¿REVIVIMOS EL FASCISMO O EL PERONISMO?

Estamos, sin duda, tan preocupados e inmersos en “políticas del desconcierto” como la Europa de los años 1930. Pues también era una sociedad marcada por la crisis económica y enfrentamientos radicales entre regímenes fascistas y comunistas que, ayudados por la inoperancia de las democracias occidentales, imponían una agenda cada vez más totalitaria, menospreciadora de las instituciones liberales y que llevó a la Segunda Guerra Mundial.

EL EFECTO RASHOMON: ¿TRIUMFA O SE DESHACE?

Como vemos, la segunda y larga parte de la película presenta el conflictivo nudo de la trama que conlleva el “efecto Rashomon” y pone en cuestión la posibilidad misma de la verdad. Convocados por haber estado en el bosque cuando se cometió el crimen, el monje y el leñador presencian los alegatos que proponen tres versiones distintas e incompatibles de aquél. En adelante, la película avanza intercalando las distintas versiones, con los comentarios de los tres refugiados en el templo y, por tanto, los dos grandes escenarios: una arboleda en un día radiante de verano y el inhóspito templo bajo la lluvia.

Interrogado, el bandolero confiesa desafiador que –movido más por deseo ante la dama que por codicia[1]- hábilmente engañó al samurai y le maniató, consiguiendo seducir ante él a la dama. Luego, el bandolero afirma que quiso retirarse sin matar el samurai, pero la mujer exigió: “uno de los dos tiene que morir, me da igual”, pues “sólo podré vivir con el que de los dos sobreviva”. Después de una lucha, en que el bandido destaca su superioridad guerrera sobre el samurai, le mata. Como la mujer había desaparecido, el ladrón huye con la espada, las flechas y el caballo del samurai, aunque se olvida una valiosa daga.

MOVIMENTS IMPOTENTS I INTERMITENTS?

Per què semblen tan impotents i intermitents els nous moviments polítics  (NMS)? La gent els hi dóna sovint una gran importància i suport, però aviat els abandona. L'entusiasme sovint és enorme, però dura poc. Per això, els partits tradicionals, al principi es preocupen molt, però aviat comproven que no tenen que témer. I tot continua igual... O no?

 

Certament, el trencador cicle de polititzacions iniciat en els anys 1960, ha anat superant progressivament en molts aspectes la influència i impacte dels moviments polítics més tradicionals i centrats en els clàssics partits i sindicats. Ara bé, si en el 2014 fem una macroanàlisi global de l’evolució dels NMS, cal reconèixer que han tingut grans èxits, però també grans fracassos.

 

D’una banda tenim exemples significatius i reconeguts per tothom d’èxits -si bé

sovint intermitents- que van del Maig del 1968 i del feminisme fins les revoltes àrabs, el 15M, Occupy WallStrett, WikiLeaks o l’acció personal d’Snowden, passant pel zapatisme en 1994, els atacs altermundistes a reunions dels organismes internacionals i de molts moviments i reivindicacions ecologistes. Ara bé, vist en perspectiva històrica, la macroanàlisi també constata significatius fracassos... dins de les mateixes polititzacions mencionades.

Inclús podem dir que -en general- tant els èxits com els fracassos han estat vinculats sobretot a la novetat aportada per aquests moviments i polititzacions. Això és degut, d’una banda, a què les polititzacions vinculades als NMS han aconseguit sovint agafar per sorpresa els poders i institucions establertes, plantejant desafiaments nous i mobilitzant la gent eficaçment amb noves pràctiques politicosocials.

També es deu a que ha estat capaços d’usar les noves tecnologies i de captar l’atenció dels mitjans de comunicació de masses per a projectar-se eficaçment dintre i fora de les fronteres estatals. Sovint i en general han aconseguit un procés informatiu “víric” i acumulatiu que els ha fet guanyar ràpidament moltes simpaties i complicitats.

TOT ÉS POLITITZABLE?

Tot és política? Avui tot es polititza? La política pot colonitzar-ho tot? Pot penetrar arreu? Tot és polititzable? Hi ha quelcom que no es mereix ser polititzat, ni ho pot ser? Els nous moviments socials (NMS) que avui estan superant els partits polítics clàssics, ho polititzen tot? Fins i tot coses sense gaire importància o, inclús, que haurien de mantenir-se al marge de la política?

Encara més, quan s'intenta polititzar-ho tot, en realitat no s'està degradant la política? No se l'està desviant dels seus canals i objetius realment legítims? És per això que els principals moviments socials emergents a partir dels anys 1960 es caracteritzen per l’intermitència, la informalitat i les seves dificultats d’institucionalització permanent? No els comdemna això a un força ambivalent i relativament dèbil impacte sobre la societat a llarg termini?

¿TOT ÉS POLÍTICA?

És tot política? Té sentit polititzar-ho tot? Tendim cada vegada més a polititzar-ho tot? La política està esdevenint una realitat, una actitud i un condicionant omnipresent en la nostra societat?

Creiem que així és. Aquestes preguntes cal contestar-les ara mateix afirmativament, encara que el futur pot canviar-ne la tendència històrica. És possible que la crisipost2008 acabi invertint la tendència. Però avui sembla que la política ho absorbeix tot. Cal preguntar-se doncs: Per què tendim a polititzar-ho tot? Per què considerem polítiques moltes més qüestions que els nostres pares i avis?