Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Feb 23, 2020

SENTIMENTS EN DONES I HOMES. DIFERÈNCIES POLÈMIQUES I ESCLARIDORES


Els homes tenen més por als seus sentiments que les dones? O són uns sentiments de divers tipus? Els dels homes serien més explosius, simples, directes, violents, egocèntrics i individualitzats; els de les dones més subtils, complexos, dilemàtics, reelaborats, relacionals i vinculats a altri?

Tradicionalment s’ha considerat que hi ha dos sistemes molt diferenciats de gestió dels sentiments en funció del gènere masculí o femení. Inclús alguns consideraven que el “masculí” pròpiament no tenia a veure amb els sentiments, sinó en tot cas a les passions, En canvi, tot allò sentimental era més pròpiament patrimoni “femení”. 


Ara bé, afectes, qualitats i comportaments tradicionalment considerats “masculins” com l'amor propi, el coratge, l’atreviment, la valentia, l’agressivitat, l’orgull, l’autonomia, la valoració del propi honor, la vanitat, la gelosia... són també sentiments o tenen molt clares relacions amb els sentiments. De fet en el món grec, el descontrol i la hybris són potestat del poderós, però se li critiquen (p.e. Agammenó o Creont) perquè tots els humans són mortals i sotmesos als déus i les parques.

Ara bé, les anomenades “passions fortes” són pulsions emotives i sentiments profundament arrelats igual que les "tristes", per molt que s'insisteixi que "els homes no ploren". En això no es diferencien gaire dels considerats “sentimentalismes” dèbils i “femenins” com: l’amor, la caritat, la cura, la pietat, la tendresa, la confiança o sentiment de dependència... Malgrat que hi ha moltes deesses guerreres, tradicionalment s’han associat els homes a sentiments i virtuts guerreres, i les dones a sentiments i virtuts amoroses o de cura. Per això va esdevenir un tòpic –fins convertir-se en títol d’un bestseller- que els homes són de Mart i les dones de Venus

Significativament i especialment en fòrums masclistes i ultres, es va fer famós i molt viralitzat un mem que deia "Pregunta a una dona què és un home i observa com descriu un esclau...". Clarament remet a la percepció que esposes, mares, companyes i amigues intenten pacificar les passions masculines en direccions menys agressives i més properes al model sentimental majoritari femení. També mostra que molts homes poden sentir aquest intent de pacificació com una repressió i -tal vegada- un xantatge. En tot cas, és una mostra més de la dificultat de comprendre l'altre model emotiu des del propi que -a més- ha estat definit precisament sobre aquesta oposició.


La versió tradicional hegemònica solia diferenciar estrictament entre els sentiments, virtuts i comportament adequats als “homes” i a les “dones”. La diferència feia que als homes se’ls concedia (quan els era permès) comportaments emotius expressats de forma més explosiva, concentrada, simple, directa, violenta, autocentrada i individualitzada. En canvi a les dones se les exigia comportaments i expressions sentimentals més matisades, subtils, complexes, dilemàtiques, reelaborades, relacionals i vinculades a altri


Aquesta molt perllongada adscripció dual, normalitzadora i normativitzadora dels sentiments considerats permissibles ha provocat que sovint els homes gestionin pitjor els seus sentiments que les dones. Però també les dones pateixen força per les exigències que els imposa la seva adscripció social de gènere. En tot cas la tendència més general és que la societat els demani als homes que bàsicament reprimeixin i amaguin tot sentiment, mentre que és una mica més permissiva amb les dones, segons en quines situacions. 

Ara bé, tampoc les dones no poden manifestar qualsevol sentiment: p.e. solen ser durament reprimits l’amor o el simple interès per qualsevol altre home que no sigui el seu marit (i de vegades el pare!). Ja hem apuntat que els sentiments de venjança, gelosia o l'honor ferit (i les seves conseqüències violentes) solen ser força més consentits en els homes que no en les dones. S'arriba a l'extrem de justificar l'assassinat per l'honor i la propietat: "¡la maté porqué era mía!".


Certament les societats tradicionals han adscrit les emocions als diferents  gèneres de forma molt oposada. Unes eren definides com a "masculines" i unes altres "femenines". Malgrat això -si ens hi fixem- hi ha sentiments, emocions o pulsions que tradicionalment han compartit homes i dones

Darrera la dualitat de gènere, es pot veure que el desig i l'obligació de protegir és quelcom comú a tota la humanitat i als dos gèneres normatius tradicionals. Hi ha doncs una unitat profunda, malgrat que se sol exercir de dues maneres diferenciades: als “homes” se'ls demana que protegeixin sobretot prenent les armes, sortint al camp de batalla, usant la violència i -com a molt- exercint la benevolència paternal.

En canvi a les “dones” se les incita a expressar la "protecció" a través del càlid amor, el sacrifici abnegat, el perdó pacient, la cura esforçada i la pietat maternal. Els models literaris masculins poden ser el Cid o Ulisses (malgrat les aventures d'aquest) i en les dones les sacrificades Penèlope, Andròmaca i Ariadna (traïda per Teseu), però no en absolut les més lliures i venjatives Medea o Circe.


També doncs, la fidelitat sembla comuna als dos gèneres però focalitzada en els homes vers el senyor, l’autoritat político-militar i els amics de lluites i celebracions; mentre que en les dones se'ls exigeix ser fidels sobretot vers el marit, el pare, el germà -en moltes cultures- i la pròpia família

També hi ha exigències emotives d'equitat i justícia, sentiments d’empatia i pressions per a mostrar la pròpia salut i bellesa que són permesos, fomentats i normalitzats en els dos gèneres. Però que -certament- també són matisats dualment segons el gènere com en els exemples anteriors. 

Tradicionalment la salut i la bellesa cercada en les dones es basava en la capacitat reproductiva, mentre que en els homes en defensar i mantenir la família. Per això es considerava que els homes eren socialment atractius fins edats superiors que les dones. Però potser l'estricte atractiu sexual ja no és tan diferenciat i és concentra en la joventut, la vivacitat, la disponibilitat al sexe, la sensualitat i els cossos proporcionats.

Com veiem, hi ha importants sentiments compartits per tota la humanitat i -per tant- pels gèneres. Ara bé, són inculcats, especificats, matisats i desenvolupats de forma diversa segons cada gènere i cultura. Això fa què sentin de forma diversa o què creguin sentir oposadament? En la sempre molt complexa gestió de les emocions i els sentiments, s'acaben definint un models diferenciats? Només en l'expressió pública o molt més profunds i interioritzats? Fins on són determinants les bases biològiques i hormonals, més vinculades a la testosterona i l'adrenalina o a l'oxitocina i els estrògens?

Aquest és el tema dels Debats Macrofilosòfics del dimarts 10 de març a les 17 hores a la Sala Prat de la Riba de l’Ateneu Barcelonès.


Evidentment avui experimentem una ampliació de possibilitats de gènere: gay, lesbiana, transsexual i d’altres de tipus queer. És possible que també aquí –en contra de la voluntat manifesta d’una part dels respectius moviments- hi hagi una certa adscripció més o menys normativa de sentiments i virtuts associades als nous tipus de gènere. 

Aquesta és una qüestió que prometem tractar en un proper Debat Macrofilosòfic i per això aquesta vegada ens centrarem en la versió tradicional, heteronormativa, tòpica i segurament superada per la darrera evolució social. 


57 comments:

toni prat said...

Si consultem la Viquipèdia ens trobem en el següent anunciat: El patriarcat és un concepte antropològic que descriu una organització social i cultural en la qual la totalitat de les relacions socials està estructurada pel domini de l'home. La seva ideologia inclou una valoració desigual entre homes i dones, establint que ells són superiors i elles inferiors. La teoria del patriarcat va ser una de les primeres teories feministes.[1][2]
El patriarcat és el poder, públic o privat, de l'home sobre la dona. Es tracta d'una repartició de poder, que defineix valor diferent a diferents persones (vegeu jerarquia) i a la que uns estan per sobre de tota la resta. En un sistema patriarcal, el masclisme indica el que cal ser, sentir, pensar i fer per no baixar esglaons a la piràmide del poder. La paraula "masclisme" es va crear per a designar qualsevol tipus d'opinió, disposició o pràctica que diferencia de manera negativa el fet de ser dona. No arremet únicament sobre les dones sinó també als homes que pels seus gustos, manera de ser o de fer no compleixen les normes i comportaments suposadament adscrits als "homes" o a la "masculinitat" estàndard (rol masculí) d'una comunitat o societat.[3]
Crec que això ens pot acompanyar durant tot el recorregut que segurament en obrirà la pretensió d’esbrinar el què passa i perquè passa dins del món de les dones i dels homes...

Per començar jo sóc dels que creuen en la disparitat de sentiments entre sexes... no puc opinar des del món de la ciència sobre la configuració física o química dels cervells però si des d’una estimació subjectiva molt contrastada sobre aquesta qüestió...

Si fem cas de gran part dels professionals que opinen que els sentiments s’originen dins el període zero a sis anys ens adonarem fàcilment que les influències que impacten en els cervells de les nenes (en general) són molt diverses a les que ho fan en el cervell dels nens (en general).

També crec que (recentment) per molt que ho vulguem evitar... les inèrcies que aparta la vida moltes vegades ens traeixen de manera inconscient i continuem condicionant als nens com a “nens tradicionals” i les “nenes com a “nenes tradicionals”... (sense adonar-nos-se'n...) I faig aquesta puntualització evitant la paraula igualtat perquè tampoc crec que s’hagi de procedir intentat desenvolupar-nos dins la total “igualtat”, ja que, com a mínim, físicament NO som “iguals”...

toni prat said...

Una de les idees més polèmiques crec és la d’inculcar l’esperit de bellesa corporal a les nenes amb molta més decisió i convenciment que no pas als nens...
Penso que aquesta potser l’esca de les moltes trapelleries, bribonades, assetjaments, , atropellaments i molts altres tipus de desconsideracions que durant gran part de la història estant suportant les dones....

Potser perquè la cosa també ha anat degenerant fins al punt de vincular sensibilitat amb sensibleria... I el què en un principi es podia admirar com a bellesa “escultural”, al anar exprimint més els avantatges d’aquesta admiració, s’hagi arribat al punt d’incorporar a la imatge tot un ventall de gesticulacions, moviments teatrals, tipus de parla amb disfonies intencionades i tot un pilot de recursos del món de la faràndula... que al final han generat una certa “blederia” (de bleda) que ha estat el detonat d’una gran desconsideració com a persona, passant a “aquesta dona” a ampliar el catàleg de les botigues de regals...

Gonçal Mayos Solsona said...

És veritat, però em sembla més interessant apuntar a una doble (més aviat múltiple i plural) gestió de les emocions i els sentiments.

Tot esdevé molt complex, si bé el marc tradicional ja es veu perfectament definit. I hi tenim molt bons exemples en novel.les, pel.lícules, obres d'art, etc.

És aquí on he apuntat com a punt de partida.

Imma Reixach i Feixes said...

Sí, és un tema complex... Si prenem com a punt de partida aquest marc més tradicional, sembla que els homes tindrien permís per viure i manifestar la ràbia, i en canvi tindrien més dificultats amb les emocions de tristesa o por. I les dones al contrari.
En el model de psicologia de l'Anàlisi Transaccional es parla d'emocions prohibides (aquelles que no puc sentir i/o expressar) i emocions paràsites (aquelles que culturalment -sigui per imposició social o familiar- em són permeses).
En aquest sentit, com que culturalment estaria ben vist que un home expressi ràbia, pot passar que aquesta emoció pugui substituir la tristesa o la por, i aleshores la ràbia seria una emoció paràsita. I la tristesa i la por serien les emocions prohibides.
I en les dones passaria al revés: l'emoció prohibida seria la ràbia i les emocions paràsites podrien ser la tristesa o la por.

Imma Reixach i Feixes said...

Després hi ha el tema biològic, que s'entreteixeix amb allò cultural. No sé en quin percentatge, però.
La testosterona s'associa sense dubtes a l'agressivitat. A més alts nivells de testosterona -mascles alfa- més agressivitat.
Fa poc vaig llegir un llibre d'una psiquiatra que parlava en termes biològics sobre aquest tema (us passaré la referència quan la trobi).
Deia que sí, que homes i dones tenim els cervells diferents a causa de l'activitat de les hormones sexuals.
El revisaré de nou, per si trobo quelcom més que pugui ser útil en aquest debat.

Gonçal Mayos Solsona said...

Efectivament pot semblar que només un gènere és reprimit o conduit, però en realitat ho són tots dos (o els molts que hi pot haver). Això sí hi ha importants diferències com mostres tu Imma.

Unes reaccions i emocions són considerades normatives i disculpables (fins arribar a l'extrem del "¡la maté porqué era mía!" ¡y por mi honor!), mentre que d'altres són discrecionalment prohibides.

Les sentis o no, la societat et diu el que pots fer dins del teu rol!

Gonçal Mayos Solsona said...

A part hi ha certament una base biològica, sovint més complexa que no la dualitat de gènere. Aquí els conflictes limítrofes i trans s'estan estudiant cada dia més.

És molt influent la predominança -persistent i especialment durant els períodes formatius de les persones- d'hormones com la testosterona o l'oxitocina. I moltes altres.

Sembla que tenen un impacte a llarg termini i ajuden a configurar el que podríem dir un cert caràcter. Però sembla que mai defineixen cap dualitat o fronteres perfectes.

Tot és més complex i matisat.

Gonçal Mayos Solsona said...

En Toni Prat em demana més concreció. Crec que cal dir amb tota contundència que la visió tradicional d'una dualitat substancial entre unes dones emotives i sentimentals i uns homes racionals és TOTALMENT errònia i falsa.

En podem parlar perquè ha tingut molta importància i encara marca els nostres somnis i malsons. La dona ha estat sempre escindida (i entenc que n'estiguin FARTES) entre el model de la "verge" i la "puta". Si voleu el model de les sacrificades Penèlope o Andròmaca (les esposes respectives d'Ulisses i Hèctor) i Medea o Circe. Suposo que cal parlar-ne encara que sigui per a criticar-ho.

Crec que això és un tòpic perillós i que provoca molts malentesos i dolors que cal evitar.

No hi ha dues essències oposades masculina i femenina pel que fa als sentiments o les emocions.

Gonçal Mayos Solsona said...

Ara bé, tampoc no som iguals tios i ties (com tampoc són iguals els molts tipus de gays, trans i queers).

Hi ha diferències biològiques clares amb aspectes tan influents com el parir i engendrar, el sistema hormonal...

Però potser la gran diferència rau en la imposició de la societat d'uns rols estereotipats i normalitzats. Diuen que TOTES les dones han de ser p.e. carinyoses, maternals, vanitoses, fidels, preocupades pel seu físic i per ser atractives... i només els agrada jugar amb nines. I a més ho han de ser d'una manera molt concreta.

En canvi TOTS els tios han de ser agressius, violents, treballadors, competitius, xulos i "ligones"... I des de petits només pensen a jugar a guerres, pegar-se i perseguir una pilota.

Això pot tenir alguna base en la biologia i les hormones, però és clarament un estereotip social imposat com el color blau per a uns i el rosa per a altres (que per cert en el XVIII i principis del XIX era a l'inrevés!!!!).

A veure si he aconseguit explicar-me com exigeix el Toni.

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

Crec que l'opinió personal està sobrevalorada. Si és infundada o una animalada, només té el valor de constatar que hom és capaç de pronunciar animalades i idees infundades.

Prefereixo aportar arguments i dades. Són la manera més clara de destacar el que hom considera més important. Tota dada o argument té la forma implícita quan no explícita de: "jo em preocupo de destacar x, y, z... Això és d'on cal partir per prendre decisions i resoldre les qüestions a, b, c...!"

Aportar arguments i dades sempre són una opinió personal, són una aposta personal d'intel.ligibilitat, de caminar vers la resolució de la qüestió.

A més, sovint no hi ha gaire gent que sigui capaç d'aportar alguns significatius arguments i dades. Jo agraeixo molt quan algú aporta un argument o dada decisius que permeten avançar molt en les qüestions!!!!!!!!!!!!!!

Gràcies siguin donades als que ho aconsegueixen!!!!!!!!!!!!

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...
This comment has been removed by the author.
Imma Reixach i Feixes said...

Respecte la Carolina Pérez Ledesma, Toni, jo només puc dir que no conec cap dona -ni cap home- que s'expressi i/o actuï així, tant exageradament i sincopadament (a Déu gràcies...).
Sí que conec persones -tant homes com dones- que tenen un discurs una "micona" erràtic.
Crec que aquest "erratisme verbal" no té a veure amb si ets home o dona.
(De tota manera, penso que l'actriu ho fa molt bé, em fa riure molt!!).

Gonçal Mayos Solsona said...

No crec que hi hagi quelcom totalment objectiu, però insisteixo que cada vegada em cansa més l'ostentació de la mera opinió subjectiva. Coses del tipus: doncs jo continuo creient que la Terra és plana!!!!!!!!!!

Prefereixo persones humils que diuen coses com jo també pensava que la Terra era plana fins que vaig comprovar efectivament que primer deixes de veure el casc del vaixell quan s'allunya i només més tard la part baixa de les vel.les... fins la bandera de la punta.

La veritat que argumentar i raonar costa molt perquè l'opinador va a la seva i no presta atenció a l'argument. Ni l'escolta ni el pensa i continua amb afirmacions "seves" i usant la "tàctica del ventilador" per desprestigiar el humils arguments i l'humil argumentador de dades.

Tornant a una altra qüestió que hem tractat, li importa un rave la molta informació que puguis esgrimir. Ell va a la seva opinió personal i simplement passa de tot. Al final és com una paret de frontó. Un argument més per a -lamentablement- comprovar que la informació no ho soluciona tot.

Imma Reixach i Feixes said...

"Crec que cal dir amb tota contundència que la visió tradicional d'una dualitat substancial entre unes dones emotives i sentimentals i uns homes racionals és TOTALMENT errònia i falsa".
Hi estic d'acord, Gonçal. I per a argumentar-ho només puc tibar de la meva experiència vital.
Conec homes bastant irracionals i "histèrics" i dones amb el cap molt ben posat. I conec homes bastant racionals que també són emotius i sensibles. I dones que també són així.
I també penso com tu amb el que dius sobre els rols que se'ns imposen culturalment. Crec que la influència de la societat en aquest sentit és clau.
No crec que puguem saber el percentatge de la influència d'allò biològic i allò cultural. M'inclino més per allò cultural, perquè som éssers que ens construïm en les relacions.


toni prat said...

És veritat, però em sembla més interessant apuntar a una doble (més aviat múltiple i plural) gestió de les emocions i els sentiments.

Tot esdevé molt complex, si bé el marc tradicional ja es veu perfectament definit. I hi tenim molt bons exemples en novel.les, pel.lícules, obres d'art, etc.

És aquí on he apuntat com a punt de partida.

Tot és més complex i matisat.

Gonçal Mayos Solsona said...

La humanitat és una espècie molt complexa i -inclús- contradictòria. Per això és castrant, simplista i errònia la dualitat normativa de gènere -com dius molt bé Imma-.

Durant anys jo mateix me la vaig creure. He gaudit amb molta literatura i mitologia de la millor (com em cita en Toni), i estava convençut que em donava la clau per entendre la gent.

La veritat és que encara em serveix força. Com que la gent se la creu i la societat està estructurada així, permet entendre bastantes coses.

Però a la fi és voler aplicar un model massa simplificat i avui gran part dels analistes més interessants i de la gent amb qui parles ja no admeten algunes simplificacions excessives.

Per tant, cal treballar més per a no caure en tòpics i intentar entendre una mica millor la gent. I -pot ser en el fons- entendre'ns a nosaltres mateixos una mica!!! Perquè hi ha gent que no és coneix en absolut. Incloent-me a mi!!!!!!!!!!!!!

toni prat said...

A MI EM FARIA VERGONYA (haver escrit I DE FET EM FA VERGONYA ALIENA haver hagut de llegir això...

D E M E N C I A L . . .


“””No crec que hi hagi quelcom totalment objectiu, però insisteixo que cada vegada em cansa més l'ostentació de la mera opinió subjectiva. Coses del tipus: doncs jo continuo creient que la Terra és plana!!!!!!!!!!

Prefereixo persones humils que diuen coses com jo també pensava que la Terra era plana fins que vaig comprovar efectivament que primer deixes de veure el casc del vaixell quan s'allunya i només més tard la part baixa de les vel.les... fins la bandera de la punta.

La veritat que argumentar i raonar costa molt perquè l'opinador va a la seva i no presta atenció a l'argument. Ni l'escolta ni el pensa i continua amb afirmacions "seves" i usant la "tàctica del ventilador" per desprestigiar el humils arguments i l'humil argumentador de dades.

Tornant a una altra qüestió que hem tractat, li importa un rave la molta informació que puguis esgrimir. Ell va a la seva opinió personal i simplement passa de tot. Al final és com una paret de frontó. Un argument més per a -lamentablement- comprovar que la informació no ho soluciona tot.”””


Crec que això és una “opinió personal” DEMENCIAL com les que crec entendre que et repugnen...

Crec que ridiculitzar als periodistes que fan articles d’opinió, enginyers que troben “formes personals” de fer les coses, artistes, poetes i innovadors en general... ficant-los tots al sac del que diuen “que la terra és plana” diu molt de qui ho ha escri...

Admeto que hi hagi gent que no tingui “creativitat” ni “opinió personal” ni “criteri propi” però el que se’m fa costerut d’acceptar és que emparant-se sota el paraigües de la (mal entesa humilitat) se’n fotin a crema dent. (una vegada un psicòleg em deia... i ha gent que tenen complex d’inferioritat i n’hi ha que que ja són “inferiors” directament... )
També crec que hi ha gent que no són res més que petits google” o considerables pendray... que un cop estant endollats a un ordinador es vanagloriïn de “l’opinió aliena” omplint planes i planes de “corta i pega”...

Tot això amb l’agraujant que ningú ha aportat en aquest article cap mena material que justifiqui les “opinions personalíssimes” que s’hi ha exposat...

Tot el meu suport als tertulians de diferents mitjan de comunicació que amb les seves “opinions personals” (ens ajuden a fer veure la terra esfèrica) i amb l’aportació de la seva “INFORMACIÓ” acabem nodrint-se-hi tot... (googles i pendrays inclosos)...

I el meu condol també per que ajuden a generar informació perquè quan tinguem més informació veurem que són una xacra que només perjudica l’evolució de la ciència i de la vida en general...

Ah i per acabar... m’agradaria aclarir (pels que estan mancats de sentit metafòric)..

1. caricatura

Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Representació d'una persona en què s'exageren certs trets característics, especialment amb l'objecte de produir un efecte grotesc. Fer la caricatura d'algú. Imitació no gens reeixida, ridícula, d'alguna cosa. [...]

toni prat said...

a mi... no m'agradaria continuar... m'agradaria que em dispenséssiu i ho continuéssiu sense mi...

que vagi bé...

(ni cal tan sols que em contesteu... deixo el bloc...)

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

i... me n'oblidava... també haig de dir que no sóc ningú per intentar neutralitzar la fòbia al sexe de cap persona... (per això ja hi ha professionals...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Crec que no m'has entès. Em costa entendre a què et refereixes exactament, Toni. I a què reacciones.

toni prat said...

QUE AIXÒ HO DIGUI UN Dr. EN FILOSOFIA I PROFESSOR D'UNIVERSITAT... JA ÉS EL SÚMMUM... A MI NO M'AGRADARIA SER MAI EL SEU ALUMNE...ni que ho fos el meu fill tampoc... ni guardant aquest metre de distancia per a NO contaminar-me... (CREC QUE DENOTA UNA CLARA OBSESSIÓ CAP AL "NO" CRITERI DE LA MASSA (O CUNYAOS...) quin menyspreu més fastigós per les persones No erudites...!!!

ENCARA HO TORNO A LLEGIR I ME'N FAIG CREUS... " (les obsessions poden ser l'inici de greus trastorns mentals...)




A MI EM FARIA VERGONYA (haver escrit I DE FET EM FA VERGONYA ALIENA haver hagut de llegir això...

D E M E N C I A L . . .


“””No crec que hi hagi quelcom totalment objectiu, però insisteixo que cada vegada em cansa més l'ostentació de la mera opinió subjectiva. Coses del tipus: doncs jo continuo creient que la Terra és plana!!!!!!!!!!

Prefereixo persones humils que diuen coses com jo també pensava que la Terra era plana fins que vaig comprovar efectivament que primer deixes de veure el casc del vaixell quan s'allunya i només més tard la part baixa de les vel.les... fins la bandera de la punta.

La veritat que argumentar i raonar costa molt perquè l'opinador va a la seva i no presta atenció a l'argument. Ni l'escolta ni el pensa i continua amb afirmacions "seves" i usant la "tàctica del ventilador" per desprestigiar el humils arguments i l'humil argumentador de dades.

Tornant a una altra qüestió que hem tractat, li importa un rave la molta informació que puguis esgrimir. Ell va a la seva opinió personal i simplement passa de tot. Al final és com una paret de frontó. Un argument més per a -lamentablement- comprovar que la informació no ho soluciona tot.”””


Crec que això és una “opinió personal” DEMENCIAL com les que crec entendre que et repugnen...

Crec que ridiculitzar als periodistes que fan articles d’opinió, enginyers que troben “formes personals” de fer les coses, artistes, poetes i innovadors en general... ficant-los tots al sac del que diuen “que la terra és plana” diu molt de qui ho ha escri...

Admeto que hi hagi gent que no tingui “creativitat” ni “opinió personal” ni “criteri propi” però el que se’m fa costerut d’acceptar és que emparant-se sota el paraigües de la (mal entesa humilitat) se’n fotin a crema dent. (una vegada un psicòleg em deia... i ha gent que tenen complex d’inferioritat i n’hi ha que que ja són “inferiors” directament... )
També crec que hi ha gent que no són res més que petits google” o considerables pendray... que un cop estant endollats a un ordinador es vanagloriïn de “l’opinió aliena” omplint planes i planes de “corta i pega”...

Tot això amb l’agraujant que ningú ha aportat en aquest article cap mena material que justifiqui les “opinions personalíssimes” que s’hi ha exposat...

Tot el meu suport als tertulians de diferents mitjan de comunicació que amb les seves “opinions personals” (ens ajuden a fer veure la terra esfèrica) i amb l’aportació de la seva “INFORMACIÓ” acabem nodrint-se-hi tot... (googles i pendrays inclosos)...

I el meu condol també per que ajuden a generar informació perquè quan tinguem més informació veurem que són una xacra que només perjudica l’evolució de la ciència i de la vida en general...

Ah i per acabar... m’agradaria aclarir (pels que estan mancats de sentit metafòric)..

1. caricatura

Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Representació d'una persona en què s'exageren certs trets característics, especialment amb l'objecte de produir un efecte grotesc. Fer la caricatura d'algú. Imitació no gens reeixida, ridícula, d'alguna cosa. [...]


Feb 29, 2020, 12:02:00 PM

toni prat said...

i... me n'oblidava... també haig de dir que no sóc ningú per intentar neutralitzar la fòbia al sexe de cap persona... (per això ja hi ha professionals...)

toni prat said...

i... me n'oblidava... també haig de dir que no sóc ningú per intentar neutralitzar la fòbia al sexe de cap persona... (per això ja hi ha professionals...)

toni prat said...

si em dones permís penjaré aquestes teves opinions a les xarxes a veure la gent què n'opina...

toni prat said...

"opinions subjectives totalment" (i perverses) sense cap documentació que ens sostingui els fonaments... (que exigiries tu...)

toni prat said...

això si que és "fotre-les-hi de cavall estant"...

toni prat said...

en què et bases per asseverar amb aquesta contundència que jo no tinc autoritat suficient com per tenir "opinió pròpia"... ??? Tu saps quants zeros s'hi han de posar per escriure la xifra d'un bilió...??? (i en cas afirmatiu) quants en fan falta per escriure dos bilions...

(Crec que és un exemple comparable amb la creença que m'atribueixes de que la terra és plana...)

toni prat said...

tu sabries representar gràficament un creixement lineal (o aritmètic) i un d'exponencial o (geomètric)... i en el cas negatiu que és el que m'imagino) perquè en parles... ???

toni prat said...

perquè et sents autoritzat a desauoritzar-me si saps ben poc del meu transcurs per aquest planeta...??? no és molta petulància o SOPA LA DISFRESSA DE LA HUMILITAT...???

toni prat said...

AHIR... UNA Dra. en Filosofia d'una Universitat española em va dir:

Toni Prat Las paradojas son toda una inspiración poética. Siempre me gustó más cómo suena en inglés, I do nothing. Respecto a Sócrates, el comentario es menos baladí. Dice Felipe Sérvulo: "Si estás a ras del suelo, el horizonte que ves es muy limitado y te crees que ahí está todo el conocimiento del mundo. Subes un peldaño en la escaler y el horizonte se agranda. Entonces compruebas que ahora sabes menos que antes porque tu visión del universo que te rodea se ha ampliado. Cuando más peldaños subes, más cosas ignoras, ya que amplías la visión del saber que te circunda. Stephen Hawking nos indica el camino en su obra A hombros de gigantes, desde ahí tendremos una perspectiva más amplia que nos motivará a seguir aprendiendo.
Y cuando más o menos estás acomodado en tu peldaño suponiendo que sabes algo, en una vanidad que te pierde, hete ahí que un día compruebas con estupor la evidencia de lo que dijo Sócrates: «Solo sé que no sé nada»."

toni prat said...

i jo li vaig respondre:

suspenso en matemàticas... tu hablas de una progresión infinita quizàs... però nunca puedes llegar al zero...

toni prat said...

i ella em respongué una cosa que potser et sonarà:

Toni Prat solo sé que poco sé... muy poco...


toni prat said...

i amb això amb reafirmo que m'agradaria deixar aquest bloc... i crec que és totalment lícit... quan un creu que diu bajanades condicionat per les bajanades que creu que l'interpel·len...

el millor és deixar-ho reposar... (tenim lògiques diferents i això contradiu a la meva lògica que creu en la seva universalitat i que per tan és única... la resta són creences espirituals, al·lucinacions, il·luminacions (no de Fecsa)... i altres classe de fe...

toni prat said...

també hi ha una altra paraula, ja que estem en l'article de la sexualitat) que algú dels que participen en aquest bloc o dels que s'hi puguin afegir me la pugés definir i és la de "escalfabraguetes"...

toni prat said...

o la frase de "fer la papallona"...

toni prat said...

"Prefereixo persones humils que diuen coses com jo també pensava que la Terra era plana fins que vaig comprovar efectivament que primer deixes de veure el casc del vaixell quan s'allunya i només més tard la part baixa de les vel.les... fins la bandera de la punta." dius abans...

d'això se'n pot dir humil i una mica Encantat" perquè matemàticament, per l'efecte que tu dius la terra no es podia deduir que dos esfèrica... podia ser cúbica o polièdrica en alguna de les seves infinites formes... (jo deixaria opinar als matemàtics de matemàtiques... i m'estalviaria aquesta pedanteria de voler-ho saber tot)

toni prat said...

"""No crec que hi hagi quelcom totalment objectiu, (MOLT BÉ, GRAN DESCOBRIMENT SOBRETOT EN UN MÓN QUE VIVIM QUASI APINYOCATS) però insisteixo que cada vegada em cansa més l'ostentació de la mera opinió subjectiva.""" (XACA... XACA... JA HEM MOLESTAT A LA DIVINITAT)

NO... O NO ES PODEN TENIR OPINIONS SUBJECTIVES... (AIXÒ SERIA FATUÏTAT... NOMÉS ENS HEM DE NODRIR DEL QUE HAN DIT ELS GRANS FILÒSOFS, COM SI ELLS NO HAGUESSIN POUAT DEL QUE HAN VIST I HAN PERCEBUT DE LA SOCIETAT "en general" (CUNYAOS I TOT)


PERÒ TU SEGUR QUE TOQUES DE PEUS A TERRA...???

toni prat said...

T sabries gestionar en el teu cervell unes idees de Kant i unes altres de Hegel i extreure'n alguna deducció, opinió, parer, concepte, suggeriment o criteri que poguessis considerar "teu" ...(sense modèsties)

( es a dir que no digués textualment el que varen dir els teus avantpassats i extemporanis...??? )

Esteve Trias said...

Bona tarda a tothom.
Sento posar-me en aquest debat. Penso que el to és cada cop més agre i, pel poc que conec en Gonçal, no s'ho mereix.
Aquest baix to és més habitual en mi, home visceral, impulsiu i contrari a acceptar tota opinió que no sigui la meva. En fi. Sóc un home.
Primer aclarir el que penso que vol dir en Gonçal, i no per falsa modèstia. La doxa, la opinió poc fonamentada, no aporta gaire més que les discusions bizantines, ja que és parlar per parlar. Estem al segle XXI i el fonamentalisme ideològic no és acceptable en certs debats humanistes: no fem teologia.
Per altra banda, i per acabar, penso que l'home i la dona som diferents. I molt. Però també segons l'edat cambiem o ens adaptem de forma diferent. La diferència és tant ostentosa que hom pot diferenciar una dona d'un home, indepentdentment de l'edat, al primer segon de guitar-ho. Estiguem vestits o nus.
El quid de la qüestió, penso, és tenir en compte el materialisme històric, de l'avi Marx. Cal veure com han viscut les dones en el darrer milió d'anys, i com els homes. I amb el neolític la cosa s'ha anat complicant més, fins arribar al drama d'avui. M'agradaria dir drama pels homes, però com a home estic per sobre d'això. Vull dir drama pels infants -els que són vius, clar.
És la meva modesta opinió, vist el que vist, i veient el que veig: observació participant, que no és només una tècnica, sinó una obligació per tal de seguir existitnt.
Cordial. Esteve.

Gonçal Mayos Solsona said...

Benvingut al debat, ESteve. Aportes una qüestió essencial: "l'home i la dona som diferents. I molt. Però també segons l'edat cambiem o ens adaptem de forma diferent. La diferència és tant ostentosa que hom pot diferenciar una dona d'un home, indepentdentment de l'edat, al primer segon de guitar-ho. Estiguem vestits o nus."

Totalment d'acord, però amb algun matís. L'espècie humana és molt sexualitzada. Inclús obsessivament. Suposo que per això alguna gent es posa nerviosa quan per l'aproximació de la indumentària o per la generalització dels cabells llargs, senten que no es distingeix prou a primera vista el sexe (o gènere) d'algunes persones.

Més enllà de l'evident disformisme sexual humà, estem acostumats a què aquest sigui evident a primera llambregada -com dius ESteve- i des de ben lluny. Suposo que percebre ràpidament la diferència sexual ha estat quelcom molt adaptatiu al llarg dels mil.lenis. Senzillament per als humans (crec que de forma similar per a homes -potser més obsessionats- com per a dones) és molt important distingir per sexe i gènere.

Dit això i reconeixent a mi no se m'escapen les diferències i crec que sé apreciar-les, no podem oblidar les profundíssimes similituds en tots els camps entre homes i dones.

En un tant per cert molt alt (el 99% o el 98'5%????) homes i dones som iguals, tenint en compte que amb l'espècie més propera: "Mary-Claire King el 1973 trobà ADN idèntic en un 99% entre els éssers humans i els ximpanzés, encara que la investigació des de llavors ha modificat aquella dada fins al 94%".

Per tant concloc que som molt iguals, però que tenim un gran interès biològic, genètic i cultural a apreciar i magnificat les diferències entre sexes i gèneres. No som tan diferents, però tenim molt interès i estem profundament condicionats a apreciar les diferències entre homes i dones.

toni prat said...

Aquest és el debat que esperava trobar o poder muntar jo en aquest bloc...

també haig de dir que del debat següent se'n podria extreure'n un altre que podria ser... "què passaria si com es va donar a la Xima d'en Mao Tse-Tung les dones es vestissin amb "mono" blau mecànic i s'abolís gran part de l'erotisme...???

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/marina-subirats-se-suposa-que-la-dona-ha-de-saber-controlar-la-natura/video/6033129/

Gonçal Mayos Solsona said...

Una anècdota: en una conferència que em van demanar sobre els moviments socials revolucionaris i radicals dels anys 1960, vaig introduir-h8 la revolució "cultural" maoista.

Vaig descobrir veient fotografies de l'època que fou un moment on la dóna adquirí un caràcter protagonista força nou a la Xina. S'hi veien moltes dones en actituds actives i de lideratge.

TAmbé es constatava que la total igualtat d'uniforme maoista entre homes i dones, feia que moltes imatges de multituds eren una massa compacta de gent pràcticament igual.

La sorpresa és que, si t'hi fixaves bé, podies distingir els homes de les dones i -encara més interessant- s'agrupaven per sexes-gèneres.

Malgrat vestir igual, de forma quasi inindistigible, seien, ocupaven espais i s'agrupaven per sexes-gèneres!!!!!!

Suposo que això vol dir que malgrat la similitud formal dels vestits, se sabien diversos, portaven encara una gran càrrega de diferència de sexe-gènere i tendien a separar-se relativament -al menys en públic i en les fotos-.

Interessant oi?!

Gonçal Mayos Solsona said...

Una altra cosa: m'ha caigut a les mans el llibre El síndrome de las supermujeres: Las dificultades amorosas de las mujeres de éxito d'Antoni Bolinches Sánchez.

Esteve Trias said...

Per doneu que citi a d'altres, però és que estic fent un treball que parla sobre aquests temes, i hi ha infinitat de cites que s'adequen molt al tema. Primer les cites, i llavors comentaris. Són del llibre El Error de Descartes, d'Antonio Damasio.(1996) Editorial Andrés Bello. Chile:


(Fa referencia a “asegurar la supervivencia del organismo) potser buscar etología i linkar això, o no…¿?) Hay inequívocos ejemplos, en animales e insectos, de adaptación exitosa a formas ambientales precisas a partir de estrategias innatas, y es indudable que esas estrategias suelen incluir aspectos complejos de conocimento y conducta social. Nunca dejo de maravillarme ante la intrincada ordenación comunitaria de nuestros simiescos primos lejanos, o ante los elaborados rituales sociales de tantos pájaros. Sin embargo, cuando consideramos nuestra propia especie, y los vastos y generalmente impredecibles entornos en los cuales hemos prosperado, es evidente que debemos apoyarnos simultáneamente en mecanismos biológicos de base genética altamente evolucionados, y también en estrategias de supervivencia suprainstintivas que se han desarrollado en sociedad, transmitido culturalmente y requerido –para implementarse- de la consciencia, la deliberación racional y la fuerza de voluntad [La intencionalitat]. ( Damasio, 147)


Durante el desarrollo infantil se va completando con capas adicionales de estrategia supervivencial. La base neurofisiológica de esas estrategias agregadas se entreteje [Aracne?] con la del repertorio de instintos, modificando su uso y aplicando su alcance. Los mecanismos neuronales que sostienen el catálogo suprainstintual pueden tener un diseño formal general semejante a a aquellas pulsiones bilógicas y pueden ser constreñidos por ellas. Requieren, sin embargo, de la intervención de la sociedad para devenir lo que lleguen a ser, y así se relacionan tanto con una cultura determinada cuanto con la neurobiología general. Por otra parte, a partir de ese doble constreñimiento, las estrategias suprainstintuales de supervivencia generan algo que acaso sea único en los humanos: una óptica moral que, puesta en juego, puede trascender los intereses del grupo inmediato e incluso de la especie. (Damasio, 149)

toni prat said...

miraré de trobar-lo i donar-li un cop d'ull... gràcies... moltes gràcies...

toni prat said...

de totes maneres us haig de confessar que encara que sàpiga perfectament que no sóc ningú comparat amb tota aquests escriptors i filòsofs consagrats... el que a mi em motiva és participar en un debat com el que us he posat en un missatge anterior i dir-hi la meva...

potser les meves aportacions no seran transcendentals... (tampoc ho pretenc) però em sento molt més bé palpant la realitat amb dades que he anat recollint jo que no fer-ho solament amb les que han pogut recollir els que ho dominen indiscutiblement amb més propietat...

(tan en Pàmies com la resta de participants en aquell debat hi contribuïen amb experiències personals... i des del meu punt de vista prou enriquidores...)

Esteve Trias said...

En referència a tots els comentaris anteriors, tots estem d'acord que els nens assimilen la sexualitat i el gènere de forma diferent als adults: la sexualitat, més ben dit, el gènere, s'aprèn, com el racisme. Damasio ens explica el que sabem: hi ha un procés d'enculturació, d'aprenentatge en un entorn cultural, gregari i, com diu Na Marina Subirats al vídeo de TV3 que ha penjat el company Toni Prat, esclavitzador de la dona.
Si seguís amb aquest discurs, seria políticament correcte, i tindria més acceptació el que vull dir. Com explica George Lakoff a No pienses en un elefante, els marc mentals, un cop configurats, ja no accepten visions contràries que contradiguin els valors assumits com a propis.
Però la senyora Marina Subirats obvia que són les dones qui tradicionalment han establert els canons de moda des de temps immemorials. Són elles les que han distinguit no tant sols per raó de sexe, sinó per raó de funcionalitat al grup. Han pentinat a les noies d'una manera, que han aprés i transmés el funcionament social (les pautes de comportament, els rols, etc..) a les futures matriarques.
El que no és correcte és atribuir la culpa del sistema que tú crees, controles, i potencies, a l'altre (al mascle). Els mascles no generem modes, perquè ni tenim temps ni se'ns deixa massa temps per a pensar què ens posarem per anar cada dia a fangar la terra. A cadascú els seus mèrits i responsabilitats.
Un altre autor, d'alçada bíblica, Richard Dawkins, explica al seu llibre El gen egoísta que l'espècie humana és la única (o de les poques) on el mascle no té uns colors vistosos, com el paó, el gall, etc...Per la feina que ha de fer, no li ha calgut mai, senzillament. Per tant, posar una granota, de manera anecdòtica, a tothom, no vol dir que ara les dones de cop es posin a fer les feines que els esclaus (els homes) han assumit vulgues que no durant els darrers mil·lenis. Una foto no fa estiu...
I, per acabar la intervenció, hi ha una escena d'un llibre molt interessant (aquest sí que l'heu de llegir, us hi exhorto). El llibre precedeix a Mao i a la Xina Popular, en 3000 anys. Mateix lloc, mateix funcionament social. O casualitat¡¡¡
Al seu llibre El arte de la guerra, Tsung Tsu explica com s'ho fa per demostrar que tothom pot ser un bon guerrer...àdhuc les dones¡¡¡¡ Bé, l'estratègia és molt salvatge, però molt alliçonadora. Penso que no tot és possible, ni per a Tsung Tsu, malgrat sembla ell ho va aconguir...o no. No conec cap exèrcit de dones, més enllà de la Juana la Loca, i alguna deesa grega, ben vestida, això sí.
Bé. És un tema que tinc molt mirat, i una mala setmana per exposar-lo. Parlem-ne, doncs.

Esteve Trias said...

Benvolgut Toni Prat.

Entenc perfectament que qüestionis el teu nivell, i el meu. Jo tot just amb 44 anys he acabat un grau on line en Humanitats. Això no em fa ni més savi ni més intel·ligent que ningú. No ho dic per dir: em sento tant ignorant com al principi.
No sé res que tú no sàpigues, a banda d'explicar-ho amb paraules més boniques, o no. Tot el que diuen els savis i erudits, ja ha estat dit pel poble ras des de temps immemorials, en refranys i cultura popular. Però aquesta cultura es perd i es refon. Els grans pensadors el que fan és fixar-la, i explicar-la millor, i prou.
Altra cosa són els científics, inclòs els de les ciències socials, que estudien amb precisió fenomens socials i culturals. Són crucials per fonamentar idees, amb estadístiques, experiments o discursos ben travats per explicar els que tothom sap, però sovint no sabem expressar, per manca de temps o, com diu Lyotard, per la incommensurabilitat del coneixement humà. No te l'acabes.
El llibre de Damasio, El error de Descartes, é saltament recomenable, tot i que és extens. El gen egoista per mi és com una bíblia, perquè ho explica tot. Però és llarg.
Si t'apeteix una lectura menys ferragosa, em permeto recomenar-te llibres interessants per mi (perdona la meva pretensió, fent de llibreter):

-Sobre la verdad. HG Frankfurt. Assaig curte. El títol ho diu tot.
-El arte de la guerra. Tsung Tsu. Té 3000 anys, i ho diu tot, però amb llenguatge rotllo oriental, tipus el cielo te abriga, o coses així. Val molt la pena, i es pot aplicar a tot conflicte humà, especialment a l'ocupació armada dels Països catalans per les nacions veines.
-No pienses en un elefante, de George Lakoff. Explica que són les esquerres i les dretes, i com unes i altres ens manipulen a través dels think tank (tipus FAES de l'Aznar).

Bé, sento l'atreviment, però l'he fet a fi de bé.
Cordial.

toni prat said...

Estimat Esteve Trias

N'hi ha un que potser t'agradaria llegir d'un autor que admiro i que crec que possiblement et pot explicar moltes coses...

-Per què no llegeixo? de FRANCESC ORTEU - Ara Llibres S.L. - disseny de la coberta Nedi Ferrer - Fotografia de solapa: Dani Codina- Fotocomposició: Victor Igual, S.L.

Jo també sento el meu... i ho he fet amb el mateix fi.

ben afectuosament...

Esteve Trias said...

Bé. Em sona, tot i que no soc un home molt llegit, intentaré començar-me'l.
Retornant al debat inicial, voldria posar la lupa en un detall interessant. Penso que el que en Gonçal descriu com a sentiments no ho són. Só pautes de comportament, apreses segons ens han enculturat per raó de sexe. Els sentiments, com la tristesa o por, són universals i no tenen gènere. L'error s'entèn davant la batalla abassegadora del pensament únic feminista actual. Seguim.

Gonçal Mayos Solsona said...

Té ironia això d'escriure un llibre per a recomanar no llegir llibres. Crec que se'n diu falàcia performativa.

Gonçal Mayos Solsona said...

És un tema absolutament essencial el que planteges, ESteve, de que "Els sentiments, com la tristesa o por, són universals i no tenen gènere."

Jo tendeixo a considerar que en la humanitat no hi ha res només biològic i universal i idèntic per a tothom. Tot està barrejat amb l'específica experiència cultural i social.

Esteve Trias said...

"Les coses importants s'acaben sabent, no cal que les llegeixis, sempre hi ha algú que, ja sigui per fer-te un favor, o bé per donar-se importància, t'ho acaba explicant tot." Daniel Orteu. A: Per què no llegeixo.

Gonçal Mayos Solsona said...

Bon tema ESteve. Així havia funcionat la humanitat durant mils d'anys. No hi havia presa perquè tampoc les coses canviaven tan ràpidament.

Ara bé, avui tot canvia acceleradament. P.e. amb el coronavirus tot està canviant en hores. Per tant si esperes a que "radio macuto" t'informi sempre arribes tard.

Ara cal anticipar-se i cercar la font més fiable. Tota la resta és caure víctima de fake news o d'informacions superades pels esdeveniments.

Avui és molt fàcil esdevenir un "homo obsoletus" que ja saps que és una de les meves dèries. Hi he penjat uns quants posts al blog.