RODAJE EN EL CORAZÓN DE LAS TINIEBLAS

 

Desatar a los actores

Para reafirmar el mirar mecánico, objetivo y tecno-divino de la cámara, Albert Serra dispone astutamente el escenario y la desinformación de los actores para que, del rodaje, surja la materia prima menos ‘cocida’ posible. Eso hace que sea tremendamente excéntrico en los rodajes, se niega a imponer la autoridad del director, ese tótem del mundo enemigo que solo tiene parangón en el productor.

REVOLUCIÓ: LLUITA, DEBAT, SACRIFICI, HEROÏNES...

La revolució per damunt de tot. La revolució malgrat tot. La por a la contrarevolució. La por a la violència i a les víctimes que hi hauran. La por per si hom mateix estarà a l'altura de la revolució. Són qüestions apressants per a Turba.

Es pregunten quin tipus de 'turba humana', de societat i de relació entre les persones calen per a que sigui possible la revolució. Al respecte crec que hi ha dos tipus de revolucions.

DIPLOMÀCIA ÉS CULTURAL

Tota diplomàcia té una profunda base cultural i, per tant en última instància, és "diplomàcia cultural". Sens dubte, les relacions internacionals s’han vist d’una manera molt més “culturalista” des del Gir cultural de meitat dels 1980, la consolidada expansió dels estudis culturals, decolonials, dels subalterns... i les teories del “xoc” o “aliança” de civilitzacions que impulsà Huntington. 

 

S’ha dit amb realisme cínic complementari que la guerra és la continuació de la diplomàcia per altres mitjans (Clausewitz) o que –més aviat- la diplomàcia és la continuació de la guerra per altres mitjans (Foucault). Els conflictes sorgeixen de la contraposició d’interessos (Marx), desigs (Hobbes, Spinoza, Lacan), ambicions... Una espècie hipersocial (Wilson) com la humana, que s’uneix i desuneix en dicotomies d’amics-enemics (Schmitt), inevitablement estructura els seus conflictes i oposicions tant en termes d’interessos i pulsions (Freud) com de valors, ideals, religions (Huntington i tants altres), racionalitats (Weber)... en definitiva: nomos, ethos, cultura.

FILOSOFIA RADICAL: SENTIT, POSSIBILITATS I LÍMITS

 

La professora Dra. Fernanda Busanello Ferreira (UFG, Brasil) farà una conferència (amb debat posterior moderat pel Dr. Mayos) sobre el seu recent llibre "O GRITO! DRAMATURGIA E FUNÇÃO DOS MOVIMENTOS SOCIAIS DE PROTESTO", el dilluns 15-2-2016, de 18 a 21 hores, al Seminari d'Història de la Filosofia, 4t pis, Facultat de Filosofia, UB.

 

 

Cicle de cinc debats de 3h cada un (dilluns de 19 a 21 hores 50’), dirigits pel Dr. Gonçal Mayos (prof. titular UB i director d'OPEN-PHI i del Grup Internacional de Recerca "Cultura, Història, Estat" GIRCHE). 

Hi ha dues interpretacions de “filosofia radical” que estan molt vinculades però que també són profundament contradictòries:

 

1) És radical la filosofia que va a les arrels... de la realitat, del coneixement, de la societat i l’ésser humà. Aquest és l’ús tradicional. Així Descartes o Kant eren filòsofs radicals perquè volien explicitar el fonament últim i, per tant, l’arrel de tota realitat. 

Breument: per a Descartes això significava posar en marxa el dubte “hiperbòlic i radical” per a trobar el fonament-principi darrers de tota evidència: el cogito o la irrebasable reflexivitat cognitiva que sempre –necessàriament- és pressuposa el subjecte pensant darrera de qualsevol pensament. En Kant, significava constatar la necessària “revolució copernicana” que permetia explicitar les diverses condicions de possibilitat dels diversos actes del subjecte transcendental humà. I la recerca de la “radicalitat” (ja sigui en forma de fonament radical o del radical "Abgrud" que l’impossibilita en abocar a un abisme sense fonament) continuava amb Fichte, Hegel, Schelling, Marx, Nietzsche, Husserl, Heidegger... 
 

2) Ara bé també és “filosofia radical” aquella que es proposa transformar radicalment la realitat: social, política, cognitiva, inclús en general “humana”. Darrerament és aquest sentit de "filosofia radical" el més utilitzat per a definir un pensar més implicat indestriablement amb l'acció política i la vida quotidiana. Tot i així, cal recordar que també seria molt fidel al sentit original de la filosofia com a resposta sorpresa i esglaiada a una realitat que colpeja i obliga a algun tipus de praxi vital.
 

Més enllà que puguin implicar-se mútuament, ja que sempre “es busquen” les arrels, la distinció entre tots dos tipus de “filosofia radical” estaria molt ben concisament expressada en la famosa tesi XI de Marx sobre Feuerbach (1945). S’hi afirmava que tradicionalment i segons 1) "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món [i els millors com Hegel ho han fet amb la màxima radicalitat], el que cal és transformar-lo", és a dir 2) transformar la realitat des de les seves més profundes i qüestionades arrels.

FILOSOFÍA RADICAL: SENTIDO, POSIBILIDADES Y LÍMITES

Hi ha dues interpretacions de “filosofia radical” que estan molt vinculades però que també són profundament contradictòries:

 

1) És radical la filosofia que va a les arrels... de la realitat, del coneixement, de la societat i l’ésser humà. Aquest és l’ús tradicional. Així Descartes o Kant eren filòsofs radicals perquè volien explicitar el fonament últim i, per tant, l’arrel de tota realitat. Breument: per a Descartes això significava posar en marxa el dubte “hiperbòlic i radical” per a trobar el fonament-principi darrers de tota evidència: el cogito o la irrebasable reflexivitat cognitiva que sempre –necessàriament- és pressuposa el subjecte pensant darrera de qualsevol pensament. En Kant, significava constatar la necessària “revolució copernicana” que permetia explicitar les diverses condicions de possibilitat dels diversos actes del subjecte transcendental humà. I la recerca de la “radicalitat” (ja sigui en forma de fonament radical o del radical "Abgrud" que l’impossibilita en abocar a un abisme sense fonament) continuava amb Fichte, Hegel, Schelling, Marx, Nietzsche, Husserl, Heidegger... 
 

2) Ara bé també és “filosofia radical” aquella que es proposa transformar radicalment la realitat: social, política, cognitiva, inclús en general “humana”. Darrerament és aquest sentit de "filosofia radical" el més utilitzat per a definir un pensar més implicat indestriablement amb l'acció política i la vida quotidiana. Tot i així, cal recordar que també seria molt fidel al sentit original de la filosofia com a resposta sorpresa i esglaiada a una realitat que colpeja i obliga a algun tipus de praxi vital.
 

Més enllà que puguin implicar-se mútuament, ja que sempre “es busquen” les arrels, la distinció entre tots dos tipus de “filosofia radical” estaria molt ben concisament expressada en la famosa tesi XI de Marx sobre Feuerbach (1945). S’hi afirmava que tradicionalment i segons 1) "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món [i els millors com Hegel ho han fet amb la màxima radicalitat], el que cal és transformar-lo", és a dir 2) transformar la realitat des de les seves més profundes i qüestionades arrels.

ACTUAR, PENSAR, QUERER

Toda acción y toda lucha son circunstanciales y particulares. Además las lleva a cabo gente muy concreta, aunque –si son dignas y tienen valor humano- luego beneficien a muchos e, idealmente, a todos. Las acciones en favor del desarrollo humano no suelen hacerse en abstracto y por eso tienen un inevitable sesgo concreto, circunstancial, histórico, social, local… En definitiva, los cambios y luchas reales sólo se consiguen en marcos reales y concretos, que luego hay que ampliar para que alcancen a toda la humanidad.

Ello, más que bueno o malo, es sobre todo una condición real e inevitable. Por eso se equivocan gravemente los que olvidan a las circunstancias reales y a la gente concreta para imaginar tan solo luchas abstractas. Se equivocan los que solo aspiran a presuntas acciones de gente fantaseada y alejada de la que realmente existe y sufre. Es un error, aunque se haga con la mejor de las intenciones y, por eso, la sabiduría popular acuñó el refrán: “El camino hacia el infierno está lleno de buenas intenciones”.