embargo, será algo apreciable en el futuro. No obstante, son reconocibles tres rasgos de esa estructura religiosa del capitalismo en el presente. Primero, el capitalismo es una pura religión de culto, quizás la más extrema que haya existido jamás. En el capitalismo todo tiene significado sólo en relación inmediata con el culto. No conoce ninguna dogmática especial, ninguna teología.

BELIGERÀNCIA CULTURAL=IMPOTÈNCIA ECONÒMICA?

Era poderosíssim l’imaginari (però també el poder efectiu) de l’Estat-nació modern, ja que generava uns marcs “nacionals” on era plenament sobirà: l’institucional político-administratiu, un mercat econòmic totalment propi, una ciutadania totalment identificada en i per la “nacionalitat”, i –finalment- una cultura i educació construïdes i pensades bàsicament des del marc “nacional” (ja que inclús l’anomenada “història universal” en solia ser un adequat apèndix subordinat).

Avui però –enmig de la crisi econòmica i social més forta en segles- l’Estat-nació apareix amb una sorprenent debilitat, si bé en absolut no es pot preveure la seva propera desaparició. Al nostre parer, l’Estat-nació no és en perill real de desaparició i inclús continua sent el principal agent polític i social en l’actualitat. Això sí, ha perdut poder sobirà i, en molts aspectes, ha de plegar-se davant els "mercats" turboglobalitzats, com –ara per ara- també ho han de fer lamentablement la política i tots els instruments democràtics.

L'actual turboglobalizació monàdica en l'econòmic, tecnològic i financer fa que els grans paràmetres econòmics es decideixin fora de la formalitat política democràtica. Els anomenats reverencialment "mercats" són avui forces desfermades, que cap Estat-nació no pot controlar, ni tampoc cap organització internacional com el BM, el FMI o la OMC. Certament, són moltes les veus que s’alcen a favor d’estructurar, controlar i democratitzar l’actual capitalisme neolliberal mundial. Sens dubte això és condició per a minimitzar uns rics globals que són intrínsecs al nostre model de societat (U. Beck 2007 i 2006), però que ara són absolutament desfermats, provocant la crisi post2008 o –inclús- la impunitat de tàctiques nacionals i internacionals qualificables de “pirateria” financera.

SOCIEDAD DEL DESEO DIFERIDO HASTA EL COLAPSO

¿Las sociedades cognitivas turboglobalizadas pueden constituir un laberinto para la población? ¿Qué naturaleza tendría ese laberinto? ¿Cómo puede la gente empoderarse de él y frente a él? ¿Qué dificultades plantea para la población no educada en el turbocapitalismo cognitivo y neoliberal?

Sin duda, son terribles las expectativas a largo plazo para los trabajadores cognitivos postindustriales formados en la actual modernidad líquida y turboglobalizada. Pero queremos destacar que aún es peor para la población que fue formada y aculturizada en contextos rurales o preindustriales (que es el caso de mucha población en países de rápido desarrollo como el Brasil).

POSTMODERNITY AND THEOLOGY

Does postmodernism modernity fully closing? How much postmodern critique of modernity relocates us back in the pre-modern? If, as Max Weber said the modernization and secularization involves the disenchantment of society does that mean that postmodern society will again be a sacralized society under the hegemony of religion? Does the postmodern critique causes the return of sacral worldview and life?

Does Baudrillard thought -probably the most radical of the post-modern thinkers- offer new possibilities for religion? Does he reopen expectations closed by the modern world and inaugurate some new ones? Is he relevant to current theology?

¿POSTMODERNIDAD RESACRALIZADORA?

¿La postmodernidad clausura totalmente la modernidad? ¿Por tanto la crítica postmoderna a la modernidad nos resitua de nuevo en la premodernidad? Si como decía Max Weber la modernización comporta la secularización y desencantamiento de la sociedad ¿quiere ello decir que la sociedad postmoderna será de nuevo una sociedad sacralizada y bajo la hegemonía de la religión? ¿De resultas de la crítica postmoderna vuelve la visión sacral del mundo y de la vida? 

¿El pensamiento de Jean Baudrillard –seguramente el más radical de los postmodernos- ofrece nuevas posibilidades a la religión? ¿Reabre expectativas que el mundo moderno quiso cerrar definitivamente e inaugura algunas otras de nuevas? ¿Es relevante para la teología actual?

KIERKEGAARD, DECISIÓ I EXISTÈNCIA

Sospito clarament que llegeixo a Kierkegaard bàsicament des d’altres autors: Agustí d’Hipona, els místics renans, Pascal, Kant, Hölderlin, Nietzsche, Weber, Rosenweig, Heidegger i en oposició a Hegel. Crec però, que s'ha emfasitzat massa l'oposició de Kierkegaard a Hegel, fins a tapar altres adversaris filosòfics i vitals  potser més importants.

TARDANA CIÈNCIA DE L'OCI

És curiós i força significatiu que l’oci, el lleure, el temps lliure... (com vulgueu dir-ho) no fossin estudiats científicament fins fa relativament poc. Sens dubte, hi intervé que -en el cristianisme- l’oci, el lleure, el temps lliure... han estat considerats pecaminosos pràcticament sempre. 

Pels catòlics, “l’oci era la mare de tots els vicis” (recordeu que segur que us ho deien els vostres avis). Pel cristianisme reformat (Weber) com que la probitat i l’èxit aconseguit amb el propi esforç era una significativa garantia de salvació, l’oci podia posar-la en perill. Certament, oci, lleure i temps lliure comportaven renunciar –encara que fos temporalment- a la tasca suprema de la salvació i, per tant, córrer el perill de sentir angoixa. I aquí té raó Kierkegaard: de normal la gent vol evitar experimentar angoixa a qualsevol preu, perquè en darrer terme l’obligaria al salt religiós o existencial.

"CULTURAL IS POLITICAL" EL GIR CULTURAL

Ricard Gómez-Ventura i Gonçal Mayos

“Cultural is political. El gir cultural” és la conferència amb què Gonçal Mayos ha inaugurat el cicle sobre Moviments i estudis culturals i postcolonials (Ateneu Barcelonès, 20 d’octubre de 2012, organitzada pel Liceu Maragall de filosofia).