¿EMPIRISMO ESPIRITUALISTA Y LA LIBERTAD?

Santiago Clusella

La gran distinción moderna es la del sujeto y el objeto. Sin duda, es la dualidad que estructura y marca más profundamente el pensamiento moderno. Así se entiende el gran problema cartesiano de cómo justificar que el sujeto pensante, yo espiritual o res cogitans pueda conocer el objeto material o res extensa que existe independientemente del sujeto pensante.

Es el gran problema de como las ideas percibidas en la conciencia espiritual del sujeto pensante reflejan la realidad del objeto extenso, a pesar de la dificultad de pensar la afectación entre substancias distintas res cogitans y res extensa, pensamiento y extensión, sujeto espiritual y cuerpo material.

VERDAD, HIELO FRÁGIL Y PENDIENTE RESBALADIZA

Las sociedades premodernas se veían a sí mismas totalmente estables y no solían percibir su lenta pero profunda transformación. Eso ya no sucede en las sociedades modernas que, cada vez más, sufren la tensión de los cambios acelerados y la más radical destrucción creativa. 


Por eso es lógico, aunque tiene su paradoja, que el movimiento político-social e incluso el término «tradiciona­lismo» surgieran a finales del siglo XVIII y que —su versión más estructurada y beligerante— fuera un fenómeno moderno, en el sentido de una reac­ción antimoderna a los cambios introducidos por la modernidad (Mayos, 2010a: 46ss). Por eso hay una significativa y comprensible angustia en el grito del Carlismo tradicionalista español: ¡así lo hemos encontrado [todo: el mundo, la sociedad, las cosas...], así lo dejaremos!

Aunque muchas veces tengan pulsiones similares, los emprendedores precarios postmodernos tienen que tener muy presente que detenerse —aunque sea solo un momento— es para ellos algo muy peligroso que amenaza «tragarlos» en la obsolescencia. Pues ciertamente el «suelo» de la turboglobalización capitalista cognitiva de hoy no tiene el grosor ni la estabilidad del Carlismo del mundo premoderno.

VÍDEO: FUTUR D'IGNORÀNCIA O CONEIXEMENT?



Antoni Brey, Gonçal Mayos i Martha Palacio (Pensa)

Quin és el futur de les societats avançades i turboglobalitzades? Serà una transparent i igualitària societat del coneixement o caurem en un nou tipus força pervers d’ignorància i desànim cognitiu, o inclús de credulitat i fanatisme?

Molta informació és innovadora, font de creació i important, però d'altra és totalment banal, falsificada i alienant. Podem destriar avui eficaçment els descobriments rellevants de la propaganda, el simulacre i la intoxicació informativa?

INNOVACIÓ, BENESTAR I SOBIRANIA

La innovació cognitivo-tecnològica i el benestar social estan vinculats a la sobirania política? És perquè poden ser afavorits decisivament quan la societat disposa i pot fer servir eficaçment les adequades eines econòmiques i polítiques d’un Estat? En les societats avançades, la recerca d'excel.lència, les innovacions, els treballs i serveis de qualitat, i la creativitat social milloren significativament amb bones polítiques i, per tant, amb una adequada sobirania política per a desenvolupar-les?

Hi ha força arguments per a contestar positivament les preguntes  formulades. Expliquem-ne breument algunes de les raons més fortes. Se sap que el desenvolupament de les societats avançades és inseparable de mantenir la creativitat, recerca i innovació accelerades en els més diversos nivells. La societat del coneixement i l’actual capitalisme cognitiu tenen la innovació com el factor econòmic i social més important per al desenvolupament.

Les societats que aconsegueixen bons nivells de formació, creativitat, recerca i innovació solen tenir un desenvolupament sostingut i poden fer polítiques socials, mantenint l'adequat finançament del seu Estat del benestar. Per contra, molts països no els aconsegueixen mantenir duradorament, entrant en decadència, provocant greus problemes socials i reduint el benestar de la població.

KANT: FILOSOFIA COM A JUDICI FRACTAL?

La filosofia és bàsicament un immens judici? La clau de la filosofia és bàsicament la relació entre representació i realitat, i la subsumpció dels fenòmens en conceptes? El filosofar sobretot remet a la complexa relació entre subjecte i objecte, a través de la mediació de una teoria dels judicis? Totes les problemàtiques concretes (ontologies o epistemologies especials) incloent la moral, l’estètica, l’acció històrico-política performativa que la humanitat exigeix... tenen la forma (alhora paradoxalment essencial i transcendental) d’una subsumpció de la diversitat sensible en una unitat conceptual i representativa?

 

La reflexió filosòfica doncs remet inevitablement d’una forma o altra als judicis reflexionants (per exemple Kant) com a model bàsic de qualsevol altre judici? És aquesta la clau de la filosofia moderna de Descartes a Nietzsche i –sobretot- del moment central: Kant, Fichte, Hegel, Schelling...? Per tant la moderna teoria idealista del coneixement és la clau de tota la filosofia? L’idealisme alemany (fundat per Kant que hi pertany segons alguns o que hi queda exterior segons altres) és molt destacadament la “pedra angular” que aguanta-culmina l’arc central de la història de la filosofia?

Per què? No hi cap altres concepcions de filosofia?

VÍDEO: MACROFILOSOFIA DEL PRESENT

La filosofia sempre ha volgut pensar el present. Ha intentat comprendre la realitat. La filosofia no ha estat  mai ni és avui un mer saber esotètic o fictici, que parla de mons ideals que ningún ha vist ni viurà mai. La filosofia és la opció metateòrica i menys immediata o pragmàtica del coneixement, però no és ni impotència idealista ni ficció gratuïta.

Pels grecs clàssics, la filosofia era la ciència -episteme- per antonomàsia i l'admiraven per la seva amplitud còsmica i sincera crítica de la realitat. En reivindicaven la perspectiva inconformista, indòmita, incorruptible i que cerca la contemplació d'una veritat no sotmesa a servituds immediatistes, molt concretes ni merament pragmàtiques, que només són pròpies -deien molts- "d'esclaus". Per això consideraven la  filosofia una tasca pròpia de ciutadans lliures, encara que molts denunciaven que els filòsofs -p.e. Sòcrates- pervertien els joves ciutadans, els ensimismaven i els allunyaven del servei primordial a la pólis i les seves tasques, lleis, rituals... (Pàgines 41-49).

NOVA FILOSOFIA?

Es pot actualitzar la filosofia per a convertir-la en el saber transversal, multidisciplinar i sintètic per antonomàsia? Pot col.laborar amb disciplines afins per a fer dialogar les ciències i el conjunt de la cultura? Pot una filosofia renovada i macrofilosòfica ajudar decisivament a elaborar la “síntesi cosmovisional” que avui necessitem i no tenim? Pot així ajudar a orientar eficaçment els científics hiperespecialitzats, la desorientada ciutadania i les administracions perdudes en el neolliberalisme?

Si l’actualitzem macrofilosòficament, pot ajudar la filosofia –i en general les humanitats- a transmetre millor a la societat els coneixements actualitzats, superant les barreres polítiques i les incomprensions acadèmiques? Pot analitzar críticament els problemes actuals, valorant tota l’esfera cultural (sense prejudicis ni jerarquies) i evitant les limitacions disciplinars? Pot una filosofia renovada internacionalitzar postcolonialment les anàlisis i fer-les globals sense que siguin eurocèntriques ni estiguin sotmeses al neolliberalisme?

És possible avui que una macrofilosofia ajudi a transformar i revaloritzar les humanitats i les ciències humanes, fent-les capaces de comprendre i -alhora- equilibrar el món tecnocientífic? Pot una nova filosofia descobrir i divulgar eines, metodologies, pràctiques i estructures que potenciïn tot l’anterior? Pot una renovada filosofia, més “macro”, crítica i compromesa formar persones i ments adequades als reptes mencionats?

COGNITARIADO ES PRECARIADO

Hoy el cognitariado deviene precariado, tanto como el proletariado deviene cognitariado. Ésta parece ser hoy la dialéctica dominante en la turboglobalización, la sociedad del conocimiento y en el capitalismo cognitivo. Convertir aceleradamente el trabajo y el trabajador en trabajo cognitivo y en cognitariado.

La aceleración de los cambios y flujos económicos (que se imponen a los políticos) amenazan –al menos- en convertir toda seguridad en inseguridad, toda protección social en dependencia de los “mercados”, toda cognición en posible obsolescencia cognitiva y todo cognitariado en precariado.

SEGLE XXI: NECESSITA HEGEL O GUANYA NIETZSCHE?

Necessitem un Hegel? ¿És valuós i important Hegel pel pensament del segle XXI? Ens cal un Hegel més que altres filòsofs? O estem condemnats a ser mers epígons cada vegada més banalitzats de Nietzsche? Per què?

Ens preguntem pel valor que avui dia té Hegel per a fer filosofia i per a pensar sobre el nostre present, en el segle XXI. O si, com apunta Nietzsche, aquest tipus de filosofia ja no serà possible més i estem condemnats a desorientat microdiscurs. Malgrat l'agudesa i lucidesa de Nietzsche, reclamem la necessitat de filòsofs capaços d’emular avui dia alguna de les aportacions hegelianes fetes ja en les llunyanes primeres dècades del XIX. Inclús Nietzsche va fer quelcom similar una mica després, però els seus deixebles no semblen estar a l’altura del repte que Hegel plantejava.

POLITICA ES CULTURA Y CULTURA ES POLITICA

La democracia actual tiene problemas políticos… pero también culturales (en el sentido amplio del término). La especie humana es una especie política y cultural, no por azar, sino por su misma condición biológica y social.

Hemos visto como para explicar la naturaleza humana, E.O. Wilson ha necesitado añadir a la egoísta evolución darwiniana, otra más “altruista y eusocial”. También hemos visto que al tradicional eje ideológico-político de la redistribución económica se le añade necesariamente el eje del reconocimiento.

Tanto lo eusocial como el reconocimiento exigen que la política "parta de y respete a" la igualdad y -a la vez- la diferencia de los grandes agentes y sujetos sociales, es decir los ciudadanos en sus circunstancias (Ortega y Gasset) y su ser socio-cultural. Pues sólo así se superará la paternalista e insuficiente "tolerancia" ilustrada para profundizar en el respeto y el reconocimiento plenos.

¿ERES UN ESTUDIANTE-QUEST?

Siguiendo el conectivismo y la pedagogía más actual, hay que redefinir la naturaleza de los estudiantes para que consoliden su papel como el agente educativo más importante. Por eso los llamaremos “Estudiantes-Quest” en tanto que asumen el rol de agentes autónomos y proactivos de su “búsqueda-aventura cognitiva”. Ello incluye incluso que los estudiantes asuman en los MOOCs (cursos masivos abiertos y online) las tareas de corrección y evaluación inter pares. 

La idea es que los “Estudiantes-Quest” se comporten en todo momento como los científicos “profesionales”, que no tienen ningún profesor o gurú que les diga qué tienen que hacer en cada caso y sólo pueden preguntar a sus colegas o pares.

MI PROFESOR ES UN MOOC

De triunfar, los MOOCs (Massive Open Online Courses o cursos abiertos telemáticos y masivos) podrían dar el paso definitivo para romper las paredes de las aulas; para liberar la clase del talento (o no) del ajetreado profesor allí presente; para dejar sin sentido las tradicionales hileras de sillas y mesas mirando frente a frente a una pizarra; para volver obsoletos aquellos buenos modos de pedir la palabra levantando la mano y esperando que el profesor lo viera y se la otorgara…

O yendo a lo verdaderamente esencial, los MOOCs serían la culminación de la destrucción de una ontología de la realidad donde el saber es “poseído” por unos pocos, mientras todos los demás no pueden acceder a él sino a través de la pleitesía y la imitación de aquellos pocos “poseedores”. Una concepción cerrada del saber donde éste y el conocimiento no son algo abierto a cualquier investigador, es decir: algo que uno hace en función de los propios intereses –evidentemente en colaboración con los demás, literalmente con todo el mundo-.

TRANSMISION DEMOCRÁTICA DEL CONOCIMIENTO ¡O BARBARIE!

Hoy se impone un reto inexcusable: la transmisión cognitiva… democrática, con calidad y al conjunto de la sociedad. No es meramente un ideal y una utopía, es una necesidad. Y el éxito o fracaso al conseguirlo, marca el éxito o fracaso de las sociedades.

Hoy para todos y en cualquier parte, el conocimiento es un valor en sí mismo. El capitalismo cognitivo y la sociedad del conocimiento se basan en generar conocimiento con alto valor añadido. Ahora bien, eso sólo es insuficiente, insolidario, peligroso e, incluso, puede bloquear la democracia.

POSTDISCIPLINAR: EL CONOCIMIENTO QUE VIENE

Una auténtica democracia y sociedad “del conocimiento” necesita empoderar cognitivamente a su población. También lo necesitan todos los países para mantener su capacidad internacional en el actual capitalismo cognitivo, postindustrial y turboglobalizado.

Ahora bien, hay múltiples bloqueos al empoderamiento cognitivo de la población. Su naturaleza es diversa pues algunos impedimentos son políticos y sociales; otros psicológicos, culturales, de valores y antropológicos; y aún otros son organizativos, académicos, disciplinares, institucionales…

Para superarlos se tiene que actuar en todos ellos a la vez. Y ello nos obliga a pensar de una nueva manera: holista y global, interdisciplinar y transversal, a la vez especializada y multifocalmente…

Lo micro y lo macro  deben potenciarse mútuamente: micro y macroeconomía, micro y macrohistoria, micro y macrofilosofía...

En definitiva debemos pensar “post - disciplinarmente”. Esto es: superar la actual hiperespecializada escisión académica de disciplinas, áreas, campos, ámbitos, tareas…

Evitar fronteras, jerarquías y secretismos. Entrecruzar colaborativamente departamentos, organismos, institutos, comités, centros… En definitiva: pensar, investigar y educar “postdisciplinarmente”.

A LA INCULTURA PER L'ACCELERACIÓ

El coneixement i la cultura exigeixen temps. També ho exigeix la llibertat. Tots requereixen “temps lliure”. Per això una societat que tendeixi a minimitzar el temps lliure de la gent inevitablement acabarà sent una societat menys lliure i una societat de la incultura.

Algú que no tingui temps lliure i hagi de treballar a les ordres d’altri les 24 hores del dia, 365 dies a l’any i durant tota la seva vida, és a tots els efectes un esclau: ¡algú que no pot decidir per si mateix cap acte ni cap instant de la seva vida! Algú subordinat i que depèn totalment d’altri.

En molts aspectes les societats contemporànies avançades han guanyat i democratitzat les possibilitats d’accedir al coneixement, la cultura, els drets cívics i polítics... inclús al temps lliure. I tot això és necessari per a que fer una societat més lliure.

M'ESPIEN? DONCS EXISTEIXO!

Sabem que tota mediació (i totes les TIC ens mediatitzen) ens fa detectables, cognoscibles... i a la llarga predictibles. 

Ho fa el Facebook, però no només ell. Qui no el fa servir, que no es cregui que per això ja és invisible i que evita tenir un dossier sobre ell a algun lloc. L'extimitat d'Internet (una aparent intimitat que en realitat va molt lluny del nostre control) i per a les TIC forma part avui de la nostra condició com a ciutadans de societats tecnològicament avançades.

Sempre s'ha sabut que per a control.lar algú cal saber què o qui estima, què fa, quins amics té, amb qui i de què parla... I cal reconèixer que normalment som força predictibles nostres costums, inclús en els vicis. Per això tradicionalment sempre s'ha cercat l'amant, l'addicció, l'amic xafarder, la rutina... concrets de cadascú. En definitiva: el seu punt dèbil!

BARBÀRIE EN LA CULTURA. I EL PENSAR-VIURE ALTRE?

Walter Benjamin avisava lúcidament que “tot el patrimoni cultural [...] té inevitablement un origen en què no pot pensar. Aquest patrimoni deu el seu origen no només a la suor dels grans genis que l’han creat, sinó també a l’esclavitud anònima dels seus coetanis. No existeix document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie.” Amb similar inquietud, Bertolt Brecht es preguntava amb sarcasme: “Un triomf a cada pàgina [dels llibres d’història]. / Qui en preparava els banquets? / Un gran home cada deu anys. / Qui en pagava les despeses?”

Hem d’acceptar, amb Benjamin i Brecht, que la cultura i la incultura, el coneixement i la barbàrie, soler ser terriblement properes i, sovint, sagnantment indestriables. També en la turboglobalitzada, postindustrial i neolliberal “societat del coneixement”, s’hi amaguen nous tipus de barbàrie, ja siguin banalitzats, ja siguin legitimats per estranyes “necessitats”. Fàcilment els avenços en coneixement i cultura esdevenen poderosos agents de barbàrie ("Coneixement i cultura. Agents de barbàrie?", CIDOB-United Nations University, 2012, en castellà i en anglès).

Quan la “voluntat de poder” domina totalment “l’aspiració al saber” (recordeu la màxima de Francis Bacon “saber és poder”), fàcilment es passa de proclames de progrés a noves formes de dominació. Llavors –com apuntava Clausewitz- el “coneixement” i la seva capacitat tecnològica poden ser simplement nous mitjans per a continuar fent la guerra d’una altra manera i així estendre la barbàrie.

VÍDEO: COMPLEJIDAD COGNITIVA Y VITAL: FUENTE DE IGNORANCIA

¿Se puede vivir el conocimiento como ignorancia? ¿Se puede vivenciar todo un larguísimo proceso de aprendizaje y formación como desconocimiento e incultura? Hoy estas preguntas no son un mero juego ni ningún divertimento, y su respuesta suele ser: sí.

Aunque sorprenda, en la "sociedad del conocimiento" cada vez más gente vive bajo una constante y creciente sensación de ignorancia. Hablamos de gente "exitosa", bastantee culta y profesionalmente eficaz y no de los famosos "ni-ni", que no trabajan ni estudian, que no se sienten capaces ni de trabajar ni de  estudiar. En la "sociedad del conocimiento" las dos cosas se parecen mucho, pues la mayor parte de los trabajos requieren cierta capacitación cognitiva y habilidad de aprendizaje para mantenerse al día de las contínuas novedades.

"LA SOCIEDAD DE LA IGNORANCIA" EN LA BIBLIOTECA

Ya es paradoja (aunque brillante idea) pedir que se hable en una biblioteca. No contenta con eso, la Biblioteca Central de Córdoba propone debatir además sobre La sociedad de la ignorancia.

Como algún perverso programa de radio, en lugar de atender al saber, la verdad, la erudición, el conocimiento... se atreve a mirar su ausencia, su privación, su negación, su antimateria... Pensar o discutir sobre la ignorancia, el desconocimiento, la incultura... y otras realidades que no suelen caber en una biblioteca que se precie. Y que sin embargo, se analizan en ese libro (La sociedad de la ignorancia) que tiene el atrevimiento de hablar de lo que normalmente se calla. 

VIDEO: PER A UNA MACROFILOSOFIA

Si fóssim grecs clàssics no necessitaríem parlar de "macrofilosofia", ja que simplement faríem "filosofia". Simplement aspiraríem al saber epistèmic i, amb ell, a la veritat, al logos i a la praxi capaç de realitzar-los políticament. Segurament no els aconseguiríem, però serien la nostra aspiració, sens dubte.

Si fóssim grecs clàssics no necessitaríem parlar de "macrofilosofia", perquè no hi hauria -al menys conscientment- ni "macro" ni "microfilosofia". Només hi hauria "filosofia": l'encarament de les grans preguntes i qüestions de la humanitat, que no serien emmascarades ni diferides per les qüestions llibresques, acadèmiques... No sabríem tant com avui dia, però potser ens enganyaríem menys a nosaltres mateixos.

Si fóssim grecs clàssics no necessitaríem parlar de "macrofilosofia"... ni de tecnologia, enginyeria, economia, logística... ni d'altra ciència, disciplina o pràctica que no fos la filosofia. I potser la poesia... Les universitats serien molt més petites, si encara n'hi hauria.