CATALAN CIVILIZATION

Culture and civilization are not the same things and so they do not always go hand in hand. They are not synonymous terms and so – if we accept that there is no such thing as a perfect synonym- these two words have significantly different meanings, each one rather interesting, and so we won’t confuse them.

The distinction between “culture” and “civilization” has been the subject of an extensive and complex debate dating back to at least the end of the 18th century. Indeed just when it was thought that this discussion had been forgotten it was revitalized by the controversial “clash of civilizations” theory put forward by Samuel Huntington. We will briefly note the nuances and meanings that separate them.

Traditionally the term “civilization” was reserved for collective, public, objectified, intersubjec- tive and materially observable aspects. On the other hand the word “culture” was used mainly for personal, subjective, mental or spiritual aspects which reveal personal singular character and its individual value. Hence why Immanuel Kant stated in 1784 “the idea of morality belongs to culture", whilst “customs relating to matrimonial matters and exterior decency is called “civilization ”.

CIVILITZACIÓ A MÉS DE CULTURA

Catalunya viu un moment clau en la història de la seva civilització. Per què parlar de "civilització catalana” a més de “cultura catalana"? Així -com diu el Doctor Mayos- remarquem més que ens volem atenir especialment als fets i creacions col·lectives, públiques i institucionals dels catalans i/o que s'han succeït a Catalunya amb una mirada que vagi més enllà del mer interès arqueològic, reductivament patrimonial, allunyada de la vida i del present.

Per poder afrontar un futur sobirà ens cal prendre consciència i actualitzar-nos -com tots els països i pobles fan o haurien de fer-com a part essencial del "patrimoni humà comú". Així podrem ser cridats alhora "civilitzats" i "cultes", "cultivats", amb "cultura". I és per això que hem volgut saber el parer d’un dels nostres més reputats filòsofs, en Gonçal Mayos, professor titular de filosofia en la Universitat de Barcelona.

NACIONALISME CULTURAL?

Com hem vist, nous simbolismes i imaginaris “nacionals” van coagulant-se al voltant d’elements socials de diversos tipus que –en general- representen diversos mecanismes polítics hegemònics. En primer lloc, es va imposar el poder unificador monàrquic basat en la força del llinatge, del carisma i de la prioritat del monarca “primum inter pares” fins que esdevé –fins i tot amb legitimitat religiosa- una espècie de déu o poder absolut en la Terra. Com que la legitimitat del rei té origen diví, aquest pretén i aconsegueix liderar el naixent Estat-nació fins i tot en la qüestió religiosa. 

En segon lloc, s’imposa el poder col.lectiu de la representació de les elits més actives en el Parlament, les quals creen el fort imaginari de la “Nació” autoconstituent-se en oposició al rei absolutista. Malgrat ser una ficció de representació del “conjunt” de la societat, van aconseguint que progressivament s’incorporessin a aquest imaginari la resta de sectors socials, encara que al preu de cedir-los-hi cada vegada més representació (vot més universal) i influència política. 

També hem vist, que aquests diversos imaginaris “nacionals” o mecanismes reals-simbòlics de legitimar vies diverses de constitució del modern Estat-nació es poden superposar, fins i tot sense que ho percebin els agents històrics responsables. Una conseqüència d’aquesta superposició o successió de tendències (segons els casos) és que en principi la vida política va “democratitzant” la participació i incorporant cada vegada més grups socials. Naturalment com que la participació directa en la vida política d’Estats tan grans és impossible i –en el fons- no ho desitgen els grups que els lideren, sovint s’evita l’acció directa popular, desviant-la simbòlicament a altres mecanismes “nacionals” d’influència indirecta.

BUROCRÀCIA, MERCAT, CIUTADANIA I CULTURA NACIONALS

Hem analitzat breument tres models de constitució dels nous Estats-nació, en funció de si el procés de coagulació es produeix al voltant del monarca absolut, del parlament representant de “la nació”, o bé de la cultura i llengua nacionals. Hem vist que, segons els casos, poden funcionar alternativament o sumar-se de distintes formes. També hem comprovat, que en tots tres casos (com sol passar sempre en les societats) es barregen els components simbòlics i imaginaris (fàcilment idealitzables) amb els institucionals i les molt “reals” pràctiques de poder. Per això destaquem en tot moment la inseparabilitat última (al menys quan s’arriba al detall històric precís) del real i l’imaginari; institucionalització i simbolisme; pràctiques d’exercici del poder i pràctiques de legitimació del poder.

Continuant la nostra anàlisi ara hem de mostrar com –inevitablement- l’Estat-nació modern havia de generar quatre grans processos i tipus d’unió per a consolidar-se plenament. És a dir, ja fos que l’Estat-nació s’hagués coagulat sobretot al voltant del rei absolutista i patriarcal, del parlament representatiu i revolucionari o de la llengua i cultura compartides, sempre havia de validar-se aconseguint quatre “unitats nacionals” bàsiques.