M'ESPIEN? DONCS EXISTEIXO!

Sabem que tota mediació (i totes les TIC ens mediatitzen) ens fa detectables, cognoscibles... i a la llarga predictibles. 

Ho fa el Facebook, però no només ell. Qui no el fa servir, que no es cregui que per això ja és invisible i que evita tenir un dossier sobre ell a algun lloc. L'extimitat d'Internet (una aparent intimitat que en realitat va molt lluny del nostre control) i per a les TIC forma part avui de la nostra condició com a ciutadans de societats tecnològicament avançades.

Sempre s'ha sabut que per a control.lar algú cal saber què o qui estima, què fa, quins amics té, amb qui i de què parla... I cal reconèixer que normalment som força predictibles nostres costums, inclús en els vicis. Per això tradicionalment sempre s'ha cercat l'amant, l'addicció, l'amic xafarder, la rutina... concrets de cadascú. En definitiva: el seu punt dèbil!

Una vegada s'havia descobert i usant-lo adequadament (amb diverses formes de xantatge, no ens enganyem), ja era molt més fàcil influir-hi. Em temo que això és quelcom conegut i practicat des de MataHari a Método3, des de Berlin o Viena en la Guerra freda fins el famós restaurant de La Camarga d'ara mateix.

Certament moltes coses han canviat perillosament i cal tenir-ho en compte. Ara és més fàcil recopilar les dades, perquè es fa mecànicament, amb mitjans sofisticats, a distància, a enormes velocitats i -en proporció- de forma molt barata!

Vivim en la societat del coneixement i qualsevol cosa pot ser convertida en coneixement. Com que també vivim en una societat capitalista i del benefici, qualsevol coneixement es pot convertir en font d'enriquiment. I com que vivim en una societat de poder i domini, qualsevol coneixement i enriquiment es pot convertir en poder i font de domini.

Cal saber-ho i no enganyar-se. Pretendre no ser detectat ni detectable avui dia, ja és un somni impossible, o com a mínim: fora de la meva imaginació i capacitat. Si la societat actual posa el focus sobre un, díficilment aquest podrà amagar res massa rellevant. Per molt que el protegeixin els amics del partit i -inclús- un govern amb majoria absoluta (que això sí pot vetar comissions d'investigació, pressionar fiscals i jutges, desviar l'atenció pública...).

És un consol que acabin caient fins i tot els poderosos, els sobres que els passava el Bárcenas de torn, i els fins ara misteriosos comptes a Suïssa (el govern suís fa mesos que va acceptar una certa trasparència). 

Els estudiosos de les TIC ja fa temps que apuntaven a una societat transparent (Vattimo) que podia posar en perill la llibertat ciutadana, però també la impunitat del poder. Com sol passar els poderosos sempre juguen amb avantatge i estem amenaçats per una societat de control (Foucault), dotada d'un "biopoder" hipertecnològic capaç de penetrar en els més ínfims actes de la nostra vida (per quotidiana o secreta que es vulgui).  

Lúcidament conscients d'aquest risc, crec que hem de ser capaços de sobreposar-nos a la paralisi, obediència i autocensura que ens indueixen. Al contrari, cal que hi reaccionem amb cert atreviment i amb una "sàvia indiferència" respecte les seves amenaces. 

Cal ser conscients que només ens podríem salvar de tot espionatge i control -inclús potencials- si callessim i obeïssim sempre. Per a eliminar la possibilitat de ser detectat, previst i controlat, caldria que renuncièssim a tota acció i mediació. 

Ja que se'ns detecta pels nostres actes, caldria no fer res. Ja que se'ns detecta pels medis i mediacions que usem, caldria no fer-ne servir cap. Renunciar-hi totalment... i aconseguir-ho! Jo no m'hi veig capaç i suggeriria a qui s'hi vegi, que avaluï críticament les seves possibilitats. 

D'altra banda i encara més terrible és córrer el risc de prescindir o eliminar allò que dóna sentit a la pròpia vida. El que fa que la vida valgui la pena de ser viscuda.

Per no ser detectat, haver de prescindir de tota mediació. Aquesta "solució" em sembla equivalent a per a no ser afectat per l'amor, deixar d'estimar. En darrer terme ens portaria al suïcidi i la mort, que seria l'única situació on estaríem totalment salvats de qualsevol perill. Per a no posar-se en perill, renunciar a la vida, deixar d'existir i morir.

Naturalment el que acabo de reflexionar no vol dir que no calgui pensar amb tots els controls que ens cauen al damunt. Ni tampoc acceptar-los passivament. Al contrari cal estar-ne previngut, reflexionar-hi i fer el possible per a no ser una víctima fàcil. Però sense agafar pànic ni cercar "solucions" tan ràdicals que ens duen al dessert, l'angoixa i la innacció.

Les xarxes socials ens fan detectables? És clar! I escriure articles de filosofia encara més! Perquè hi ha menys gent que ho fa i ens singularitza i visibilitza més (si a algú li interessa vigilar-nos, és clar!).

Una altra tàctica tonta i autocastrant seria parlar i escriure de filosofia tan malament, tan avorridament, amb tant poc interès per a tothom... (el famós "grau zero de l'escriptura" de Roland Barthes) que ningú no tinguès punyetero interès de llegir-nos, espiar-nos o -inclús- de contraatacar el que diem. 

Això però ja és una forma de mort, de no existir, o millor dit: de no atrevir-se a existir!

Viure, pensar, parlar, escriure, discutir, actuar, fer política... (ÉSSER!) comporta una mínima valentia. Exigeix ex-posar-se, posar-se fora i córrer el risc que algú hi reaccioni. 

Però si no corres el risc que hom reaccioni malament a la teva expressió, tampoc no tindràs l'oportunitat d'una resposta positiva. I sense aquesta mínima, desesperada, improbable, rara, sorprenent i explosiva possibilitat... té sentit viure?

En fi, que prenc nota de l'entenimentat avís de l'amic Rafa al seu blog: Raytheon ha desenvolupat un software "RIOT" que pot seguir -i predir!- els nostres moviments apartir de les dades que ¡nosaltres mateixos! deixem a les xarxes. Podeu clicar aquí la notícia de The Guardian.

Un sarcasme final. Espero almenys que ho facin més discretament que no els "mortadelos" que aquests dies omplen els diaris. Suposo que la seva funció és sobretot despistar dels Bárcenas i Gürtel generalitzats i de l'esfonçamenta en la misèria -sembla que volgut- d'aquest país.

D'això sí que no en volen sentir parlar, ni deixar que hom hi pensi. En volen eliminar tota mediació i evitar que hi reaccioni com tot plegat es mereix. Això seria massa visible, massa clar, massa polític... massa revolucionari.