Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Feb 19, 2013

M'ESPIEN? DONCS EXISTEIXO!


Sabem que tota mediació (i totes les TIC ens mediatitzen) ens fa detectables, cognoscibles... i a la llarga predictibles. 

Ho fa el Facebook, però no només ell. Qui no el fa servir, que no es cregui que per això ja és invisible i que evita tenir un dossier sobre ell a algun lloc. L'extimitat d'Internet (una aparent intimitat que en realitat va molt lluny del nostre control) i per a les TIC forma part avui de la nostra condició com a ciutadans de societats tecnològicament avançades.

Sempre s'ha sabut que per a control.lar algú cal saber què o qui estima, què fa, quins amics té, amb qui i de què parla... I cal reconèixer que normalment som força predictibles nostres costums, inclús en els vicis. Per això tradicionalment sempre s'ha cercat l'amant, l'addicció, l'amic xafarder, la rutina... concrets de cadascú. En definitiva: el seu punt dèbil!


Una vegada s'havia descobert i usant-lo adequadament (amb diverses formes de xantatge, no ens enganyem), ja era molt més fàcil influir-hi. Em temo que això és quelcom conegut i practicat des de MataHari a Método3, des de Berlin o Viena en la Guerra freda fins el famós restaurant de La Camarga d'ara mateix.

Certament moltes coses han canviat perillosament i cal tenir-ho en compte. Ara és més fàcil recopilar les dades, perquè es fa mecànicament, amb mitjans sofisticats, a distància, a enormes velocitats i -en proporció- de forma molt barata!

Vivim en la societat del coneixement i qualsevol cosa pot ser convertida en coneixement. Com que també vivim en una societat capitalista i del benefici, qualsevol coneixement es pot convertir en font d'enriquiment. I com que vivim en una societat de poder i domini, qualsevol coneixement i enriquiment es pot convertir en poder i font de domini.

Cal saber-ho i no enganyar-se. Pretendre no ser detectat ni detectable avui dia, ja és un somni impossible, o com a mínim: fora de la meva imaginació i capacitat. Si la societat actual posa el focus sobre un, díficilment aquest podrà amagar res massa rellevant. Per molt que el protegeixin els amics del partit i -inclús- un govern amb majoria absoluta (que això sí pot vetar comissions d'investigació, pressionar fiscals i jutges, desviar l'atenció pública...).

És un consol que acabin caient fins i tot els poderosos, els sobres que els passava el Bárcenas de torn, i els fins ara misteriosos comptes a Suïssa (el govern suís fa mesos que va acceptar una certa trasparència). 

Els estudiosos de les TIC ja fa temps que apuntaven a una societat transparent (Vattimo) que podia posar en perill la llibertat ciutadana, però també la impunitat del poder. Com sol passar els poderosos sempre juguen amb avantatge i estem amenaçats per una societat de control (Foucault), dotada d'un "biopoder" hipertecnològic capaç de penetrar en els més ínfims actes de la nostra vida (per quotidiana o secreta que es vulgui).  

Lúcidament conscients d'aquest risc, crec que hem de ser capaços de sobreposar-nos a la paralisi, obediència i autocensura que ens indueixen. Al contrari, cal que hi reaccionem amb cert atreviment i amb una "sàvia indiferència" respecte les seves amenaces. 

Cal ser conscients que només ens podríem salvar de tot espionatge i control -inclús potencials- si callessim i obeïssim sempre. Per a eliminar la possibilitat de ser detectat, previst i controlat, caldria que renuncièssim a tota acció i mediació. 

Ja que se'ns detecta pels nostres actes, caldria no fer res. Ja que se'ns detecta pels medis i mediacions que usem, caldria no fer-ne servir cap. Renunciar-hi totalment... i aconseguir-ho! Jo no m'hi veig capaç i suggeriria a qui s'hi vegi, que avaluï críticament les seves possibilitats. 

D'altra banda i encara més terrible és córrer el risc de prescindir o eliminar allò que dóna sentit a la pròpia vida. El que fa que la vida valgui la pena de ser viscuda.

Per no ser detectat, haver de prescindir de tota mediació. Aquesta "solució" em sembla equivalent a per a no ser afectat per l'amor, deixar d'estimar. En darrer terme ens portaria al suïcidi i la mort, que seria l'única situació on estaríem totalment salvats de qualsevol perill. Per a no posar-se en perill, renunciar a la vida, deixar d'existir i morir.

Naturalment el que acabo de reflexionar no vol dir que no calgui pensar amb tots els controls que ens cauen al damunt. Ni tampoc acceptar-los passivament. Al contrari cal estar-ne previngut, reflexionar-hi i fer el possible per a no ser una víctima fàcil. Però sense agafar pànic ni cercar "solucions" tan ràdicals que ens duen al dessert, l'angoixa i la innacció.

Les xarxes socials ens fan detectables? És clar! I escriure articles de filosofia encara més! Perquè hi ha menys gent que ho fa i ens singularitza i visibilitza més (si a algú li interessa vigilar-nos, és clar!).

Una altra tàctica tonta i autocastrant seria parlar i escriure de filosofia tan malament, tan avorridament, amb tant poc interès per a tothom... (el famós "grau zero de l'escriptura" de Roland Barthes) que ningú no tinguès punyetero interès de llegir-nos, espiar-nos o -inclús- de contraatacar el que diem. 

Això però ja és una forma de mort, de no existir, o millor dit: de no atrevir-se a existir!

Viure, pensar, parlar, escriure, discutir, actuar, fer política... (ÉSSER!) comporta una mínima valentia. Exigeix ex-posar-se, posar-se fora i córrer el risc que algú hi reaccioni. 

Però si no corres el risc que hom reaccioni malament a la teva expressió, tampoc no tindràs l'oportunitat d'una resposta positiva. I sense aquesta mínima, desesperada, improbable, rara, sorprenent i explosiva possibilitat... té sentit viure?

En fi, que prenc nota de l'entenimentat avís de l'amic Rafa al seu blog: Raytheon ha desenvolupat un software "RIOT" que pot seguir -i predir!- els nostres moviments apartir de les dades que ¡nosaltres mateixos! deixem a les xarxes. Podeu clicar aquí la notícia de The Guardian.

Un sarcasme final. Espero almenys que ho facin més discretament que no els "mortadelos" que aquests dies omplen els diaris. Suposo que la seva funció és sobretot despistar dels Bárcenas i Gürtel generalitzats i de l'esfonçamenta en la misèria -sembla que volgut- d'aquest país.

D'això sí que no en volen sentir parlar, ni deixar que hom hi pensi. En volen eliminar tota mediació i evitar que hi reaccioni com tot plegat es mereix. Això seria massa visible, massa clar, massa polític... massa revolucionari.

4 comments:

Rafael Granero Chulbi said...

El teu comentari al meu bloc, que reprodueixes en la teva entrada, és tan veritat com aclaparador: "Vivim en la societat del coneixement i qualsevol cosa pot ser convertida en coneixement. Com que també vivim en una societat capitalista i del benefici, qualsevol coneixement es pot convertir en font d'enriquiment. I com que vivim en una societat de poder i domini, qualsevol coneixement i enriquiment es pot convertir en poder i font de domini."

Només vull matisar que si bé és cert, absolutament cert que avui "qualsevol cosa pot ser convertida en coneixement", no qualsevol pot convertir a qualsevol cosa en coneixement. O encara pitjor, i aquí és on ens tenen agafats per on no sóna, només ens permeten convertir en coneixement aquelles coses que interessa a una determinada cultura capitalista, la impacient (Richard Sennet).

La gravetat del que avui passa és que l'anomia -aquella anomia de la que parlava Durkheim- ha deixat de ser un mer producte d'una determinada cultura social i econòmica, com ho va ser a inicis del segle passat, per passar a ser l'estratègia bàsica d'una derivació d'aquesta cultura (la cultura de l'anomenat capitalisme impacient, en paraules de Richard Sennet: desregulació és el seu leitmotiv, el seu concepte insígnia) i que la utilitza per la seva violenta imposició urbi et orbi.

Ja no és que si actuem d'una determinada manera caurem en la anòmia, és que si no ens convertim voluntàriament en anòmics serem exclosos de la societat capitalista, de tota ella. La racionalitat de la Modernitat Il·lustrada buscava l'autonomia (aquell que es dicta les lleis) de l'ésser humà contra l'heteronomia (aquell que es regeix per lleis d'un altre) dictada per la Religió i el Mite. Avui, i davant la contradicció que la racionalitat de la cultura del capitalisme impacient genera en un ésser social i polític, com ho és la persona per naturalesa, per la doble impossibilitat de deixar de ser-ho i de poder habitar una altra cultura, cal estar extremadament format i instruït en Humanisme (en Humanisne!) per no ser seduït per la religió o el mite.

Irònicament, estudiar només ciències ens pot llançar als braços dels enemics de la Modernitat.

Rafa Granero

Gonçal Mayos Solsona said...

No sé si coincidim en el sentit de "anomia", Refa. Crec que per a Durkheim volia dir: perdua del sentit de les lleis i de la pertanyença a una comunitat (nomos són les lleis socials -en contraposició a bios o zoos- compartides per una comunitat). Per això el suïcidi es relacionava amb l'anomia, perquè uns suïcidis venien de la desesperació de perdre aquest sentit, d'altres "altruistes" reaccionant per a evitar la pèrdua-derrota d'aquest nomos (p.e. els kamikaze japonesos). En tot cas sembla que el suïcidi (n'hi ha de molts diversos tipus) està molt associat a la perdua de sentit. L'individu pensa que no té sentit (valgui el joc) que continuï visquent sense un sentit o nomos.
El teu sentit de "anomia" va per aquí Rafa? O apunta en una altra direcció?

Rafael Granero Chulbi said...

Recupero part d'una PAC de la UOC (amb "A"): "Durkheim va advertir que el mercat, l’excés d’oferta (clau per al Capital) i les relacions fabrils (en la societat de finals del XIX a inicis del XX) provocarien la anòmia social (en sentit de desaparició d’un determinat nomos o llei: la llei moral). Anòmia determinada tant per una sobreabundància de l’oferta de béns de consum (que només persisteix en tant que el Capital infla artificialment el desig de consum per al seu propi benefici) com per una destrucció de les regulacions socials anteriors a la Modernitat."

És en aquest sentit que interpreto l'anomia, i una de les fonts d'estudi diu : "Durkheim define a la sociedad como el conjunto de sentimientos, ideas, creencias y valores que surgen a partir de la organización individual a través de este tipo de grupo y que tiene una existencia diferente y superior a cada uno de sus miembros, es decir, que existe gracias al grupo pero no está en ninguno uno de ellos de forma individual. Según Durkheim, dicha sociedad cumple dos funciones: la integración y la regulación; cuando la segunda no es ejercida adecuadamente los individuos se encontrarán en una situación de anomia, concepto que ocupa un papel central en su obra." http://www.uia.mx/actividades/publicaciones/iberoforum/8/pdf/VOCES%20Y%20CONTEXTOS/5.%20MARIA_DEL_PILARLOPEZ_IBEOFORUMNO8.pdf

Una abraçada

Gonçal Mayos Solsona said...

Sí això és, amic RAfa. Hi havia un perill d'anomia (de trencament del "ciment social" que deia Aristòtil) en el capitalisme fordista y TAylorista que és el que va conèixer Durkheim. Imaginat ara mateix en la "modernitat líquida", el capitalisme cognitiu postfordista y la societat postindustrial i del risc!!!!!! El trencament dels mínims vincles, "nomos" o "ciment" socials és molt més possible i fort ara. Crec.