VÍDEO: CONTRADICCIONS DE LA IL.LUSTRACIÓ

 

Vídeo (90') de la conferència de G. Mayos sobre CONTRADICCIONS DE LA IL.LUSTRACIÓ al Departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona.

NACIONALISME CULTURAL?

Com hem vist, nous simbolismes i imaginaris “nacionals” van coagulant-se al voltant d’elements socials de diversos tipus que –en general- representen diversos mecanismes polítics hegemònics. En primer lloc, es va imposar el poder unificador monàrquic basat en la força del llinatge, del carisma i de la prioritat del monarca “primum inter pares” fins que esdevé –fins i tot amb legitimitat religiosa- una espècie de déu o poder absolut en la Terra. Com que la legitimitat del rei té origen diví, aquest pretén i aconsegueix liderar el naixent Estat-nació fins i tot en la qüestió religiosa. 

En segon lloc, s’imposa el poder col.lectiu de la representació de les elits més actives en el Parlament, les quals creen el fort imaginari de la “Nació” autoconstituent-se en oposició al rei absolutista. Malgrat ser una ficció de representació del “conjunt” de la societat, van aconseguint que progressivament s’incorporessin a aquest imaginari la resta de sectors socials, encara que al preu de cedir-los-hi cada vegada més representació (vot més universal) i influència política. 

També hem vist, que aquests diversos imaginaris “nacionals” o mecanismes reals-simbòlics de legitimar vies diverses de constitució del modern Estat-nació es poden superposar, fins i tot sense que ho percebin els agents històrics responsables. Una conseqüència d’aquesta superposició o successió de tendències (segons els casos) és que en principi la vida política va “democratitzant” la participació i incorporant cada vegada més grups socials. Naturalment com que la participació directa en la vida política d’Estats tan grans és impossible i –en el fons- no ho desitgen els grups que els lideren, sovint s’evita l’acció directa popular, desviant-la simbòlicament a altres mecanismes “nacionals” d’influència indirecta.

BUROCRÀCIA, MERCAT, CIUTADANIA I CULTURA NACIONALS

Hem analitzat breument tres models de constitució dels nous Estats-nació, en funció de si el procés de coagulació es produeix al voltant del monarca absolut, del parlament representant de “la nació”, o bé de la cultura i llengua nacionals. Hem vist que, segons els casos, poden funcionar alternativament o sumar-se de distintes formes. També hem comprovat, que en tots tres casos (com sol passar sempre en les societats) es barregen els components simbòlics i imaginaris (fàcilment idealitzables) amb els institucionals i les molt “reals” pràctiques de poder. Per això destaquem en tot moment la inseparabilitat última (al menys quan s’arriba al detall històric precís) del real i l’imaginari; institucionalització i simbolisme; pràctiques d’exercici del poder i pràctiques de legitimació del poder.

Continuant la nostra anàlisi ara hem de mostrar com –inevitablement- l’Estat-nació modern havia de generar quatre grans processos i tipus d’unió per a consolidar-se plenament. És a dir, ja fos que l’Estat-nació s’hagués coagulat sobretot al voltant del rei absolutista i patriarcal, del parlament representatiu i revolucionari o de la llengua i cultura compartides, sempre havia de validar-se aconseguint quatre “unitats nacionals” bàsiques.

NACIONALISME MONÀRQUIC?

Tres grans mecanismes (alhora “reals” i “imaginaris”) van permetre durant més de quatre segles construir els moderns Estat-nació, els diversos tipus de nacionalisme i el poderós imaginari que definia els Estats-nació com a omnipotents, Déus o Leviathans en la Terra. La fórmula històrica concreta sobre la qual es constitueix cada Estat-nació varia, però en general hi podem destacar tres elements que corresponen a tres etapes històriques i tres camins de construcció relativament diversos.

Com veurem, alguns van sumar tots tres processos en diverses proporcions, mentre que d’altres sobretot es van basar en un o dos d’ells. En tot cas i al nostre parer, funcionen com a condició històrica de possibilitat dels Estats-nació. Així, també les actuals nacions sense Estat poden ser analitzades com el reste històric que resulta del seu fracàs per a culminar adequadament al menys un d’aquests processos.

Malgrat ser diversos i sovint contradictoris, els tres mecanismes que esbossarem conjuminen alhora pràctiques històriques, polítiques, econòmiques, socials i culturals, i inclouen sempre destacables components simbòliques, propagandístiques i imaginàries. Analitzem breument –doncs- els tres processos al voltant dels quals creiem que l’Estat-nació modern va construir-se.

NACIONALISME PARLAMENTARI?

Culminant un llarg procés de conscienciació del parlament anglès sobre la seva capacitat per a simbolitzar i representar la “nació” reunida i autoconstituint-se, Oliver Cromwell serà capaç de guanyar la guerra al rei, empresonar-lo, jutjar-lo i ajusticiar-lo. Significativament i malgrat la seva preponderància personal, ho farà en nom de les “llibertats dels anglesos”, representades pel Parlament. Així s’esdevé una segona coagulació de l’imaginari de l’Estat-nació i del nacionalisme al voltant dels parlaments “nacionals”.

S’hi barrejaren potents simbologies de representació i autoconstitució nacional, elements religiosos d’igualtat dels creients sota Déu o del perill que per a la nació representava l’obediència exterior del “papisme” i, inclús, d’escatologisme revolucionari. Però, alhora també es posaren en marxa noves pràctiques de poder i d’implicació en el govern de noves classes mitjanes-altes. Josep Fontana (2005) hi destaca una “política de consens” entre les elits que, amb el capitalisme de premsa, arribava inclús a classes mitjanes que no tenien agència directa i que –en conjunt- va oferir una gran solidesa i garantia a l’Estat, p.e. evitant bancarrotes i un finançament millor, d’aquí l’expressió: “crèdit i la llibertat van sempre units”.

Amb tota probabilitat, sense el descobriment d’aquests potents mecanismes de poder, no n’hi hauria hagut prou amb l’imaginari en favor del Parlament, la nació autoconstituint-se, la igualtat dels anglesos... per evitar que -la caiguda de Cromwell i el retorn monàrquic- comportés de nou la gairebé total submissió del parlament davant el monarca (com passava aleshores arreu). La suma del nou imaginari i dels mecanismes que les classes mitjanes-altes havien après a usar al voltant del parlament, però, van possibilitar la ràpida i poc sagnant Revolució “gloriosa” de 1688. 

EXTIMIDAD A DISTANCIA

Una cierta distancia crítica suele permitir ver las cosas más objetivamente. También la lejanía geográfica puede ayudar a ello, si bien no hay ninguna garantía, pues algunas cuestiones personales, sociales y políticas son muy complejas. Sin duda, la distancia kilométrica también puede potenciar muchos sentimientos, actitudes y razonamientos; especialmente si se trata de exiliados y/o emigrantes. Entonces puede haber mucha más implicación, apasionamiento y proximidad mental, ya que la añoranza o el sentimiento de pérdida pueden aumentar la pasión por recuperar los hoy lejanos familiares, amigos, compatriotas, lengua, cultura ... y patria.

AGAIST CULTURE & NATION AS "WE"

The romantic German Herder, and Hegel himself, shared with Ramon Valls the thought that the "we" cannot come simply from the Hobbesian fear of constant competition nor from the mutual agonism among individual "‘I’s", but must emerge from a natural "we" which is present on family and community life. In fact, this is the key in the German concept of nation which Valls always viewed with reluctance.

Certainly Ramon Valls recognized that within the human condition there is the principle of sociability and its contrast: unsocial agonism. But he does not see this dualism as more or less equal (as did Kant and, more optimistically, Herder), but as a disequilibrium with a near complete domination by agonism. For Valls this is a far more powerful principle than unsociability, so that sociability is nearly irrelevant when confronted with the dangerous human agonism. As a result the human condition is dual, as Kant said, and needs sociability and community impulses, as Herder noted, but the predominance of egotistical agonism is so great, according to Valls, that the duality or sociability are marginal.

Therefore, in none of his analyses does Valls start from the impulse of sociability to legitimize the "we"; but always thinks of it as a protector (with a monopoly on violence) against the war of all against all, which is inevitable without the resistance of the "Leviathan-we".

For Valls it is a mistake to think of the "we" as a nation, cultural or linguistic community, etc. This radically separated him from many of the Catalan and Spanish nationalists of his generation. He always refused to consider that the true "we" could be limited (which is different from incorporating some of the secondary characteristics) to such a feeble base which is linked to the dangerous animal human nature such as community, cultural, linguistic, historical ... links.

EXTIMITAT I DISTÀNCIA

Una certa distància crítica sol permetre veure les coses més objectivament. També hi poden ajudar les distàncies geogràfiques, si bé no n’hi ha cap garantia, perquè certes qüestions personals, socials i polítiques són molt complexes.

Sens dubte, la distància quilomètrica també pot potenciar molts sentiments, actituds i raonaments; especialment si es tracta d’exiliats i/o emigrants. De vegades hi pot haver molta més implicació, apassionament i proximitat mental, ja que l’enyorança o el sentiment de pèrdua poden augmentar la passió per recuperar els llunyans familiars, amics, compatriotes, llengua, cultura... i pàtria.

SUPERACIÓ ESTAT-NACIÓ?

En l’actualitat és un lament generalitzat que els Estats, la política, la ciutadania i la democràcia es mostren cada vegada més impotents davant l'economia i els fluxos financers internacionals. Aquesta és segurament la més inquietant i perillosa conseqüència de la crisi post2008, que ha posat de manifest la ineficàcia de tots els mecanismes construïts dificultosament a partir del “crac de 1929” per a encarar les crisis sistèmiques del capitalisme. 

S’han mostrat totalment ineficaces les autoregulacions dels agents econòmics privats (en especial immobiliàries, bancs, asseguradores, agències de valoració...), però també els mecanismes dels Estats-nació (bancs centrals, ministeris d’economia i finances, instituts reguladors...) i les institucions internacionals creades precisament per aquesta funció (FMI, BM, OMC... i els organismes de la Comunitat Europea). Certament moltes veus avisaren que no s’anava pel bon camí o, inclús, que ens dirigíem al precipici, però no van aconseguir ser escoltades i –a més- la crisi resultant va superar clarament les pitjors expectatives.

La constatació d’aquest fracàs tant en l’autoregulació econòmica i la vigilància política, com en la predicció, previsió o –inclús- l’alerta davant els primers símptomes, va fer exclamar a autoritats de l’establishment (p.e. el llavors president francès Sarkozy) que calia “reformar el capitalisme”. Durant el 2009 –quan ja tothom va veure que no es podia negar l’evidència d’una crisi més profunda que mai abans- hi va haver moments de pànic sobretot entre les elits governants europees i nordamericanes, que van dur a afirmacions com la mencionada i mai pronunciades abans en aquells fòrums.

CONTRA NACIÓ CULTURAL

El romàntic alemany Herder i el propi Hegel pensaven –com Ramon Valls- que el “nosaltres” no pot resultar simplement ni de la por hobbesiana, de la constant competència amb altri ni de l’agonisme mutu entre els jos individuals; sinó que neix del “nosaltres” natural present en la vida familiar i comunitària. De fet aquesta és la línia clau de l’anomenat concepte germànic de nació, que Valls sempre va veure amb recança. 

Certament Valls reconeix que en la condició humana natural hi ha tant aquest principi de “sociabilitat”, com el seu contrari: l’agonisme insociable. Però no ho concep com un dualisme més o menys equilibrat (com el pensava Kant i –encara més optimistament- Herder), sinó com un desequilibri que pràcticament remet al domini absolut de l’agonisme. Per a Valls, l'agonisme present en la natura humana és un principi molt més poderós que no el principi de sociabilitat, de tal manera que el segon és pràcticament irrellevant quan s’enfronta al primer.

Per tant la condició humana és dual -com resalta Kant- i té una clara necessitat de sociabilitat i impuls comunitari -com resalta Herder-; però el predomini de l’agonisme egoïsta és tan gran –pensa Valls- que els mencionats dualitat o sociabilitat queden pràcticament marginals.  

Per això, en cap de les seves anàlisis, Valls no parteix de l’impuls de sociabilitat per legitimar el “nosaltres” i –encara més- sempre pensa aquest com un protector (amb monopoli de la violència) davant la guerra de tots contra tots, que veia inevitable sense el fre del “nosaltres”-Leviathan. Per a Valls és, doncs, un error pensar el “nosaltres” com a nació, comunitat cultural o lingüística, etc.

MOVIMENTS I ESTUDIS CULTURALS I POSTCOLONIALS

Els grups marginats o minoritzats sempre han tingut enormes dificultats per a adquirir un llenguatge i una perspectiva pròpìa, que els permetessin comprendre i explicar la seva situació subalterna. Inevitablement han de fer servir un llenguatge "colonitzat" pels grups que els han "subalternitzat", la qual cosa dificulta encara més la seva autoconsciència, reconeixement i autoestima. ¿Com construir un llenguatge propi des d'una clara marginació social i cultural? ¿Com adquirir consciencia de si, veu pròpia i conceptes adequats, en una situació marginada? ¿Com superar la pròpia marginació i subalternització, en contra precisament dels que les han fet possibles i les perllonguen? 

QUÈ VA PASSAR EL 1983?

Alguna cosa nova i interessant degué passar, per a què coincidís la publicació el mateix any de 1983 de les primeres edicions de tres obres molt properes i tan influents com polèmiques. Em refereixo a Imagined Communities de Benedict R. Anderson (1936-2015), The Invention of Tradition de Eric J.E. Hobsbawm (tristament mort fa poc) i Terence O. Ranger, i Nations and Nationalism d’Ernest A. Gellner.