IMATGES I SIGNES QUE "TAQUEN"

Les imatges taquen i els signes embruten les mans. No ens referim a les males fotocòpies o quan, en un laboratori fotogràfic, revelem una foto a través d'uns reactius líquids. 

S’anomena “sinestèsia” quan percebem barrejades sensacions de diversos sentits: per exemple associant estimulacions tàctils com a resposta a d’altres de visuals. Així l’aigua que veiem en un televisor, sembla que mulla. 

Pensem que ens hi podem banyar o -almenys- notem d'alguna manera la seva fresca humitat! Per tant no ens referim al hardware o a la materialització química d'una imatge, sinó a la informació, els fotons organitzats o el software que la defineixen com a signe, simulacre i representació. Ens referim a la nostra vivència de la imatge. D'una manera folla, sentim que "bevem" l'aigua d'un miratge en el desert, encara que no ens faci passar la set!

HOLLYWOOD: NUEVA MITOLOGÍA E ICONOGRAFÍA

 

El cine crea un nuevo tipo de imagen, una nueva “imaginería” e inconografía, pero también una nueva mitología neopagana que rompe radicalmente con la tradición. Choca con la alta cultura libresca, erudita y tradicional basada en un canon también mitificado de obras selectas, historias paradigmáticas, asombrosos héroes y heroínas, consolidados autores y reconocidas autoridades...

De manera inestable e incluso a veces conflictivamente, durante siglos se había establecido un cierto status quo amalgamaba distintas raíces culturales. Así se habían mixturado la quintaesencia del mundo griego, latino, cristiano, humanista, ilustrado, romántico e –incluso- de las vanguardias. “La cultura” era entonces esa cultura. Tan solo ella merecía nombres gloriosos como Kultur o Zivilisation. Entonces ejercía una indiscutible “hegemonía cultural”. Había triunfado en Occidente y, a través de él, en prácticamente todo el mundo. 

SIMBOLITZANT O DISSENYANT LA NATURA?

Com ens recorda lúcidament Antoni Gaudí (citat Teresa Sala pàg. 158): la ornamentació “para ser interesante, ha de representar objetos que nos recuerden ideas poéticas, que constituyan motivos. Los motivos son históricos, legendarios, de acción, emblemáticos, fabularios con respecto al hombre y su vida, acciones y pasión.” I és que evidentment, l’art tampoc no renuncia a admirar -i inclús plasmar!- el que la ciència no veu ni explica. Vol potenciar la mirada més enllà de l’evident, suggerir misteris no explicats, idealitzar el possible i mirar de narrar l’impossible, fascinar i exaltar la imaginació, seduir o humiliar la raó, aixecar l’ànim i impulsar l’acció. Irene Gras (pàg. 69) recorda que el paisatgista Charles Marie Dulac insistia en “Idealitzar tant com fos possible sense desnaturalitzar les formes reals”.

Jordi Coca cita les Odes de Víctor Hugo (pàg. 212): “Sota el món real hi ha un altre món ideal que es mostra resplendent als ulls d’aquells que estan acostumats a veure en les coses més que les coses”. L’art (simbolista o no) mostra com la naturalesa -encara que també poden ser terribles- no són mai un objecte aliè i estrany, sinó una casa que ens acull (Heidegger). Per això ens trobem en la natura, com si ja la coneguéssim, l’haguéssim habitat abans i en un altra vida. I és que l'experimentem inevitablement a través de la pròpia tradició cultural. Crec que aquest és el missatge bàsic de Baudelaire quan diu (“Correspondències”, citat pàg. 58) que la “Natura és un temple i l’home transita per un bosc ple de símbols”.

Inevitablement, l’ésser humà percep la naturalesa habitada per tota la simbologia cultural i com un càlid (potser amable, potser terrible) mirall d’ell mateix. Només després d’un gran esforç pot contemplar-la com fan els positivistes i com un mer objecte fred. Jordi Coca (pàg. 216) ho expressa molt bé comentant l’ambivalència del terme alemany “Heimlich” (allò familiar, íntim, quotidià, protegit i segur) que “precisament per ser familiar, també es refereix al que és ocult, secret i estrany, íntim en el sentit d’amagat. Si reprimim el Heimlich, aquest acaba aflorant transformat en Unheimlich, és a dir, en allò familiar i tanmateix sospitós, aterridor, que no hauria d’emergir. Ens és proper però desconegut, i sentim que va lligat a aspectes de nosaltres mateixos que són atàvics, ancestrals, salvatges, sinistres, abominables i animals.”