DE LA 'MORT' A LA 'REVENJA' DE DÉU?

La modernització de les societats va acompanyada del desencantament o dessacralització del món? Aquesta és la tesi generalment acceptada del sociòleg Max Weber. El seu adversari Karl Marx encara era més radical i proclamava la fi de “l’opi per al poble”.

També en aquesta línia es manifestaven els altres dos grans “mestres de la sospita”: Nietzsche i Freud. Inclús molts dels moviments ideològics moderns, p.e. els laïcismes liberal i socialista, afirmaven la fi de la religió, almenys com a element públic i polític de gran impacte. 

La separació estricta d’Estat i Església a més de la ideologització de la política semblava obrir un escenari inevitable de total secularització de la societat i de completa separació entre religió i política. En països de “socialisme real” com la URSS i la Xina semblava que la ideologia havia substituït la religió com a font d’orientació tant en la política com en la vida personal. Però quelcom similar sembla que també feia en el capitalisme el consumisme i una visió merament pragmàtica i hedonista de la vida.

DIPLOMÀCIA ÉS CULTURAL

Tota diplomàcia té una profunda base cultural i, per tant en última instància, és "diplomàcia cultural". Sens dubte, les relacions internacionals s’han vist d’una manera molt més “culturalista” des del Gir cultural de meitat dels 1980, la consolidada expansió dels estudis culturals, decolonials, dels subalterns... i les teories del “xoc” o “aliança” de civilitzacions que impulsà Huntington. 

 

S’ha dit amb realisme cínic complementari que la guerra és la continuació de la diplomàcia per altres mitjans (Clausewitz) o que –més aviat- la diplomàcia és la continuació de la guerra per altres mitjans (Foucault). Els conflictes sorgeixen de la contraposició d’interessos (Marx), desigs (Hobbes, Spinoza, Lacan), ambicions... Una espècie hipersocial (Wilson) com la humana, que s’uneix i desuneix en dicotomies d’amics-enemics (Schmitt), inevitablement estructura els seus conflictes i oposicions tant en termes d’interessos i pulsions (Freud) com de valors, ideals, religions (Huntington i tants altres), racionalitats (Weber)... en definitiva: nomos, ethos, cultura.

PODER(S)

La filosofia metafísica ha tendit a usar els termes i conceptes en singular. Així els sacralitzava, abstreia, substancialitzava, essencialitzava i gairebé convertia en noms propis: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Virtut, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució, Capitalisme, Neoliberalisme...

Per això inevitablement desviava l'atenció vers l'abstracció i generava la pitjor "il·lusió metafísica". A canvi, oblidava i deixava d'atendre les qüestions empíriques, concretes, existents i –sovint- problematitzadores. Arribava al punt que aquestes semblava que no eren pròpiament preocupació de la filosofia i eren deixades a l'atenció de les ciències que solen respondre a una mirada molt limitada, fragmentada, pragmàtica i merament instrumental.

GLORIOSOS CAIGUTS DE LA GENERACIÓ LOOPING (1924-1935)

La generació avui més influent, és plena de genials i gloriosos “caiguts”. Malgrat haver mort, són molt vius i actuals en els debats intel.lectuals, filosòfics, polítics, socials, culturals... És una generació nascuda amb l’avió i que ha estat la primera de la història que s’ha mogut amb l’acceleració que permet l’aviació.

Durant la vida d'aquesta generació (segons Agnus Maddison), les milles recorregudes per passatgers d’avió passen de 28.000 milions en 1.950 a 2,6 bilions el 1998. Per això els membres que analitzem de la "Generació Looping" han estat els primers en ser "personalment" globals; en poder visitar, conèixer i influir "personalment" en tota la Terra. 

Foucault (1926-84)

A més, han viscut tots els "loopings" de l’accelerat segle XX. Loopings cap a baix: guerres, genocidis, terrors, imperialismes, nacionalismes, cracs econòmics, confrontacions ideològiques, bombes atòmiques, carrera armamentística, terrorismes, revolucions, riscs, crisis... Hom pot pensar que d’altres generacions han viscut també esdeveniments terribles, però cap abans d’ella els va experimentar com a fets mundials, globals, terraqüis, dels que –inevitablement- ningú en podia escapar i que d’alguna manera afectaven a tots sense excepció.