Continuant la nostra anàlisi ara hem de mostrar com –inevitablement- l’Estat-nació modern havia de generar quatre grans processos i tipus d’unió per a consolidar-se plenament. És a dir, ja fos que l’Estat-nació s’hagués coagulat sobretot al voltant del rei absolutista i patriarcal, del parlament representatiu i revolucionari o de la llengua i cultura compartides, sempre havia de validar-se aconseguint quatre “unitats nacionals” bàsiques.
Institucionalització burocràtico-racional “nacional”
D’una banda, el nou Estat-nació havia d’aconseguir institucionalitzar-se burocràtico-racionalment. Com diu Max Weber: “el ‘estado’ como organización política, con una ‘constitución’ y un derecho racionalmente articulados y una administración por funcionarios especializados guiada por reglas racionales positivas” havia de ser capaç de “encasillar toda nuestra existencia, todos los supuestos básicos del orden político, técnico y económico de nuestras vidas, en los estrechos moldes de una organización de funcionarios especializados, […] de funcionarios estatales de formación técnica, comercial y, sobre todo, jurídica, como titulares de las más importantes funciones cotidianas de la vida social.” Aquí hi ha dos aspectes a destacar i que marquen tant l’imaginari com la pràctica dels nous Estats-nació: En primer lloc (ja que històricament aquesta necessitat es va fer realment conscient abans) havia d’estructurar-se políticament i administrativa d’una manera eficaç, fent que la seva acció pogués penetrar profundament en el conjunt de la societat i estructurar la “nació”. Així esdevé un “Estat biopolític” (Foucault) capaç d’activament “fer viure o rebutjar fins la mort” a tota la seva població, acompanyant-la en tots els seus actes vitals; i/o un “Estat poiètic” (J.L. Horta) que pot prendre la iniciativa i fomentar activament la productivitat nacional (aspecte associat al de crear un “mercat nacional”, com veurem).
En segon lloc, cal inspirar un generalitzat respecte a la llei “nacional” efectivament promulgada. El nou Estat-nació ha d’esdevenir “Estat de dret”, sotmès a la seva pròpia llei, i capaç de protegint-se de l’arbitrarietat dels seus ministres, funcionaris i poders. Només amb una curosa divisió de poders (Montesquieu), es pot aconseguir que la llei obligui també el propi “sobirà” o “Leviathan” (cosa que Hobbes considerava contradictòria) i que hi haguessin “imperi de la llei” i autèntics drets ciutadans.
Creiem que –més enllà de proclames utòpiques- la recerca de l’efectivitat dels mecanismes estatals es va avançar força al respecte sincer a la llei promulgada, encara que hi ha una profunda lògica entre tots dos, que els vincula –creiem- en un cert destí compartit. Respecte al primer, cal recordar que ja sota l’anomenat “absolutisme” es va percebre aquesta necessitat i, per això, aviat s’hi van promoure teories, pràctiques i inclús escoles de tipus cameralista (etimològicament remet a la “cambra” on el rei consultava els seus ministres), mercantilista, fisiocràtic i –posteriorment- d’economia política lliberal. Especialment en el món alemany, més que no formar tècnics per les empreses privades (com en les actuals Escoles de Negocis), l’objectiu era sobretot formar adequadament i estructurar burocràticament els servidors públics, funcionaris i elits político-administratives.
L’objectiu primer era formar els tècnics que executessin les “funcions” públiques (d’aquí el nom de “funcionari") del conjunt de les administracions i de l’Estat com un tot coherent, eficaç i racional. Si, després, algunes d’aquestes ensenyances fossin útils per al “funcionament” de les empreses privades, era un objectiu secundari. Com veiem per la preponderància actual de l’econòmic damunt del polític, i del privat per damunt del públic (que emmarca aquest article), avui s’ha invertit aquesta correlació de prioritats.
Crear un mercat “nacional”
En l’aspecte econòmic i productiu, el nou Estat-nació s’ha de convertir cada vegada més en un eficaç “Estat poiètic” que necessita augmentar la productivitat “nacional” per a competir colonialment, militarment i imperialment amb els altres. Això comportava contemplar el propi territori i la pròpia població com un “input” productiu, “l’output” del qual cal maximitzar, tot fomentant i racionalitzant el seu funcionament intern. És a dir s’havia de contemplar territori i població com un mercat econòmic nacional, en principi protegit i separat (fronteres...) de l’internacional i on es cerca sobretot el “superhàbit nacional”.
Cal avisar que no sempre hi ha hagut aquesta consciència de la importància de la producció per a l’Estat “nacional”. Per exemple, en el mercantilisme la política econòmica de l’Estat es limitava significativament a cercar un superhàbit en la hisenda reial en forma d’acumulació de metalls preciosos útils bàsicament per a finançar les campanyes militars monàrquiques (Mayos 1991). Anteriorment ni tan sols s’acabava de percebre del tot la vinculació entre riquesa i poder de les elits extractives i la riquesa i benestar del poble del qual vivien.
Per això llavors com recorda l’historiador comparatiu Graeme Lang (citat J. Diamond 2006): “la agricultura de Europa no concedía ningún papel al Estado, que la mayor parte de las veces se mantenía alejado de las comunidades locales. Cuando la revolución agrícola en Europa produjo excedentes agrícolas cada vez mayores, ello permitió que prosperaran unas ciudades relativamente autónomas junto con unas instituciones urbanas como las universidades, mucho antes de que, a finales de la Edad Media, se produjera el auge de los estados centralizados.” La complexa tasca de crear i maximitzar un mercat nacional, va comportar que l’Estat-nació es dotés de tota una complexa sèrie d’eines, mecanismes i pràctiques capaces de generar-lo, administrar-lo, donar-li unitat i promocionar-lo com a tot, sobretot en oposició i en competència al “mercat internacional” de més enllà de les “fronteres nacionals”. Això inclou, evidentment, dotar-se: d’un banc nacional (que encunya la moneda i en defensa el valor), d’òrgans de regulació interna i que mediatitzen o filtren els fluxos vers l’exterior (duanes, aranzels, vigilància i promoció econòmica... ), oficines de patents (el 2012 l’Estat espanyol es va oposar a una oficina europea unificada de patents), etc. Evidentment no hem volgut –ni podríem- ser exhaustius en l’enorme sèrie de mecanismes de control i foment de l’activitat econòmica que l’Estat-nació ha creat i desenvolupat durant la modernitat.
Crear una ciutadania “nacional”
D’altra banda, els naixents Estats-nació, poc a poc, van haver de constituir-se en Estats democràtics de dret. Per tant, van haver d’assumir –tard o d’hora- el repte de convertir els seus súbdits en una ciutadania forta i activa, que unís mínimament elits i classes subalternes, i que tendís a implicar-se cada vegada més en els assumptes públics. De fet aquesta és una qüestió avui immersa en ràpida transformació en les multiculturals i multiètniques societats avançades que han resultat del postcolonialisme i les noves emigracions. La crisi post2008, la impossibilitat de control dels fluxos financers internacionals i la creixent dificultat de finançar l’Estat del benestar, han provocat que cada vegada més es reivindiqui una ciutadania o “nacionalitat” basada en la residència i el pagament efectiu d’impostos (creixen els escàndols per canvis de nacionalitat per afavorirels propis interessos fiscals), que no en preteses “nacionalitats” essencials, basades en la història o la sang.
Recordem que tradicionalment les classes altes i populars s’havien mantingut curosament diferenciades, separades en estaments estancs, amb cultures i valors oposants, i totalment refractàries entre si (N. Elias 1987). Tant en món feudal, con en l’absolutisme i les societats senyorials, els grups actius en l’esfera política i pública eren limitats explícitament a les elits aristocràtiques i religioses, mentre que la resta n’eren curosament expulsats. Llavors les classes altes i baixes vivien immerses en els seus propis valors (p.e. honor versus carpe diem) i cultures (escrita i cultista una, oral i popular l’altra), separades per molts prejudicis recíprocs i indiferència entre elles.
Per això, més enllà del domini del senyor i les pràctiques de “mals usos”, les vil.les i poblets tradicionals s’autoorganitzaven la vida quotidiana sota la normal indiferència dels senyors (Pounds 1993): “Cada unidad, por lo general, se regía a sí misma. Tenía un tribunal que dirimía las querellas locales de forma elemental, y un comendador, un praepositus o un caudillo que procuraba mantener unida la comunidad. Era en gran medida una sociedad que se autorregulaba, sin ningún deseo o necesidad de supervisión o interferencias exteriores.”
Per això el nacionalisme apareix primer en les classes altes (més properes al rei i, més endavant, al parlament o inclús a una alta cultura encara molt poc estesa) i van caldre importants esforços de nacionalització de la cultura i de foment de “l’esperit nacional” per part de l’Estat, per a que penetrés profundament en les classes populars, on sembla que ara arrela més fortament (Anderson 2005, Greenfeld 2005). També per això va caldre esperar molt a la gairebé permanent convocatòria d’expressions nacionalistes de masses que avui trobem en els Jocs Olímpics (s’hi participa per Estats) i en els enfrontaments esportius de les respectives “sel.leccions nacionals”, amb entusiasme popular desbordat, ondejar de banderes i càntics típics (heretats d’anteriors més directament guerrers).
És indiscutible que els nous Estats-nació han tendit a endegar -tan aviat com s’han constituït- un important procés històric per a nacionalitzar el conjunt de la població (incloent les classes subalternes, les minories ètniques i les seves cultures). El motiu bàsic d’aquesta tendència rau en la lluita competitiva que mantenen amb la resta d’Estats-nació amb autèntiques carreres productiva, econòmica, armamentística, colonial i imperialista. Doncs bé per a guanyar o –al menys- mantenir-se en la carrera (sense ser invaïts, derrotats...), els Estats necessitaven de l’acció proactiva del màxim de grups socials. En definitiva, el modern Estat-nació -com a potència poiètica, militar, tecnològica, colonial... enfrontada a altres- necessita generar un fort nacionalisme en la seva població. Només així pot garantir-se la seva efectiva mobilització i resposta unànime en les tasques comunes i “nacionals” que li ha de proposar.
Ara bé, tot això comportava entrar inevitablement en una evolució política general cap a més participació política i més ideologització popular. Cada vegada més, calia incrementar la participació democràtica i l’espai d’acció lliure per a capes més extenses de la població “nacional”. En darrer terme calia que –en molts sentits- la implicació i participació fossin universals; calia que tota la ciutadania i tots els grups que la composen –sense excepció- assumissin l’Estat-nació com el seu marc –més propi i natural- d’acció, reivindicació i pensament. O, al menys, que no el desafiessin fins al punt de canviar-lo, bloquejar-lo o fer-lo inviable.
De fet un dels problemes principals del marxisme, bolxevisme i inclús de la social-democràcia en la 1a Guerra Mundial (i també durant la posterior deriva feixista) fou el xoc de les seves agendes i fidelitats en part internacionalistes, amb les més estrictament centrades en el propi Estat-nació. Aquí –i és molt significatiu- fou més decisiu el xoc i incomprensió entre els imaginaris nacionalistes i internacionalistes d’uns i altres, que no les efectives pràctiques contràries d’uns respecte els altres. Sembla que -en realitat- el exemples d’accions contràries al propi Estat-nació van ser pocs, p.e. els desertors i traïdors van ser relativament poc nombrosos. En canvi però, fou enorme i paranoica –en molts sectors- la desconfiança nascuda d’imaginaris nacionals i internacionalistes oposats.
Crear una cultura i imaginari “nacionals”
Evidentment i relacionat amb tot l’anterior, els nous Estats-nació havien d’esdevenir d’alguna manera un “Estat cultural”. És a dir, també havien de generar un imaginari i una cultura nacionals assumits i reconeixibles, tant per l’elit més hegemònica, com per la població més subalternitzada i perifèrica (Mezzandra 2008). Això inclou produir i convertir en “hegemonia cultural” i “sentit comú” (Gramsci) uns imaginaris, mites i símbols fundadors quasicosmogònics; unes dades o grans fites històriques; un marc geogràfic definit; unes grans obres artístiques, literàries, filosòfiques, científiques i –amb el temps- inclús esportives, assumibles per la població com a “pròpies i nacionals”.
També inclou una sèrie de mecanismes, institucions i pràctiques que generen i fomenten tals imaginari i cultura nacionals. Cal destacar sobretot: el sistema educatiu “nacional”; els arxius, museus, biblioteques, acadèmies... “nacionals” (Anderson 2005); mitjans de comunicació de masses que tinguin d’abast i mentalitat “nacionals”... Inclús unes federacions i un sistema esportiu “nacionals”.
Cal recordar que -per a tot ciutadà modern culte- la principal inversió i esforç de tota la vida és la cultura i formació que ha assolit. Però aquestes bàsicament s’han construït durant la modernitat des d’una òrbita “nacional” (amb algun afegit de “cultura o història universals”). Ernest Gellner (1994) considera que sobretot a partir del segle XVIII “llega a ser posible que los hombres se tornen leales a la cultura por propia voluntad, en vez de ser leales a un rey o a un sacerdote. Llega la era del nacionalismo. [...] Yo soy mi cultura.”
Certament en la modernitat altament alfabetitzada i -encara més- en la societat postindustrial del coneixement, el valor laboral i professional dels individus depèn directament de la cultura o cognició que poden fer valer. La nostra cultura i cognició és el que ens fa productius, competitius, professionals, innovadors... i – per tant- el que ens insereix eficaçment o no en l’actual societat postindustrial del coneixement.
La força de l’Estat-nació modern va ser tanta, que va aconseguir nacionalitzar plenament la cultura i cognició dels seus ciutadans. Per això, fins i tot avui, enmig d’una turboglobalització monàdica (on sembla que l’espai i les fronteres perden rellevància), només en les darrers dècades comença a haver-hi una petita elit realment globalitzada i que ha mig trencat les seves arrels, vincles i dependències amb l’Estat-nació.
De l'article "Canvis actuals en l'imaginari (i realitat) de l'Estat-nacio" de G. Mayos del llibre Imaginaris nacionals moderns. Segles XVIII-XXI, J. Capdevila, M. Lladonosa i J. Soto (Eds.), Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2015, pp. 49-88.
Ve dels posts: SUPERACIÓ ESTAT-NACIÓ?, NACIONALISME MONÀRQUIC?, NACIONALISME PARLAMENTARI? i NACIONALISME CULTURAL? Continua al post: IMPOTÈNCIA ECONÒMICA=BELIGERÀNCIA CULTURAL?
No comments:
Post a Comment