ARENDT I BAUMAN: FILÒSOFS DEL PRESENT

 

Hi ha interessants concomitàncies entre Hannah Arendt i Zygmunt Bauman. Comparar-los és de gran utilitat perquè són dos dels filòsofs socials més significatius del darrer segle. Així Arendt publica la seva tesi doctoral en 1929, mentre que Bauman deixa preparat per a publicació al morir el 2017 el llibre Retrotopia i altres escrits. Junts defineixen pràcticament un segle de reflexions filosòfiques profundament arrelades als conflictes social i polítics i les seves radicals influències en les formes de vida humanes.

D’altra banda i malgrat que ningú ara no els nega la categoria de filòsofs, tots dos es van sentir incòmodes amb aquesta denominació, però no tant perquè no els interessa sobre manera la filosofia, com perquè lúcidament s’adonen que no fan una filosofia tradicional. Arendt entén i assumeix que no fa filosofia com Heidegger o Jaspers, els seus dos principals mestres. A partir d’aquí depassa aquestes perspectives ‘estrictament filosòfiques’ però mai tampoc fa sociologia o anàlisis estrictament positivistes... de fet molts l’acusaran de massa ‘filosòfica’.

POLITIZACIÓN SITUACIONISTA. ADIOS AL LETRISMO

Guy Debord, en el documento fundacional de la IS en 1957 “Informe sobre la construcción de situaciones y sobre las condiciones de la organización y la acción de la tendencia situacionista internacional” dice: 

“Pensamos que hay que cambiar el mundo. Queremos el cambio más liberador posible de la sociedad y de la vida en la que nos hallamos. Sabemos que este cambio es posible mediante las acciones apropiadas. 

El tema que nos ocupa es precisamente el uso de ciertos medios de acción y el descubrimiento de nuevos -que se pueden identificar fácilmente en el dominio de la cultura y de las costumbres-, aplicados en la perspectiva de una interacción de todos los cambios revolucionarios.

Lo que llamamos cultura, manifiesta, pero también prefigura en una sociedad dada, las posibilidades de organización de la vida. Nuestra época se caracteriza fundamentalmente por el retraso de la acción política revolucionaria respecto del desarrollo de las posibilidades modernas de producción”.

TOT ÉS POLITITZABLE?

Tot és política? Avui tot es polititza? La política pot colonitzar-ho tot? Pot penetrar arreu? Tot és polititzable? Hi ha quelcom que no es mereix ser polititzat, ni ho pot ser? Els nous moviments socials (NMS) que avui estan superant els partits polítics clàssics, ho polititzen tot? Fins i tot coses sense gaire importància o, inclús, que haurien de mantenir-se al marge de la política?

Encara més, quan s'intenta polititzar-ho tot, en realitat no s'està degradant la política? No se l'està desviant dels seus canals i objetius realment legítims? És per això que els principals moviments socials emergents a partir dels anys 1960 es caracteritzen per l’intermitència, la informalitat i les seves dificultats d’institucionalització permanent? No els comdemna això a un força ambivalent i relativament dèbil impacte sobre la societat a llarg termini?